Quantcast
Channel: Memòria dels barris
Viewing all 231 articles
Browse latest View live
↧

EL RETORN DEL EXILIATS (quarta part i última)

June 2, 2017, 6:31 am
$
0
0
Document acreditant que Raquel Alsina era espanyola indispensable
 per tornar a Barcelona

A tots els que tornaven cap a Espanya des de l’exili, els ferroviaris francesos els van posar una màquina i un vagó gratis a la fi que els dugués fins a Cervére i d’allà fins a Port Bou. El camí de 1939 però al revés i com aleshores no teníem diners, sols el que duien posat, a Port-Bou no hi ha Creu Roja amb un plat de sopa i roba, en realitat a l’Espanya de Franco no hi havia Creu-Roja, hi havia la Guàrdia Civil, desprès d’un llarg dia d’interrogatoris una altra vegada ens van pujar al tren cap a Barcelona ¡cap a casa! ¡cap a casa!.


Estació de Port Bou ara en desús . Foto autor desconegut

La meva tia Rosa i Elisa van tornar el maig de 1944 i són acollides per caritat al Guinardó pels Casals-Alsina, atès que a tots els fugitius de 1939 els vencedors ens van requisar els nostres bens i no tenim res de res.

L'avi Piquer
L’avi Piquer va tornar quasi al mateix temps que nosaltres, a Perpinyà el vanacollir un convent de monges i en van fertornar en mig d’una peregrinació a Lourdes com un malalt sense nom. Aquí estava condemnat a mort en cas que el trobés la policia.

En setembre de 1944 França era un trencadís al final de la segona Guerra Mundial, els ponts i línies aèries volades, les línies telefòniques, telegràfiques o tota forma de contacte entre pobles tallades. Hi ha llocs alliberats com Perpinyà, però encara es segueix lluitant en molts llocs entre els maquis i els alemanys, no se sap quin lloc és lliure o no, la frontera am Espanya tancada, nosaltres la creuem amb l’ajuda de la «cofradia» del ferroviaris, els d’aquesta banda són antics lluitadors de la CNT camuflats.

L’Estació de França, la policia va lliurar a la mare un «permís de residència» per a ella i les seves filles, dues d’elles havien nascut a França, amb l’obligació de presentar-se a comissaria una vegada al mes.

Estació de França 1935. Desconec l'autor


Permís de residència a Barcelona


I un com a Barcelona, on anar?. Quan les tropes franquistes van entrar en 1939 a Barcelona, varen apoderar-se de tots els pisos i els seus continguts, de tots aquells que havien fugit o bé per amagar-se o per anar-se’n a l’estranger; segons els havien explicat de casa els avis s’havien endut inclús les vidrieres de la botiga. A casa d’elles el coronel se la guàrdia civil que va baixar a requeriment de la mare, duia els seu canti de manises a la mà!!.

Finalment la família els va donar un cop de ma, com no podia ser d’una altra manera.

La mare i l’Esmeralda anaren a viure a casa de l’oncle Nilo, afortunadament la tia Lídia estava encantada amb la nena d’un anyet. La Carme va anar a raure a casa la tia Rosina que no disposava de lloc per a ningú més, atès que també havia acollit l’àvia i la tia Rosa. Havien entrat a Espanya abans que elles i la tia rosa treballava pels seus cosins germans. A la Raquel li toca viure amb el cosí Carles, la seva dona Maria Teresa i la seva cunyada Matilde.
Raquel Piquer

Per a la família els que tornen són una plaga de llagosta i a sobre perillosa davant l’autoritat i la més desagradable sembla ser la Raquel, que desprès de quatre anys fora dels país, parla ja poc català i menys encara de castellà, no li agrada anar a missa, contradiu als homes quan diuen bestieses i no es passa el dia pendent de la seva roba ni cosint, llegeix el diari i li interessa tot el que passa al món i segons repeteix sovint, no té cap interès per casar-se. ¿Als onze anys, tot això?, doncs així era, molt madura per l’edat era posseïdora d’un fort caràcter resultat de tot el que havia hagut de viure els últims 5 anys de la seva curta vida.

La tia Lídia la volia col·locar de mainadera a la part alta de Barcelona per tal d’ajudar la família a sortir del forat on es trobava. En quant a l’avi, que també va creuar la frontera i ningú no sabia com, ni tampoc on vivia; apareixia i desapareixia de visita a hores intempestives de la nit. Quasi no s’aguantava ja dret ni a penes tenia veu, estava tísic terminal. Des de 1940 el buscava la policia i si l’arribaven a trobar l’haguessin afusellat.

El 7de maig de 1945, desprès d’haver provocat un munt de morts, acabà finalment la II Guerra Mundial a Europa. El successor de Hitler va ser l'almirall Karl Dönitzquiva donar la seva autorització al general Alfred Jodlper signar la rendició incondicional d'Alemanya.

Ricardo Piquer
En Ricardo en meu padrastre va tornar de l’exili quan la guerra mundial va acabar creuant les muntanyes de la Vall d’Aran amb un company murcià i un altre madrileny. Quan van arribar a Barcelona van prendre consciència de la situació real del país i decidiren abandonar les armes i enfrontar la duresa d’una vida en un país vençut i pobre, on mancava de tot, i així cadascú va retornar a les seves cases i al seu lloc d’origen.

Com la família estava repartida entre diferents cases de la família, l'oncle Arseni casat amb l’Ester, germana de la mare, li va oferir una habitació on dormir.

Mentrestant el company murcià que havia tornat al poble, va ser denunciat per algun veí que sabia de les seves idees i abans que cap guàrdia civil li posés la ma a sobre, va cantar com i amb qui havia entrat al país.

D’aquesta manera, la policia a Barcelona, va començar a buscar a en Ricardo, a Barcelona i una nit es va presentar a casa de l’Arseni i se’l va endur a la comissaria de la Via Laietana on segurament no s’ho va passar massa bé, s’hi va estar tres dies i desprès va ser traslladat a la presó on hi va estar reclòs durant sis mesos.

La policia també va detenir a l’Arseni i se l’endugué també a la comissaria de la Via Laietana, de trist record per a totes i tots els qui han passat per les seves dependències.

Arseni i Esther i la seva filla Judith
El comissari, va començar a fer-li les mateixes preguntes una vegada i una altra «usted no sabe que quando alguien acoge un huésped en su casa ha de comunicarlo a la policia?», l'oncle sempre responia el mateix «comisario no se trata de un huésped sinó de un familiar, de un invitado», així una vegada i una altra fins que l'oncle  ja cansat li etzivar al policia :

- El diccionario de la Real Academia de la Lengua, señala que un huésped és una persona alojada en una casa ajena, i en cambio un invitado és «una persona que ha recibido una invitación», a ver si se lee el diccionario hombre.

El comissari muntà en còlera i el va fer tancar 21 dies a la presó Model, en un cela d’aïllament però com les presons estaven saturades, en la cela a més d’ell hi havia set persones més.


Dibuix d'Arseni Pellicer en la Presó 1945




Dibuix d'Arseni Pellicer en la Presó 1945


















Sobre juny de 1945 torna l'oncle Juan amb els maquis amb els maquis que arriben fins el Maestrasgo, on va ser capturat. Li van caure dotze anys i un dia a la presó de San Miguel de los Reyes a València.

En Franco en 1946 es belluga amb més de compte a la fi que els aliats oblidin qui és i on està ideològicament parlant. La guerra s’ha acabat a Europa malgrat a l’Asia encara continua.

Es van llençar dues bombes atòmiques aquell mateix any contra dues ciutats del Japó, però els aliats ja sols pensen en tancar ferides.

Bomba atòmica llençada pels americans sobre Hiroshima




Al llarg de la Guerra Civil Espanya gràcies a Franco, havia perdut al seus millors intel·lectuals, lliure pensadors, etcètera i busca desesperadament la forma de convèncer al món que ell és un governant legítim i que aquí hi ha lloc per a tothom.



Àvia Montanyà
Per aquesta circumstància, els nostres parents, els Coromines, nets d’una de les germanes de l’àvia Montañà, fills de cosí germà del meu pare en Pere Coromines (regidor de l’Ajuntament de Barcelonaen les eleccions del 1909 i diputat a Corts en les eleccions generals espanyoles de 1910 i 1914 . De 1928-1930 durant la dictadura d’en Primo de Rivera, fou President de l’Ateneu Barcelonés , va morir exiliat a Buenos Aires), van poder tornar .

En Joan Coromines el seu fill, era filòleg que fundà a Nova York el casal català, en Franco li promet el retorn de tots els seus bens, que inclouen una cadena de farmàcies a Sans i Hostafranc, per tal que torni, tan desesperats estaven per la manca de intel·lectuals que poder lluir en aquest país tan gris, i així ho va fer.

Família Soler-Corma
En José Sala es va veure obligat de tornar en 1943, perseguit per pertànyer a una xarxa que passava jueus a Espanya, té la sort que el seu pare, a la caseta que va construir al Guinardó en 1888 al carrer Sales i Ferrer, hi va afegir un pis pensant en el seu fill i hereu, per altra banda, com era orfebre i treballa a casa, té feina per a ell.

La seva dona la Mercè Corma qui va anar amb nosaltres a viure a Tarbes amb la seva germana la Rosa Corma, intenta convèncer a en José a la fi que torni a França. La seva germana està casada amb un ric joier del sud de França així que feina bona no li faltarà però en José mig obligat per la família vols quedar-se a Barcelona i fa que la Mercè finalment torni amb els seus fills Griselda i Francesc en 1946.

Els fills dels que varen fugir en 1939, la majoria estem desubicats en un país, gris, fosc i pobre que era la Barcelona de postguerra.

En Francec té 17 anys, la família del seu pare volen que faci de manobre per dur diners a casa, la Mercè es rebota i treballa nit i dia de modista per tal de pagar els estudis del seu fill al Licee Francés de Barcelona.

Però també lluita perquè la seva filla Griselda pugui estudiar i també convenç als meus pares a la fi que pugui estudiar també però, com no hi ha diners per fer el batxillerat ni cap carrera, fem el Peritatge Mercantil a la acadèmia Jaumà a Gràcia. La Griselda va durant el dia, jo de nit atès que durant el dia he de fer de cuidar de la casa i de les meves germanes.

Mentrestant els meus pares havien pogut llogar un semisoterrani al carrer Ercilla, a la fi de viure tots plegats. Com ja he dit faig la feina de casa fins que en complir els 14 anys, arribo a l’edat legal de l’època per poder treballar, segueixo estudiant per la nit fins que un dia en l’acadèmia Jaumà em va dir que havia esgotat totes les pròrrogues i que ja no tenia dret de poder-me examinar oficialment

El meu pare em troba feina a casa d’un «ex company armes» que oficialment no existeix, atès que consta oficialment que va ser afusellat i mort (2), l’empresa, per tant, consta a nom de la seva dona.

Quan ja treballo la mare deixa la seva feina, segueixo estudiant fins que un dia en Jaumà em
llibre Academia Massé
comunica que he esgotat totes les pròrrogues i que no podré examinar-me oficialment a menys que no faci el servei social. Trigo uns quants anys en decidir-me a fer-lo i com els estudis són l’única cosa que em fa suportar aquest món gris que m’oprimeix, estudio anglès en l’acadèmia Massé.

Esmeralda i Carme Piquer
A casa les coses es compliquen amb la malaltia de la meva germana Carme, segons els metges pot morir en hores, dies, o alguna setmana. Finalment viu 8 anys, dels 12 als 20, nosaltres encantats però la seguretat social de l’època només cobria sis mesos i Caritas no ens ajuda atès que no anem a missa. Aquest problema fa que ens haguerem d’endeutar durant anys.

Parlem una mica d’aquest món gris dels anys quaranta i cinquanta. No existeix diàleg entre els que van tornar i els que es van quedar. Aquests últims no sabem res de l’odissea que han viscut els refugiats a França i els que van marxar tampoc coneixen els temps d’oli de ricí, els dos anys de mili que estan obligats a fer els soldats republicans quan tornen, de les places de toros, els camps de concentració d’en Franco plenes a vessar, el cap afaitat de les dones «considerades rojas», del nadons morts d’inanició perquè els abastos falangistes «no dan leche a los hijos de los rojos» i les mares tampoc tenen llet al pit a causa de la desnutrició, però com deia en Queipo de Llano, el General Mola i un llarg etc, «debe acabarse con los «lobos, lobas y lobeznos»*

Així anaven les coses durant la llarga època de la postguerra, una postguerra que va ser molt llarga i on només pel que fa a Barcelona es van afusellar més de 160.000 persones.

¿Estavemde refugiats allà en el que hauria de ser casa nostra!, era el càstig pels somniatruites que es permetien creure que podien crear un món millor.








  • Fonts informatives : Fotos, documents i record de Raquel Piquer

2) L’amic amic d’en Ricardo, que constava com oficialment afusellat, en realitat va poder escapar de la mort, estava darrera de tot de les persones que anaven a afusellar en massa i fent-se el mort i poc apoc va reptar pel terra i fugir de la mor.








↧
Search

QUÈ QUEDA DEL NOSTRE PATRIMONI HISTÒRIC, I QUÈ PODEM FER AL RESPECTE?

June 22, 2017, 5:01 am
$
0
0

Presents, membres de l'Associació el Pou, representants de les AAVV de Guinardó, Font d'en Fargues, La Clota i públic interessat en general


Dolors Canudas i Mariano Serrano, col.labors habituals en la recerca i catalogació del nostre patrimoni històric en l’associació El Pou que molt de vosaltres ja coneixeu, van presentar ahir en el marc del Mas Guinardó, en la secció els Dimècres d'El Pou, el treball que han dut a terme conjuntament amb d'altres persones en el barri de Font d'en Fargues.

Durant setmanes van recórrer tot el barri recopilant i fotografiant tots aquells elements i edificis que entenen caldria preservar. Els resultats els van entrar en una base dades creada expressament al respecte on es recullen totes les dades recopilades amb les que han dut a terme un estudi del medi que van presentar a l'Ajuntament a la fi que estudiïn la possibilitat de preservar el conjunt històric que se'ls presentava.
Edificis pendent de rehabilitació al Districte 

Seguint la línia dels nostres veïns de la Font d'en Fargues s'ha començat a realitzar una tasca similar de localització i catalogació  dels elements i edificis històrics que queden en el  barri d'Horta i del Guinardó.

Alguns dels localitzats
Quan l'equip del nou Ajuntament va accedir a l'alcaldia semblava prou predisposat a tenir cura del conjunt històric i patrimonial del Districte, hores d'ara però, res de nou ha canviat respecte a la manera de fer d'anteriors equips municipals i la prova és que els edificis històrics han continuat desapareixent i l d’altres deteriorant , la prova la tenim a tocar, la més que provable desaparició a curt termini de l'edifici de la granja de can Padró al carrer Porto que ha comprat una immobiliaria per construir-hi pisos.
Pel que es veu, les promeses electorals són bàsicament propòsits que queda bé enumerar quan cal aconseguir vots, qüestió de pedigri cultural, però que difícilment es duen a terme, preval per sobre de tot els interessos del mercat immobiliari, diguin el que diguin.
Sempre queda però, distreure al personal amb allò que, que no ho han pogut dur a terme degut a alguna normativa anterior que altres equips van signar en el seu moment, que no els ho ha permès o que no es disposa de diners que ho permetin fer i així fins a unes properes eleccions on tornaran les promeses que tampoc no es compliran.
Des de que el col·legi d'arquitectes van realitzar l'última avaluació, a finals dels setanta, s'ha. perdut en el Districte Horta-Guinardó el trenta per cent del patrimoni històric. S’ha de fer alguna cosa al respecte, pensem-hi.
↧
↧

CAN CREUHET - MAS DE CAN PADRÓ

July 1, 2017, 2:12 pm
$
0
0
Situació de la masia


Francesc Crehuet i Pujolà, comprà els terrenys sobre els que ara creua el carrer d'en Crehuet en 1787, en els que no va tardar en bastir-hi una casa de pagès que tots els veïns d’Horta coneixem, situada ara al carrer Porto i que segurament amb alguns canvis ha arribat fins els nostres dies.

Retall d'una foto més àmplia on es veu la masia. Segle XIX

La casa sota el concepte de casa pairal familiar, és d’arrel rural de les típiques de l’antic poble d’Horta, segurament en la part baixa es guardaven les eines del camp i part de la collita i al primer pis hi vivia la família pròpiament dita. La casa al fons i l’hort i pati al davant. En el segle passat Can Padró encara es trobava davant de la riera oberta, la qual es podia travessar per mitja d’un pontet conegut com de Can Don Joan, atès que duia fins la porta principal de la casa noble de Cruïlles coneguda també per Can Don Joan. 


Foto del Pont de Can Don Joan. Foto anys 60 fons F. Capdevila 


Foto de la fons de CEC sobre la Història de la masia catalana,
de finals del segle XIX

Posteriorment a principis dels anys vint del segle passat, se la dotar interiorment d’ornaments típics del moment, sostres amb motius pintats, terres hidràulics, cuina econòmica, carbonera, etc. Curiosament dos dels ornaments fan al·lusió a element de la industria i del progrés industrial, com era el dibuix d’un tren en marxa en mig un bosc de torres elèctriques i de la reproducció de part d’una fàbrica amb dues xemeneies fumejant. En les dues xemeneies dos escuts, el de l’esquerra el de Catalunya i el de la dreta el de Barcelona, metàfora clara de la revolució industrial que vivia la ciutat aleshores.


Ornaments presents en la planta baixa de la masia de Can Padró 

La finca apareix en totes les fotografies que es van fer el segle XIX de la zona, quan encara era propietat de la família Crehuet, la casa amb els seus característics arcs de galeria en l’últim pis, algun d’ells tapiats, les seves parets pintades en un to crema amb les finestres emmarcades en un color molt més clar. Una línia del mateix to dels marcs de les finestres separa cada un dels pisos de l’edifici com, per altra banda tenien moltes de les masies de la contrada. En el segon pis es conserva un oratori o capella segurament construïda per Antoni Crehuet que fou reverent pare de Santa Maria del Mar.

A Francesc Crehuet el succeí com propietari el seu fill Antoni Crehuet i Barceló que, al seu torn, no sabem si per mort del primer, el succeí el 1876 el seu germà Francesc Crehuet i Barceló.

Francesc Crehuet i Barceló va ser reverent a Sta. Maria del Mar on el 26 de febrer de 1855 va fer un sermó sobre la definició dogmàtica de la Immaculada Concepció de Maria Mare de Déu.

És molt possible que el Crehuet que van conèixer alguns veïns molt antics del lloc, fos descendent seu germà Antoni, donat que en Francesc era capellà, que pel que sabem era militar i va restar solter fins que va morir molt entrat en anys, aquesta última dada no la sabem del cert, la torreta del soldat que existia a la dreta de la finca segurament la va fer construir ell mateix sobre el garatge de la casa.


Torreta del soldat, foto anys 70 . Fons Felip Capdevila 

Els Crehuet van ser propietaris de la finca fins desprès de la Guerra Civil que la van vendre als Padró que hi van muntar una una granja d’animals, motiu pel qual la casa és coneguda al barri com la Granja de Can Padró.

Sabem que les últimes propietàries van ser Martina Ruíz, vídua de Pere Padró i Pilar Padró. Martina Ruíz va ser l’ultima de la família que hi va viure fins més o menys l’any 2002, ja era molt gran i se’ns va anar a viure e Maella amb una germana seva.

A finals dels cinquanta, la família Padró formada per en Joan i en Pere Padró la seva muller Pilar i els pares dels dos nois, van llogar la part de baix de la casa a la família Gras.

Can Padró en una foto dels anys 70 del fons de la família Gras. 

Pati del davant de l'entrada de la masia a finals dels 60. Fons família Gras

La mateixa entrada ja renovada , anys 70, foto fons família Gras 

Angie i Lluís Gras, en el jardí de la casa

Actualment hi viu la llogatera Rosa Figueras Nualart, vídua de Gras, té 91 anys i la seva filla que en té cura.

Fa molt poc, els Padró s’han venut la casa a una immobiliària juntament amb la llogatera perquè aquesta societat se’n faci càrrec de desallotjar-la de la casa, no han tingut la mínima consderació de les persones que l'han guardar tots aquests últims anys a la fi que no es convertís en una de les tantes ocupades.

Així dons, és molt possible, si l’Ajuntament no dóna remei, que la casa desaparegui i doni pas a un edifici de pisos de quatre plantes, com els molts que existeixen i acabi amb els dos cents anys i escaig de vida i història de la casa pairal i amb ella mori una part de la història d’Horta.





NOTA: Donem les gràcies a la Família Gras que ens ha facilitat l'entrada a casa seva i facil.litat les fotos.

↧

MASIA DE CAN BLAY , petita història

August 12, 2017, 1:07 pm
$
0
0
Situació en el mapa de Can Blay i Can Fontaner


A Can Blay vivien els masovers de la casa noble dels Fontaner, que va desaparèixer entre mitjans i finals del segle XVIII i de la que no queden, que coneguem, testimonis gràfics ni dibuixos de com era, el que si sabem és que va ser la primera casa d’estiueig a Horta. 



Aquestes terres abans de pertànyer als Blay foren d’Antoni Grasses (de la masia de Can Grasses coneguda també per Ca l’Andalet que encara perviu en mans de l’Ajuntament de Barcelona) i amb un acte que aixecà el Notari de Barcelona Josep Güell el 23 de març de de 1700, amb un pacte que deia així «haja de millorar i en res deteriorar la dita peça de terra i per arreglar la terra ho deixeran a Jaume Blayi el seus successors i pagarà lo dit nom i successors divuit lliures de moneda barcelonesa pagadores la meitat a quinze d’agost i l’altra meitat a vint-i-quatre de desembre, i un ciri de cera blanca de quatre onces en el diumenge de rams, començant a pagar nou lliures a vint-i-quatre de setembre pròxim vinent, lo ciri per lo diumenge de Rams de l’any prop vinent i la segona paga de dites nou lliures a quinze d’agost de mil set-sens setanta-u, i això perpetuant-se en els successors del nom Blay i donant-li també poder de regar la terra establerta d’aigua dels *safareigs dels peixos que té la casa Fontaner. Amb dits pactes no podran els seus successors ni ell proclamar en casa establerta altre senyor que a mi i als meus successors i als hereus de Sabastida...».

En Jaume Blay en fer-se càrrec de la peça de terra dirà «Jo Jaume Blay dono per aprovat lo sobreentingut i acceptant lo establert ab los pactes. Prometo a d. Mariana Fontaner i Bru i als seus successors que milloraré i no deterioraré la peça de terra establerta...», el document el signen els Fontaner en Jaume Blay va manifestar que no sabia escriure.



Can Blay en 1925, Foto del fons Felip Capdevila


Els límits de les terres dels Blay, els segles XVIII i XIX, eren: «A llevant amb terra de Joan Baptista Plana, notari públic col.legiat de n. Barcelona que fou de la casa Fontaner; a migdia amb terra que ha establert part a Joan Plana, pagès de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, part a Jaume Campmany, pagès de dita parròquia de Sant Genís, part a Bartomeus Manent i part a Josep Martí., mediant en tots un marge i a tramontana amb la casa Fontaner; a ponent amb terra que també ha establert past amb Francesc Riera, part amb Eulàlia Boada i part amb Miquel Riera, mediant entre tots un marge i també a tramontana amb terra de Casa Mariner en què són los fems i lo camí que va a la Iglésia de la casa i part amb terra que ha establert amb Josep Campmany mediant un marge. I és de saber que dita peça de terra té l’entrada per la carretera fitada de deu pams de ample feta entre la terra del dit Francesc Riera i la terra de la dita Eulàlia Boada».

Dels Blay és té notícia ja a les primeries del segle XVIII, atès que en 1718 el Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron té part d’aquestes terres «Dic lo baix signat que tinc rebut del sobredit Juan Blay, set lliures i i quinze sous, les quals no paga en compliment del lloguer de les terres que per son compte mena, caigut el dia de Sant Joan de mil set-cents divuit», firmat Frai Diego García, procurador General de Monestir.

A partir de 1760 és quan trobem és documents sobre can Blay, com a masovers de la casa senyorial de Fontaner. En aquests documents es parla dels cens d’aquesta masia a la casa Fontaner, a la qual pertanyia.

En 1762 Mariana Fontaner i de Bru, vídua de Joan Anton Fontaner i Trulles Burgés, arrenda part de les terres de Can Fontaner a «Jaume Blay, pagès, habitant de la parròquia de de Sant Genís del Agudells àlias d’Horta, bisbat de Barcelona, present i acceptant, i als seus a qui voldrà perpètuament (....) tota aquesta peça de terra tinguda una mujada poc més o menys amb ses entrades, eixides, trets i pertinences, que és part de la peça detinguda tres mujades i una quarta, poc més o menys, de pertinences del mas derruït anomenat antigament Rull».

En morir Jaume Blay la finca es reduí, atès que D. Mariana, D. Joan i D. Cayetano Fontaner i de Bru, van vendre una part a Pere Bertran, arquitecte de la ciutat de Barcelona.

La vídua de Jaume Blay es va veure obligada a vendre també una altra part en 1764 a en Josep Nadal revenedor, ciutadà de Barcelona; la dona li pagà dues centes lliures barcelonines que el marit li devia el mateix dia de la seva mort.

Els Fontaners eren uns comerciants rics de Perpinyà que van comprar la finca en el 1700. A les primeries del segle XVIII la casa Fontaner era una casa molt anomenada, en la que durant dos mesos de 1709, convidats pel seu propietari Ignasi Fontaner i Martell, s’hi van hostatjar l’arxiduc Carles, proclamat Comte de Barcelona i la seva mullers l’emperatriu Isabel.

A finals del segle XVIII, en Francisco Zamora, va va fer un cens de la zona i ja esmenta l’existència de la la fàbrica d’adobs en 1789 «.. en ella se trabajan al año 3000 pedazos de suela, 600 docenas de becerros teados y 200 de los anteados y de forros 5000 docenas». La casa Fontaner encara existia, tot especificant que havia estat «de bastante patrimonio en otro tiempo», hi treballaven 25 homes i un majordom que la dirigia, la que fou capella dels Fontaner va perviure fins a principis del segle XX, existeix una fotografia de les seves runes.

En morí Jaume Blay part de la terra passà al seu fill Jaume que morí sense descendència masculina. Aquest fet produeix que la casa perdés el nom, atès que la una de les filles es cas amb un Marí. Benet Marí i Ustrell nét de Jaume Blay es casà en 1836 amb Gertrudis Mariner. Jaume Marí i Oliva treballa les terres fins 1973, anys en que es venen les terres a una immobiliària que hi basteix els habitatges que actualment existeixen.


La majoria de fotos del fons de Felip Capdevila i alguna dels fons Desideri Díez





* Tenien dret a fer servir la seva aigua, segons un pacte documentat el 1700. Es regava amb un pou artesià que donava aigua suficient per regar tots el camps.

  • Fonts informatives: del Llibre sobre les masies d'Horta d'en Desideri Díez Quijano.


↧

CAN CAPARRADA - una mica d'història.

November 19, 2017, 12:26 pm
$
0
0
Mapa d'Horta en 1891


Al dintell del barri de ferro de Can Caparrada hi posa 1879. L’hem vist tantes vegades passant pel seu davant que ja no hi parem esment però, no creiem que massa gent sàpiga si aquesta data és la de la construcció de la masia que hi ha dins Can Caparrada», o bé té algun altre significat.

Can Caparrada és una casa molt coneguda a Horta, els seus propietaris pertanyen a la mateixa família que la va fer construir, aquesta circumstància no es dona massa vegades per no dir pràcticament cap en cases que tenen més de cent anys.




La Maria dels Àngels Campmany mestressa de la casa, explica que la van fer construir els seus rebesavis. En Pere Garrigó i Roca que vivia a la Riera Alta número 9, i la Teresa Bonvehí i Magrans filla també d’Horta. El paleta que els hi havia de bastir la casa els va ensenyar un terreny en el aleshores carrer del Príncep prop del pont dels torrent d’en Mariner que a Pere li va agradar i quan la masia ja estava construïda i els seus propietaris ja hi vivien, el seu rebesavi li va deixar anar al paleta «crec que ens hauràs de fer un altra casa en algun altre lloc del poble, la nostra és l’ultima d’aquest carrer i hi passem por, es massa solitària»..

A finals del segle XIX, hi havia encara bandolers que assaltaven als traginers pels camins dels voltants i les masies aïllades eren objecte de robatoris. Alguns d’aquests delinqüents vivien i guardaven els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner (que no és el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou ample per encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda pels habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant Martí de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.

El paleta se’l va quedar mirant i li respongué , «no t’equivoquis Pere, espera uns anys i veuràs com et trobes visquen al mig del poble, Horta s’està fent gran i es construirà a reu». En Pere Garrigó i la seva muller s’hi van quedar no sense recança, no tan sols no es va moure de la masia sinó que els seus descendents directes encara hi viuen i molt contents, això si, es va fer instal·lar en 1889, dos o tres llums de gas al carrer per donar-li més sensació de seguretat.

En 1877 Horta tenia 3.372 habitants i el creixement demogràfic s’accelerava per moments,  ja en 1887 comptava ja amb 4218 habitants.


Horta en 1891, desconec l'autor.


Fotos de l'lbum `familiar de la família Campmany


En 1879, més enllà de la masia de Can Caparrada no hi havia cap més casa fins arribar a la de Can Quintana, entre mig, només camps i vinyes i a la seva esquerra una altra masia que van comprar els germans Tomàs i Jaume Casas, ambdós capellans i amb l’ajut econòmic de la família Pastó construïren una sala d’espectacles, un petit cafè i arreglaren el pati a la fi que la quitxalla hi pogués jugar a bitlles i d’altres jocs, aquesta masia constava a més de la casa dels masovers, un pou i un safareig gran per a regar un cobert on es guardava llenya i l’era. En 1889 es convertí en l’Acadèmia Sant Lluís Gonzaga i s’hi van efectuar canvis a la fi  d’adequar l’edifici als nous usos *.


A primers del segle XX les cases ja arribaven fins el pont de la riera de can Mariner, com es pot observar en la foto

Però d’on bé el nom pel qual la masia és coneguda?. Sembla ser que en Pere Garrigó anava molt sovint a jugar amb altres veïns del poble a la plaça de la Constitució (avui Santes Creus) a un joc similar a la petanca o a les bitlles catalanes però que es jugava amb pedres, quan els amics li preguntaven   "Pere com va tot, que fas ara mateix ?", ell responia indefectiblement, «mira com sempre fent Caparrada», terme que s’utilitzava per definir a la persona que treballava, en diferents oficis segons el moment a la fi de guanyar-se la vida. D’aquesta manera el veïnat els van anomenar a en Pere i família, els de Can Caparrada, sobrenom que no a tothom de la família li agrada, però que no cal pas dir, que els habitants de la masia el porten amb molt d’orgull.

A partir de la segona generació a can Caparrada les mestresses van fer de bugaderes, i fins i tot algunes veïnes les solien ajudar en la feina, va començar una de les files d’en Pere Garrigó i la seva neta va continuar amb l’ofici.

El pati de la masia era prou gran, en una part del qual es treballava un hort, en l’altre es criaven conills i es rentava roba en dos grans safareigs proveïts d’aigua pel pou de la casa. Tenien els safareigs que s’utilitzaven a l’estiu sota la llum del sol i els d’hivern que estaven sota cobert i en el que hi havia un foc on es feia bullir l’aigua per rentar. Al pati hi havia una escala que pujava al sostre de part de la casa on s'estenia la roba.

L’àvia paterna de Maria Àngels, actual mestressa de Can Caparrada, era l’Angeleta del carrer de Can Travi i feia de bugadera de les persones riques de Barcelona, també hi havia classes entre les bugaderes, com es pot comprovar.




Es baixava a Barcelona cada dilluns i divendres a la fi de lliurar la roba neta i recollir-ne la bruta. Un carro els hi transportava els sacs amb la roba degudament marcada, precedit per una colla de bugaderes, fins a la part baixa de la casa del Canonja on hi havia el típic hostal d’Horta, servia d’agència de les bugaderes on menestrals i burgesos solien anar a la fi de llogar els seus serveis i des d’on es distribuïa la roba neta per diversos barris, segons explica Desideri Díez en el seu llibre «El que ha estat i és Horta».

Foto de l'interior dels Lluïsos amb l'edifici cremat- Foto família Mercader
Durant la Guerra Civil, el Centre dels Lluïsos fou cremat pels anarquistes. Mentre es sentien crits i trets al carrer, per la part del darrera alguns socis jugant-se la pell van traslladar part de  l’arxiu històric a la masia de Can Caparrada. Al dia següent la documentació, es va traslladar a la casa d’un militant d’Esquerra Republicana que vivia al carrer Chapí on estaven segurs que no hi entrarien pas els anarquistes.

Sembla ser que els anarquistes es van dirigir a l'avi de l’actual propietària tot etzibant-li «a partir d’ara aquesta masia i terres han deixat de ser de vostres però com no heufet pas mal a ningú, us hi deixem viure», Joan Boada i Garrigó, de tarannà més aviat tranquil, els respongué «a doncs bé», evitant d’aquesta manera enfrontar-se inútilment a la turba revolucionària.

Actualment viuen a Can Caparrada Àngels Campmany i Boada i el seu marit Salvador Casals i Gausachs, fill d’una altra masia molt coneguda del barri de la Clota «Can Gasparó», i els seus fills en Quim i la Núria, que són els que amablement ens han atès i explicat la història familiar i facilitat les fotos que l’acompanya i als que els  volem donar les gràcies per la seva amabilitat.


Can Caparrada en l'actualitat conserva molts dels elements originals


Can Caparrada és un oasi del passat en mig de la moguda actual de edificis "nous"que viu el barri d'Horta, una raresa que cal de totes totes preservar, a la fi  de poder mostrar als nostres descendents, com es vivia  en un poblet que estava a la vora de Barcelona al segle XIX.







* Dades del llibre de la conmemoració dels 150 anys dels Lluïsos d’Horta, escrit per Salvador Casals i Gausachs


↧
↧

BOSC DE CAN GALLART - Maria Capdevila d'Oriola

January 7, 2018, 12:57 pm
$
0
0



Pujant el carrer Dante a l’esquerra, existeix un passatge anomenat «Capdevila». Resa la placa de l’ajuntament que el tal Capdevila era un Capità de la Marina Mercant, nascut a Roses antic propietari de les terres del voltant, de nom Artur. Segons el Nomenclàtor de carrers de Barcelona, el nom prové de la família formada per «Maria Lacasa i Roig (Roses, 1846 - Barcelona, 1919). Propietària juntament amb els seus fills, Artur Capdevila Lacasa (Roses, 1873 - Barcelona, 1912) i Joan Capdevila Lacasa (Barcelona, 1871 - 1931). En foren hereves Maria i Anna Capdevila Mercenario. El passatge es considera dedicat a Artur Capdevila, mort abans que es donés nom al passatge», sabem que Maria Capdevila Mercenario era cosina de Montserrat (Maria) Capdevila Paillarès, la vida de la qual explicarem breument  tot seguit.

La finca era en principi una propietat immensa que avarcava des del passeig de Maragall fins el carrer de santa Joana d’Arc, i va comprar un tal Roure, amb els diners que havia aconseguir il·licitament robant a la família de la que desprès seria la seva esposa atès que n’era l’administrador del seus bens, finalment aquest home va morir abans d’hora.

Una part d’aquesta finca va ser venuda als pares del dr. Gallart, atès que les propietàries d’aleshores eren unes cosines de la seva mare Maria i Anna Capdevila Mercenario. En aquesta petita part es va encabir la casa i jardí dels pares de Josep M. Gallart, únic fill de Montserrat (Maria) Capdevila, actual propietari de la finca.

La casa pairal que hi havia a la Zona, Can Mateu , que el més segur és que fos la anys la casa xica de Can Bacardí, masia molt més gran que estava ben a prop,se la van carregar les cosines de la mare de Josep Maria Gallart actual propietari, el tros de finca que sobreviu a la brutal urbanització de l’entorn, –carrers de Grífols, Granollers i el passatge de Capdevila, que recorda al seu oncle–. La resta , és a dir la casa i el «Bosc de Can Gallart» no es toca, oaixò és el que el Josep Maria pretén, tot i que hi ha un pla municipal per projectar-hi un jardí públic, construir-hi habitatges, i tirar a terra l’edifici de planta baixa aixecat el 1935 (que va construir Antonio Munné, un amic de la família) ple de records, on ell i els fills fan breus estades.


l web Barcelona Singular
El resultat d’anys sense cap intervenció urbanística ha donat com resultat una zona amb camins marcats des de quan era petit en Josep Maria, que havien estat plens de Garrofers, figueres i ametllers, en mig no hi havia pas res, bé si, blat que cultivava la seva àvia Teresa durant l’època del racionament i que bescanviava per tenir dret a un llonguet de pa blanc al dia.

vista aèria del Bosc de Can Gallart

«Per afició a la botànica, heretada de la mare –una eminent matemàtica-, el senyor Gallart va començar a plantar-hi a finals dels 60 pins d’un viver de Figueres, i des d’aleshores, no ha parat: cedres, baladres, ginestes –que li han desaparegut–, eucaliptus, bambús, iuques, arbres de Judea… també palmeres que l’escarabat morrut ha devorat. I així, fins a 500 varietats. El lloc, certament, desconcerta, perquè no te l’imagines; i no exagero si dic que meravella, tant com l’avi que m’hi ha convidat i que és molt conscient del gran tresor que atresora».1) Del Web de Barcelona Singular, que en parla del lloc).

Colla fotos del Web de Barcelona Singular

Montserrat (Maria) Capdevila Paillarès, primera propietària i creadora del Bosc de Can Gallart, va ser la primera filla del matrimoni format per Joan Capdevila Lacasa, nascut a Barcelona l’ultim terç del segle XIX i Thérèse Oriola i Paillarès, nascuda al poble de Cabestany (França) en 1882, posteriorment en 1914 va néixer la seva germana Enriqueta.

Foto del fons familiar  Capdevila 

El pare de Montserrat era representant de la indústria farmacèutica Bayer, els avis es mostraven  contraris al matrimoni de la seva filla,  per aquest motiu quan ella va ser major d’edat es va casar i se'n van a viure a Barcelona al carrer Còrsega. Quan va néixer però, era tradició que els fills nasquessin en el poble de la mare i la seva es traslladà al poble rossellonès de Cabestany d’on era originària. El pare que estava fent les amèriques per qüestions de feina, i que la volia batejar sota el nom de Montserrat, es va empipar molt quan es va assabentar que el capella francès s’havia negat a posar-li aquest nom perquè era el d’una muntanya i li posà Maria, que és el que oficialment consta arreu però ella, va utilitzar sempre el de Montserrat.

L’escola primària i la secundària la va cursar en el col·legi de las Damas Negras de Barcelona (actualment denominada «Escola del Nen Jesús»), fundada en 1860 per les religioses conegudes com les Dames de Saint Mour, procedents de París, conegudes vulgarment per «les Dames Negres». Aquestes religioses tenien una mentalitat força avançada per l’època, tant en l’aspecte pedagògic com en la seva manera de ser i actuar. Vestien un hàbit de color negre i parlaven francès i castellà, el català no era pas habitual a les escoles aleshores.

Montserrat va estudiar ciències exactes perquè li agradava i una mica per dur la contra al seu pare que assegurava que les matemàtiques eren cosa d’homes.

Es va llicenciar a la Facultat de Barcelona el 26 de setembre de 1928 amb un brillant expedient en ciències exactes, posteriorment va cursar assignatures del Doctorat en la Universitat Central de Madrid, Aquell mateix any fou nomenada Catedràtica interina de Matemàtiques de l’Institut Nacional de Zafra, Badajoz.

No es pot assegurar amb total certesa que fora la primera dona catedràtica de matemàtiques d’Institut, ja que el mateix any una altra dona la toledana Maria del Carmen Martínez Sancho, va obtenir-ne la càtedra al Ferrol, de la documentació existent al respecte no se’n pot deduir res al respecte.

De Zafra va tornar a Barcelona i seguidament a Madrid, per acabar anant a París a millorar els seus coneixements i posar terra pel mig entre ella i un pretendent resident a Zafra.

Montserrat va viure a Zafra dos anys que va aprofitar per preparar la seva càtedra de Llengua i Literatura Franceses amb l’objectiu d’anar acostant-se a Barcelona per poder exercir en la seva ciutat. La càtedra va guanyar l’any 1930, essent destinada a Alcoi on sembla ser va conèixer al que desprès seria el seu marit, segons creu el seu fill Josep Maria, atès que el seu pare també ensenyava en aquest institut per l’època.

Referint-se a aquestes oposicions de Francès, el seu fill Josep Maria explica una anècdota bastant sucosa al respecte:

«la meva mare s’indignava molt quan sentia parlar d’Antonio Machado, perquè l’havia tingut en el Tribunal d’oposicions a Catedràtica de Francès donar que el poeta, mentre ella exposava el tema, llegia ostensiblement el diari. A més es veu que li havia tocar «La vida i la obra de La Fontaine» i havia hagut d’exposar un tema molt llibertí dels seus Contes i Antonio Machado al final de la seva exposició li va cridar l’atenció tot dient-li «no eran temas propios para una señorita».

L’any 1933 seguint el seu afany d’anar-se acostant a Barcelona, va guanyar la plaça de professora de matemàtiques de l’Institut de Figueres. Cal destacar-ne que abans durant el curs 1931-32, va executar d’auxiliar en l’assignatura «Astronomia General i y Física del Globo» de la Facultat de Ciencies de la Universitat de Barcelona, va ser, conseqüentment pionera en aconseguir aquesta posició i la segona dona en aconseguir una pensió per ampliar els seus estudis sobre matemàtiques concedida per la Junta para Ampliación de estudios, por O.M. de 4 de julio de 1933, a la fi d’estudiar Teoría de Funciones (en particular la axiomática de los espacios de Hilbert) a França.

El seu fill Josep Maria explica que quan la seva mare va exercir d’auxiliar de càtedra d’Astrononia en la Facultad de Ciencias de la Universidad de Barcelona, es va donar la següent anècdota::

Va voler anar, de fet ho havia de fer, a l’Observatori Fabra del Tibidabo a observar el firmament, però li ho van impedir, segons ella "porque una mujer honrada no se desplaza de noche, ni siquiera acompañada", circumstància que li va impedir emular a un astrònom català del segle XX, Josep Comas i Solà, que va participar en el descobriment del planeta Plutó (2).

La intenció de Maria en sol.licitar la pensió per acabar els seus estudis de Doctorat a París i poder defensar la seva Tesi Doctoral, cosa aquesta que mai no va aconseguir circumstància que a ella sempre li va pesar, entre d’altres motius perquè no podia residir en el Colegio de España de París, reservat en aquella època només als homes. A més el seu pare va morir el 26 de gener de 1931 i la família va quedar al seu càrrec econòmic, va haver de compaginar els seus estudis amb donar classes i s’indignava molt quan sentia dir que la República, que va ser incapaç de permetre a les dones accedir al Colegio de España de París, havia estat progressista.

La permanència de Maria a França es va ampliar, tal com podia llegir-se a la Vanguàrdia de diumenge 17 de març de 1935, plana 12: “a propuesta de la Junta de Ampliación de Estudios, el ministro de Instrucción pública ha concedido una prórroga de un mes y veintiocho días en la pensión que disfruta para ampliar sus estudios en Francia, a la profesora del Instituto de Primera enseñanza de Figueras doña María Capdevila de Oriola”.

El professor francès Gaston Maurice Julia (Sidi Bel Abes, Argelia, 1893 – París, 1978), director de la estància de Montserrat (Maria) a París, era aleshores un de los matemàtics més reconeguts. Actualment se’l considera el precursor de la teoria dels fractals, malgrat que ell mai directament els arribés a treballar. El professor Julià, rossellonès com la seva mare, tenia la cara desfigurada a causa d’una bomba de gas mostassa que li va impactar durant la primera Guerra Mundial, anomenada així per l’olor que desprenia, el que el va portar a una mort prematura, motiu pel qual Montserrat no va poder acabar la seva tesi.


El dia que va esclatar la Guerra Civil Española fou una data especialment dolorosa per a la Montserrat (Maria) d’acord amb el que relata el seu fills Josep Maria:

“El 18 de julio de 1936, la meva àvia i tia de encara estaven vacances de Cabestany i la meva mare, ja catedràtica a Figueres, s’havia quedat a Barcelona preparant unes oposicions per una plaça a Barcelona. Unes explosions que li van semblar que eren petards que anunciaven revetlles properes li van impedir concentrar-se en la seva tasca, així que va sortir a passejar. El primer que van contemplar els seus ulls varen ser les restes momificades dels frares del convent del passeig de Sant Joan que els anarquistes havien desenterrat i afusellat «post morten» i que van deixar recolzats contra la paret del convent.

Se’n anà directe al Consulat Francès, que es va oferir a repatriar-la en un vaixell que sortia i que feia servei entre Barcelona i Portvendres i que va salvar a molts francesos i espanyols d’una mort segura. El Consulat tanmateix va segellar la porta de casa seva acreditant que allà vivien ciutadans francesos però el segell no fou respectat i va córrer la veu que allà es refugiava un capellà, fet totalment cert, el pis fou violat, saquejat i el capellà mort allà mateix mentre intentava fugir per una canonada.

Montserrat es va casar amb José María Gallart Sanz, en la catedral de Logroño, poc abans d’acabar la guerra, el 12 de març de 1939, d’allà varen tornar a Barcelona on es van trobar el seu pis saquejat i amb restes de sang del capellà que allà s’hi havia amagat. Els anarquistes l’havien trobat i en intentar fugir el van matar. No va voler quedar-s’hi i mentre acabaven les obres de la torre d’Horta on la família del pare ja hi tenia terres, obres que van començar abans de la Guerra Civil el 1935 al carrer Dante,17 que aleshores hi comptava amb ben poques cases, (ara li correspon el núm 57 bis), es va traslladar a Cabestany.

Pot semblar estrany que Montserrat (Maria) i José Maria farmacèutic aragonès es casessin a Logroño, la raó és que de França va tornar a Espanya per Irún, i es va reincorporar a la docència en matemàtiques a Logroño

Duran la Segona República i la Guerra Civil, exceptuant el període que correspon amb la seva estadia a França, Montserrat (Maria) fou professora del Departament de Ciències de la Universitat de Barcelona. Tanmateix però, el sector de l’educació va passar per un procés de depuració molt acusat que va afectar a milers de docents, deixant sense efecte les carreres docents desprès de 1939. Aquesta va ser la causa que la carrera científica de Montserrat (Maria) quedés interrompuda desprès del conflicte armat.

Tanmateix però en 1940 , recupera la condició de Catedràtica d’Institut, amb plaça a Figueres segons es publicà en el «Boletín Oficial del Estado (BOE nº 61 de 1 de Marzo de 1940, páginas 1530-1533) como catedrática de Instituto de séptima categoría (con un sueldo de 10.600 pesetas).

Montserrat (Maria) Capdevila, els últims anys de docència els va donar en el prestigiós Instituto Nacional de Enseñanza Media“Jaime Balmes” (actual I.E.S. “Jaume Balmes”), de Barcelona, en el que es jubilà el 6 de agosto de 1975.



Fotos del fons familiar Capdevila - Gallart
Montserrat (María) Capdevila va morir a Barcelona el día 4 d’octubre de 1993.

Actual entrada a la finca i la farmacia que fou de José M. Gallart Sanz

Montserrat (Maria) Capdevila que l’actuació decidida de la qual ha permès mantenir, conservar i fer prosperar el Bosc que ara es coneix com «de Can Gallart», d’aspecte anglès, natural i ecològic. Els veïns la recorden i la tenien com una gran persona que a la vegada de ser sencilla tenia un tracte molt afable.

Una responsable d’antiga CIU el 17.11 de 2008, feia una crida a defensar el pulmó verd que representava la finca de Can Gallart pel barri d'Horta-Carmel, i al mateix temps proposava canviar-li el nom pel de Maria Capdevila, antiga propietària de la finca. Maria Capdevila, els últims anys de la seva vida va ajudar mitjançant aportacions econòmiques a mantenir i conservar el «Bosc de Can Gallart», pel barri d’Horta. La Consellera Maite Fandos, denunciava la possible futura reforma del Carmel i va exigir que s’obrís l’espai als ciutadans, tan mancats en la zona d’espais verds i que a l’espai se’l bategés amb el nom de «Bosc de Maria Capdevila», matemàtica astrònoma que va exercir de professora en la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, una de les primeres dones de ciències dels nostre país.

Como curiositat, cal afegir també que la compañía aèria catalana Catalonian Airlines va batejar el seu Boeing 757-300 amb el nom i cognom de Maria Capdevila i Oriola a la fi d’honorar la seva comunitat de naixement i els estudis d’astronomia que va cursar.

Precisament aquesta faceta d’astrònoma quedà remarcada en el llibre «Catalanes del Segle XX» (Godayol 2006) en la que es considera a Maria Capdevila com «la Hipàtia del Segle XX», el seu amor a les matemàtiques i a l’astronomia.




*Informació extreta principalment del treball Juan Núñez Valdés, María Arroyo Castilleja y María Luisa Rodríguez Arévalo – de la Revista de Investigación ISSN 2174-0410, 1 de abril de 2012

(2) Josep Comas i Solà (Barcelona, 19 de desenbre de 1868 – 2 de desembre de 1937), fou un astrònom i divulgador científic català, impulsor de l'astronomia moderna a Catalunya.Wikipedia
↧

ESCOLA SALESIANA D'HORTA - història dels seus inicis

February 1, 2018, 11:58 am
$
0
0

A principis del segle XIX, entre les masies de Can Cortada i Can travi Vell, existia un predi anomenat Manso Calvet. D'una mica més de quatre hectàrees i de forma triangular.

La base principal tocava a la carretera de Cornellà a Fogars del Vallès - l'actual Segon Cinturó - i el vèrtex oposat, cap a llevant, cap al mar, no molt llunyà de Can Travi Vell. Els dos costats iguals els constituïen dues rieres; al nord l torrent de Can Cortada, i al sud la riera de St. Francesc de Paula anomenada també torrent dels Garrofers de Can Travi i passava concretament per on ara hi ha els camps d’esports, la piscina i el frontó dels Salecians, aquests dos torrents i la carretera formaven els límits territorials del Mas Calvet.

Aquest predi fou adquirit el 1.852 per Josep Bauledas, qui el 1872 el haver de vendre als seus deutors la fi de pagar els deutes que havia adquirit, i finalment fou comprat per Frederic Marcet i Vidal, per fer construir en els seus terrenys una luxosa torre d’estiu.

Al centre de predi adquirit s’erigia una masia amb totes les seves edificacions complementàries. Aprofitant en part els materials d'aquesta masia, el Sr. Marcet construí una magnífica torre, que encara avui perdura englobada dins el conjunt d’edificis del monestir de les monges Saleses. EL Sr. Marcet li posà el nom de "Quinta Dolores", segurament en honor de la seva esposa, popularment però, serà coneguda sempre com Can Marcet.


Can Marcet en una postal de l'època (finals segle XIX)

La vall en que es trobava la finca pertanyia al poble d’Horta, una zona molt rica en aigua i molt fèrtil, ocupada per masies i cases de camp, una vall on alternaven boscos amb vinya i conreus. La casa que feu bastir Frederic Marcet era una construcció de grans dimensions envoltada per un gran jardí que de fet era un bosc més o menys ordenat en mig del qual hi havia un canal navegable, on estava aquest bosc-jardí es es va bastir anys desprès l’escola dels Salesians.



Anna i Concepció Planàs (Fons Escola Salesiana d'Horta

Frederic Marcet va morir el 1.898 i deixava en testament totes les seves pertinences a la seva esposa (no van tenir fills), Maria Dolors Planàs i Armet, i a la seva mort el 1.899, ho deixà alhora a les seves germanes Anna, i Concepció. Anna Planàs va morir primer i finalment tot quedà en mans de Concepció Planàs qui en 1922 redacta un testament on s’establien les condicions en que quedarien els seus bens.


Frederic Marcet i Vidal
A la seva mort en 1.924, la senyora Concepció Planàs nomenava quatre hereus de confiança amb l'encàrrec de construir, de part seva i de la seva germana Anna, un centre social a la seva finca d'Horta. Per poder dur-ho a terme comptaven amb els fons provinents de la venda d'una casa del carrer Duana, 4, i amb diverses accions de la companyia "Ferrocarriles del Norte i de Madrid-Zaragoza-Alicante". Amb aquesta finalitat es va constituir oficialment la fundació Planàs, la funció de la qual era seguir el procés i vigilar que s’acomplissin els terminis i finalitats del testament. Les germanes Planàs, per tant, són a l'origen del Col·legi Salesià St. Joan Bosco d'Horta.

Aquell mateix any, els hereus, es posaren en contacte amb els salesians en la persona de  D. Marcelino Olaechea (0) que en aquells moments era I’Inspector-Provincial de la Inspectoria Salesiana Tarraconense amb seu a Barcelona.


Ell fou qui signà el contracte amb els administradors de l’herència Planàs. Que li oferien la possibilitat que els salesians construïssin una escola «en una hermosa finca de verano, que una señora poseía en Horta», aleshores ja una barriada més de la ciutat de Barcelona.

Sembla ser que les obres començaren el 1.928, en principi era una obra dissenyada per uns tres-cents alumnes i des del primer moment es pensà en una escola que havia de ser un internat, seguint el model educatiu imperant en l’època.


Can Marcet a l'esquerra, a la dreta l'edifici de l'escola als anys 40 (foto de l'escola)

En publicacions posteriors s’afirma que l’arquitecte de l’obra fou Enric Sagnier, arquitecte modernista que fou el més prolífic en la seva generació, autor entre d’altres del Temple del Sagrat Cor del Tibidabo, de l’església parroquial de Sant Joan d’Horta o del Patronat Ribas, per nomenar alguns dels més propers. 

Façana de l'escola als anys 60 del segle XX. 

Es sap que va tenir una relació estreta amb el Salesians i per tant entra en el possible que intervingués o col·laborés d’alguna manera en la planificació de l’edifici, provablement se li pot atribuir el disseny de la façana.

A mitjans de 1.936 estava acabat tot el cos paral·lel a la carretera. Pel que fa al cos central sols estaven acabats els baixos, amb unes amples columnes, i uns altres on es troben els menjadors i les cuines. A sobre de tots aquests baixos hi havia un immens terrat.

L’inici de la Guerra Civil va impedir que les obres acabessin en els terminis establerts, que estava previst per a principis de 1937, però evidentment no va ser així i donades les circumstàncies del moment , el procès es retardà tres anys.

Un edific tan gran i a les afores de Barcelona podia tenir moltes utilitats en temps de guerra. Quan esclatà la guerra en 1936 l’edifici fou immediatament decomissat per la Generalitat de Catalunya, que hi va fer algunes obres i va instal·lar la porta d’entrada i fins i tot establí el sistema de calefacció, volien aprofitar les possibilitats que donava l’edifici.

Entre 1936-1937 s’hi va ubicar una llar d’infància anomenada Joaquín Costa, en memòria del polític i economista regeneracionista de principis de segle, que depenia de la Generalitat. Deu educadors es van encarregar d’atendre nens que havien quedat en condicions difícils a l’inici del conflicte bèl·lic, en foren atesos més de cent entre els quatre i dotze anys.

Més tard (1938-1939) es va convertir en un Hospital de Sang, en el moment en el que es produïa l’exili cap a la frontera Els Hospitals de Sang eren uns hospitals provisionals que s’establien en el llocs adequats i propers als esdeveniments bèl·lics amb l’objectiu de rebre de una manera immediata els ferits del front.

Un cop ocupada Barcelona per les tropes del General Franco, el gener de 1939, durant uns dies s’hi van establir militars alemanys de la Legió Cóndor (2), aquest fou un fet transitori però.

Segons fonts fiables, malgrat no existeix documentació al respecte sinó el testimoni de persones que hi van estar presoneres, durant 1939 i per un temps indeterminat, l’escola fou utilitzada com camp de concentració. Així tenim el testimoni de Miguel Morera soldat republicà, que desprès de passar per altres camps i un cop acabada la guerra digué «que no era pas millor el col.legi dels Salesians d’Horta transformat en camp de concentració». Ramon Planta, que visqué tres anys a Can Marcet dedicat al servei de la família-Marcet Planàs, també assegura que ho fou.

El període de guerra havia causat diversos desperfectes i danys en l’edifici que calia reparar i a més calia finalitzar les obres de la part que havia quedar pendent. A la fi d’aconseguir els recursos necessaris per fer front a les obres de reparació, es va vendre una part del terreny i de les edificacions del recinte. Fou comprat per les monges salesses per convertir-lo en monestir i residència com també que també van comprar la torre de Can Marcet.

Més a l’oest hi havia una torrentera relacionada hidrogràficament amb el torrent de Cortada i que formava part de l’estructura de l’escola, a la que no se li donava cap utilitat, hores d’ara ja s’han recuperat i són de gran utilitat per al centre. 

Un cop acabades les reparacions fou a finals de 1940 quan es convertí definitivament en escola i s’iniciaren les classes. El 24 de setembre d’aquest any, festivitat de la patrona de Barcelona, la Mare de Déu de la Mercè, s’obria una escola petita, sense cap reconeixement oficial però en un gran edifici de les afores de Barcelona i concebuda com una gran escola.



Fotos de la inauguració del curs 1940-1941, fons fotogràfic de l'escola

Moment d’una gran violència política i una forta repressió a Catalunya, Pocs dies desprès de la inauguració de l’escola fou afusellat al castell de Montjuïc el President de la Generalitat Lluís Companys (15 d’octubre de 1940).

La postguerra fou molt llarga la gent passava privacions i misèria per aquesta raó el principis de l’escola foren molt austers i simples en mitjans i formes. «Hom pot recordar els grans dormitoris inhòspits moltes de les finestres per falta de vidres es cobrien amb paper o cartró», segons recorda un alumne de l’època. Això no passava només a l’escola sinó a tota la ciutat, a tot el país.

Dormitoris i classe . Fotos dels anys 40. Fons de l'escola.

El curs 1940-1941 comptada amb un centener d’alumnes tots ells del sexe masculí, La coeducació no arribà fins 1975 amb les primeres noies que s’incorporen per estudiar COU. Anys desprès en 1985 el Consell-Inspeccional aprovava la coeducació en totes les etapes de l’escola.

L’escola s’estableix des del primer moment com casa Salesiana, amb una comunitat de membres que s’ocupaven dels càrrecs de direcció i administració i des del primer any fou també un internat. Els alumnes vivien i estudiaven a l’escola amb un règim de visites i de sortides del centre molt limitat i molt estricte que anirà evolucionant amb els anys. Les conseqüències de la Guerra Civil la dictadura i la repressió, el nacionalcatolicisme van fer que els anys quaranta fossin un temps grisos, freds plens de misèria i de repressió per tot el país.


L'escola Salesianaa la llarg dels anys

Aquests foren els inicis de l’escola Salesiana d’Horta, evidentment amb el pas del temps s’han superat amb escreix els entrebancs de l’època de la seva creació. Actualment és una escola mixta amb més de 1400 alumnes que quan acaben les classes tornen a les seves llars, una escola que va celebrar els seus 75 anys d’èxistència el 2015 i a la que encara li queda un gran recorregut per fer.






(0) Marcelino Olaechea Loizaga (Baracaldo, 9 de enero de 1888-Valencia, 21 de octubre de 1972) fue un religioso salesiano español. Fue obispo de Pamplona durante la Guerra Civil y la posguerra (1935-1946) y más tarde arzobispo de Valencia hasta su retiro en 1966. (de Vikipedia)

(1) Joaquín Costa Martínez (Monzón, Huesca, 14 de septiembre de 1846-Graus, Huesca 8 de febrero de 1911)​ fue un político, jurista, economista e historiador español, el mayor representante del movimiento intelectual decimonónico conocido como regeneracionismo,​ con sus conocidos lemas «escuela y despensa» y «doble llave al sepulcro del Cid para que no vuelva a cabalgar». (de Vikipedia) 

(2) La Legió Cóndor fou el nom que va rebre la força d'intervenció aèria que l’Alemanya Nazi envià en ajuda de les forces del general Franco per lluitar a la Guerra Civil Espanyola. (de Viquipedia).



Fonts d’informació: Revista Fem Camí, número especial per commemorar el setanta cinquè aniversari de la creació de l’escola Salesiana d’Horta, (nº 24 juny 2016). Història de l’Escola Salesiana escrita per Santi Oliveras Prat. Agraïda a Miquel Armengol per facilitar-me la revista en qüestió.
↧

LA RONDA DEL GUINARDÓ - una ferida oberta

March 14, 2018, 7:37 am
$
0
0

Mapa de tota la zona de 1954

L’Ajuntament de Barcelona a principis del segle vint va projectar la manera de comunicar els pobles agregats a la ciutat de Barcelona, el projecte el guanyà l’arquitecte francès Léon Jaussely (1) que és qui va concebre el primer esbós d’un cinturó l’any 1903 en una zona encara sense urbanitzar amb algunes masies i horts.

El projecte va ser aprovat el 1907 després d'haver-se ajustat pels tècnics municipals. Amb tot, la seva implantació no es va produir formalment, sinó que va anar desenvolupant-se en diferents plans parcials al llarg del segle XX.

El pla, en el seu intent de racionalitzar el creixement barceloní, preveia actuacions en espais no urbanitzats. D'altra banda, es començava a configurar una realitat de “tipus de ciutat” diferenciada segons el nivell social. Mentre Sarrià, Sant Gervasi i Horta tenien una finalitat d'esbarjo, Sant Andreu i Sants aglutinaven fàbriques i classes obreres, mentre Gràcia mantenia un caràcter menestral. El pla configurava una visió de conjunt entre totes aquestes realitats i un creixement més o menys homogeni de l'eixample durant el modernisme i el noucentisme.

Però el projecte no es va tirar endavant de forma immediata per dos motius: la dificultat financera municipal, la contradicció de crear una edificació monumentalista i luxosa en barris obrers. Altra dificultat que només el temps podia arreglar, era l'allunyament del nou centre urbà ubicat, segons la proposta, a la plaça de les Glòries.

Línia verda recorregut primer del pla  de la Ronda.


La Ronda del Guinardó era una part d’aquest projecte i des de llavors va quedar lligada a la via de comunicació ràpida anomenada Primer cinturó de ronda i més tard, atès que la ciutat va anar creixent sense més aturador que les muntanyes que la rodejaven, es va anomenar ronda del Mig, ja que més amunt es duria a terme la ronda de Dalt.

Just en aquell moment comença a construir-se l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, en terrenys que en un principi havia de passar aquesta via, aquests projecte significaren la partició del barri del Guinardó en dos sense tenir present l’impacte que aquest fet podia tenir entre el veïnat. Molts del terrenys de l’actual Ronda del Guinardó van ser expropiats encara que sense actuació durant molts anys i es va denegar als seus propietaris la venda de les parcel·les o el permisos per a edificar-hi. El Pla Jaussely va quedar aturat en 1911.

A la dècada dels vint i fins 1936 la manca de diners aturà tots els projectes. La Guerra Civil i les seves conseqüències van fer que fins 1953 no es tornés a obrir el projecte del cinturó a través del Pla Comarcal de 1966, amb un traçat diferent al Guinardó clàssic, on s’executaren expropiacions de cases, edificis, locals comercialsi indústries. Va començar aleshores una lluita veïnal que va arribar fins els anys noranta.

Ambl’arribada de la democràcia van començar les obres a la part del Baix Guinardó des del carrer Cerdenya fins el carrer Cartagena amb un traumàtic viaducte al mig del barri. Però a causa de les protestes ciutadanes per fi en 1985 es va enderrocar el tram amb direcció Besòs i l’any 2009 el de la banda de Lesseps.

(Foto: Bloc Jordi Cerdanya. http://jordicerdanya.blogspot.com.es) Barcelofilia

La continuació de la via més enllà de Sant Pau no va arribar fins els anys noranta, desprès de reivindicacions veïnals a la fi que l’afectació fos menor, tot i això els enderrocament van donar lloc a la desaparició d’una de les masies més interessants del Guinardó, Can Girapells - Can Basté, prop de la plaça Maragall un estiu de 2005, amb nocturnitat i traïdoria  en contra del desig del veïnat i que la masia es pogués arribar a salvar.

Mort d'una masia centenària - Can Girapells

Aquest tram es va inaugurar el 28 de març de 1999, pràcticament un segle desprès de la seva projecció.

Tal com hem vist, tot aquest moviment de terres va comportar la destrucció d’una part important del Guinardó antic, amb tot el patiment personal  que va comportar entre els veïns la demolició de les cases on havien viscut tota la vida i la partició desaparició de carrers que havien configurat sempre el paisatge vital de la seva població..

Per posar un exemple del molts que es podrien citar, el carrer Flors de Maig només en queda un petit vestigi com podem comprovar en les fotos de sota:

C. Flors de Maig  anys 60,  continuació del c. Oblit. Foto de Maria Vizcaya

Restes del c. Flors de Maig a la Ronda cantonada Rambla Volart


Seguidament reproduirem el testimoni d’una de les famílies afectades, explicat per una de les filles na Dolors Abad Noguera, reproduïm fil per randa les seves paraules:


TESTIMONI PERSONAL

Em dic Dolors i vaig viure al carrer Oblit  51, fins els 22 anys, que em vaig casar i el barri era massa car per mi.

El cert es que sempre he estat molt vinculada al barri, pels pares i sempre anàvem a casa els avis per qualsevol cosa.

Soc nascuda al 1960, i casi des de que recordo, la casa familiar ha estat afectada pel cinturó. Recordo els pares que deien que si ens feien marxar, ens donarien un pis a la Perona, o al Camp de la Bota.

Passaven els anys i no es feia res, però els meus pares no estaven tranquils amb la possibilitat de que haguéssim de marxar de casa.

Som tres germanes i jo soc la gran, i totes tres anàvem al col·legi Cardenal Spínola, de la Av. Verge de Montserrat i els meus pares no volien que les seves filles acabessin a un barri marginal, per això, sobre l’any 1971 més o menys, van comprar un pis al Passeig Valldaura, per si arribava el dia que havíem de marxar.

Van ser anys difícils, perquè la mare no treballava i nosaltres anàvem a una escola de pagament, però el meu pare treballava fins les 10 de la nit a dues feines i se’n van  sortir encara que amb moltes dificultats.

Amb tot això, la gent que estava afectada pel cinturó, no feia obres ni millorava casa seva, perquè sempre estava pensant que qualsevol dia els farien fora, així que el barri es va envellir molt i ningú feia millores. Al final els meus pares, veient que tot estava molt parat, van llogar el pis que havien comprat i van començar a arreglar el pis on vivíem. Primer la cuina, desprès els terres i el bany, perquè no es podia viure sense arreglar les cases.

Recordo com va desaparèixer can 60, al davant de casa meva, una finca molt gran amb grans palmeres i jardins, encara que no estava afectada. Hi van fer una gran casa de pisos. I un altre torre una mica més amunt també va desaparèixer.

Més tard, les casetes que feien cantonada amb el carrer  Vinyals  van quedar abandonades i els veïns ubicats a pisos de lloguer pel barri. Ells van guanyar amb el canvi, perquè les casetes eren poc més que barraques. També van desaparèixer dos o tres casetes molt mones del carrer Villar, en el tros entre Oblit i Rubió i Ors.

Amb tot això, la part superior del meu carrer, Oblit, va quedar molt abandonada. Les vivendes del “pasillo”, L'antiga pensió Synarvi, la torre del costat i la torre que feia cantonada. Aquesta última va tenir una mica més de vidilla, perquè va ser una escola uns anys i també va ser la casa dels Hare krisna uns quants anys més.

Torre del carrer Vinyals on hi van estar els Hare Krisna 

I van fer una primera part de les obres, crec que era la ronda Guinardó, que arribava fins el Passeig Maragall.

Però el barri feia força pena en alguns trams, perquè tot el que podia estar afectat pel cinturó, no  s’havia fet cap obra de millora i moltes cases es veien abandonades i lletges.

El meu pare va morir el juny del 2000 i encara no s’havia mogut res de res. Però poc desprès l’ajuntament es va posar en contacte amb la meva mare i els meus tiets que vivien al pis de baix, i també amb la resta de veïns que estàvem afectats. Van començar a construir els pisos de Teodor Llorente i ja es van fer tots els tràmits.




La última vegada que vaig veure casa meva va ser amb la mudança de la meva mare. Desprès no vaig voler passar per aquella zona, em feia molta pena. Perquè no entressin ocupes a les cases desallotjades, l’ajuntament va enfonsar les teulades automàticament, i així van estar mig derruïdes durant un temps.

He estat unts quants  anys sense passar pel meu carrer, no ho suportava, i a més, no conec res. Han canviat la configuració dels carrers i em costa molt d’imaginar com era abans.

Ara quan passo per allà, reconec que ha millorat molt, i es que feia molta falta. El mercat, el nou Cap, els carrers arreglats i les cases noves. Tota la zona on hi havia el descampat i el magatzem de cerveses Damm, que tanta por em feia quan era petita, per la quantitat d’homes que et sortien de darrere d’un dels camions ensenyant les vergonyes i espantant nenes com jo que anàvem al cole. Ara es un parc.

Però també tinc nostàlgia dels temps passats, i de les casetes del barri amb els seus jardins. De quan era molt petita i el meu avi em portava a la font del  “cuento” a buscar aigua.

Recordo la guarderia del carrer Vinyals, que era una casa que feia cantonada i de la que em vaig escapar quan era molt petitona. 

Recordo la escola a la que vaig anar els primers anys. Era una escola de monges i estava sota la església de la Verge de Montserrat. Vaig anar un parell d’anys i desprès les monges van tancar el col·legi, i el pares em van enviar al Cardenal Spínola.

Recordo els dilluns que la mare no tenia pa per fer entrepans, i em donava diners per comprar-me un croissant meravellós a la pastisseria Rosa d’Abril, al capdamunt del carrer Bisbal. Eren deliciosos.

Be, son molts i molts records, d’un barri que ha canviat molt. La meva mare viu molt contenta al pis que va comprar a l’ajuntament. La antiga casa era construïda molt senzilla i a l’hivern teníem molt de fred i a l’estiu moltíssima calor per estar sota terrat. Ella segueix molt integrada al barri,  als seus 83 anys, encara es voluntària al rober dels Mínims, i fins l’any passat era voluntària a l’Ajuntament de barri i ajudava a persones malaltes. Encara ara ho fa amb una senyora.

Be, aquí acabo.  Encara que ara visc a Terrassa, baixo quan puc pel barri i a casa la mare.

Dolors




(1) Léon Jaussely (Tolosa de Llenguadoc, 9 de gener de 1875 - Givry, 28 de desembre de 1933) fou un arquitecte i urbanista francès. (Wikipedia)

Fonts informatives: Joan Corbera  (Abans Guinardó - Can Baró)





↧
Search

Gran noticia pels veïns del Guinardó TORRE GARCINI JA ÉS MUNICIPAL

March 18, 2018, 3:35 am
$
0
0


Benvolguts veïns del Guinardó, desprès d'anys de reivindicacions i neguits de diversa índole hem de comunicar-vos que la Torre Garcini ja és oficialment de propietat municipal.

Sembla ser que el Jutge del Contenciós que havia de decidir sobre l'expropiació de la finca, ha dictaminat un justipreu  de set milions d'euros, en contra dels setze que demanava Núñez i Navarro en un principi o dels deu que va rebaixar últimament. L'Ajuntament d'entrada havia oferit pagar-ne cinc milions.

La Plataforma Salvem Torre Garcini, formada per veïns, l'associació de veïns del Passatge Garcini, l'entitat de lluita per la memòria històrica del Districte EL POU, l'Associació de Veïns Joan Maragall, ens congratulem d'aquest resultat, tot un èxit veïnal.




↧
↧

CAMINS D'AIGUA , Riera i torrents d'Horta Guinardó

April 4, 2018, 9:20 am
$
0
0


Mapa del territori de Barcelona en la segona meitat
del segle XI. Secció d'un mapa  de Francesc Carreres Candi
 de 1910 (AHCB)


El Districte Horta-Guinardó està format per dues realitat diferents a les que uneix una comú orografia muntanyosa , plena de torrents, rieres , pous i mines d’aigua.

Des de les muntanyes fins el mar la superfície del Pla de Barcelona s’inclina suaument fins arribar al mar. Si hom contempla la ciutat des de un lloc ben alt com pot ser el Turó de la Rovira, se n’adona molt fàcilment d’aquesta realitat.

En tot territori on majoritàriament domina la muntanya quan plou l’aigua es canalitza formant torrents que s’uneixen en el pla formant rieres que desemboquen en el mar. Si el recorregut és prou llarg i important, que no és el cas, van sumant prou cabal dels diferents afluents i es converteixen en rius.

La Riera d’Horta ha estat i és la més important del Pla de Barcelona, avui dia convertida en diferents carrers va ser degudament canalitzada per no produir inundacions en la ciutat.








Collage de Carme Martín


La majoria de torrents que nodrien d’aigua la riera d’Horta davallaven de les fondalades de la serra de Collserola. Passarem seguidament a enumerar alguns dels més importants: el torrent dels Agudells, torrent de Sant Genís que més avall es transformava en la riera de la Clota que moria en la Riera d’Horta. El torrent de la Font de la Llet, el torrent de Gumbau (Montbau) que s’unia amb dos torrents més i tots junts formaven el torrent de Can Marcel·lí donant pas finalment al torrent de Can Cortada que passava al costat de la masia del mateix nom, el torrent de Pallars o dels Garrofers de Can Travi, torrent de Fontanills, el torrent de Can Carabassa, del que se'n conserva un tram; finalment la Riera d’Horta recollia l’aigua de tots aquests torrents i d’altres que no hem anomenat.



Per ordre, torrent de can Mariner, torrent de can Don Joan,
torrent de la Carabassa (foto Apu) i torrent de can Quintana. Collage Carme Martín

Pel que respecte als torrents que del Turó de la Rovira, sobre el territori del Guinardó i Baix Guinardó, parlarem del torrent de la Guineu , el més important del Guinardó al qual s’ajuntaven el torrent de Mascaró i el Torrent de dels Pardals,; el torrent d’en Mèlich (o Melis), el torrent d’en Milans, el torrent de Can Casanovas, el torrent de Lligalbé, el torrent d’en Delemús i el torrent d’en Mariner.

Molta d’aquesta aigua però, penetrà en la terra formant aqüífers que finalment nodrien pous, mines i fonts necessaris per la correcte funcionament dels ecosistemes de l’entorn.

Horta sempre ha sigut un territori on l’aigua mai no ha faltat, des de fa molts anys ja es rentava en el seu territori gran part de la roba de la gent benestant de Barcelona. També s’utilitzava per regar els camps de cultiu i fer funcionar les petites indústries existents com per exemple l’adoberia de Can Fontaner o la fàbrica de midó del senyor Joan Oliver a la riera d’Horta.



Al fons l'adoberia de can Fontaner. Foto del fons F. Capdevila


A la part dreta de la foto  la fàbrica de midó de Joan Oliver i la seva torre d'aigua.
Els homes coneixen prou bé aquesta realitat des d’antic i s’establiren prop de rius i rieres i perforaven pous prop de casa seva a la fi de proveir-se del preuat líquid que els permetia regar el seus camps i abastir les seves llars de l’aigua necessària per a la vida diària. A Horta i el Guinardó gairebé totes les cases en tenien i algunes, poques, encara el conserven.



Pous del carrer Horta,  ca l'Eudald, carrer Aiguafreda i Can Garcini.

Les necessitats cada cop més urgents d’aconseguir aigua van aguditzar l’enginy dels habitants que volien aprofitar òptimament els recursos aqüífers existents, així que es dedicaren a perforar mines que s’endinsaven en la muntanya al llarg alguns kilòmetres a la fi de canalitzar l’aigua amb més eficiència fins a les seves terres.

La Vall d’Horta i les muntanyes del voltant estaven plenes de mines d'aigua que els gran propietaris havien fet perforar en les seves terres a la fi d’aprofitar-les per regar els seus camps.



Per ordre, mina de la Font del Cuento, segona i tercera mina
de 'Arrabassada,  quarta, mina de can Travi.

Desprès de centúries en la que l’aigua era propietat de la corona que era qui se’n beneficiava dels drets d’utilització que es pagaven a través d’impostos als Ajuntaments els quals tenien la facultat de cedir els privilegis de consumició a famílies privilegiades, clergat i nobles, el Reial Ordre de 1835 donava la propietat de les aigües de mines, fonts, torrents, rieres o rius que creuaven unes terres determinades al titular d’aquestes terres , la Mina de Can Travi la de Can Cortada en són un exemple.

Segons explica Vicenç Martorell i Portas (1) que va fer el plànols parcel·laris del Pla de Barcelona a finals dels anys vint del segle passat «Entre Valldaura i Horta hi ha tanta aigua que podria abastar tot Barcelona» , del llibre de Carlota Giménez Riera, torrents i fonts als barris d’Horta.

Però la natura disposa de recursos propis, l’aigua és un element viu que necessita de tant en tant sortir a l’exterior donant lloc a l’existència de fonts naturals, de les que els voltants d’Horta n’estava plena, com eren la Font del Panorama, La Font Hortina, la Font de la Mulassa, la Font d’en Xirot, la Font de la Llet, la Font Tenebrosa, la Font de Can Soler, encara en plena activitat, la Font de Can Quintana o la Font del mina del Turó de la Peira i la Font d’en Fargues , que encara brolla i quines aigües es malmeten i són abocades al clavegueram, això en quan a Horta i els seus voltants. (Si les voleu conèixer en detall us convidem, a llegir el llibre Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó)

Pel que respecte al Guinardó, les més conegudes són La Font Catalana i la Font del Cuento però, també existien: la Font del Bessons, la Font de Can Baró, a Font del Petons o la Font de la Paciència o la font de Can Vintró.




L’aigua del Pla de Barcelona, com en tot clima mediterrani s’ha vist condicionat sempre per èpoques de gran sequera i pluges de baixa freqüència i de sobtades riades en determinats mesos d’any.

Però com el creixement de les ciutats no s’atura, la necessitat d’aconseguir recursos aqüífers va augmentar exponencialment al número d’habitants. Els romans el segle II, varen fer construir un aqüeducte que feia arribar a Barcelona aigües del riu Besòs . En el segle X però, l’aigua que arribava a Barcelona des de Montcada a través del vell aqüeducte romà es perdia en la seva gran majoria pel camí.

Sobre el segle X, en època medieval sota el comptat del Comte Mir germà del comte Borrell, es va promoure la construcció d’un canal o rec des d’on passava l’aigua del riu Besòs a Barcelona; el Rec Comtal o Sèquia Comtal. L’aigua s’utilitzava tant per usos industrials, molins fariners, tintorers , adoberies, drapers i papereres així com pel reg dels horts de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals. Alguns trams del seu traçat es conserven avui dia al llarg del seu recorregut, però el principal i més ben conservat es troba dins les instal·lacions museístiques de l’antic mercat del born i és objecte avui dia de interessants estudis.

Per altra banda, es van aprofitar les aigües provinents de les fonts de la muntanya de Montjuïc per abastir algunes fonts públiques de Barcelona sobre 1313.

Durant el segle XVII, l’abastiment de Barcelona va a tornar a ser deficitari i van haver utilitzar-se les aigües de les fonts del Collserola, per exemple les fonts d’en Martí i d’en Cortès i les mines de Can Falcó i les del torrent de la Mare de Déu de Coll i la Diputació i finalment la de Sant Gervasi. Fins al final del segle XVIII però, les cases de Barcelona, s’abastaven de l’extracció d’aigua dels seus propis pous.

La rendibilitat de les mines d’aigua del Collserola depenia bàsicament de les pluges rebudes però en època de sequera baixava de forma alarmant el cabal. I es va haver de cercar novament noves deus o aprofundir les que ja existien.

Al segle XIX va començar la realització d’una important obra hidràulica que va canviar profundament l’estructura de proveïment urbà d’aigua de Barcelona però aquesta de la qual tenim petjades prou evidents sobre el nostre territori relatives als aqüeductes de Dos Rius i del Baix Vallès, que passen pel torrent de can Quintana, ara convertit en el parc de NOU Barris, però aquesta és ja una altra història.

Aqüeducte de Baix Vallès, sobre el torrent de Can Quintana,
 del anys 50, foto de E. Reguart
Aqüeducte de Dos Rius, al torrent de Can Quintana,
en una foto de Pere Olivé, sobre els anys quaranta.







Fonts consultades:  Llibre de Carlota Giménez i Compte «Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó)


(1) Vicenç Martorell i Portas
Enginyer militar.
Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1879 —Barcelona,1956Dirigí la brigada topogràfica d’enginyers de l’exèrcit (1920-24) encarregada d’aixecar el Pla de Barcelona i els encontorns, per a estudiar la defensa marítima de la ciutat. El 1925 passà a dirigir la nova oficina del pla de la ciutat de l’ajuntament. Fou coautor de la planificació espacial del CENU (1937). Després de la guerra civil de 1936-39, ocupà el càrrec d’enginyer en cap de l’agrupació de serveis tècnics d’urbanisme i valoracions de l’ajuntament de Barcelona. Des del 1948 fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts. És autor de diverses obres sobre cartografia de Barcelona i coautor de l’obra col·lectiva Historia del urbanismo en Barcelona (1970).


(2) Francesc Carreres Candi -Advocat, historiador i polític.
Barcelona,1862 —Barcelona, 1937
Llicenciat en dret a Barcelona (1882), exercí activitats molt diverses, des dels estudis arqueològics fins a la recerca documental i a la divulgació periodística, l’excursionisme científic, la filatèlia, etc. Fou president de la Joventut Conservadora (1890) i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (1891-22), càrrec des del qual promogué la publicació dels documents inèdits de l’Arxiu Municipal:
↧

CAN SAFONT històrica masia amb un futur incert

April 26, 2018, 12:25 pm
$
0
0
La zona de Sant Genís del Agudells

Can Safont és una de les masies més antigues de la Vall d’Horta i amb una història prou important com per tenir-la present a l’hora de valorar la importància de l’edifici i el que representa, un capítol a part dins la història sòcio-cultural del poble d’Horta.


Un antic dibuix del segle XIX, on es veu l'edifici
original i primigeni

La masia primitiva data del segle XIII i al llarg del segles va patir diferents transformacions i no sempre cap a millor. El primer propietari del qual en rep el nom va ser Jaume Safont que com molts alts càrrecs de la Generalitat i de l’Ajuntament va disposar d’una segona residència a la Vall d’Horta. Poden nomenar al respecte els Artés, els Sabastida, els Bransi, els Castellbell, entre d’altres.


Can Safons a primer del segle XX amb un fesomia més semblant
a l'actual, amb la caseta dels masovers




Jaume Safont va ser un home de gran influència política en la ciutat de Barcelona. Abrandat partidari de la de la Biga (2) i enemic de la Busca (3).

Poc simpatitzant del rei Alfons IV, contrari al lloctinent Galceran de Requesens i a l’infant Joan, després rei, i fervent addicte al príncep de Viana. Fou probablement net de Bernat Safont, mestre racional de la ciutat (*)

Les seves anotacions en els dietaris de la Generalitat reflecteixen l'enfrontament que existia entre la Generalitat, majoritàriament bigaire, i el consell municipal amb suport reial.

Durant la durant la guerra civil catalana donà suport al Príncep de Viana, mostrant-se contrari al rei Joan.



Poeta de la gaia ciència (**), fou premiat en 1458 era a més a més un bon prosista.

Escrigué també un dietari privat, que ell anomena Dietari o llibre de jornades, i que posteriorment fou titulat Dietari de les torbacions del temps del rei don Joan que en Catalunya foren. Conté un cronicó que va des de la presa de València per Jaume I (1238) fins a l’entrada de Benet XIII a Barcelona el 1409; després, un conjunt d’efemèrides des del desembre del 1411 fins al juny del 1412.

Es va iniciar en el càrrec d’escrivà del «Dietari Oficial de la Diputació del General» de l’any 1436 a 1440, passa al servei de la Generalitat com adjunt de Pere Torró,ajudant segon de l’escrivania major. Al començament del 1450 fou anomenat ja notari. És autor de quasi totes les notícies del Dietari de la Diputació del General o de la Generalitat entre el 1454 i el 1472. Hi posà senyals corresponents a notícies anteriors des del 1412.

En 1462 és nomenat procurador amb la missió de controlar els encarregats de recaptar les generalitats.

Casat amb Joana (morta el 1471) va tenir una o dues filles, no queda massa clar en els escrits biogràfics publicats, treballava a Palau i sortia sovint del territori del Principat en missions polítiques tenia, per tant, tenia accés als grans personatges del país, va morir el 19 de novembre de 1487

Al segle XVIII, Can Safont fou reconstruïda quan va passar els Rialp en 1787, i més concretament a Josep Rialp i de Solà.



Sant Genís dels Agudells en una postal de primers del segle XX

Josep de Rialp i de Solà, va néixer a Barcelona en 1748 d’una família provinent del poble d’Anglesola, poeta de família noble, fou catedràtic de lletres humanes i de cànons a la Universitat de Cervera, és autor d’un gran nombre de poesies classicistes en castellà però sobre tot en llatí. Morí també a Barcelona en 1799.

Francisco de Zamora, en el seu «Cuestionario» de 1789, deia respecte a la finca de can Safont:

«Delante del Curato hay una casa de campo de unos vestígios bastante antíguos, la qual hace dos años mando componer José de Rialt (?), catedrático de Sagrados Cánones de la Universidad de Cervera, remontando sus paredes que eran de piedra de canteria, de calicanto. Tiene la casa muy buen patrimonio y dentro de su huerta, que esta un tanto apartado de ella, una fuente perenne de agua muy buena, de donde provee para su gasto i riego de la hortaliza; abasteciéndose de la misma agua el curato i el Barrio de la casa Termens».

Aquestes propietats arribaven fins el Tibidabo, la terra la tenien cedida a parcers (concretament 12 en l’any 1820), entre els quals hi havia els hereus de la casa Brasó, que a més a més eren masovers de la masia.

Disposava de l’única aigua viva de la contrada la qual cosa va provocar desavinences i tensions entre els els propietaris de can Brasó, que eren a més masovers de can Safont i els frares del monestir dels Jerònims de la Vall d’Hebron. Finalment aquestes diferències es van poder solucionar quan la casa va passar a mans de la família Rialp que va negociar el canvi de la propietat de l’aigua.

Una de les condicions era que els Jerònims havien de concedir a Can Safont nou plomes d’aigua però el dipòsit que van construir els frares era insuficient, Quan els Rialp van ser informats van demanar parlar amb el Prior i el masover Pere Brasó va ser citat pels frares. En Pere Brasó va anar amb certa recança atès el seu pare havia de pagar al Monestir els delmes (3) consistents una càrrega de vi, una càrrega d’oli i i una quartera de blat, però ell havia reduït per voluntat pròpia els delmes a la meitat i tenia certs temors per aquest motiu. Finalment es va solucionar tot en interès de les parts.

Aquesta masia va tenir molta importància durant els segles XVII i XIX atès que era lloc de referència per tota activitat social a Sant Genís del Agudells, en aquell indret hi havia molta caça i acudien gent important de Barcelona a caçar que anaven a menjar a Can Safont.

L’activitat principal però era el conreu de la vinya, productes de l’horta, bones collites de blat i la pastura de les cabres de can Brasó.
El Baró de Maldà important cronista de l’època, ens dona notícia d’aquesta important casa en les visites que li fa els dies 26 i 27 d’octubre de 1796.

Reproduírem en part el comentari de la primera visita:

«...acordat que queda est matí per anar tota la quadrilla a fer visita a aquell famós poeta isop (fabulista grec) en sa figura que es lo Sr. Don Josep Rialp, dalt el poble de Sant Genís i tornar amb sa companyia a la torre del Marquès i dinar junts...»

«...hem arribat poquet a poquet a descobrir lo campanar de la Parròquia de Sant Genís i a un gran caseron rònec per lo mig fumat, casa esta de Rialp,...»

A la mort de l’ultima propietària en 1979, la masia va passar a mans del Bisbat de Barcelona, segurament degut a alguna donació.

La restauració que es veu actualment ha desfet els finestrals gòtics i ha tapiat portals; ja no queda res de la bella arquitectura que es comenta que tenia, es va bastir quan el Bisbat de Barcelona va cedir el casalot a les Monges Missioneres Auxiliars de la Església, les finestres del primer pis corresponen a la cel·les de les monges. En quan les monges que quedaven es van fer massa grans i no es podien valdre per si mateixes, el Bisbat les va enviar a una Institució a la fi que les cuidessin fins la seva mort, el nom de la qual desconeixem, i a canvi els va fer donació de la masia de Can Safont o així es diu, malgrat no està molt clara la titularitat actual de la finca.


Imatges al voltant de la masia. Fotos Carme Martín i Andrés Paredes

Abandonada durant uns set anys, no fa massa va ser ocupada per uns joves. L'interior de l'edifici està molt deteriorat, les parets totalment enguixades de blanc, com és costum en tot convent de monges, no deixen endevinar que queda dels antics tàbics, els terres enrajolats amb "terrazo" de color taronja presenten un penós aspecte, molts sostres estan plens d'humitat per tants anys d’abandó, pagaria la pena que el arqueòlegs de l'Ajuntament la visitessin per determinar quant de l’antiga masia hi queda encara.


Interior planta baixa de la masia. Fotos Carme Martín i Andrés Paredes

Les parets que donen al carrer tenen al menys 60 centímetres d'amplada, la que ara dona a la part de fora sembla com sobreposada a les més antigues. El que conserva són uns antics túnels, no massa llargs que les monges feien servir de nevera per a conservar els aliments.


Dues finestres que donen als baixos de la casa del carrer. Fotos Carme Martín

L'Administració responsable no està disposada a averiguar qui és l'actual propietari de la finca i fer algun tràmit per rehabilitar d’aquest edifici històric?.

Donem les gràcies als actuals habitants de la masia per haver-nos obert les portes a fi de poder documentar gràficament aquest post.








(1) La Biga : Estava integrada per la majoria dels ciutadans honrats i alguns mercaders –, es considera, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s'oposaven als sectors vinculats a l'economia productiva.

(2) La Busca : Nom donat al partit format a Barcelona al voltant del 1450 per lluitar contra l’oligarquia urbana anomenada la Biga davant la divergència d’opinions o d’interessos per a pal·liar la crisi econòmica.

(3) Delmes : Era un impost o cens del 10% sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clergat i els edificis religiosos.

(*) Dins l'organització política i fiscal de la corona d'Aragó cal distingir dos tipus de Mestre racional (magister racionalis): per una banda el mestre racional reial que exercia el càrrec de tresorer reial i el Mestre racional dels regnes que formaren la corona d'Aragó, el qual exercia de tresorer dels regnes. 

(**) Poeta la de gaia ciència: Ciència de compondre poèticament, segons la tradició dels trobadors, pel grup de tolosans que el 1323 pretengué de revifar la somorta poesia trobadoresca mitjançant concursos literaris .







Fonts Informatives: Les masies d'Horta de Desideri Díez, Enciclopèdia Catalana, Wikipedia
↧

ALLÒ QUE LA RONDA S'EN DUGUÉ, per Ma. Dolors Abad

May 3, 2018, 1:29 pm
$
0
0

Em dic Dolors i vaig viure al carrer Oblit  51, fins els 22 anys, que em vaig casar i el barri era massa car per mi.

Terrat carrer Oblit, 51, la mare de na Dolors
El cert es que sempre he estat molt vinculada al barri, pels pares i sempre anàvem a casa els avis per qualsevol cosa.

T’explico. Soc nascuda al 1960, i casi des de que recordo, la casa familiar ha estat afectada pel cinturó. Recordo els pares que deien que si ens feien marxar, ens donarien un pis a la Perona, o al Camp de la Bota. Passaven els anys i no es feia res, però els meus pares no estaven tranquils amb la possibilitat de que haguéssim de marxar de casa.

Som tres germanes i jo soc la gran, i totes tres anàvem al col·legi Cardenal Spínola, de la Av. Verge de Montserrat i els meus pares no volien que les seves filles acabessin a un barri marginal, per això, sobre l’any 1971 mes o menys, van comprar un pis al Passeig Valldaura, per si arribava el dia que havíem de marxar.

Van ser anys difícils, perquè la mare no treballava i nosaltres anàvem a una escola de pagament, però el meu pare treballava fins les 10 de la nit a dues feines i se’n van  sortir encara que amb moltes dificultats.

casa desapareguda del c. Oblit  anys 80

Amb tot això, la gent que estava afectada pel cinturó, no feia obres ni millorava casa seva, perquè sempre estava pensant que qualsevol dia els farien fora, així que el barri es va envellir molt i ningú feia millores. Al final els meus pares, veient que tot estava molt parat, van llogar el pis que havien comprat i van començar a arreglar el pis on vivíem. Primer la cuina, desprès els terres i el bany, perquè no es podia viure sense arreglar les cases.

Recordo com va desaparèixer can 60, al davant de casa meva, una finca molt gran amb grans palmeres i jardins, encara que no estava afectada. Hi van fer una gran casa de pisos. I un altre torre una mica més amunt també va desaparèixer.

Més tard, les casetes que feien cantonada amb el carrer  Vinyals  van quedar abandonades i els veïns ubicats a pisos de lloguer pel barri. Ells van guanyar amb el canvi, perquè les casetes eren poc més que barraques. També van desaparèixer dos o tres casetes molt mones del carrer Villar, en el tros entre Oblit i Rubió i Ors.

M. Dolor Abad en el terra de casa seva, anys 80

Amb tot això, la part superior del meu carrer, Oblit, va quedar molt abandonada. Les vivendes del “pasillo”. La antiga pensió Synarvi, la torre del costat i la torre que feia cantonada. Aquesta última va tenir una mica més de vidilla, perquè va ser una escola uns anys i també va ser la casa dels Hare krisna uns quants anys mes.



Cases que la Ronda s'endugué

I van fer una primera part de les obres, crec que era la ronda Guinardó, que arribava fins el Passeig Maragall.

Però el barri feia força pena en alguns trams, perquè tot el que podia estar afectat pel cinturó, no  s’havia fet cap obra de millora i moltes cases es veien abandonades i lletges.

El meu pare va morir el juny del 2000 i encara no s’havia mogut res de res. Però poc desprès l’ajuntament es va posar en contacte amb la meva mare i els meus tiets que vivien al pis de abaix, i també amb la resta de veïns que estàvem afectats. Van començar a construir els pisos de Teodor Llorente i ja es van fer tots els tràmits.


Enderroc de principis del 2000 que afectaven al carrer Teodor Llorente.
Enderroc de Can Girapells en 2005


Foto de la casa de M. Dolors Abad
La última vegada que vaig veure casa meva va ser amb la mudança de la meva mare. Desprès no vaig voler passar per aquella zona, em feia molta pena. Perquè no entressin ocupes a les cases desallotjades, l’ajuntament va enfonsar les teulades automàticament, i així van estar mig derruïdes durant un temps.

He estat unts quants  anys sense passar pel meu carrer, no ho suportava, i a més, no conec res. Han canviat la configuració dels carrers i em costa molt d’imaginar com era abans.

Ara quan passo per allà, reconec que ha millorat molt, i es que feia molta falta. El mercat, el nou Cap, els carrers arreglats i les cases noves. Tota la zona on hi havia el descampat i el magatzem de cerveses Damm, que tanta por em feia quan era petita, per la quantitat d’homes que et sortien de darrere d’un dels camions ensenyant les vergonyes i espantant nenes com jo que anàvem al cole. Ara és un parc.

Però també tinc nostàlgia dels temps passats, i de les casetes del barri amb els seus jardins. De quan era molt petita i el meu avi em portava a la font del  “cuento” a buscar aigua.

Recordo la guarderia del carrer Vinyals, que era una casa que feia cantonada i de la que em vaig escapar essent  molt petitona. Recordo la escola a la que vaig anar els primers anys. Era una escola de monges i estava sota la església de la Verge de Montserrat. Vaig anar un parell d’anys i desprès les monges van tancar el col·legi, i el pares em van enviar al Cardenal Spínola.

Recordo els dilluns que la mare no tenia pa per fer entrepans, i em donava diners per comprar-me un croissant meravellós a la pastisseria Rosa d’Abril, al capdamunt del carrer Bisbal. Eren deliciosos.

Be, son molts i molts records, d’un barri que ha canviat molt. La meva mare viu molt contenta al pis que va comprar a l’ajuntament. La antiga casa era construïda molt senzilla i a l’hivern teníem molt de fred i a l’estiu moltíssima calor per estar sota terrat. Ella segueix molt integrada al barri, als seus 83 anys, encara es voluntària al "roper" dels mínims, i fins l’any passat era voluntària a l’ajuntament de barri i ajudava a persones malaltes. Encara ara ho fa amb una senyora.

Be, aquí acabo. Si vols saber més coses, no tens més que dir-ho. Encara que ara visc a Terrassa, baixo quan puc pel barri i a casa la mare.

Ben cordialment

Dolors Abad

↧

Ramon Alòs-Moner de Dou propietari il·lustre de Torre Garcini

May 24, 2018, 2:34 pm
$
0
0
                




Ramon Alòs-Moner  va néixer el 13 de juny de 1885 i morì e 9 de febrer de 1939, poc desprès d'acabada la Guerra Civil, a l'edat de 54 anys, heretà les afeccions històriques i bibliogràfiques de la família. Llicenciat (1906) en filosofia i lletres, fou un dels millors deixebles de Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans.

Va viure des que es va casar amb la napolitana Maria Maltese i Fiodo, amb la que va tornar de la seva estada a Roma en 1913, a la seva finca del Guinardó, van tenir dos fills en LLuís i la Montserrat i a més de la carrera de  Filosofía i Lletres  era  expert en les obres de Dant i de Llull.



Torre Garcini en 1914, data en que Ramon Alòs-Moner hi va anar a viure.


  
Professionalment, contribuí a organitzar l'exposició del llibre català al Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906); fou secretari-redactor a l'Institut d'Estudis Catalans (1907); acompanyà Rubió i Lluch a Itàlia i a Grècia (1909) i després aprovà a Madrid les assignatures del doctorat. Pel gener del 1911 fou pensionat a l'Escola Espanyola de Roma, organitzada per la Junta de Ampliación de Estudios i l'IEC, on hi havia Josep Pijoan de secretari. Hi restà fins a l'estiu del 1913. L'estada a Roma fou decisiva per a la seva formació i la seva vida. Retornat a Barcelona, l'any 1914 fou nomenat adjunt de la Biblioteca de Catalunya, on es trobà en el seu element. Es dedicà especialment a la secció de documents històrics, i l'organitzà, però també destacà en les seccions de llibres impresos i manuscrits. Per encàrrec de l'Institut d'Estudis Catalans féu, el 1915, una missió de recerca, amb Jordi Rubió, a l'Arxiu Capitular de Tortosa; l'any 1917 es doctorà a Madrid i fou nomenat professor de l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona.

  Una de les promocions de l'escola de bibliotecàries
L'any següent entrà a la Secció Històrica de l'IEC. Succeí Eugeni d'Ors a la Secretaria General de l'IEC i des del 1923 representà aquest amb Nicolau d'Olwer a la Unió Acadèmica Internacional. Des del 1924 pertanyia a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Compensà la malaltia (1930) que seguí a un període d'inquietuds familiars i a la mort de la seva muller i col·laboradora, i es reintegrà a l'Institut i a les reunions de l'UAI.

La Guerra Civil de 1936-39 posà a prova la seva eficàcia com a bibliotecari. Era pròxima la fi de la lluita quan caigué mort al carrer, tornant de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Col·laborà des de jove a les revistes catalanes i també a la "Revue Hispanique" i als "Cuadernos de Trabajos" de l'Escola de Roma i redactà molts articles per a l'Enciclopedia Italiana Treccani. Arnau de Vilanova, Ramon Llull i Dante Alighieri foren els temes principals del seu estudi, els quals alternà amb l'ocult treball de revisió i redacció d'índexs de molts llibres on no surt el seu nom. Cal esmentar entre els seus estudis sobre Arnau de Vilanova: una col·lecció de documents que no terminà (1909-12), La marmessoria d'Arnau de Vilanova (1923), l'edició de Confessió de Barcelona (1921) i del text català de la Informatio beguinorum. Sobre Ramon Llull: El manuscrito Ottoboniano (1914), la tesi Los catálogos lulianos (1918), Poesies (1925) i diverses recerques de bibliografia, entre les quals ha restat inèdit el catàleg dels manuscrits lul·lians de Roma. Tenen molt de relleu les cròniques sobre Arnau de Vilanova i Ramon Llull als volums VII-VIII de l'"Anuari" de l'IEC. Treballà molt sobre Dant i fou professor de literatura italiana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a treballs de recerca bibliogràfica cal esmentar els dedicats a la biblioteca Dalmases (1916), a Jaume Caresmar (1918), a l'Arxiu de Tortosa (1920), a les publicacions de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1933), i els reports a la UAI i al Comitè Internacional de Ciències Històriques.

Ramon Alòs-Moner, va sentir molt intensament primer, la mort de la seva dona encara jove i desprès la derrota del seu país en mans dels nacionals. Aquesta suma de desgràcies va fer trontollar la seva salut ja de per si fràgil  i a poc  d'acabada la guerra, de camí cap a casa seva desprès d'haver visitat el que fins aleshores havia considerat un amic, de sobte es va adonar que el país i la gent que coneixia  havien canviat i que el seu món ja mai no seria el mateix, va patir un atac de cor en ple carrer i va morir.

La família de Ramon Alòs-Moner va viure a la masia-torre Garcini al Guinardó fins l'any 2010. Quan la família es va veure obligada a vendre l'edifici el seu fons documental de la família que inclou un gran nombre de manuscrits d'èpoques diferents, documentació patrimonial, incunables, impresos d'època moderna, gravats i documents gràfics es van donar a la Biblioteca de Catalunya, mentre que la biblioteca d'estudi de Ramon Alòs-Moner , que inclou una col·lecció especialitzada de literatura italiana és a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra. A l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona es conserva un important recull de fotografias familiars i el fons personal de Ramón Alòs-Moner  es conserva en l'arxiu de l'Institut d'estudis Catalans.







Fonts: Enciclopèdia catalana i Viquipèdia 
↧
↧

SALVEM CAN CREHUET

June 9, 2018, 2:43 am
$
0
0


Can Crehuet en l'actualitat . Foto Andrès Paredes 

Venim avisant des de fa un temps que la casa senyorial de Can Crehuet ha estat comprada per uns constructora a la fi d'enderroca-la i bastir-hi pisos.

Recentment, en la seva façana s'ha penjar el rètol de pròxim enderroc.

No era això que es va desprendre de la reunió de Patrimoni d'Horta on els dos equips d'arquitectes van exposar els estudis duts a terme a rel de la suspensió de llicències i l'aval professional de Lourdes Mateo en admetre que aquesta casa tenia un valor patrimonial històric testimoniat per la multitud d'elements que conserva. Adjuntem l'article sobre el tema que vam publicar a la nostra revista EL POU n. 7 per il·lustrar aquesta vàlua.

Serà una trista notícia si això tira endavant. És l'última casa de caire senyorial que queda a Horta.









↧

Masia CAN XIRINGOI / CA N'ARMENGOL

June 17, 2018, 1:53 pm
$
0
0

Masies al voltant de la muntanya Pelada

Ca n’Armengol, coneguda popularment com can Xiringoi, estava situada en la confluència de l’antic camí de Sant Iscle i l’antiga Carretera d’Horta, i habitada sense interrupció per la mateixa família Armengol des de 1679 fins el 1971 en el que es va derruir amb la finalitat  de construir-hi habitatges.





Part dels seus terreny es van expropiar en 1901 quan es van construir les primeres cotxeres pels tramvies elèctrics, concretament on ara es situen els jardins de Can Xiringoi.





Fotos de Transports de Barcelona


A la masia se la coneix principalment per l’apelatiu col.loquial de can Xiringoi. La família Armengol tenia en principi el dret útil de la terra i pagava censos a la família Magarola segons consta en documents del segle XVII. En 1725 els Magarola venen les terres a Josep Duran i Sala.

Posteriorment, el 8 d’octubre de 1847 Rafael María de Duran i de Ponsich ven can Xiringoi al notari de Barcelona Jaume Rigalt i Alberc que continua cobrant el cens a la família Armengol fins que el 25 d’octubre de l861 que Pere Armengol i Sabadell la compra davant del mateix notari que la ven.

En morir Pere Armengol el 1864, la masia passà al seu fill Pere Armengol i Boada que poc desprès també mor però aquest cop no pas de mort natural, atès que va ser assassinat el 7 de juliol de 1872 per uns bandolers.

Aquesta no fou pas l’única mor tràgica que va patir un dels habitants de masies de la contrada, si tenim present que uns anys en darrera també causaren la mort d’una senyora gran que vivia en el Mas Guinardó. Aquest bandolers es sabia que tenien els seus amagatalls en la Riera d’Horta i els seus afluents com per exemple en el torrent de Can Mariner.


El territori sobre 1905

En efecte, Va ser molt comentat en 1857 el crim que es va produir en el Mas Guinardó, quan un grup de lladres van cremar l’estança on es trobava sola una senyora gran i que amb grans crits va demanar l'ajut dels masos veïns sense tenir pas cap èxit. Hem de pensar que els més propers eren Can Planàs, La torre dels Pardals, Can Viladomat, Can Garcini o Can Bartra, a considerable distància,tots ells disseminats per la falda de la muntanya Pelada. Aquest fet va originar la constitució de cossos de vigilància entre els habitants de l'indret a l'estil del somaten .

Existeix una crònica de 1884 a la revista «L'Arch de Sant Martí, posa de manifest els minsos resultats d'aquestscossos"L´'últim diumenge a la tarda una mà criminal calà foc als pallers de l'antiga casa de pagès coneguda per lo Guinardó ; dos més ne queden lliures de tant destructor element lo qual - no prou satisfet algun "protector" d'aquella desgraciada masia - a l'ésser a la nit los hi dóna igual que a sos companys. ¡Pobre Guinardó!. Recordem lo terrible assassinat de que fou víctima ja fa temps aquella desgraciada casa i los diferents robos que ha sofert per espai de pocs anys. Sembla que algú, envejós de la importància històrica que per a la nostra població té aquest lloc vulgui donar fi a sa glòria fent que l'abandoni sos habitants».

A finals del segle XIX, encara hi pillardejaven bandolers que assaltaven els viatger que traginaven pels camins dels voltants sobretot la coneguda com carretera d’Horta i robaven les masies aïllades . Alguns d’aquests delinqüents vivien i guardaven els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner (que no és el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou ample per encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda entre els habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant Martí de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.

Tornem però a la història concreta de Can Xiringoi, Can Xiringoi disposava de una gran extensió de terres. El conreu d’aquestes terres requeria de la utilització de molta d’aigua pel seu rec que principalment s’aconseguia mitjançant l’aigua de les mines dels voltants.

En 1863 Maria Barris i el seu marit Salvador Matas i Torres propietaris d’una important mina d’aigua al poble d’Horta, arriben a un acord amb Pere Armengol Sabadell propietari de can Xiringoi a la fi que doni el permís necessari perquè les conduccions d’aigua de la mina passin per la seva finca i també per construir-hi un repartidor d’aquesta aigua al costat de la seva masia, atès que es pretenia fer-la arribar fins la ciutat de Barcelona, seguint el traçat de l’antiga carretera d’Horta. A canvi, el propietaris de la mina Maria Barris i Salvador Matas els cedien la propietat de la primera ploma d’aigua que hi ragés.

Durant 13 generacions la família Armengol va viure a la masia i van cultivar les seves terres i van gestionar l’aigua de la font que va arribar a abastir una part de la ciutat de Barcelona.



Família Armengol (fotogrames d'un vídeo de TV3)

Com ja s’ha indicat anteriorment, la part de la finca que arribava fins la riera d’Horta va ser expropiat per l’Ajuntament de Barcenonaper bastir les cotxeres dels tramvies elèctrics. Més tard, quan en conreu les terres van deixar de ser rentable van llogar-ne una part per construir el camp de Futbol del FC. Guinardó en l’any 1940, on a més hi van jugar d’altres clubs petits.


Camp de fultbol en terrenys de Can Xiringoi

F.C. Guinardó

En quan el camp de futbol va desaparèixer, es va vendre el terreny i es van construir edificis de pisos fins que finalment l’any 1971 la masia de Can Xiringoi encerclada per un munt de cases i edificis es va ser derruida  per construir-ne més.

Pepita Armengol, la darrera supervivent dels habitants del casalot, va decidir donar tots els documents familiar que conservava a l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris a la fi que sigui estudiat i doni llum a parts desconegudes de la història d’aquestes contrades, motiu pel qual va rebre un homenatge en forma d'exposició com a agraïment.


Jordi Sánchez (Arxiu Roquetes-Nou Barris) i Pepita Armengol,
Fotogrames de Beteve

Pepita Armengol última generació de la família

"En la mostra es van poder veure fotografies antigues de la masia, la família i alguns capítols interessants. Però la part més important de la donació la formen els documents, com escriptures, compravendes i testaments, que han permès conèixer nous detalls sobre la història de la zona del sud de Nou Barris i el nord de Sant Andreu.

Els Armengol van tenir cases i terrenys per diverses zones. Entre els documents més importants, hi ha l'expropiació municipal de la masia de Can Xiringoi per construir-hi les Cotxeres de Borbó.

Tapa de l'escriptura de venda de terrenys a l'Ajuntament
a la fi que pugui construir  les Cotxeres del Tramvia







Fonts informatives:
  • Exposició sobre Can Xiringoi realitzada per l’Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris.
  • Revista d’ELPOU núm 7 «Les aigües de la mina de Santa Eulàlia", de JuanJo Fernández
  • Fotogrames del documental que sobre l'exposició dels documents va dur a terme BETEVE.




↧
Search

EL PRIMIGENI PASSEIG DE MARAGALL (Carretera nova d'Horta)

July 1, 2018, 11:33 am
$
0
0

El Passeig de Maragall, és un del més llargs de Barcelona, s'ubica  entre els barris d'Horta, Santa Eulàlia de Vilapicina, Els Indians, Camp de l'Arpa i Guinardó. Té aproximadament 3 kilòmetres de longitud.

Longitud del Pg. Maragall

Li van posar el nom en honor de Joan Maragall, insigne poeta i escriptor - 1860 -1911), que havia mort recentment, segons explica l'escriptor Josep Mª Huertas Claveria (Tots els barris de Barcelona), tot i que sembla que no es va inaugurar oficialment fins a 1915.

Comença al carrer Fresser al Camp de l'Arpa i acaba en arribar al carrer Tajo a Horta.

Abans de 1900  existia el conegut camí antic d'Horta d'origen medieval, que partia  del Portal de l'Àngel i desprès de passar pels límits de Sant Martí i el Clot, anava a parar al que ara és carrer Fresser on confluïa amb l'antic camí de Gràcia a Sant Andreu (Travessera de Gràcia actualment), en un encreuament on es localitzava Can Ferrer, masia on els carreters i viatjants feien descansar els cavalls, el Baró de Maldà en fa esment en el seu dietari.


l'Antiga masia Ferrer situada entre el passatge de la travessera i Indústria
quan van eixamplar el c. Garrotxa va desaparèixer en part

Desprès seguia al llarg de l'actual carrer Garrotxa  fins arribar a un altre encreuament de camins important situat entre les terres de la Torre dels Pardals i els de la Torre Llobeta. Aquell punt s'havia convertit en un centre neuràlgic de comunicacions, ja que s'ajuntaven els camins que venien de La Sagrera (Sant Martí de provençals), Santa Eulàlia (avui avinguda Borbó) i Gràcia (avui av. Mare de Déu de Montserrat), Horta i Barcelona.

En aquest punt, el Camí d'Horta, baixava  pel camí de Sant Iscle (avui Av. Borbó) fins a la Riera d'Horta i d'allà seguint el traçat de la riera fins a la Plaça Santes Creus.

Quan es va bastir el tramvia elèctric en 1901 van haver de condicionar una part de l'antic camí a Horta i obrir una nova via de 24 metres d'amplada i construir un pont sobre la riera d'Horta, a la fi que el tram arribés fins la plaça del Mercat (avui plaça Eivissa).

El primer tram d'aquesta via li van posar el nom de carrer de la Garrotxa, fins que en 1915 tot el passeig va rebre el nom de Passeig de Maragall, popularment però, era conegut com Carretera Nova d'Horta.


La Carretera d'Horta - Pg. de Maragall a primers del segle XX, des de diferents punts del seu recorregut. Les fotos acolorides per C. Martín la majoria del fons de Felip Capdevila

El Tramvia també va tenir un lloc d'honor en el canvi de nom d'aquest punt neuràlgic de comunicacions, ja que fins allà el bitllet valia 15 cèntims i molta de la gent d'Horta hi baixava i arribava a Horta a peu, donant lloc a que se l'anomenés Els Quinze i així se li ha quedat.

El tramvia va propiciar que durant quatre anys (1901- 1905), s'ubiqués un dels camps de futbol del Barça situat en els terrenys de la masia de Can Sabadell, prop del carrer Garcilaso (aleshores Estébanez) .


Can Sabadell a primer terme la Ctra. d'Horta., foto del CEC

Entre Fresser i prop de la Plaça Maragall, en principi el tramvia disposava només d'una via per transitar, com es pot apreciar en la foto de sota, donat que tant el carrer Fresser com el carrer Garrotxa eren massa estrets (hem de recordar que Garrotxa aleshores començava al carrer Fresser).

A la dreta el carrer de la Garrotxa arribant al c. Villar.
Foto dels anys 20 de AHDHG, acolorida per C. Martín

La plaça Maragall es va projectar els anys vint, segons es pot apreciar en fotos de la dècada, però els anys 30 encara tot estava per fer, desprès va venir la guerra i segurament va ser en la dècada dels quaranta quan es va fer la primera urbanització.
Amb el nom de passeig de Maragall és conegut des del 6 de maig de 1915. Amb la dictadura de Primo de Rivera passà a dir-se Passeig del General Martínez Anido, i posteriorment recobra el seu nom actual.


Fonts informatives: Els transports a Horta de Desideri Díez.

↧

La carretera d'Horta anomenada oficialment Ctra. de Cornellà de Llobregat a Folgars de Tordera

August 5, 2018, 11:05 am
$
0
0

L’anomenada oficialment carretera de Cornellà de Llobregat a Folgars de Tordera era coneguda entre els hortencs com la carretera d’Horta. Era una bonica carretera que corria entre camps i vinyes i que disposava d’arbrat a ambdues bandes de la pista i que segons sembla es va inaugurar en 1881.

Mapa de l'època on es dibuixen les carreteres que accedien a Barcelona


Abans de la carretera hi havia hagut des d’èpoques molt antigues el anomenat camí de Dalt que utilitzaven el nobles per accedir a les seves finques d’estiueig.

La carretera en qüestió, començava al centre de Cornellà, direcció Esplugues, Pg. Reina Elisenda, Pg. de la Bonanova, Pg. de Sant Gervasi, Pg. del que seria més tard pg. de la Vall d’Hebron i pg de Valldaura fins a Sant Andreu de Palomar. Va ser a partir de la seva construcció la via natural per accedir a Vallcarcai a la Vila de Gràcia; també la utilitzaven  els hortencs, a partir dels anys cinquanta que va entrar en servei els autobusos de l'empresa Casas, per accediral tramvia que pujavafins el cim del Tibidabo.

La construcció de la carretera va facilitar també als habitants del poble  accedir amb més  facilitat al cementiri nou que esva edificar el 1867 en una finca d'Hermenegild Llauder i Bransí i que quedava allunyat del centre del poble.

Actualment de l’antiga carretera, només hi queda un tram petit que parteix de la part alta del carrer Campoamor fins a la plaça de Karl Marx, encara que el seu nom actual és avinguda de Valldaura.






Tram de l'antiga carretera que encara es conserva, foto dels anys 70.

L’antiga Carretera de Cornellà de Llobregat a Folgars de Tordera, era part de les arteries provincials que en depenien de la Diputació de Barcelona, totes elles carreteres de tercer ordre.

L'1 de gener de 1887 constituïen una xarxa de 323,232 quilòmetres de servei. Cent anys després, la diputació té una xarxa de 2.012 km.





Dels 90,686 km projectats per a la carretera de Cornella de Llobregat a Fogars de Tordera, en 1887 només se n’havia construït el tram, d'uns 9 km, entre Sarrià i Sant Andreu de Palomar.

De fet a questa carretera, que va ser inaugurada, a trossosl'any 1891 i com ja hem apuntat , anava de Cornellà, per la part alta de Barcelona i circulant per Mataró i diversos pobles de l'interior del Maresme fins, en teoria, arribar a Fogars, va tardar anys en donar-se per acabada.

Primers autobusos a Gràcia per la carretera
amb sortida al c. Chapí.
Amb la construcció de la carretera a principis del segle XX va haver una primera proposta deconnectar mitjançant autobusos Horta amb la vila de Gràcia, utilitzant aquesta carretera, que va iniciar els seus serveis el dia 1 de gener de 1929 i partia des del carrer Chapí, per continuar per els carrersHorta, Palafox, Campoamor, carretera d’Horta, avingudaRepública Argentina per finalitzar a la plaça Lesseps. L’establiment d’aquest servei d’autobusos fou un fracàs atès que en l’època la línia transcorria per llocs poc habitats, així queva deixar de funcionar en 1931.

En 1932 l'Ajuntament de Barcelona, va adjudicar de nou la línia a la societat Autobuses del Norte de Barcelona. Aquesta companyia a la fi d'aconseguir  un  millor rendiment del servei va idear un nou recorregut en forma de circumvalació: plaça Lesseps-Valle d'Hebron-Horta-Guinardó-Plaça Lesseps i viceversa.

Malgrat tot la línia tampoc va ser rendible i la companyia degut al dèficit econòmic que arrossegava va decidir renunciar al servei.

No va ser fins desprès de la Guerra Civil, quan al voltant de la citada carretera es van establir serveis que van justificar la implantació d’un altre transport regular de viatgers. En l‘època funcionaven l’orfenat Ribas, la fundació Albà per malalts incurables i ja desprès de la guerra l’escola dels Salesians en 1940, afegint-se a mitjans dels cinquanta l’hospital anomenat aleshores Hospital Universitario Francisco Franco,en 1955,(actualment Hospital General de laVall d’Hebron) i les Llars Mundet, en 1957.

També hi havia finques importantsque eren però, de particulars com el Palau Desvallsi el Laberint , Can Gallarti el parc de les Heures, la finca de Martí Codolar, etc.

Principalment la Fundació Albà va fer els impossibles per a aconseguir aquest servei de transport, indispensable perquè els treballadors i familiars dels malalts assistits hi poguessin arribar amb una certa comoditat  i també les reivindicacions d'altres serveis assistencials que s’hi van establir a posteriori. Així mateix,  hi va influir  l’augment considerable de la població que s’hi va establir al llarg o prop de la carretera.

D’aquesta manera el 10 de novembre de 1953 la Dirección General va atorgar la concessió de la llicència per establir una línia regular d’autobusos al sr. Francesc Casas Estrada, qui va demanar diversos préstecs i hipotecar el seu patrimoni familiar per posar en marxa l’empresa Casas, comprar els autobusos i un garatge que es va establir al carrer Salses.

Finalment el 5 de desembre de 1953, a primera hora de la tarda es va inaugurar oficialment el servei d’autobusos entre la plaça d’Eivissa i l’avinguda del Tibidabo, que molts de nosaltres vamarribar a conèixer





En l’actualitat, ja no existeix ni la nostra estimada carretera d’Horta com a tal, donatque ha donat pas a la denominada Ronda de Dalt molt més ampla i inaccessible, ni tampoc l’empresa Casas que va deixar de donar servei l’1 de Abril del 2001,però ambdues hanquedat indelebles en el record de molts hortencs .


Fonts consultades : 

  • "Els transports a Horta" Desideri Díez.
  • «El primer servicio de transporte de pasajeros entre Horta i Gràcia", del blog «Tranvia 48", de Ricard Fernández Valentí. Link d'accés  al blog: El Tranvia 48
  • Web Autobusos de Barcelona

↧
↧

LABORATORIS DEL DR. ESTEVE, S.A. al Guinardó

August 15, 2018, 5:58 am
$
0
0

La gran empresa per excel·lència del Guinardó durant durant més de seixanta anys és,sense cap dubte,Laboratorios del Dr. Esteve, S. A., generacions senceres de Guirardorencs han treballat en les seves instal·lacionsfins el dia d'avui.

Un del seus directors més recordats i estimats Enric Manyoses, veí del barri on encara hi viuen algun dels seus fills, va a entrar-hia treballar de molt jove i anàpujant en llocs de responsabilitat a base d'anys de treball i d'esforç, com era normatiu en l'època.L'empresa va néixer a Manresa en 1929 de la ma del metge Antoni Esteve i Subirana, membre d'una família de farmacèutics. El 1931 el Dr. Esteve desenvolupa les primeres especialitats vitamíniques i d'altres productes farmacèutics de síntesi. El 1936 adopta la fórmula de societat anònima i sintetitza la primera sulfamida obtinguda en l'Estat Espanyol.

El 1942, en plena expansió, trasllada la seu de l'empresa al barri del Guinardó.

En 1944 Laboratorios del Dr. Esteve, obté per primer cop aEspanya el permís de comercialitzar el producte estrella del moment,la penicilina, el descobridor de la qual va ser el metgeAlexander Fleming, que tantes vides va salvar en l'època.En 1945 el NODO dóna la notícia de les investigacions de Laboratorios del Dr. Esteve per a produir la penicilina, van per bon camí.Finalment, a finals de 1946 s'autoritzà la venda lliure del medicament en les farmàcies espanyoles.

El mateix premi nobelDr. Alexander Flemig va visitar les instal·lacions del laboratori en 1948. Si bé la premsa de l’època no fa esment de l’acte, ja que fou de caràcter privat, per iniciativa del Dr. Lluís Trias de Bes, el 27 de maig de 1948 a la tarda, va visitar els Laboratoris Esteve.(Manuel M. Història de la Medicina. Barcelona, PPU, 2009. Pàg. 148-149. 2. )

Dr. Fleming amb el dr. Esteve

Mentrestant, la vida als laboratoris seguia el seu curs, en 1955es van celebrar les bodes de plata de l'empresaamb l'organització de gran quantitat d'actescommemoratius, un d'ells va consistir enuna volada de coloms en direcció a Manresa ciutat on es va crearel laboratori, i un altre,en la visita de tota la plantilla al Monestir de Montserrat, juntament amb el dinar en la colònia Puig. Els treballadors i la direcció es van traslladar mitjançant una flota d'autocars que van sortir de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat.

Bodes argent del Laboratori

En 1970, el dr. Josep Laportei Salas, que en 1980 va ser nomenar conseller de Sanitat i Seguretat Socialde la Generalitat de Catalunya, rep de mans del dr. Esteve el rellotge d'or que perpetuà el record de vint anys de col·laboració amb l'entitat.


El Dr, Laporte i el Dr. Esteve.

La història dels Laboratoris del Dr. Esteve, S. A. al Guinardó acaba en 2017, quan traslladen la seu històrica a la Zona Franca, i amb ella tota una part de la història laboral i humana del barri del  Guinardó.

↧

LA GRANJA VELLA, dels Jerònims fins convertirse en Martí-Codolar.

October 21, 2018, 1:41 pm
$
0
0




Per redactar un petit resum de la història de la finca Martí-Codolar, resulta imprescindible llegir el llibre «Los jardines de Martí-Codolar», editat per l’Ajuntament de Barcelona i escrit en conjunt per Ramón Alberdí i Rafel Casanovas.

Durant el segle XV, una part de les terres que havien estat propietat de la família Sabastida coneguda com mas Soler, fou cedida en emfiteusi a la família Gausachs. Durant el segle XVII, aquesta poció de terra estava molt a prop de la Torre Jussana al costat del camí dit de Sant Genís que baixava fins a la plaça d’Horta (plaça Santes Creus), per un profund torrent denominat d’en Gausachs que una mica més avall confluïa amb la Riera d’Horta.

Els seus propietaris, generació darrera generació desenvolupaven les seves activitats de manera tradicional, al igual que d’altres masies veïnes però a rel de l’última guerra franco-espanyola i de la guerra de successió al tro d’Espanya (1687-1697) la majoria dels camperols dels voltant de Barcelona ciutat va quedar molt empobrits.

Entre els camperols que van patir la llarga crisi de la guerra, es trobaven els Gausachs que per mirar de sortir-se’n, van oferir la venda de les seves terres als monjos jerònims (que eren ja propietaris de les terres properes de Torre Jussana) a canvi de convertir-se en masovers de la finca. La seva casa havia quedat mig derruïda i la família estava molt endeutada, no es veien amb forces de poder fer cap inversió per mirar millorar el seu futur que es presentava molt fosc. Els frares van acceptar i d’aquesta manera la finca var ser coneguda des d’aleshores com Granja dels Jerònims.

Els frares varen reconstruir la casa, van plantar arbres fruiters i milloraren el rec de les terres i les collites començaren a ser més generoses raïm, vi, blat, civada, cigrons, i d’altres fruites, verdures i cereals van omplir els graners del Monestir del Jerònims.

Més tarda varem comprar les terres on ara s’aixeca l’Hospital General de la Vall Hebron , varen reconstruir el mas Casalins i van anomenar al lloc la Granja Nova i així l’antiga granja dels Jerònims es va convertir en la Granja Vella en contraposició a la de nova adquisició. El camí del les Oliveres, unia ambdues granges i era en principi un camí privat que va desaparèixer amb les obres de 1992.

El cert però el sistema tampoc no els va funcionar a satisfacció dels frares ja que els donava moltes preocupacions i pocs guanys, així que varen adoptar la següent solució, ells es quedarien la Granja Nova, que estava més a prop del monestir i els terrenys de la granja vella i de la Torre Jussana que s’havien ampliat amb altres parcel·les de Can Grasses, formarien un lot que es posaria a la venda, unes 24 hectàrees.

Així és com les terres que havien estat propietat dels frares i treballades per camperols, varen passar en mans de la pujant burgesia de Barcelona que són els únics que movien diners en quantitat i podien, conseqüentment comprar-les.

Aquests burgesos tenien la seva casa a la ciutat de Barcelona i la seva finca de cap de setmana en les afores de Barcelona, una manera de demostrar el seu poder econòmic.

En 1798 finalment aquestes terres varen ser venudes a Josep Milà de la Roca que ocupava un lloc de alt nivell dins la burgesia barcelonina. Va renovar les terres i obrir noves mines d’aigua, traçar nous camins i reduir els espais improductius de la finca. Però va morir massa aviat el 1806 i la finca passà al seu fill Josep Joaquim Milà de la Roca i Astigarraga, qui va ser el creador pròpiament de can Milà, als que els hortenc anomenaven erròniament can Vilà.

La finalitat de monjos i pagesos no fou pas de crear jardins altres finalitat més peremptòries omplien els seus caps, vivien del seu treball i dels fruits que donava la terra que permetien assegurar, si bé no del tot, la seva subsistència .

Els nous propietaris eren comerciant i gràcies als seus nombrosos negocis varen acumular un gran capital que havien de invertir i si ve en volien treure un rèdit directe de la finca, també volien gaudir del seu paisatge. Van remodelar la casa donant-li l’estructura típica d’una masia catalana i transformant-la en una residència campestre de línies neoclàssiques amb elements romàntics , que va envoltar d’uns jardins dignes de ser recorreguts i contemplats, i tot plegat protegit per una tàpia que rodejava el conjunt. Tant li va agradar el resultat que va decidir quedar-s’hi a viure, deixant la seva casa de Barcelona.

Josep Joaquim Milà de la Roca va fer construir la balsa que primer es va conèixer com la de la petxina i més tard la les quatre estacions. Encara avui dia ofereix les seves aigües destinades al rec, si bé ha perdut la part decorativa que va ostentar en altres temps.

Amb tot Josep Joaquim no va descuidar la millora dels camps de la finca, es va assegurar l’accessibilitat des de la Riera d’Horta , va arranjar mines i cisternes , arreglar les vinyes i va obtenir permís del Rei per a fer construir dos molins a Torre Jussana.

Mentrestant , els seus negocis d’ultramar no anaven massa bé, havien començat les lluites independentistes de les colònies entre 1808-1814, depèn del país, que varen acabar en 1824 amb la derrota de les tropes espanyoles en la batalla d’Ayacucho.

Poc abans Josep Joaquim molt desanimat i malalt, ja organitzava la venda de les seves terres d’Horta. El 9 de març de 1824 firmava l’escriptura de venda en favor de Isidre Inglada i Marquès, Josep Joaquim mori l’any següent.

S’inicia doncs, una nova etapa, nous propietaris noves maneres de fer. Isidre Inglada havia rebut una educació refinada i tenia possessions a l'illa de Cuba i com d’altres compatriotes es va arruïnar a causa de les revolucions independentistes que acabem d’anomenar més amunt, malgrat tot el va poder seguir important grans quantitats de productes ultramarins.

Josep Joaquin es casà amb Teresa Codolar, cunyada d’un amic i col·laborador seu, Miquel Martí i Pujadas. Però el matrimoni no va tenir fills i com els sobraven els diners es van decidir a viatjar i a comprar més cases i terres i sobre tot viure la vida de la societat opulenta. El seu lloc de descans i prestigi social fou sens dubte la Granja Vella, amb la que es varen identificar i on van invertir part del seu capital.

El 1824 i 1825, el senyor Inglada va fer canvis en la casa edificada pel propietari anterior i el va convertir en un bonic palauet d’estil neoclàssic. Va ennoblir i embellir els jardins sota el guiatge d’un d’un arquitecte italià, va fer construir el jardí anglès on va plantar uns magnífics cedres, va fer bastir dues glorietes, entre sortidors i estancs d’aigua va col·locar unes boniques estàtues de déus de l’Olimp . A la bassa de la petxina va incorporar-hi estàtues de marbre blanc que representaven les quatre estacions i davant de la porta de la casa va potenciar un espai com si fos una placeta de poble amb un esvelta araucaria i bancs per a poder seure.

Jardins de la finca
Es van convertir en un meravellosos jardins enveja de tothom que els visitava, que van ser molts i persones de gran prestigi social com el rei Fernando VII i la seva segona dona doña Josefa Amália, el 17 de març de 1828. De la visita queda com record el monument que es va erigir i que es troba en el jardí de la Torre.

L’erudit Pasqual Madoz el 1847 va comparar la finca dels Inglada amb la de Can Gomis situada al poble de Gràcia, deia que lluïa amb elegància i bon gust, ambdues - va escriure- tenen uns bonics jardins, boscos , marbres, camins cobert de formoses i espesses plantes enfiladisses i magnífics jocs d’aigua».

Teresa Codolar va morir el 5 de gener de 1851 als 63 anys i el seu marit Isidre Inglada el 19 de gener de 1852 als 77 anys.

La Finca dels Inglada va passar testamentariament a mans del seu nebot Joaquim Martí Codolar. I Torre Jusana a nom d’un altre nebot Josep Vallier i Codolar.

Les terres que va heretar Joaquim Martí i Codolar ocupaven una extensió de 28 hectàrees.

Entren en escena doncs la família Martí-Codolar, nous exponents de la burgesia barcelonina, coneguts comerciants i relacionats amb activitats bancaries, Joaquim Martí Codolar fou entre d’altres coses, fundador de l’antic Banc de Barcelona, entrava amb aquest fet a formar part del grup de banquers anomenats «els amics de Manuel Girona).


Família Martí-Codolar el 1887


Estava casat amb Mariàngela Gelabert i Jordà , qui va heretar els bens del seu pare i un sentit del negoci, de l’estalvi i de la disciplina administrativa, dignes de ressaltar.

El matrimoni sempre va viure a a la ciutat de Barcelona i van tenir dos fill Joaquima i Lluís.

Marit i muller varen fer una aposta pel paisatge d’Horta agrest i amb terres en gran part verges. Joaquim va adquirir la finca de la Granja Nova que desprès de revolucions, exclaustracions i desamortitzacions havia passat a mans d’un comerciant de Barcelona i el 1855 compra al pagès Jaume Duran i Marí, un terreny que no arribava a un hectàrea d’extensió que li feia falta per dur a terme el seu somni de construir un llac que servís per a embellir els jardins i alhora distreure i alegrar als seus habitants.


Llac romàntic, foto B. Jordà

Va començar per assegurar-se el subministrament d’aigua prolongant antigues mines fins a conquerir les entranyes humides de la serra de Collserola i va fer construir una gran balsa que per la seva forma la gent va anomenar la balsa quadrada rodejada d’arbres plataners.

El senyor de la casa però, no va arribar a veure el final de les obres atès que va morir el desembre de 1956. Amb la construcció del llac, que des de novembre de 1856 i amb un sortidor central, animals aquàtics, la barqueta, els salzes, els eucaliptus i les plantes exòtiques, donava a l’espai una dimensió encantadorament romàntica. No és d’estranyar doncs que el conegut pintor Santiago Rusiñol els arribés a immortalitzar en algunes de les seves pintures. Aquesta part del jardí va desaparèixer en 1992 en obrir l’avinguda Vidal i Barraquer.


Santiago Rusiñol pintant els jardins
Una de les seves pintures dels jardins de Martí-Codolar.

Des d’aquell moment Mariàngela que tenia aleshores 51 anys, va agafar la direcció de l’economia familiar i va demostrar el que sempre havia estat, una gran senyora.

l’Últim creador de la Granja Vella va ser Lluís Martí i Gelabert, que va assumir i reprendre l’obra iniciada per Isidre Josep Milà de la Roca. En Lluís va ser capaç d’una cosa que els seus antecessors no havien ni somniat, la seva obra va ser del tot original, en 1900 no havia res a Catalunya que superés en conjunt la Granja Vella. Ho havia aixecat amb la seva empenta i fortalesa econòmica i la seva exquisida sensibilitat de prohome de la vida barcelonina.

En 1886 ja havia aconseguit ser tan famós i el volum dels seus negocis havia crescut tant que no es va acontentar amb utilitzar el cognom Martí – molt generalitzat a Catalunya- que so licità a la Corona autorització per afegir-hi el cognom Codolar, així passa a dir-se Lluís Martí-Codolar i Gelabert.

Des de la majoria d’edat de Lluís Martí-Codolar aconseguida el 1864, fins aproximadament 1931 – arribada de la Segona República-, van ser 65 anys d’or de la Granja Vella.

Lluís Martí- Codolar es va casar en 1866 amb Consuelo (Maria de la Consolación) Pasqual i de Bofarull i van tenir set fills, tres dels quals, els barons evidentment, van rebre una bona educació. Lluís el primogènit fou enviat a estudiar a Londres. Quan va tornar va treballar a costat del seu pare fins que aquest va morir. En 1902 es casà amb la francesa Victorie Baster i Robert i el casament es celebrà en la Granja Vella. No van tenir fills, va morir en la torre d’Horta en 1921 només tenia 50 anys. La seva desaparició va resultar fatal per a el futur de la família, més en concret per a la Granja Vella.


Casament en l'hirvernacle  de la Granja Vella 

Sebastià MartíCodolar, el segon dels fills barons el pare el va veure capacitat per dedicar-se a la ramaderia i li va encarregar la direcció de l’explotació ramadera de la Granja Vella.





A Xavier el va orientar cap a estudis científics. A partir de 1939 ell i la seva germana Àngels, van jugar un paper decisiu en la transmissió de la Granja Vella.

El 1865 quan només tenia vint-i-dos anys i encara era solter, va pensar en com donar vida a les zones enjardinades , al llac i a l’estanc que ja estaven construïts i va omplir-los de faisans, flamencs i les aigües de pelicans, ànecs , oques i cignes. Amés va construir un petit jardí zoològic d’aclimatació, com estruços, cangurs, llames del Perú, gaseles, i fins i tot una girafa i un parell de camells, que es van arribar a reproduir sense massa problemes i en això consisteix precisament el seu principal mèrit, doncs tots els animals disposaven d’instal·lacions acord amb les seves necessitats. L’elefant va entrar a la finca en 1882 i només comptava amb nou anys. Aquesta col·lecció privada es convertí en la més important d’Espanya en el seu gènere.

Alguns del animals de la  Granja Vella i el sr. LLuís Martí-Codolar

El crac de la seva casa de comerç va acabar amb el seu somni ja no podia mantenir el seu zoològic particular i va confiar en el sr. Darder la seva venda. Darder va fer tots els possible a la fi que la col·lecció no sortís pas de Barcelona. El 23 d’abril de 1892, la Junta del Museo de Ciencias Naturales, Parque zoológico y Jardín Botànico presentà a l’Ayuntamiento «una valoració de justipreu» de la col·lecció que el Consistori va aprovar per unanimitat, i va donar vist-i-plau per comprar els animals al Sr. Lluís Martí-Codolar per 30.000 pessetes de l’època. Així el dia 24 de setembre de 1892, festa de la Mercè l’Ajuntament inaugurava el Parque Zoológico.

L’elefant es va passar deu anys en la finca Martí-Codolar, era petit i li deien «baby» , però en el zoo quan ja tenia 19 i era prou gran , els visitants el van batejar amb el nom de l’Avi i va arribar a ser molt popular.

Amb el pas dels anys i des de la mort de la mare, els tres fills supervivents es van encarregar de la finca, que poc a poc va anar perdent lluentor; es va anar degradant els jardins que ja en 1931van deixar d’exhibir-se. El germans pràcticament no hi anaven i preferien anar a la seva casa de Cadaqués.

Pintades dels comités de la CNT de 1936. Foto de 1998

Durant la guerra la finca va ser ocupada. Primer va ser saquejada i molts dels seus llibres i mobles van ser cremats al pati d’entrada - els masovers d’amagatotis van amagar a casa seva alguns exemplar que van retornar als propietaris quan van recuperar la finca- per comitès de la CNT-FAI, com quedà reflectit en les pintades que es van quedar en una de les parets ..

Els colons es van refugiar en les seves cases i els senyors en la de Barcelona. Finalment la finca va ser expropiada per la Generalitat i destinada a escola dels nens orfes de la guerra.

Quan va acabar el conflicte, els vencedors van retornar la finca als seus propietaris, concretament a Javier i Angeles Martí-Codolar. Don Javier en morir volia traspassar la finca als seus familiars i doña Ángeles, la seva germana, als Salesians, finalment es va imposar després d’uns anys d’estira i afluixa, el criteri de la segona i la finca va ser cedida als Salesians el 10 de juny de 1946, els quals en  la readaptació del palauet a la nova finalitat seminarista, van arrancar-ne tres de les quatres façanes, circumstància que va donar lloc a les queixes dels antic propietaris quan el van visitar a posteriori. La mirada del religiós no és mai artística sinó asteta i deixa petjada per allà on passa.

La fi de les grans finques d’Horta que en molts casos han estat anar a parar en mans de religiosos o religioses, per cessió o per venda, Martí Codolar, Can Marcet, Can Carabassa, en són un exemple. Aquest fet,  va donar lloc  a que perdessin gran part del seu encant i dels seus jardins, prova evident Can Carabassa que actualment despullada de tota la bellesa que l’envoltava.

  • El palau Desvalls ara convertit en quasi una ruïna, propietat de l’Ajuntament, sols el jardins es salven.
  • Cal Gallart, és actualment la seu dels estudis de formació continuada de les Heures, Fundació Bosch i Gimpera – UB, pot ser és la millor conservada.
  • Can Cortada i Can Travi Nou,són actualment sendes restaurants i es conserven amb una certa dignitat.
  • Can Travi Vell, millor dit el que quedava, forma part de l’edifici de la Guàrdia Urbana.
  • Can Mariner, en queda la forma exterior i poc més, convertida en la biblioteca can Mariner d’Horta
  • Can Querol, amb un aspecte general molt penós, i rodejat de tendes a la fi que la fundació en pugui  treure rèdit econòmic del que fora el seu jardí de la finca, convertit en una residència geriàtrica

i moltes d’altres han desaparegut per vergonya d’aquells que les podien haver conservat comCan Gloria per posar un exemple bentrist,

Així doncs, gran part de l’enorme patrimoni històric que havia gaudit Horta ha mort per deixadesa, i desinterès de la Administració o interessos econòmics de particulars, queda el que queda i esperem que sigui respectat.




Fons de Consulta: Los jardines de Martí-Codolar, de Ramon Alberdi i Rafael Casanovas. Martí Codolar una obra social de la burgesia, també a càrrec de Ramon Alberdi i Rafael Casanovas. Fotos del Fons de la família Martí-Codolar. 



↧

LA GUERRA CIVIL A HORTA

November 1, 2018, 3:59 pm
$
0
0



Aquell 18 de juliol de 1936, hagués pogut ser un dia qualsevol més del calorós juliol d’Horta, durant el qual les famílies benestants de Barcelona ja s’havien instal·lat a la barriada des de finals de juny i en el que molts barcelonins pujaven a Horta a passar el dia tot agafant el tram o l’autobús Roca.


Si hagués estat així, ningú no se’n recordaria, hauria estat un 18 de juliol més, però aquell dia va marcar la història d’Horta i de Catalunya amb ferro roent.

Alexandre Cirici tenia aleshores 22 anys i no era encara el gran escriptor i pedagog que arribaria a ser amb els anys, amb la seva xicota van decidir pujar fins a Horta a passar la tarda , els dies eren llargs i donaven per fer moltes coses, respecte al dia en concret explica «A Horta va ser una deliciosa tarda bucòlica. Era un dia molt pur, molt diàfan, amb un ambient de tarda daurat, cosa que ens agradava molt, vam entrar en aquelles petites botigues que Horta tenia, tan de poble, tan oloroses per comprar-nos un pa ben cruixent i tendre i formatge i pernil. Amb les provisions van passejar lentament pel romàntic carrer Campoamor, ombrejat i desprès per la muntanya gairebé salvatge on comença la carretera de la Flor de Maig, on oliveres i ametllerars semblaven en abandó i escampats a illa de l’estesa d’herba pansida»... però en tornar a Barcelona....»

En tornar a Barcelona el seu món s’havia capgirat. El 17 de juliol s’inicià al Marroc una revolta on hi van col·laborar alguns diputats de la Ceda, amb Ramon Serrano Sunyer (cunyat d’en Franco) i el Conde de Mayalde. En cap moment els conspiradors van pensar que allò es convertiria en una llarga guerra que va durar tres anys, pensaven que allò seria bufar i fer ampolles. Es preveia una acció molt violenta a Madrid que portaria ràpidament al triomf de les forces revoltades a la Capital i l’establiment d’un règim dictatorial i que al llarg restauraria la Monarquia.

Però allò que havia de ser un cop militar per enderrocar el Governde la República , va dividir el país en dues meitats i es va convertir en una guerra oberta, entre la classe burgesa, contra la classe obrera. Una guerra religiosa en contra d’un església que sempre estava del bàndol del poderosos i una guerra militar on mig exèrcit va trairla voluntad del poble expressat en les urnesi una guerra civil i fratricida entre diverses faccions ideològiques.

A Horta les primeres bafarades revolucionaries van fer-se sentir el dia 19 de juliol de 1936. En Xavier Valls que vivia al carrer Rectoria, des del seu terrat va ser testimoni de com un avió llençava bombes sobre la caserna de Sant Andreu, «ens va despertar l’espetegar de les bombes», així començà l’aixecament a Barcelona, un dies desprès d’altres ciutats de la península.

Can Querol Fons Cuyàs
Entre els anys 1936-1939, època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar. Can Querol no va ser pas una excepció convertint-se en la seu de la FAI.

El 19 e juliol de 1936, els membres de la FAI, comandades pel Sr. Vicente Vitaller (1), van ocupar la masia. Des d'allà dirigien les accions que duien a terme i sortien les patrulles de control que s'hi van instal·lar, no hem d'oblidar la situació estratègica de l'edifici respecte a la barriada d'Horta donat que estava situada al costat de la seva primera via d'accés.

Els primer dies de la guerra  la CNT era la força egemònica i sobre la que va recaure  el control  de l'ordre públic. Les patrulles de control estaven  formades per 45 homes. Desprès es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes CCMA) que controlava les milícies, la ràdio, patrulles de control en cada barriada que tenien el poder absolut dintre del territori i feien i desfeien a caprici dels que formaven aquests grups. El CCMA fou disolt el 27 de desembre de 1936, un dia desprès de l'entrada del anarquistes al Consell de la Generalitat.

Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el carrer Fulton i el Carrer Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents. En el campanar d'Horta, explica un testimoni de l’època, es va instal·lar un franctirador que disparava a la gent que es feia forta al carrer.


Fotograma d'un noticiari de l'època

Agustí Xarau que vivia aleshores al carrerFulton va ser testimoni des del balcó de casa seva, que hi havia un granmoviment de milicians que amb camions o cotxes anaven i venien del centre de la ciutat, amb llur armes heterogènies.«També des del balcó observava com sortia fum del rosetó de l’església del carrer de Sant Joan i decom el milicians construïen una barricada amb les llambordes del carrer havent passat el seu carrer i a l’entrada de la plaça Eivissa, en mig de la barricada un canonet apuntava al carrer Fulton. (Desideri Díaz Quijano Horta 1904-2004).

La matinada de dilluns uns incontrolats de la FAIvan calar foc a l’església i la rectoria del carrer Campoamor, ells Capdevila-Valls que vivien davant per davant de la Rectoria, van ruixar totes les seves finestres a la fi que no s’inflessin per l’efecte de la calor que desprenia el foc i que la foguerano es propagues a les seves cases.

Església de San Joan cremada el 19.7.1936
Jaume Caminal explicaal respecteque “durant la Guerra Civil Espanyola, el 19 de juliol que amb la il·lusió de la primera eina fotogràfica que teníem vàrem retratar l'església mentre cremava, però el pare, prudent ens velà els negatius per evitar problemes.”, comportament moltlògic donat que es vivien temps difícils i tota precaució era poca.Vist amb ulls d’ara va ser una pena atès que existeixen pocs documents gràfics de la guerra a Horta. (Mingo Borràs Històries d’Horta).

Xavier Valls a les seves memòria conta respecte als objectes de culte de l’església de Sant Joan d’Horta«...la resta dels objecte per al culte que calia amagar van ser llençats, un darrera l’altre al pou, que tenia trenta metres de profunditat però, ai las! Quan l’aigua del pou restà quieta com un mirall, emetia resplendors d’or i plata dignes d’un tresor d’Alí Babà. Aleshores el meu germà Jordi, bon esportista i bon nedador, hi va baixar, s’hi va capbussar i ho va posar tot dins un sac que va colgar sota el sauló..», quan va acabar la guerra en Jordi va haver de tornar a baixar per retornar al rector tots els estris de culte allà amagats. (Xavier Valls La meva caixa de Pandora».

El convent de les Dominiques també fou cremat en part per grups d’incontrolats d’anarquistes. En principiva ser ocupat per la CNT-FA que el va destinar a l’ensenyament i a menjador públic; els darrers temps de guerra es va utilitzar com refugi per a refugiats.

Essap també, que una part del convent es va fer servir per a finalitats no tan honorables, donat que s’hi va instal·larun centre de detenció i aïllament de la CNT-FAI, que va estar en actiu fins l’any 1937.


Algunes de les monges es van amagar en cases veïnes i d’altres, juntament amb el Dr. Manuel Trens es van instal·lara la masoveria d’una casa pairal pròxima a Tolosa de Llenguadoc. Poc desprès el Dr. Trens va viatjar fins a la capital britànica on hi va viure fins acabat el conflicte que va tornar.

En el Web de l’escola trobem aquesta narraciódels fets del 1936 «Cuando estalló la revolución el 18 de julio de 1936, la comunidad se componía de 20 religiosas profesas perpetuas de coro, 34 temporales, 7 legas y cuatro Hermanas más, no pertenecientes a la comunidad. Todas vistieron traje seglar. Se hicieron desaparecer papeles particulares y otros no pertenecientes al Archivo de la Casa, especialmente los de la Sociedad “Mutua Coll” del propio colegio y sucursales del Instituto agregados a ella y, en general, todo lo que podía comprometer a las personas adictas a la comunidad. Las Hermanas salieron de la casa, dejando el edificio solo y lo incautó la Generalidad. Una parte del edificio fue ocupada para comedores públicos y la iglesia servía de almacén ". (Història Oficial de la CONGREGACIÓN DOMINICAS DE LA ANUNCIATA).

Teresa Morros, activista cultural del barri deixàaquest testimoni per escrit «El 19 de julioldel 36 que era diumenge, encara va pujar gent a fer l’arròs a la Font d’en Fargues i a la parròquia es varen dir misses, però tal com avançava el dia i per les notícies que anaven donant les ràdios, la gent es va esporuguir i els balls que s’havien de fer a la tarda i les sessions de cinema es van suspendre. El dia 22 una patrulla d’incontrolats va calar foc i saquejar l’església esfondrant-sela taulada i quedantles portes esbatanades i a partir d’aquests fets s’iniciaren els actes de rapinya de totxos, taulons, marcs.... Els dies d’aquell estiu foren angoixants, des delel barri es sentien les descàrregues de les patrulles que «passejaven» desgraciats per la carretera d’Horta, darrera de can Cortada riera el lloc preferit.

Tot seguit van començar les mobilitzacions de les lleves i recordem els d’aviació aquarterats a Sant Joan d’Horta, fent instrucció pel carrer Campoamor».

Tal com havien començat els fets al barri els veïns tenien por dels que ara deien que manaven «.. aquells homes amb fusells i cares fosques, tan desconeguts, els patrullers de la FAI que s’havien allotjat al local gran de les cases barates (segurament es refereixen a l’església Sant Francesc Xavier que fou confiscada per la CNT-FAI), prop de l’escola?,. De vegades sortien colles amb banderes i fusells, tot cantant i anant riera avall, cap el centre de Barcelona. Desconfiaven del nouvinguts i fins i tot dels propis veïns. Tothom desconfiava del pròxim, tothom tenia por!, homes joves eren cridats a files i milers de soldats i civils perdien la vida» (Dora Serra l’Uniforme»

D’altres es van camuflar i/o amagar en petits soterranis, golfes o habitacions dissimilades darrera d’un moble, durant anys.
Fotograma d'una pel·lícula de l'època. 

Les cases barates d’Horta eren un important feu de la CNT, al carrer Riells vivia Manuel Molina Juanele, que va ser secretari general de la Federació Anarquista Ibérica (FAI) i director de la revista «Tierra i Libertad», d’alla va sortir molts home que es van apuntar a la Columna Durruti per anar a la lluitar a la Guerra.

Hem de dir que la part de la pineda del Turó de la Peira es va salvar gràcies a la gent que vivia a les Cases Barates d’Horta i principalment als anarquistes.

Un altre edifici que cremava va ser el del convent de les Mínimes del barri de la Clota que van arribar a Horta en 1908, any en el van ocupar una torre d’Horta al camí de Sant Genis conegut també com el camí Fondo de Sant Genís d’Horta. El convent va ser incendiat el dia 21, per entrar van dinamitar la porta d’entrada a l’església que estava tancada però les monges ja no hi eren, van ser avisades pels mossos d’esquadra a la fi que s’amaguessin. Ho van fer moltes d’elles en cases d’Horta que les van acollir vestides de seglars, algunes es van amagar a la cova i la casa de David Furné.

El temple va ser profanat i saquejat públicament per dones del veïnat que es van fer amb productes de menjar i articles de roba.

El dia 19 en Joan Homar veí del carrer Salses, estava assegut a la vorera del carrer Chapí, explica que «el diumenge dia 19 ja no poguérem anar a missa, car les patrulles no deixaren obrir l’església. Grups de ciutadans armats i amb banderes comunistes i anarquistes patrullaven pels carrers i feien registres a les cases () un dia estava jo assegut a la vorera del carrer Chapí i de tant en tant passaven cotxes i camions carregats de milicians que donaven consignes i obligaven a aixecar el puny».

En acabar el dia 22 i començar el 23 de juliol del 36, les monges de les Mínimes havien tornat al convent les deu que van ser immolades, allà s’hi van presentar de nou les milícies a causa de la denúncia dels guardantsde l’edifici de la comunitat. Uns individus armats amb pistoles les van detenir i se les van endur muntanya amunt en un camió i un turisme, es dirigien a la bòbila de can Boada, on foren martiritzades i mortes.

El Centre dels Lluïsos també fou cremat pels anarquistes. Mentre es sentien crits i trets al carrer, per la part del darrera alguns socis jugant-se la pell van traslladar part de l’arxiu històric a la masia de Can Caparrada. Al dia següent la documentació, es va traslladar a la casa d’un militant d’Esquerra Republicana que vivia al carrer Chapí on estaven segurs que no hi entrarien pas els anarquistes. (Salvador Casals Gausachs , del blog Memòria dels barris 

https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2017/11/can-caparrada-una-mica-dhistoria.html»

Els anarquistes es van dirigir a l'avi de l’actual propietària tot etzibant-li «a partir d’ara aquesta masia i terres han deixat de ser de vostres però com no heu fet pas mal a ningú, us hi deixem viure», Joan Boada i Garrigó, de tarannà més aviat tranquil, els respongué «ahh!, doncs bé», evitant d’aquesta manera enfrontar-se inútilment a la turba revolucionaria.

«..Per tots aquests fets els bombers tenien feina extra, per tot arreuhi havia incendis. Cremaven esglésies, convents, cases properes als emblemàtics edificis religiosos.. i també cotxes i autobusos, quioscos, estàtues, semblava la fi del món i el pitjor és que molts cops quan anaven a auxiliar eren rebuts a trets pel mateixos pistolers que havien provocat el foc», conta Dora Serra en el seu Llibre L’uniforme.

Els capellans, monjos i monges es van amagar en cases particulars i desprès van fugir lluny de Barcelona.

Contem al respecte amb el testimoni de Jordi Mercader, que a casa seva al carrer Chapí, van acollir un monjo de Montserrat parent de la família «....també s'hi van amagar uns monjos de Montserrat que eren parents. A casa eren una família molt religiosa. Com que les monges i frares estaven acostumats a caminar en cadència pels claustres amb les mans al davant, alguns membres de la família (llavors molt joves), passadís amunt i avall de la casa, els ensenyaven a caminar normal per la ciutat sense cridar l'atenció. (Jordi Mercader en el blog Memòria dels barris )

(https://memoriadelsbarris.blogspot.com/search?q=can+mercader)

Pintades de 1936, foto 1982- LLibre 
Els Jardins de Martí-Codolar 
Un altre fet important es va donar a la finca dels Martí-Codolar, on  els propietaris fugint del desori havien tornat a la seva casa de la ciutat de Barcelona per semblar-los més segura. La finca primer va ser requisada per milicies de la FAI-CNT, com ho prova la porta on van deixar escrites les seves sigles i desprès de cremar mobles i llibres al patí s’en van anar, els colons i masovers van salvar algunes coses de la crema i les van guardar a casa seva amb la finalitat de ser retornades als seus propietaris qual calgués. Finalment se’n va fer càrrec la Generalitat i va muntar una escola per nens orfes de la guerra.

També van ser confiscades les finques de Can Gallard on l'edifici  desprès de tot un any de restar tancat vaser saquejat en algun moment, finalment la Generalitat va disposar que fos l’habitatge del President de la Generalitat, a l’interior es va construir un refugi antiaeri que encara avui es pot visitar.

Quan Azaña en plena retirada va venir a refugiar-se a Barcelona, li havien destinat la torre de Can Gallart a la fi que s’allotgés, però Azañaho va desestimar atès que el sostres eren massa altsi això no li va agradar. Finalment va preferir anar a viure al Palau de Pedralbes.

Josep Gallart Folch, fill de Josep Gallart, l'antic propietari, va confessar en les seves memòries que va fer arribar una fotografia aèria del Palau de les Heures a Kindelán, el responsable de l'aviació franquista perquè bombardegés la residència d'en Companys. Kindelán en va desistir ja que la situació de l'edifici dificultava encertar l'objectiu.

Diferents imatges del refugi de can Gallart. Fotos C. Martín

També van ser confiscats l’edific dels Salesians, encara en obres, que es va convertir en Hospital de Sang i durant un curt espai de temps quan es va acabar la guerra, també va ser utilitzat com camp de concentració, atès que el pavelló de Llevant estava a vessar de presoners republicans.

Segons fonts fiables, malgrat no existeix documentació al respecte sinó el testimoni de persones que hi van estar presoneres, durant 1939 i per un temps indeterminat, l’escola fou utilitzada com camp de concentració. Així tenim el testimoni de Miguel Morera soldat republicà, que desprès de passar per altres camps i un cop acabada la guerra digué «que no era pas millor el col·legi dels Salesians d’Horta transformat en camp de concentració». Ramon Planta, que visqué tres anys a Can Marcet dedicat al servei de la família-Marcet Planàs, també assegura que ho fou.

L'edifi de Llevant de la Casa de la Caritat (avui convertit en part de Les Llars Mundet), encara a mig fer, es va convertir en la Caserna Macià per un temps determinat. Desprès de la guerra durant més d'un any fou el Camp de Concentració d'Horta, per als soldats republicans.

Edifici de Llevant de la Casa de la Caritat

El Club de Tennis Horta es va convertir en seu del Bombers de la barriada.

Els primers dies de la Guerra foren els més forts. Mataren a molta gent, al mestre Hermenegild Passejà, al pare d’en Jaume Llobet, l’òptic, el grup de les monges mínimes i d’altres persones anònimes, com ja s’ha indicat, la carretera d’horta i les seves rodalies varen ser els llocs escollits per aquestes matances indiscriminades.

Tornem al llibre de memòries del Xavier Valls, que fou testimoni de nen d’una d’aquestes matances «.. al passeig Valldaura hi assassinaven de valent. Una tarda jugant amb el meu amic Ricart Matas i en Quique Noblom ,- la família del qual ocupava una part de la masia de can Cortada, tota rodejada d’horts - tots tres estàvem asseguts al marge del camí que enfilava cap a can Glòria d’en Jaumar i Bofarull quan es va aturar un cotxe amb tres o quatre milicians, amb la bandera negra i roja i uns mocadors al cap com a pirates de l’Ílla del Tresor , i en van fer sortir un home i una dona cridant-los «P’arriba». Només els vaig poder veure d’esquena, però mai no oblidaré aquelles persones tirotejades per darrera quan havien fet pocs passos. En marxar el cotxe i els seus ocupants ens van mirar i puny en l’aire van cridar «Salud». Ens vam acostar a la parella que jeia bocaterrosa, encara puc veure el clatell de l’home amb els foradets de les bales.....A la poca estona va arribar un cotxe amb un quants membres del comitèd’Horta entre ells en Nando...que donava una puntada de peu als morts exclamant «Bah, són uns feixistes»... El Comitèd’Horta era força moderat i no podia parar els incontrolats que venien d’altres barris ni alguns arrauxats del mateix Horta, que van cometre els actes descrits».

A la fi de protegir la població civil les autoritats municipals des de ven començada la guerra van començar a buscar mitjans per a a defensa passiva de la societat. El primer que es va condicionar foren els passadissos del metro però com aquests espais eren del tot insuficients, calia pensar en altres mètodes de defensa com van ser els refugis que es començaren a construir en començar la guerra.

Exemple dels documents que s'enviaven als veïns per
a la construcció de refugis.

El el cas d’Horta normalment van ser espais senzill aprofitant els petits puigs de la seva orografia, El refugi de Can Peguera és el més conegut, també hi havia en el torrent de Mariner el refugi de la part alta del parc de la Unitat, el de la plaça Bacardí, a la casa Mara-Ramis, que encara deu existir, el de parc de les Heures que es va construir pensant en el President Companys. Va haver persones que es van construir el seu propi refugi en l’hort de casa seva, com el que un paleta ajudat pels veïns va fer al carrer Hedilla . En realitat a Horta es van fer servir més aviat poc, la majoria de vegades es feren servir de fresqueres.




Una altura de 262 metressobre el nivell del mar i una visió de 360º converteixen el Turó de la Rovira en un mirador natural privilegiat i en un emplaçament estratègic per a la defensa de Barcelona durant la Guerra Civil.

Per fer front als bombardejos que sofrí Barcelona a partir del febrer de 1937, les autoritats militars republicanes decidiren instal·lar unes bateries antiaèries al cim del turó de la Rovira. El cim del Turó ara està coronat per una plataforma d'antiaeris que formaven part de la defensa activa de la ciutat durant la Guerra Civil EspanyolaAquest lloc estava ocupat anteriorment per una finca coneguda com a Peñasco o El Castell. La construcció dels antiaeris es dugué a terme l'any 1938 i s'hi col·locaren quatre canons Vickers 105 mm i altre armament defensiu.

Els Antiaeris - Foto Brangulí

Els bombardeig no van castigar a Horta com a d’altres llocs de Barcelona, cal esmenar però la que caigué al pati de can Travi Vell, les basses del qual es van omplir de gasolina, fruït de la delació del fill d’un veí que no es va donar que si allò explotava ho feia també la casa dels seus pares que estava ben a prop; una altra bomba va caure al club de tennis Horta, a la part alta del barri, l’objectiu de les quals era rebentar les canonades d’aquella zona on s’havia amagat la benzina del govern republicà.

Respecte dels bombardeig, explica Xavier Valls en les seves memòries, tan comentades aquí, «els bombardeigdels anys 1937-38, quan passaven els junkers damunt d’Horta rebíem més metralla i algun obús dels antiaeris del Carmel que no pas de les bombes dels atacants. En sentir le sirenes, la meva mare i jo pujàvem al terrat perquè ella era de les que deia que, si de cas cau una bomba «preferia anar cap a vall que no pas ser soterrada». A mi, feliç, inconsciència, els reflector antiaeris em fascinaven com uns floc artificials però, un vespre ens vàrem veure rodejats de fums a causa d’unes bombes que havien caigut molt a prop de casa; sembla que pel que es va saber desprès, a la fi de 1937 un falangista havia pogut passar a l’Espanya franquista i havia denunciat l’emplaçament de un dipòsit de carburant per a la aviació, sense pensa ni gens ni mica, l’infeliç «patriotero», el fet que la seva família vivia a poca metres de l’objectiu».

També va ser requisada per guàrdies d’assalt i unitats de l’exèrcit la casa nova de trinca de la família Pinós, encarregada a l’arquitecte Durant i Reynalts, que fou ocupada pel ministre d’obres públiques Bernando Ginés de los Rios i la seva escorta. El ministre hi fa fer construir un refugi antiaeri amb totes les comoditats. A cada alarma la senyora Pinós sortia de Can Baliarda, just davant i es presentava a don Bernardo tot cridant «vengo al refugio, pues soy la propietaria», el Ministre home correctíssim la feia entrar, sembla que si devia causar més pànic la senyora Pinós, doña Amparo, que no tenia pels a la llengua, que les hipotètiques bombes que poguessin caure a Horta (Xavier Valls «La meva capsa de pandora»).

Aquell va ser un any molt fred les muntanyes que rodejaven Barcelona van quedar ben pelades perquè milers de persones arribades de tot arreu van tallar les pinedes des del Tibidabo fins gairebé Montcada per poder fer-hi foc a casa seva. La gent va passar molta gana malgrat que molts habitants d’Horta tenien els seus horts que els facilitaven poder menjar verdures però lògicament no era suficient. La canalla feia cua a les masies demanant llet.

Durant el 1937-1938 hagueren panes d’electricitat i molt sovint el tramvia no anava i la gent pujava a la barriada tot caminant des de Barcelona, en aquella època tothom va caminar molt per anar a tot arreu.

A Horta van pujar a refugiar-se moltes famílies de Barcelona, sobretot aquelles que tenien segona residència que finalment es va convertir en permanent.

Can Querol a principis de 1938 fou seu de Les Brigades Internacionals abans no es retiressindel conflicte a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comité de No-Intervención, després d'haver patit enormes baixes. Les Brigades Internacionals foren unitats militars formades per voluntaris d'esquerra vinguts d'arreu del món per lluitar contra el feixisme en la Guerra Civil espanyola, a favor de la República i en contra dels militars del generalFranco reforçats pels règims totalitaris d'Alemanya i Itàlia.

A finals de la Guerra, las persones que havien estat significatives al país, part del Govern i tots els intel·lectuals catalans, van exiliar-se. 

Antoni Rovira i Virgili, recorda quan va haver de deixar la seva casa a la Font d’en Fargues. Ell era un gran escriptor, historiador i polític de la Generalitat, i la seva vida la passà a la seva torreta del carrer Marqués de Foronda. La seva experiència quedà reflectida en el seu llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana, La seva casa d’Horta fou assaltada pels militars, els seus llibres llençats al carrer i cremats i el seu arxiu requisat, va oblidar-se sobre la taula de l’escriptori un llibre a punt d’acabar i que lògicament no es va poder acabar mai i que pot ser també va acabar cremat.

El seu arxiu personal, que els feixistes van requisar i enviar a l’arxiu general de la guerra a Salamanca, li va ser retornat no fa massa anys a la seva neta, concretament el 19 de febrer de 2015 en un acte que es va celebrar a la seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat,». Antoni Rovira i Virgili va morir a Perpinyà el 5.12.49, sense poder trepitjar terra catalana mai més.




La neta d'Antoni Rovira i Virgili contemplant els documents
 retornats. Foto Josep Maria Cortina


El dia 25 de gener del 1939 es veien les tropes franquistes perfilant les carenes de Vallvidrera i del Tibidabo, fugint del desastre soldats i més soldats republicans travessaven Horta a la desbandada, cercant la carretera de la costa, per anar a la frontera o retornar a casa.

Els trens que conduïen les tropes que tornaven des del front de l’Ebre i que marxaven cap a la frontera, van disminuir la marxa quan passaren per Barcelona a la fi que els soldats que ho volguessin tornessin a casa seva saltant del tren en marxa, els seus caps tiraren trets a l'aire a fi de fer veure que els volien contenir, el meu pare va ser un d’aquests noiets de la «quinta del biberón» que es va llençar del tren en marxa i va sortir corrents cap el Clot on vivia aleshores, sort va tenir que cap dels veïns no el va pas denunciar, cosa que fàcilment ves pogut passar.

Finalment com ja es sabut les tropes nacional van entrar per l’avinguda Diagonal de Barcelona el dia 26 de gener de 1939, la gent cansada de tanta guerra, mort i de passar gana els va rebre amb certa alegria, no s’imaginaven pas tota la repressió que es va desplegar per tota la ciutat desprès, que va ser cruel i nefasta per a molta gent. Qualsevol persona que pogués ser mínimament sospitosa de «no ser afecta al régimen» podia caure en desgracia, moltes dones van ser rapades i exposades a l'escarni públic .

Recreació de la pintada. C. Martín.
El gener de 1939, quan el rector va rehabilitar l’església de Sant Joan, persones de la Falange van acudir a empastifar la façana amb el rètol «Caídos por Dios y por España», la mateixa nit Xavier i Jordi Valls i Rafael Pinós, veïns els dos primers del carrer de la Rectoria, amb pintura que tenien a casa van dibuixar a sota la inscripció indicada, una tifarada amb un fumeral que ho rodejava tot i que per tal que no quedés dubte es remarcava amb el mot «merda». Pel matí els falangistes i el cap de policia volien endur-se al rector a comissaria per mirar de saber qui havia fet aquella pintada, les autoritats no van tenir més remei que esborrar amb quitrà tota la inscripció, gràcia a aquesta pensada l’església es va lliurar d’haver de lluir duran anys la llegenda de la falange.

Barcelona es convertí en una ciutat trista i grisa, la recuperació fou llarga i costosa. El barri d’Horta també havia sofert les conseqüències nefastes de la guerra fratricida, s’havien de reconstruir edificis i engegar de nou les escoles aquest cop inundant-les de l’esperit nacionalista dels vencedors, i de nous costums que imposava l’autoridad absolutista del Caudillo de España por la gracia de Dios.

Calia humiliar i trepitjar de nou aquest poble tossut l’esperit del qual va quedar somort sota les cendres del dolor i la misèria però que no pas havia desaparegut i que poc a poc i (ni que fos d’amagat) utilitzava el seu idioma  perseguit. es va anar refent i transmeten de pares a fills, esperant una nova oportunitat per esdevenir lliures del jou dels «vencedors».

Miguel d'Unamuno va dir VENCEREU PERÒ NO PAS CONVENCEREU,  i així va ser.

De la terrible postguerra en parlarem un altre dia.
.




(1) VICENÇ VITALLER LAMANI, Expresident de les Joventuts Radicals de Catalunya.»

Fonts informatives:

  • HORTA (1904-2004) de Desideri Díez Quijano
  • La meva caixa de Pandora - memòries de Xavier Valls
  • Els darrers dies de la Catalunya republicana, Antoni Rovira i Virgili
  • Oblits de Reraguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona - Judit Pujadó i Puigdomènech
  • La memòria Històrica del Campus Mundet - Gemma Tribó, Andreu Bresolí, Aram Monfort i Maribel Ollé
  • Històries d'Horta - Mingo Ràfols
↧
Viewing all 231 articles
Browse latest View live
Search