Quantcast
Channel: Memòria dels barris
Viewing all 231 articles
Browse latest View live

CASES PER A OBRERS de La Caja de Ahorros y Monte Pío

$
0
0




Molt de vosaltres haureu passat un munt de vegades davant d'aquestes cases que hi ha al Passeig de Maragall i no en sabeu la història.




les mateixes cases per la part de darrera



Aquestes cases són ni més ni menys que les que apareixen en aquestes fotografies de la primera dècada del segle XX, quan s'acabaven de construir, solitàries en mig del camp, mal comunicades amb el centre i quasi a la frontera del Guinardó de l'època.

Per aconseguir-ne una s'havien d'acomplir una sèrie de requisits:



Les bases per accedir a una d'aquestes cases destinades a "obrers" amb llibreta oberta a la Caja de Ahorros y Monte Pio de Barcelona, s'havia de tenir a la Caixa un saldo no inferior a 1500 pessetes de l'època.

Ser cap de família, amb o sense fills, es podia considerar cap de família la persona que tingués al seu càrrec pares d'edat avançada o avis, encara que aquests siguin aptes per treballar i ajudin a les càrregues familiars.

S'havia de pertànyer a la classe modesta o treballadora. Fruir de renda o pensió i aquesta fos mòdica i notoriament insuficient per sostenir la família.

Tenir feina era indispensable, tota mena de "treball honrat", ni que fos manual..

Aquestes cases eren part d'un projecte major que incloïa onze cases al carrer Mascaró (que en aquells moments no era ni carrer doncs no estava urbanitzat), sis al carrer Prats i Roquer (actualment Marquesa de Caldes de Montbuï i sis més a la Carretera d'Horta. Aquestes cases també tenien preus diferents segons la seva grandària, hi havia de més petites com les del carrer Prats i Roquer (encara en queda alguna) i d'altres amb planta baixa i pis




Les cases vistes des de la part de dalt  foto de AFB

Les mateixes cases però ja no tant solitàries
El mateix indret ara mateix

Segons explica La Vanguardia de l'època, les va construir La Caja de Ahorros i el Montepío de Barcelona (antecessora de la  CAIXA DE BARCELONA),  "para  paliar necesidades de la classe modesta i trabajadora", això si, classe treballadora que guardava els seus centimets en la indicada institució.


Continuant amb la crònica del digne diari, té també la seva gràcia l'última frase del periodista que segueix la notícia, segons el qual "Es digno de todo elogio la iniciativa del Montepío de Barcelona, porque con ella se estimulará  en alto grado el amor al ahorro en las clases obreras", és a dir, el obrers no estalviaven llavors no pas perquè no poguessin pas fer-ho sinó perquè no en sabien,  fins que el Montepío els hi ho va ensenyar a fer. SIC.

Aquest, doncs, és uns dels trets que destaquen més en la primera dècada del segle XX, l'aparició de les primeres cases fetes per cooperatives i entitats de crèdit, que eren els precedents dels gran grups d'habitatge de promoció pública que, al anys cinquanta, havien de ser una característica de la zona. Ens referim als primers conjunts de casetes acollides a la primera llei de cases barates que es va promulgar a Espanya en 1911, sota la que es van construir en terrenys com el del conjunt de cases per a funcionaris al carrer Naves de Tolosa i carrer d'Artemisa, aquestes últimes encara dempeus..

Així doncs, la Caixa d'estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va contribuir intensament en la urbanització de tot aquest sector quan va bastir en 1918, cases pels seus imposants. El primer grup de cases es van situar  molt a prop del al recent obert passeig Maragall, concretament al carrer Mascaró.

Planol original de les cases de 1911


Es tractava d'un grup de casetes unifamiliars projectades per l'arquitecte Enric Sagnier (del que ja n'hem parlat en l'entrada que correspon al projecte de l'església de la Mare de Déu de Montserrat), acollides a la llei de cases de 1911, d'accés diferit a la propietat.

Els anys següents, La caixa va continuar les seves activitats i en 1920 va construir trenta-sis casetes al Passeig de Maragall, encara carretera d'Horta.






  • Informació de l'època extreta del llibre URBANITZACIÓ MERIDIANA de Mercè Tatjer, editat per la Generalitat de Catalunya.
  • Fotos de la urbanització i plànol cedits per Carles Baixeras, un dels veïns de la zona




LES ESCOLES DE LES DOMINIQUES a Horta.

$
0
0
Mapa i situació dels edificis en l'època. Costumització de C. Martín

Era durant l’any 1875 que el dominic Francesc Coll i Guitar, fundador de les Germanes Dominiques de l’Anunciata va fundar el convent i el col.legi de dalt de tot del carrer de Les Estires (Rambla Cortada o Campoamor com ara el coneix). Les primeres germanes van arribar a Horta el 30 de juny d’aquell mateix any.

Entorns del convent. Collage C. Martín

Tot seguir s’inicia la construcció del convent, que es va inaugurar en 1878, tanmateix però, l’església no es va bastir fins 1906.

Edifici fou cremat en la coneguda com Setmana Tràgica el 1909, juntament amb l’església vella de San Joan que estava al capdamunt del mateix carrer, però a l’altra acera, on ara està el Club de tennis Horta de la que pràcticament només va quedar la torre i la rectoria.




L'antiga església d'Horta ja cremada

També ho va ser el convent de les Dominiques que va quedar inhabitable, motiu pel qual de manera provisional les monges es van traslladar a un xalet del carrer Rectoria fins l’any 1913, que van tornar a la seu de la congregació ja reconstruït, millorar i adaptat per convertir-se en un internat on acudien les filles de famílies benestants d’Horta però principalment de ciutat.







Fotos de 1909 quan es va cremar el convent. Autor desconegut

Xavier Valls en les seves memòries explica com abans de la guerra va fer d’escolà amb mossèn Trens, capellà de les monges, a l’església del pensionat de les Dominiques, un home explica, que el va iniciar en la comprensió de la bellesa de la litúrgia, alhora que li ensenyava arqueologia i art.

Per l’època el carrer Campoamor ja lluïen moltes de les torres d’estiuejants con en Charles Collet (3), escultor de renom suís, que va fer-se construir una torreta al conegut com camp de les monges cap a 1923, on hi va viure amb la seva dona Ninon, ceramista reconeguda. En Charles Collet va ensenyar escultura en el col.legi de les Dominiques, com s’explicarà més endavant.

Aleshores comença una nova etapa per l’escola, sobretot per l’arriba d’unes gemanes que venen de Bèlgica on havienanat a estudiar nous mètodes pedagògics. Durant aquesta etapa cal ressaltar la figura del Dr.Manuel Trens i Ribas (2), capellà de les monges dominiques, home erudit com pocs al que les monges donaven el tractament de Doctor.



Durant aquell període, eminents artistes van donar classes de dibuix, Pintura i escultura al col.legi de les Dominiques, entre ells: Charles Collet, Dario Vilas, Ismael Smith, Jaume Busquets i Josep Garriga . El mestre Joan Llongueres donà classes de gimnàstica i danses rítmiques que havia importat de Suïssa. El centre també, pedagògicament parlant va comptar en l’èpocaamb l’assessorament de la pedagoga Sra. Maria Montessori (4).

L’internat de les dominiques fou el primer de Barcelona i d’Espanya en adoptar les reformes litúrgiques del Papa Pius XX i va ser Horta on el Primer Congrès de Litúrgia celebrar a Montserrat l’any 1915, va va obtenir més reso, cal tenir present que el fundador de l’ordre de les dominiques Francesc Coll era català i la seva filosofia del que era donar instrucció i cultura a les dones era diferent que la d’altres Institucions religioses.


En octubre de 1913 comença a funcionar “l’École Ménagère”, escola de la llar, la primera de tot l’Estat Espanyol. Aleshores l’idioma que llustrava entre les classes benestants era el francès i d’aquí el nom, però no deixava de ser la manera fina nomenar el que entre la gent del carrer s’en deia “economia domèstica”.

Quan arribà la República, desprès de la secularització el  col.legi passà a dir-se “Mutua Coll” - Associació de Pares de Família.  "Al comenzar el curso 1933-1934 el colegio funcionó a nombre de la Mutua Coll (Asociación de Padres de Familia) ante la amenaza de verse privadas de ejercer el ministerio docente como Congregación religiosa. Se cambió el uniforme a las colegialas y las Religiosas fueron sustituidas por profesoras seglares. En cuanto al régimen interno, una Hermana actuaba como Directora, si bien oficialmente constaba como tal, una ex alumna del colegio. En octubre de 1934 se inauguró la Biblioteca con algunas obras notables como la Enciclopedia Espasa y una maestra retirada regaló para el colegio parte del material del Sistema Montessori. En 1935 se construyó un campo de tenis entre el garaje y el corral y se levantó un surtidor en el centro del jardín. Una pared de poca altura separó el jardín de la comunidad del de las niñas. Durante la guerra, las clases funcionaron con maestros laicos y acabada la misma, en abril de 1939, se abrieron al público con gran satisfacción de padres y alumnas. Las clases estaban en buen estado y con abundante material"..(Història Oficial de la CONGREGACIÓN DOMINICAS DE LA ANUNCIATA).

"Cuando estalló la revolución el 18 de julio de 1936, la comunidad se componía de 20 religiosas profesas perpetuas de coro, 34 temporales, 7 legas y cuatro Hermanas más, no pertenecientes a la comunidad. Todas vistieron traje seglar. Se hicieron desaparecer papeles particulares y otros no pertenecientes al Archivo de la Casa, especialmente los de la Sociedad “Mutua Coll” del propio colegio y sucursales del Instituto agregados a ella y, en general, todo lo que podía comprometer a las personas adictas a la comunidad. Las Hermanas salieron de la casa, dejando el edificio solo y lo incautó la Generalidad. Una parte del edificio fue ocupada para comedores públicos y la iglesia servía de almacén ". (Història Oficial de la CONGREGACIÓN DOMINICAS DE LA ANUNCIATA).

El 19-20 de juliol de 1936 , moltes esglésies i convents religiosos foren incendiats entre ells l’església nova de Sant Joan d’Horta que desprès de la revolució del 36, a causa de la profanació i incendi que sofrí el temple, quedà en gran part derruïda i només restà en peus els murs i la coberta.Durant el període de la guerra civil l’església serví de dipòsit de bidons d’oli i de benzina, la qual cosa produí la destrucció del paviment i el deteriorament de les parets.

Collage Carme Martín.

La casa rectoral fou arrasada i amb ella l’arxiu parroquial.

Pel que respecte a l’edifici de les Dominiques d’Horta va ser ocupat per la CNT-FAIi es va destinar a l’ensenyament i a menjador públic; els darrers temps de guerra es va utilitzar com refugi per a refugiats.

Es sap també, que una part del convent es va fer servir per a finalitats no tan honorables, donat que s’hiva instal.lar un centre de detenció i aïllament de la CNT-FAI, que va estar en actiu fins l’any 1937.



Algunes de les monges es van amargar en cases veïnes i d’altres, juntament amb el Dr. ManuelTrens es vaninstal.lar a la masoveria d’una casa pairal pròxima a Tolosa de Llenguadoc. Poc desprès el Dr. Trens va viatjar fins a la capital britànica on hi va viure fins acabat el conflicte que va tornar.

Quan la guerra va finalitzar,  l’edifici fou recuperar i s'hi intal.là “el Auxilio Social”, que no s'en va anar fins mesos més tard. Mentretant, les monges hi van poder tornar. Les classes es van reemprendre l’abril de 1939 i l’internat va tornar a funcionar l’octubre del mateix any.

Les Dominiques en 1879, també van crear una escola per les nenes del poble d’Horta, ja hem dit més amunt que en el convent i l’internat, normalment només hi residien noies benestants. A aquesta escola els vilatans l’anomenaven les Dominiques pobres, per distingir-la de la de les Dominiques riques.

Aquesta escola va estar primer un edifici del carrer Horta, 50, i desprès canvià a un altre situat en la plaça de la Constitució (desprès Santes Creus). El 1939 es van traslladar a la torre d’estiueg situada al carrer Chapí amb Martí-Alsina, on s’hi van estar fins 1947. 

Edifici de les Dominiques al carrer Martí Alsina cantonada Chapí.  Recreació Carme Martín
Finalment, els pares d’un alumna de les Dominiques van fer donació d’una torre d’estiueg al carrer Chapí 71, i allà s’hi van traslladar el 1947 fins que els curs 1984-85, va tancar definitivament les portes, l’edifici s’enderrocà en 1988. Cal aclarir que ja en 1972, era ja una escola completament independent de la del carrer Campoamor.


Edifici de les Dominiques del carrer Chapí, 71. Collage Carme Martín


El col.legi de les Dominiques del carrer Campoamor no cal dir que ha anat canviant de filosofia amb el pas dels anys adequant-se al nous temps i encara segueix en la seva tasca educativa desprès de més de cent anys.







(1) Francesc Coll i Guitart (sant), Religiós dominicà , nascut a Gombren a la comarca del Ripollés el 18 de maig de 1812 – morí a Vic, comarca d’Osona el 2 d’abril de 1975. Després d’estudiar al seminari de Vic (1822-30), ingressà a l’orde de predicadors a Girona, on professà (1931) i on estudià teologia, fins a l’exclaustració del 1835. Acabats els estudis a Vic, hi fou ordenat el 1836. Com a frare exclaustrat missionà per Catalunya. El 1856 fundà, a Vic, la congregació de les dominicanes de l’Anunciata i en fundà més de 50 cases arreu de Catalunya. Escriví alguns llibres de pietat i romanen inèdits alguns escrits pastorals. Fou beatificat per Joan Pau II el 1979 i el successor d’aquest, Benet XVI, el canonitzà l’octubre de 2009. (Enciclopèdia Catalana

(2) Manuel Trens i Ribas. Eclessiàtic i historiador.  Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1892 — Barcelona, 1976. Format al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Tarragona. Ordenat l’any 1914, ja es destacà en l’organització del Congrés Litúrgic de Montserrat (1915). Fou professor d’iconografia i art sagrat al seminari de Barcelona (1916), director del Museu Diocesà i consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc (1921-60), on constituí els Amics de l’Art Litúrgic (1923) —que E promogué diverses exposicions— i edità un anuari (1924, 1926 i 1929). Col·laborà en la fundació del Museu del Vi de Vilafranca del Penedès, on promogué exposicions artístiques locals (1926 i 1928). Ajudà la revista vilafranquina d’avantguarda Hèlix i hi publicà, sota pseudònim, traduccions de fragments de l'Ulisses de Joyce. El 1939 fundà i dirigí Ars Sacra. Col·laborà en la fundació de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, i amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona organitzà una important exposició d’objectes de culte relacionats amb l’eucaristia. Col·laborà en Vida Cristiana, Ars Sacra, Full Dominical, La Publicitat, La Veu de Catalunya, El Matí, etc. És autor de Lo que debe ser un museo diocesano (1916), Sant Francesc d’Assís i l’art contemporani (1926), Oracional litúrgic (1926), La peinture gothique jusqu'à Ferrer Bassa(1933), Les peintures de Ferrer Bassa (1936), María. Iconografía de la Virgen en el arte español (1952), Las custodias españolas (1952), Vilafranca, senyora vila (1964) i Les Majestats catalanes (1967; de la sèrie Monumenta Cataloniae, premi Massana 1961). Amb el seu llegat de llibres i manuscrits a la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona s’ha constituït el Seminari d’Iconografia Doctor Trens. També féu una deixa important d’obres d’art antic i modern al Museu de Vilafranca, on hi ha unes sales dedicades a la seva memòria. (Gran Enciclopèdia Catalana)

(3) Charles Collet- Escultor suís. Va néixer a Onex, Ginebra,1902 — morí a Barcelona el 1983. Format a Ginebra (1918-23). El 1923, a Barcelona, treballà al taller dels Corberó i amb l’orfebre Ramon Sunyer. Es presentà el 1928 en una col·lectiva de les galeries Dalmau. El 1929 esdevingué professor de l’Escola Massana. Durant la guerra civil de 1936-39 tornà a Suïssa, i el 1947 fou un dels fundadors del Cercle Maillol. Ha exposat a Barcelona, Ginebra, Milà, Zuric, Palma, Lucerna, etc, i ha participat en tots els Salons de Maig de Barcelona (1957-66). Participà del Noucentisme tardà i evolucionà cap a formes més estilitzades i esquemàtiques, de superfícies rugoses i estructura angulosa, que, emprant el plom, el ferro, etc, sovint voregen l’abstracció. La seva dona, Eugénie Millioud, coneguda per Ninon Collet (Ginebra 1903 — Barcelona 1973), ceramista i orfebre, es presentà i exposà sovint amb ell; el 1943 es presentà com a pintora a Barcelona. (Gran Enciclopèdia Catalana)

(4) Maria Montessori. Pedagoga italiana - Va néixer Chiaravalle, Marques, 31 d’agost de 1870 — Noordwijk, Països Baixos,6 de maig de 1952. Inicià les seves experiències a la clínica psiquiàtrica de la Universitat de Roma, a partir de les quals elaborà el mètode que porta el seu nom (1907) ( mètode Montessori ), que té per objecte de fomentar l’expressivitat i iniciativa dels infants mitjançant la utilització de material didàctic nou, bé que hom ha criticat el seu idealisme i l’accent excessiu que posa en l’individu. A partir del primer congrés montessorià (Roma, 1931) i dels contactes de Maria Montessori amb l’estranger (Barcelona, 1934), el mètode fou àmpliament adoptat. El treball és recollit en les obres Il metodo della pedagogia scientifica applicata all’educazione infantile (1909) iL’autoeducazione nelle scuole elementari (1912).



  • Fonts d'informació: "El que és i ha estat Horta" i HORTA (1904-2004), de Desideri Díez i "La meva Capsa de Pandora" dememòries de Xavier Valls, escrita per Julià de Jòdar. 

CASES PER A OBRERS de La Caja de Ahorros y Monte Pío

$
0
0




Molt de vosaltres haureu passat un munt de vegades davant d'aquestes cases que hi ha al Passeig de Maragall i no en sabeu la història.




les mateixes cases per la part de darrera



Aquestes cases són ni més ni menys que les que apareixen en aquestes fotografies de la primera dècada del segle XX, quan s'acabaven de construir, solitàries en mig del camp, mal comunicades amb el centre i quasi a la frontera del Guinardó de l'època.

Per aconseguir-ne una s'havien d'acomplir una sèrie de requisits:



Les bases per accedir a una d'aquestes cases destinades a "obrers" amb llibreta oberta a la Caja de Ahorros y Monte Pio de Barcelona, s'havia de tenir a la Caixa un saldo no inferior a 1500 pessetes de l'època.

Ser cap de família, amb o sense fills, es podia considerar cap de família la persona que tingués al seu càrrec pares d'edat avançada o avis, encara que aquests siguin aptes per treballar i ajudin a les càrregues familiars.

S'havia de pertànyer a la classe modesta o treballadora. Fruir de renda o pensió i aquesta fos mòdica i notoriament insuficient per sostenir la família.

Tenir feina era indispensable, tota mena de "treball honrat", ni que fos manual..

Aquestes cases eren part d'un projecte major que incloïa onze cases al carrer Mascaró (que en aquells moments no era ni carrer doncs no estava urbanitzat), sis al carrer Prats i Roquer (actualment Marquesa de Caldes de Montbuï i sis més a la Carretera d'Horta. Aquestes cases també tenien preus diferents segons la seva grandària, hi havia de més petites com les del carrer Prats i Roquer (encara en queda alguna) i d'altres amb planta baixa i pis




Les cases vistes des de la part de dalt  foto de AFB

Les mateixes cases però ja no tant solitàries
El mateix indret ara mateix

Segons explica La Vanguardia de l'època, les va construir La Caja de Ahorros i el Montepío de Barcelona (antecessora de la  CAIXA DE BARCELONA),  "para  paliar necesidades de la classe modesta i trabajadora", això si, classe treballadora que guardava els seus centimets en la indicada institució.


Continuant amb la crònica del digne diari, té també la seva gràcia l'última frase del periodista que segueix la notícia, segons el qual "Es digno de todo elogio la iniciativa del Montepío de Barcelona, porque con ella se estimulará  en alto grado el amor al ahorro en las clases obreras", és a dir, el obrers no estalviaven llavors no pas perquè no poguessin pas fer-ho sinó perquè no en sabien,  fins que el Montepío els hi ho va ensenyar a fer. SIC.

Aquest, doncs, és uns dels trets que destaquen més en la primera dècada del segle XX, l'aparició de les primeres cases fetes per cooperatives i entitats de crèdit, que eren els precedents dels gran grups d'habitatge de promoció pública que, al anys cinquanta, havien de ser una característica de la zona. Ens referim als primers conjunts de casetes acollides a la primera llei de cases barates que es va promulgar a Espanya en 1911, sota la que es van construir en terrenys com el del conjunt de cases per a funcionaris al carrer Naves de Tolosa i carrer d'Artemisa, aquestes últimes encara dempeus..

Així doncs, la Caixa d'estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va contribuir intensament en la urbanització de tot aquest sector quan va bastir en 1918, cases pels seus imposants. El primer grup de cases es van situar  molt a prop del al recent obert passeig Maragall, concretament al carrer Mascaró.

Planol original de les cases de 1911


Es tractava d'un grup de casetes unifamiliars projectades per l'arquitecte Enric Sagnier (del que ja n'hem parlat en l'entrada que correspon al projecte de l'església de la Mare de Déu de Montserrat), acollides a la llei de cases de 1911, d'accés diferit a la propietat.

Els anys següents, La caixa va continuar les seves activitats i en 1920 va construir trenta-sis casetes al Passeig de Maragall, encara carretera d'Horta.






  • Informació de l'època extreta del llibre URBANITZACIÓ MERIDIANA de Mercè Tatjer, editat per la Generalitat de Catalunya.
  • Fotos de la urbanització i plànol cedits per Carles Baixeras, un dels veïns de la zona



Construcció de refugis antiaeris al Guinardó

$
0
0





Des de que el febrer de 1937 es va produir el primer bombardeig sobre Barcelona, les autoritats van començar a estudiar quines mides es podien prendre a la fi que la societat civil els patís el menys possible.

Naturalment els primers en dur a terme actuacions en aquest sentit van ser els Ajuntament que eren els que més a prop estaven de les necessitats dels ciutadans, aquest fa va fer que assolissin una excel·lència que desprès va ser aprofitada per la Conselleria de Defensa de la Generalitat i posteriorment per la Conselleria de Treball, des d’on actuava la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), a partir de la seva creació el 9 de juny de 1937.

A partir de la creació de la Junta , es va crear unes sub-juntes en cada un dels districtes de la ciutat, que són les que van estudiar les necessitats reals sobre el terreny, depenent del nombre d’habitants de la zona.


L’Ajuntament a la fi de donar als habitants una mínima informació sobre la manera com es podien construir els refugis va editar un grupuscle de 72 planes, se’n van editar 5000 en català i unes altres 5000 en castellà. En aquest grupuscle es donaven unes pautes adaptades al usos constructius del moment. També oferia assessorament i auxili de materials al veïnat per part de l’Ajuntament.

Aquestes instruccions es van repartir entre els responsables dels refugis, a totes les dependències oficials i sindicats.








Un cop fet això, es van repartir entre els ciutadans uns fulls informatius com el que seguidament es reprodueix

Per a poder dur a terme la tasca amb el màxim de seguretat possible, es va adscriure al servei la quasi totalitat dels arquitectes, enginyers i auxiliar tècnics de l’Ajuntament, a més del aparelladors i personal pràctic extra-municipal, que abans de començar la construcció del refugi en donàvem el vist i plau.
Foto document

D’altra banda, es demanava la Col·laboració econòmica dels ciutadans segons les seves possibilitats, les normes indicaven que havien de ser dues pessetes, però es feia de més i de menys. També es demanava la seva participació en la construcció del refugi, unes hores a la setmana. La normativa contenia a més un paràgraf que afegia que a l’entrada dels refugis es col·locarien dues llistes on s’indiqués qui contribuïa i qui no.

Com la majoria d’homes estaven al front i les dones i homes grans ocupaven les fàbriques a la fi que la producció no s’aturés, només quedaven a disposició de la Junta nanos i jovesque estaven disposatsacol·laborar en la construcció de refugisideixar-seel fetge si calia.

Al Guinardó, relacionats amb la Junta de Defensa Passiva es van construir els refugis següents:


Cal afegir que també hi havia coves natural que es feien servir de refugis i soterranis de segons quines cases que es van utilitzar amb aquesta finalitat.

Per posar un exemple de com es va bastir algun dels refugis, parlarem del número 312-2 que tenia tres entrades, una pel carrer Oblit cantonada Ptge. Llívia, la segona en el pati Convent dels Minims, al núm. 18 del mateix carrer i una última pel carrer Garrotja

Aquest refugi segons informació aconseguida en una publicació de la pròpia parròquia «Con la liberación de Barcelona queda en poder de los nacionales por contener material de guerra» (Primer centenario dels Mínimos en el Guinardó)

Sobre la seva construcció parla en Josep Roig i Moliné «Jo vaig participar en la construcció de tres, un al carrer Llobet i Vall-Llosera, un altre al carrer Oblit Cantonada Garrotxa, al patí del convent dels Mínims i un altre que estava molt ben fet al C. Rubió i Ors que anava a parar al carrer Art. Vam començar a desmantellar el Convent (el dels Mínims) per les golfes i les bigues les anàvem tirant al pati, amb un entusiasme enorme. També anàvem a buscar troncs a la Font del Cuento, que llavors era un parc petit, en realitat era la muntanya, t’hi podies perdre i anaves pujant, pujant, pel que ara és el Parc del Guinardó. Entre els troncs i les garrofes va quedar ben pelat, tot allò!. Ara només hi ha pins»

L’entrada principal estava al pati del Convent, és una caseta que té unes escales pel que s’accedeix. Els monjos el fan servir com a habitació dels mals endreços Està construït amb maons pedra i fusta. Va ser bastit en gran part amb fustes, com ja s’ha indicat provinents dels claustre del Convent fins que va arribar un escamot de la CNT i va demanar que no les utilitzessin ja que el convent havia de ser destinat a Hospital de Sang aprofitant els llits i la roba dels seminaristes. (La Guerra Civil al Guinardó, treball de Guim Gómez i Gerard Sentís.

Algunes persones relacionades amb la reconstrucció històrica de la memòria del barri, han intentat accedir al indicat refugi però fins el moment, no ha estat possible, atès que els frares s’hi neguen, esperem que ens sigui possible abans que desaparegui aquesta mostra vivent del nostre passat.

Segueix explicat el sr. Roig respecte a la construcció del refugis al barri, ....es va establir una mena de competició entre els nanos, com abans, que es barallaven les colles d’un carrer contra els d’un altre, però ran diferent, ara la cosa anava de veure qui construïa els refugis millor i més ben fets. Era un sentiment de col·lectivitat que ens va mobilitzar a tots..» (Josep Roig)

«Tantes hores allà sota, tantes hores treballant, tots els veïns, cadascú de la manera que podia, sense posar-se medalles..... i desprès entren els feixistes i un dia aquests, un dia l’altre, van anar-los tapiant. Per a mi va ser un insult, un insult perquè allò era nostre, ho havíem fet nosaltres, amb les nostres mans, per protegir-nos d’un perill que era nou. Tant nou, que Franco ja podia posar-se una medalla a la ignomínia ben clavada a l’escut del «glorioso alzamiento nacional», perquè va obrir portes a la massacre de la II Guerra Mundial» (Josep Roig)

Quan la guerra acabà, tal com diu en Josep, els refugis van ser tapiats i en molts casos oblidats, fins que per casualitat o no un bon dia surten a la llum i la gent té molta curiositat i ganes de visitar-los, ho hem pogut apreciar ni fa massa quan s’ha pogut visitar el del Mas Guinardó.

Entren amb reverència del que sap que entra en un recinte sagrat on la por de les persones que s’hi van aixoplugar amara totes les seves parets.

El resultat de tota aquesta tasca, va donar lloc a vint kilòmetres de túnels, amb una amplada de cinc metres. Uns cent-mil metres quadrats que podien protegir entre dues-centes a tres-centes mil persones. Molts encara estan per descobrir.




  • Fonts informatives : Llibre «Oblits de Reraguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona (1936-1939). Treball de sobre la Guerra Civil al Guinardó, de Guim Gómez i Gerard Sentís. Reproducció dels documents facil·litada per Carles Sanz, del Grup de Memòria Història El Pou.

PRESENTACIÓ DE LA REVISTA NÚM. 6 D'EL POU

SALVEM EL QUE QUEDA DEL TORRENT DE LLIGALBÉ

$
0
0



SALVEM EL QUE ENS QUEDA DEL TORRENT DE LLIGALBÉ I EL CAMI DE LA LLEGUA AL BAIX GUINARDÓ



El topònim Lligalbé potser és un dels més antics del Guinardó, així el trobem anomenat en un document de l’any 1147. El seu nom surt citat com a denominació d’un lloc, pensem que d’una gran extensió de terres, més o menys al voltant del carrer Lepant amb la Ronda Guinardó que és possiblement on estaria el mas del qual agafava el nom, encara que aquest fet no està confirmat.

El que si ens ha arribat és el nom del Torrent de Lligalbé que baixava de la muntanya per davant de la Casa de les Altures, actual seu del districte Horta-Guinardó, i que travessava la Ronda del Guinardó seguint durant un revolt el conegut camí de la Llegua, per després continuar baixant paral·lel al carrer Lepant i Padilla i arribant a l’actual carrer Bergnes de les Cases nucli de població del més antics del Baix Guinardó.



Miraculosament ha arribat fins als nostres dies una part del Torrent de Lligalbé, tot i que acabem de perdre un revolt molt interessant en el moment que coincidia amb el camí de la Llegua, ocupant aquest espai públic i de pas la construcció privada d’una residència de gent gran. Aquest fet ha produït el tancament no només d’aquest antic vestigi d’un torrent si no també una part del que quedava del camí de la Llegua. Aquesta agressió al patrimoni cultural del barri també ha afectat el que havia estat el centre Estanislau Kostka, un lloc d’esbarjo i recolliment dels nens del barri durant el franquisme, un espai que va servir per formar persones quan la dictadura no oferia ni tan sols escoles públiques en aquesta zona, exceptuant el col·legi Bisbe Irutita en els edificis de l’antic Hotel Casanovas i que avui porta el nom de escola Mas Casanoves.

Aquesta part del Baix Guinardó propietat de la família dels Boné, que havien ocupat una gran part d’aquests terrenys des de fa més d’un segle i que en els últims anys van mantenir un litigi amb l’Ajuntament, han estat venuts finalment a una immobiliària. A partir d’ara el manteniment d’aquesta zona tal i com ha pogut arribar fins avui, per les noticies que ens arriben, té els dies comptats. Seria una llàstima perdre un patrimoni tan important per la història del barri i de la ciutat. Un passatge que finalitzava en el Torrent de Lligalbé i el camí de la Llegua, enderrocat en part quan es va obrir el carrer Lepant, encara porta el nom dels Boné.

Recentment la caiguda d’una paret en el petit tros que encara es pot veure del Torrent de Lligalbé, ha deixat al descobert una caseta d’algun pagès que fa seixanta o setanta anys el feia servir com a granja d’animals a la vora d’aquest significatiu torrent. En aquesta caseta es poden veure pells d’animals penjant de les bigues de fusta, estris i aparells dels cavalls i altre bestiar, un safareig i altres testimonis d’un temps passat, una època en la que estaria bé poder conservar i recuperar la nostra memòria més recent.




No només es interessant aquesta caseta si no també altres elements que formen part d’aquest conjunt, així la casa que fa cantonada en el mateix Torrent de Lligalbé amb el camí de la Llegua i on de petits havien vist gallines, conills i ànecs córrer per allà com si estiguéssim en mig del camp. És justament en aquesta cantonada que es troba una de les pedres més enigmàtiques i significatives de la zona, segurament servia d’advertència per els carruatges per tal de no ensopegar i danyar la casa. Les seves inicials gravades “TJU”, sense que podem saber el seu significat, afegeixen un misteri encara per resoldre.




Seria del tot incomprensible que aquest paratge, un símbol de la història de la nostra ciutat, desaparegués per sempre sense deixar el testimoni per a les generacions futures, seria una mica perdre la nostra identitat d’un barri, el Baix Guinardó, que lluita per tenir la seva. Només pel seu bonic i emblemàtic nom s’hauria de mantenir en el nomenclàtor de la ciutat.



Aquest escrit vol ser un crit d’atenció per què tots plegats, veïns, associacions i responsables municipals, fem junts una forta pressió per poder conservar aquest conjunt històric, i que finalment resti com un testimoni d’un passat en la recuperació de la nostra memòria.



Carles Sanz



UN LLARGUÍSSIM 1938, primera part

$
0
0
Raquel Piquer a la seva casa del Guinardó

Records de Raquel Piquer Alsina , vida en el barri del Guinardó durant la Guerra Civil.

(Torreta de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat  any 1934, on estan ara mateix els Laboratoris del Dr. Esteve, S. A.)


Recreació C. Martín

Encamellada sobre el seu tricicle i sense creuar el llindar de la porta del menjador, contemplava fascinada a la seva tia Rosina asseguda en el balancí, en davant i en darrera, en davant i en darrera, els ulls grans oberts i sense dir res des de que feia uns dies havia arribat aquell telegrama del Ministerio de la Guerra informant-nos-en que l'Arnau havia mort en l'Hospital de Girona.

No s'aixecava per a res, ni per a menjar, ni per a beure, ni per a fer caca o pipi i la gent gran deia que tampoc dormia, ella això no ho sabia perquè quan la seva mare arribava per la nit la posava al llit.

Tots els amics passaven per allà al menys un cop al dia, al principi dient coses sobre l'Arnau, però tots estaven tan preocupats per la tieta que va arribar un moment que de ell no en parlaven pas, tothom sortia al jardí per parlar d'ella, deien que podia morir-se.

El Doctor Gratacós venia un parell de cops al dia, l'auscultava, li prenia els pols, li mirava els ulls però ella continuava sense moure's, no deia res, sols es balancejava.
Dr. Gratacós metge del barri

Sempre que podia s'escapava per mirar-la però, quan algú dels grans la trobava allà palplantada la tornava a enviar al jardí a jugar amb el seu tricicle, que és única cosa que podia fer aquells dies. Les hores estaven marcades pels veïns quan anaven a les seves cases o al treball i aleshores li donaven de menjar.

Es colava en mig de les cames de les persones grans amb el seu tricicle entre les cames, mentre discutien dempeus en el jardí,escoltant tot el que deien i ells ni s'adonaven, com la seva tia Rosina, però diferent.

Arnau, a poc de celebrar que ella feia quatre anys, ell en feia divuit, entrava en quintes i l'enviaven al front amb la quinta del biberó. Abans d'anar-se'n li havia ensenyat la cançó del seu batalló.


Aunque venga la aviación
Va delante el batallón
De la quina del biberón.

A mi me gustan los de asalto
Por lo valientes que son
Se reunen tres o cuatro
Para matar un ratón.


En José era de asalto.

Tan sols feia dos mesos deien, no havia tingut pas temps d'entrar en combat ,  havia mort del tifus a Girona.

Composició C. Martín.
I allà estava la seva tia, en el balancí i Arnau darrera seu, amb l'uniforme que li anava gran, se li veia com a través de la boira, es va inclinar sobre la tieta i li va dir:

  • No estiguis trista mare ¿per què estàs trista?, jo estic be, no estigues trista que a mi em fa mal.

Va mirar la seva tia, va deixar de balancejar-se, va parpellejar, va emetre un sospir i posant-se dempeus va mirar el seu rellotge, es va ajustar el davantal que duia posat i se'n va anar cap a la cuina. L'Arnau se n'havia anat, així que abans no la veiessin altra cop, va donar mitja volta i se'n va anar a pedalejar al jardí.

Mirà, entre els veïns estaven en Pasqualet i l'Eduard Señan, sempre junts i que aquells dies tampoc no li feien cas i això que sempre jugaven molt amb ella. L'Eduard ja no tenia perquè anar a la guerra, havia perdut el seu braç esquerre la qual cosa era tota una broma per a ell quan li deien:

  • Quina sort que no hagis perdut el dret!

L'Eduard era esquerrà i es reia de les bones intencions de la gent.

En Pasqualet tampoc no hi havia anat donar que era curt de talla, estava en el Ministeri de la Guerra i era qui intentava treure una partida de defunció del seu pare a la fi que la mare pogués cobrar la pensió de viudedat.

De sobte la cosina Ester que havia entrat a casa en aquell moment va dir alguna cosa i tots van anar entrant, sortien de seguida, de puntes i sense dir res, pujaven l'escala cap el carrer i se n'anaven . El seu oncle Perico i l'Ester es van quedar a dins, així que tot el jardí va quedar per a ella sola i va decidir fer pastetes de fang.

Al menys tenia les seves nines retallables, li agradava molt la Betty Boo, més que no pas la Shirley Temple i les casetes retallables a les que només havia de doblegar per a enganxar-les i de tant en tant l'Ester que sempre necessitava collars i polseres noves, li deixava la seva caixa de lluentons, conques de vidre, fusta i atzabeja, a la fi li en fes de noves, deia que li agradaven molt, era divertit combinar les formes i els colors i no entenia perquè s'admiraven tant del que feia, però callava donat que d'aquesta manera la deixaven fer i si hagués dit alguna cosa vet a saber que hagués passat, hom no es pot refiar de les persones grans.

Però de tant en tant l'Ester es cansava d'ella i la duia a l'escola de la plaça Catalana (Apel·les Mestres, els locals del convent*). Allà s'avorria molt, doncs no hi havia nenes de la seva edat (cinc anys) totes estaven en les seves classes aprenent coses i quan les mestres no sabien que fer amb ella, li deien que sortís al balcó per veure passar a la gent i per aquell carrer ( Valls avui dia Llobet i Vall-llossera), no hi passava mai ningú. Així que de tant en tant li donava un disgust a l'Ester dient-li que no hi volia anar, com aquell dia que repartien xocolata i ella es va negar a anar-hi. l'Ester estava desesperada, volia la xocolata i no va haver manera humana de convèncer-la, i d'aquesta manera igual s'adonava que allà s'ho passava malament, l'Ester però era una beneita, va decidir que la meva enrabiada era una cosa de nena mimada.

Raquel Piquer . foto escola Apel.,les Mestres. Fons Piquer

Amb l'Arnau era diferent, es divertien com bojos, l'asseia sobre el manillar de la seva bicicleta i feien llargues i perilloses carreres, jugaven a indis, als dos els hi agradaven els indis i per les nits desprès de sopar, ell s'asseia al piano i tocava i cantava jazz en anglès, com en les pel·lícules, ella es feia un cabdell en el balancí i mentre tocava l'Arnau es girava cap on ella estava cantant-li no tan sols el que a ell li agradava sinó el que ella li demanava perquè eren les seves predilectes i així es quedava dormida i sabia que era ell qui la duia en braços i la colgava sobre el seu llit.



Raquel Piquer Alsina i els seus pares i amics de la casa. Fons Piquer.


Era millor que el seu pare, al que li deien Paco, perquè així el nomenava la seva mare. El seu pare també jugava amb ella però es notava que no es divertia, la feia jugar però en realitat estava absent, mai no estava amb ella, mai no el sentia a prop, com aquell dia de l'oca de cartró.

L'oca era la seva joguina favorita a casa dels avis, a on anaven tots els diumenges a menjar, l'oca estava sobre una fusta amb rodes i se la feia córrer tirant d'un cordill. A l'oca se li havia fet un forat just a prop de la fusta i dins s'ha fet un niu de escarbats, i així que ella la feia córrer sobre l'empedrat del carrer Sant Vicenç i mentre corria amb l'oca, els escarbats esverats anaven sortint sobre la marxa i un dia el pare ho va veure, primer va intentar buidar l'oca, però hi havia un munt d'escarbats, va asseure-la sobre els seus genolls i li va dir que escarbats eren dolents i que duien moltes malalties, que .... era millor cremar l'oca ja que de segur estava plena d'ous i mai no aconseguirien que no en quedés cap de viu, ella es va deixar convèncer, van fer un foc en mig del carrer i van cremar l'oca.

Paco Piquer pare de la Raquel. Fons Piquer
Però el seu pare, el seu pare no es va adonar que feia veure que n'estava d'acord, com tampoc es va adonar que el que era divertit de veritat de l'oca eren els escarbats, com persona gran que era es va quedar molt satisfet pensant que havia guanyat, així que tampoc s'adonà de la poca gràcia que li feia veure que mentre l'oca cremava saltaven els escarbats que quedaven socarrimats pel foc.

Però l'Arnau i el seu pare se'n van anar a la guerra i cap dels dos no va tornar.

No sabia que havia passat amb el seu pare, desaparegut li havia dit el seu oncle Ricard, només sabia que quan se li va acabar el permís i la mare per la nit va sortir a acomiadar-lo al replà de l'escala, sota aquella bombeta grogosa i ella mig amagada darrera les faldilles de la seva mare, també va sortir la veïna del costat a dir-li adéu i quan va sentir que la porta del carrer es tancava, la seva mare va dir,


- No sé Pepita, tinc el pressentiment que no el tornaré a veure.






























  • Escrit de Raquel Piquer traduït al català per Carme Martín. Foto del grup de la família Piquer-Alsina,  Fons de Raquel Piquer






Ca n'Abelló - CAN GINESTA- Barri de Can Quintana

$
0
0

Les cases van canviant de nom conforme apareixen nous propietaris. La que vaig conèixer de petita com can Ginesta, a principis del segle XX pertanyia  era Josep Abelló Camps,  fill del poble d’Arenys de Mar, poc més hem pogut esbrinar respecte de la seva família Abelló.

D’estil modernista, segurament es va construir cap a finals de la primera dècada del segle XX, segons hem pogut deduir per les fotografies que s’han pogut aconseguir, que no són moltes.



La casa de l'esquerra era Can Ginesta . La foto és de la la primera dècada del segle XX,   del fons Felip Capdevila, que ha estat acolorida per C. Martín.
        

Era una torre de mitjana grandària de planta baixa, primer pis i terrat amb una miranda i quina façana frontal acabava per la part de dalt  mitjançant una  forma ondulada més alta cap el centre.   De imatge general quadrada, de formes harmonioses i  finestres emmarcades d’un color més clar que el de les parets de la  casa, en el primer pis disposava d’una tribuna coberta de cinc finestrals, model de balconada molt comuna en les cases modernistes de l'època, que reposava sobre la porta d’entrada.

En la seva part posterior, el primer pis acabava en una gran terrassa, que donava a l’est i al jardí del darrera.


La casa per la part del darrera

Al propietaris de les torres els agradava separar el carrer de la porta d’entrada a l’edifici mitjançant reixes i portes de ferro forjat que permetia als vianants contemplar tant la casa com els seus jardins. La gent del barri caminava pels seus carrers i admirava aquestes cases i els seus ornaments, ara mateix aquest costum ja s’ha perdut, tots el jardins es tanquen a clau i forrellat per tota persona aliena a la casa, és una pena.





Els propietaris de la casa en els anys 50 els senyors Ginesta, que disposaven d’un gran terreny que en par destinaven a hort, van presentar davant l’Ajuntament un projecte que retallava en gran part aquests terrenys, en el que volien construir un cinema, oi que sona estrany pel lloc?, doncs si un cinema.



Buscant informació sobre la casa es van trobar els plànols presentats a la fi d’aconseguir permís per fer-lo realitat. Segons el projecte de març de 1957 firmat per l’arquitecte Pedro Ricart Biot, es pretenia tancar la part que donava a Feliu i Codina i la part d’Hedilla mitjançant una paret baixa amb un reixat, segons és de veure en la reproducció de sota.










Plànols de l'Arxiu Municipal de Barcelona
                                       

La façana principal del cinema en qüestió es situaria en la part del C. Hedilla i tindria més o menys aquest aspecte


Plànols de les façanes del projecte de Cinema  del c. Feliu i Codina/Hedilla, del Museu Municipal de Barcelona.




Desconeixem el motiu pel qual finalment el projecte no es va fer realitat, el que si sabem per una fotografia de 1962 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, que en el seu lloc es va construir un garatge-parking, que avui en dia encara dona servei i pertany a la mateixa família, no així la part de la torra que en 1972 va ser derruïda i en el seu lloc es va construir un gran edifici de pisos.


Foto de l'Institut Cartogràfic de Catalunya de 1962.

Edificis actuals en els terrenys de Can Ginesta. Foto Google

                                                                        
 
 







DECONSTRUÏNT EL MAS GUINARDÓ

$
0
0
Què fan els nostres polítics quan diuen protegir el nostre patrimoni històric?.

La majoria de vegades,  (només cal mirar Can Mariner o Can Fargues), el que fan és deconstruir més que no pas reconstruir i/o rehabilitar,  en nom de la futura utilitat pràctica  de l'edifici.

L'exemple més clar la dóna l'actuació de l'ultim Ajuntament socialista respecte al Mas Guinardó, observeu les fotografies, que són magnífiques,  i fàcilment s'observa que és el  finalment van conservar d'aquest edifici, pràcticament res.

Es van menjar tota l'ala esquerra donat que van rebaixar el terreny més de dos metres,  ala que van haver de reconstuir més tard, va desaparèixer tota la distribució interior i tota la part del darrera d l'edifici així com part dels  seus fonaments.

Quan van aplanar els voltants del Mas Guinardó per procedir-ne a la que s’anomenà rehabilitació, van deixar només com testimoni de la seva època modernista tres o quatre parets exteriors i amb prou feines una paret i mitja de l’antic mas.  "Van trobar en tallar el terreny el que eren els seus fonaments, una sitja, un pou i una mena de cova, com d’una mina d’aigua amb algunes inscripcions gravades. Tot això va ser degudament documentat i catalogat pels arqueòlegs, però ho van tornar a tapar. (recollit en el llibre Barcelona subterrània de Mireia Valls)", que en saben els guinardorencs d'aquests troballes i del seu possible valor, res.

Personalment d'aquestes troballes no en sabia pas res fins que vaig llegir aquest llibre, i és de suposar que sigui cert `però, què es va trobar en realitat en lànima del Mas Guinardó i que es va destruir  del que hi havia sota, algú del departament d'arqueologia  ens ho pot dir?.

Hi ha moltes maneres de fer les coses, que el Mas s'havia de rehabilitar?, evidentment, però conservant al màxim el seu esperit i la seva història, a la part del darrera hi havia prou espai per fer l'hotel d'entitats, i es van gastar un munt d'euros provinents de fons europeus, calia, tanta despesa, tant moviment de terres?, crec que no.

En fi, t'adones del que signifiquen algunes actuacions municipals, quan veus gràficament les destroces originades et venen ganes de dir, no si-us-plau, no toqueu res, millor s'ho queda un particular i en fa un restaurant tipus Can Cortada, que ha conservat tot el que d'interessant tenia l'edifici i pots contemplau-ho si demanes permís al responsable del local, això si, que sigui entre serveis sinó impossible.  

Fotos originals de Juanjo Fernández menys l'ultima de C. Martín
                               

Casa regal de la revista LA ILUSTRACIONS OBRERA.

$
0
0
En el Guinardó de principis de segle moltes persones del que ara es diu classe mitja i menestrals es van traslladar les seves residències al Guinardó, bé fos per passar-hi els caps de setmana i vacances com per anar-se’n a viure atès que era un barri nou que estava prop del centre de la ciutat i la zona on estava situada acabava de ser annexionada a la capital.

Aquest va ser el cas del sr. Josep Masgrau i Planas que va adquirir un terrenys en l’aleshores carrer Dos Rius, bastant a prop de la Torre dels Pardals que encara no s’havia convertit en la casa modernista de referència que va ser més tard i pera propietat encara de Josep Maria Valls. El nom que va rebre la casa va ser Villa Victòria.

Mapa de situació de 1907

Des de la seva torre es podia divisar, tota la plana fins Sant Andreu , el poble nou i la costa; eren els primers anys del segle XX, segurament cap a 1900-1904. La contrada es començava a omplir de cases baixes amb els seus jardinets i horts, Danvat l’edifici del sr. Masgrau, un cop passat el carrer Dos Rius,  es podien admirar grans extensions de vinyes i alguna casa pairal com Can Vindró.


Vista del Guinardó des de villa Victòria, vinyes i a la dreta la casa pairal del Mas Vintró. (par d'una de les fotos de La Ilustración Obrera)

Una mica més amunt, la Quinta Paquita, a l’altra banda del carrer de l’Aguila (ara Llobet i Vall-llossera), una granja bastant gran que ocupava tot el triangle que formaven els carrers Dos Rius-Amílcar-de l’Aguila, on es criaven i venien animals de granja, fruites i verdures per a la població dels voltants.  Ara en el mateix lloc hi ha un gran bloc de pisos que fa molts anys eren de color blau i que ara llueixen en color groc i vermell.


en primer terme els terrenys de la quinta Paquita en els anys 50. Foto de J. Miro

Paret exterior i una part de la casa en el carrer de l'Aguila/Valls/Llobet i Vall-llossera. Va anar canviant de nom

Aleshores no hi havia tendes i els habitants del nou barri havien de baixar fins el Camp de l’Arpa / Clot per anar a comprar i el pa el pujaven en tartana des d’Horta. La casa doncs,  restava bastant solitària entre la granja indicada i la Torre dels Pardals, les comunicacions amb el centre de la ciutat es feien per la carretera d’Horta recent oberta, per la que feia poc circulava el tramvia elèctric que anava fins a Horta.


En la foto Villa Victòria i al fons la Torre dels Pardals 1904 (La Ilustración Obrera) BNE

Revista La Ilustración Obrera
JosepMasgrau i Planas era un conegut editor d’idees republicanes membre de l’Associació Literària i Artística de Barcelona a la que va accedir en 1894 que publicava revistes com La Ilustración Obrera i El Mundo Científico. Eraconegut entre els intel·lectuals de l’epòca, i manteniaun gran interès social per aconseguir millorar el nivell de preparació i coneixement de la classe obrera. Era un home poc donat a sortir en els mitjans de comunicació i ser objecte d’atenció, com es va poder comprovar el dia en que es va col.locar la primera pedra de la casa que es sortejava que, malgrat celebrar-se l’acte a casa seva i d’intervenir molts oradors, ell va declinar fer-ho i va ser el director de les indicades publicacions qui en el seu nom va donar les gràcies als presents.

La Ilustración Obrera va publicar un total de 73 números que es venien a deu cèntimsl’exemplar i sortia cada setmana entre els anys 1904 i principis de 1906i era tot un referent en determinats cercles del que ara denominaríem intel·lectuals conscienciats, en la que hi van col·laborar escriptorstan coneguts com Miguel de Unamuno.


Les idees democràtiques i igualitàries de la revista concordaven plenament en aquell moment amb les de l’il·lustre escriptor espanyol qui s’interessava per aconseguir que la instrucció arribés a les classes més desfavorides de la societat i que fos popular i laica, a la fi de situar al país al nivell de la resta de països europeus.

A principis de segle, algunes publicacions a la fi d’aconseguir nous subscriptors, van sortejar una casa entre els seus lectors i subscriptors, normalment estava situada a les afores del centre. Aquesta pràctica també la va dur a terme la revista La Ilustración Obrera que es venia setmanalment en la que s’incloïa un cupó amb un número determinat per entrar en el sorteig de la indicada casa. La revista La Il.lustració Obrera era plena de bona i interessant informació ben fruitada de figures, dibuixos i fotografies, en relació als temes que es tocaven.

Plana de la revista sense el cupó

El sorteig de la casa i la col·locació de la primera pedra es va publicar en molts els diaris de l’època i es va organitzar una festa d’inauguració de l’inici de les obres en la casa del sr. Masgrau, les fotos de la qual es van publicar en un dels números de la revista La Ilustración Obrera, realitzades pel fotògraf de la publicació sr. Rodríguez .

Com el Sr. Masgrau a més de la seva casa era propietari del terreny del costat, el fa oferir per construir la casa en qüestió, el plànols els va fer Anselmo Calvet, sobre els que van haver alguns canvis en la façana. Com la casa estava en plena muntanya era escalonada, com moltes de l’indret, en la planta baixa hi havia, el pati d’entrada el menjador i la cuina, i en el pis de d’alt la part més íntima, habitacions, sala i en la part del darrera un hort.


Plànols de la casa- 




















La primera pedra es va col·locar el 21 de maig de 1904 i l’acte el va presidir el Rector de la Universitat de Barcelona Dr. Rodríguez i hi van assistir nombrosa representació de centres obrers i republicans de la capital. L’honor de col·locar la primera pedra es va fer per sorteig entre els nens que havien tret millor nota en diversos ateneus  i va ser el noi Vicente Alfonso de l’Ateneo Obrer de Sant Andreu en qui va recaure tal mereixement.


El notari dona fe de cessió del terreny. Al fons a l'esquerra el Mas Guinardó, a la dreta la paret de la Quinta Paquita. Foto de La Ilustración Obrera, Digitalitzades per la Biblioteca Nacional d'España.-
El public assistent en l'interior de Villa Victòria. BNE


El sorteig que anava lligat amb el número que sortís guanyador en la loteria Nacional d’España del mateix dia 21 de maig, que va ser el 22.202 i el va guanyar una dona que vivia al carrer Hospital de nom Maria Martori Sirvent. Desconeixem si hi va anar a viure mai o si simplement la va llogar a algú, el que si se sap és que entre 1935 i 1940 hi va viure la famíla Casals-Alsina.


Foto cedida per Josep Llorens

La torre un cop acabada ostentava un gravat a dalt de tot (la façana s'havia modificat en relació als plànols originals) on s'indica que la casa va ser regalada pels propietaris de la revista MUNDO CIENTÍFICO, no sabem el motiu pel qual no apareix el nom de la revista que va iniciar l'event LA ILUSTRACION OBRERA, igual ja no s'editava.

La casa en la dècada dels seixanta encara existia, més tard va ser comprada juntament amb una altra que hi havia al costat i que ja no era la casa del sr. Masgrau, per ampliar els Laboratoris del Dr. Esteve.




Fonts informatives:
Fotos de la Publicació del anunci de la Casa aportades per  Josep Llorens. 
Coneixement de l'existencia de les fotos de la inauguració a partir d'un reportatge de Maria José González, així com la informació del nom de  l'afortunada persona a la que li va torcar la casa.    
Les fotos utilitzades per a la ilustració del text,de la Bibliteca Nacional de  España.                           La nota d'Unamuno prové del Llibre "Miguel de Unamuno desconocido de l'escriptor" de l'escriptor Manuel María Urrútia . Gràcies a tots ells, la localització de la casa ha estat una tasca comunitària, com tot bon treball.                                       

PRIMERS VINT ANYS DEL GUINARDÓ

Vídeo sobre Can Don Joan.

EL CONFLICTE ARMAT TAL OM EL VA VIURE UN JOVE DE LA QUINTA DEL BIBERÓ.

$
0
0

Quan moren els pares, en buidar la casa familiar els fills solen trobar-se amb sorpreses que no esperaven . 

Josep Mestres i Ortega. Fons J. Mestres
Entre les moltes amb les que Josep Mestres i Caldentey, fill de Josep Mestres i Ortega va topar en destriar aquelles coses que pagava la pena guardar de la crema, hi havia un quadern o diari de guerra que narrava les peripècies del seu pare, el seu entorn i per suposat la ciutat de Barcelona, en aquells anys tumultuosos de la guerra civil, tot narrat des de la perspectiva d’un noi de divuit anys, amb bastanta perícia i lògicament en castellà atès que durant l’època poca gent sabia escriure en català.

La meva intervenció es limita en traduir el text al català i eliminar aquells paràgrafs que no són de l’interès general. Només he narrar la seva experiència durant els primers tres mesos de 1938 per no allargar massa el text i el suficient per donar una idea de com es va viure entre la població civil el conflicte armat. Les seves paraules s’escriuen en cursiva, els números que comencen algun paràgrafs es corresponen als dies del mes..

Els habitants de Barcelona procuraven dins el que era possible fer una vida «normal» en mig de bombardejos i la manca de productes de primera necessitat.

En Josep d’entrada fa un resum dels successos dels mesos anteriors, des de l’esclat de la revolució el 19 de juliol fins el dia que comença a escriure el diari, a la fi de situar al lector.

Josep Mestres i Ortega va néixer en 30 de setembre de 1919 i va viure sempre al carrer Art del Guinardó.


Caseta dels Mestres al Guinardó

Narra en Josep:


Des de la Revolució del 19 de juliol de 1936 fins desembre de 1937. Resum.

Abans del 19 de juliol de 1936 , s’escoltava el rumor que els moros de la guarnició de Melilla s’havien sublevat. També es parlava de Sevilla, Burgos i desprès Madrid i Barcelona.

A Barcelona la sublevació va anar de la manera següent: Els soldats van sortir de la caserna de Pedralbes cap a la Plaça Catalunya (també van haver casernes com les de la de Girona del Guinardó que també s’hi van sublevar), però en arribar a l’alçada de Consell de Cent es van trobar amb una forta resistència, per part del Sindicat de la CNT i membres de la FAI. Els soldats van lluitar però no en tanta proporció. La lluita més forta es va dur a terme davant de la Telefònica de la Plaça Catalunya om els Guàrdies d’Assalt es van defensar de les tropes sublevades. En l’hotel Colom, també es va establir una forta confrontació. Al final de la Rambla de Catalunya prop la cerveseria El oro del Rhïn , els partidaris de l’Estat Català van lluitar desesperadament, es van utilitzar barricades construïdes amb llambordes del carrer front del local en qüestió.
Sublevació del 19 Juliol de 1936,  Plaça Catalunya

La sublevació fou dominada en les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao, València i Málaga, en la resta del país va guanyar la part sublevada.

Els guerrillers van sortir en camions cap un front quan en realitat encara no existia com a tal i van arribar fins les mateixes portes de Saragossa però no van arribar a entrar pas a la ciutat.

L’entusiasme va ser enorme i totes les posicions es varen desbordar .

Com sigui que des d’alguna església es va disparar, el poble es va enardir i els més decidits van començar a cremar-les i no en van deixar cap en tota Barcelona. A Barcelona, Madrid, València i Màlaga els capellans van ser afusellats i per les carreteres es van trobar infinitat de cadàvers de dones (monges).

Es van establir patrulles que netejaren en pocs dies la reraguarda, però poc desprès van ser dissoltes.

En maig de 1937 hi va haver una convulsió intestina que dessagnar la CNT de tal manera que el govern es va ser substituït per un de molt més moderat d’esquerres presidit per en Companys. Aquesta segona lluita a Barcelona va tenir molta repercussió a l’estranger. Des d’aleshores se n’ha parlat molt sobre la unitat.

Desprès d’aquests fets, pocs en el front al·legaven pertànyer a la CNT, els de la UGT van veure la necessitat de crear un exèrcit regular i es creà mitjançant les quintes obligatòries.

L’exèrcit va aconseguir contenir als rebels però, entre febrer i maig una forta ofensiva ha fet trencar la resistència de l’exèrcit Popular regular que duia algunes campanyes victorioses.

Però aviat es va refer va continuar com sempre, bombardeigs , petits avançaments , combats oberts i guerres de trinxeres.



 
Llibre d’apunts


A la fi de guardar un record del que va ser la guerra que estem vivint he tingut la idea de fer el llibre d’apunts en el que aniré anotant tot el que em succeeixi a mi i més intensament a d’altres persones del meu voltant, sinó surto amb vida d’aquesta aventura, qui trobi aquest llibre pot afegir-ne un dies més i així no quedarà incomplert ja que al contrari faltarà l’ultim capítol sense cap dubte el més interessant de tots. José Mestres i Ortega.


Desembre de 1937

12. M’inscric en el camp d’instrucció premilitar.
13. Tot just començo a fer la instrucció en un camp que havia estat un Canòdrom (1)
23. Surt l’ordre que ens hem de comprar els nostres equips per anar a un camp d’instrucció fora de la ciutat.
25. No podem celebrar el Nadal donada l’escassetat d’aliments.
27. Terol ha caigut l’entusiasme és general.
31. Començo a estudiar per fer de xofer.


Gener de 1938

Retall de la Vanguàrdia
1.Tot està nevat fa molt de fred. Barcelona està essent bombardejada, correus n’ha sortit afectat.
8 . Barcelona és bombardejada a les 6 de la tarda, a la part alta del Guinardó (2) han morts dos nens de 5 i 6 anys que eren germans.

9 . Bombardeig a les 6 de la tarda, ningú no en parla ja ens anem acostumant.

11 . Bombardeig a les 7 de la tarda, estic dins del cinema, he de tornar a casa al carrer Art a peu, els cotxes corren tocant els clàxons i els focus busquen en l’aire, la gent corre desesperada i plena de por, tot està fosc.

Els canons de la Rovira tronen i les granades esclaten en l’aire. Crec que l’afer ha estat força important. He sentit roncar diversos avions, corren rumors que ha estat prop dels canons i en la Caserna de la Guàrdia Civil (2).

Ens han donat una setmana de festa en el camp d’instrucció, el dia quinze ens tornem a incorporar.

Canons del Turó de la Rovira. Foto Branguli
15. Avui al matí s’han produït dues alarmes en l’interval de 45 minuts, estava a la Plaça Urquinaona durant la primera i en el carrer Marina durant la segona Sobre el pont de Marina no fa gaire ja va caure una bomba durant un bombardeig. Els canons antiaeris han donat una resposta contundent. Ja és de nit i desconec el perjudicis que han provocat. Es parla de tres aparell Savoia provinents de Palma de Mallorca.

16. Diumenge al matí, hi ha hagut dues alarmes

19. Un tremend bombardeig ha destruït els dipòsits del moll que s’han incendiat. En els tallers Elizalde també ha caigut una bomba de cinc-cents quilos, les han llençat al menys 12 dels avions. Es calcula que hi ha hagut cent cinquanta morts i dos-cents cinquanta ferits, jo em trobava prop del port i en quan ha sonat l’alarma he anat a veure que havia passat. Els bombers s’han fet un fart de treballar a la fi d’apagar l’incendi donat que el que cremava era en la seva majoria productes alimentaris procedents de trenta vaixells que els descarregaven al moll per desprès tornar a València.

En el carrer es podien veure cavalls morts en mig d’un bassal de sang. Tot estava ple de pedres i arbres serrats per les metralles i una gran columna de fum s’elevava cap el cel . Les ambulàncies es feien sentir per tot arreu contínuament per tota la ciutat. Avui el dia ha estat horrorós, tot ha començat a les dotze del mig dia.


Foto Agustí Centelles


21. Avui el bombardeig ha començat a les 5 del matí, ja ni m’he mogut del llit, diuen que ha estat en l’Hospitalet. He sortit de casa a buscar llenya per cuinar al bosc de la font del Cuento.

22. Avui de nou bombardeig a les 5 del matí i al mig dia , les bateries del turo han repel·lit l’agressió.

23. Tornen a bombardejar a les cinc del matí, la gent està molt cansada i molts ja ni ens belluguen del llit de casa nostra. Els nostres avions han sortit al darrera i els agressors han fugit.
Diumenge vaig sortir a filmar una pel·lícula i em vaig assabentar que està prohibit filmar pels carrers

25. Avui he anar a instrucció pre-militar i ens han tornat a donar una setmana més de festa. A poc d’arribar a casa els canons han tronat sense donar cap avís les sirenes, segons sembla hi ha hagut víctimes atès que les sirenes de les ambulàncies no han deixat de sonar.

29. El Gobierno ha fet una proposició a Franco a la fi que no bombardegi les poblacions civils , que ells tampoc ho faran.

31 Diumenge Aquest matí dos bombardejos més, els antiaeris han disparat més de 500 vegades, el cel restava ple de petits núvol de les granades. Els quatre canons de la muntanya de davant de casa no han parat de disparar.

Febrer de 1938

1-.Els diaris es mostrem molt indignats per la resposta de Franco a la nota del Gobierno demanat que no es bombardegés a la població civil, es calcula que hi ha hagut 153 morts a la ciutat i 102 ferits més.

24. Ha sortit una ordres d’incorporació a files relacionada amb les lleves dels anys 1929 i 1940, jo sóc d’aquests últims i he de sortir cap el front.

26. Corren rumors que el dia 12 de maig sortirem cap el front.


Març de 1938

1. Avui he après una frase que no he d’oblidar «El covard mort mil vegades el valent només una». Els preparatius augmenten i estem segurs que partirem en pocs dies.
Des del tramvia he vist plorar un home, és de la quinta del 29 , deia que preferia suïcidar-se que anar-se’n al front.

4. Avui he vist a molts homes que anaven equipats, amb maletes, cascs d’acer i mantes, son els de la quinta del 29 que surten avui a la fi d’incorporar-se a la seva companyia.

5 . M’he anat a informar sobre el que he de fer per ingressar en l’aviació. Penso tirar una instància seguint el consell d’un amic «Tot menys anar a infanteria», ha dit, i jo me’l crec. Veurem que em crida primer el tren de l’exèrcit o l’aviació.
Semblava que avui no hi hauria bombardejos però a les 7 de la tarda sense avís previ de les sirenes, he sentit una detonació al lluny, desprès una altra, l’esparregueig d’una metralladora antiaèria i totes les llums s’han apagat. Aleshores es donava la circumstància que passava per davant d’un Ministeri, els que estaven de guàrdia ens han fet entrar a tots els qui estàvem al carrer, al menys 30 o 35 focus van creuar tot el cel, de tant el tan els detonant d’una metralladora o el retruny dels canons van arribar fins on estàvem nosaltres. Al cap de mitja hora de romandre dins el Ministeri, van acabar els bombardeigs i hem sortit amb les lampadetes que estaven disposades per casos com aquest, he sortit al carrer amb l’ànim d’anar a peu fins a casa, atès que els tramvies no circulaven.


Avions savoia italians, amb base  a Mallorca

El Passeig de Gràcia, malgrat ser dels carrers més concorreguts estava vuit , ni un cotxe, ningú, només l’obscuritat més absoluta atès que els focus ja s’havien apagat, no sé quan temps portava caminant quan el merder ha començat de nou. Com que quan disparen els antiaeris és perillós anar pel carrer a causa de la metralla (al carrer Villar en hi va caure metralla sobre una casa i va foradar de dalt abaix), he entrar en un bar en mig d’un soroll infernal de detonacions.


Bombardeig nocturn. Desconeixem l'autor

8. Ha sortit l’ordre d’incorporació a files de la quinta del 40, la meva. El districte IX que és al que pertanyo li toca el dia dotze.

9. Estic malalt crec que he enxampat la grip.

11 Segueixo al llit i sé que m’he de presentar demà en la Caserna del Passeig de Colom per al reclutament a les 8. No tinc por però tampoc estic content, això d’anar al front no em fa massa gràcia, no sóc pas gens aventurer.

12. No estic del tot bé però em llevo a les sis del matí a la fi de presentar-me a les 8 a la caserna. Pel camí he pogut saber, en ajuntar-me amb un grup de nois que també hi anava, que no hem de sortir cap el front de seguida i que hem d’anar de campament a Sant Cugat , «a engreixar-nos», ha dit un, atès que estaven força febles.

Tan aviat hem arribat , hi havia una cua llarga de nois de la nostra mateixa edat i ens hi hem afegit. A la fi hem entrat nosaltres, en el pati hi havia quatre taules en les que es feia l’allistament, mitjançant els fitxers dels camp d’instrucció, desprès de colar-me a la fi de guanyar temps , m’ha tocat a mi, m’han preguntat si tenia alguna cosa que al·legar i com un amic m’havia dit que digués que si, els he dit que tenia problemes amb la vista, des de petit que duc ulleres , m’han omplert un full de presumpte inútil i m’han enviat a una altra cua, desprès d’esperar un parell d’hores ens han dit que tornéssim a les quatre de la tarda i els que no eren inútils a les tres.

Quan he tornat a les quatre desprès de fer de nou una cua amb més de 60 persones al davant, m’han fet entrar en un despatx i assenyalant-me la pared , un cartell amb lletres de major a menor i les he anat anomenat fins on jo les veia. M’han tornat a donar un paper a la fi que anés als soterranis i allà m’han canviat el paper que duia per un altre que m’admetia com presumpte inútil, demà he d’anar a l’Hospital

14. he anat a l’Hospital m’han fet diverses proves i m’han demanat que torni dijous a la fi de recollir-ne el resultat.

15. En un diari que no és d’avui he llegit «Hace unos dias el buque enemigo Baleares ha sido hundido por una flotilla de destructores que le han lanzado un par de torpedos, entre la tripulación se cree que han habido unos 600 muertos, los supervivientes fueron recogidos por un buque inglés».

Foto realitzada pels pilor de l'aviació italiana

16 .- La població està molt desmoralitzada i tenen poca fe en el triomf. Els últims cops rebuts han dolgut molt, aquesta tarda he vist unes dones amb una pancarta que resava «VENCEREM» , l’han passejat pels carrer a la fi d’inculcar moral, una d’elles pujava a un lloc elevat i donava discursos, aquest espectacle ja l’he vist en diferents llocs. I també n¡he vist d’homes que demanaven que ens manifestèssim en favor dels Gobierno com a mostra de la nostra fe en el triomf, he pogur veure entre la gent que els escoltava algun somriure cínic, la majoria els escoltava escèpticament, tanmateix un transeünt s’ha permès dir-los feixistes i emboscats, que el que tenien que fer és anar al front i no col·laborar en desmoralitzar a la població civil.

17. Dijous, avui m’he presentat a la fi de saber el resultat de les proves, m’han destinat a serveis auxiliars avui a les 3 m’he d’incorporar.
En sortir de la Caserna quan estava prop de la Plaça Urquinaona he vist una gran fumerada prop de Montjuïc i de seguida el soroll d’explosions és ja el tercer bombardeig d’avui, el primer ha estat per la nit, el segons a tres quarts de vuit i ara aquest, són les deu i escaig. He anat cap el metro i he pogut veure una noia que tenia un atac de nervis, sembla que en pujar a casa seva se l’ha trobat destrossada. Un metge i dues persones més tractaven de calmar-las. Ara estic escrivint aprofitant l’alarma, són les dues i mitja i a les tres hauria d’estar a la meva destinació, doncs hauran d’esperar-me. Veurem com acabo el dia....


Una de les fulles del diari
18. Alarma en el campament. Ara recordo que tot venint he vist els desperfectes últims en el Passeig de Gràcia, en l’Hotel Colom en la Plaça Catalunya, en el carrer de l’Hospital i del Carme, en el carrer de Provença i en la plaça de la Universitat.
Desprès de l’esmorzar hem anat a aprendre el maneig dels fusell i altre cop un bombardeig. Quan anava a dinar una altra alarma, he pogut veure els avions i el caces que han sortir en la seva persecució, pr fi ens han pogut donar el menjar, arròs, cigrons i carn tot barrejat,. A les tres hi ha hagut una alarma més. Tot plegat ha estat molt molest i angoixant. La ràdio del campament parla d’un nombrós número de víctimes més de mil, durant els últims bombardeigs....



El quadern acaba a mitjans de Juliol de 1938, Josep Mestre escrivia aquestes notes quan tenia tot just 18 anys, en acabar la guerra encara va haver de fer la mili, 









1) Canòdrom del Guinardó.
2) La de Navas de Tolosa, o la del Pag. Maragall fidel a la República?.






.












DESAPAREGUT - Memòria dels veïns

$
0
0
Pere Montserrat Creus,  situació: Desaparegut.

Quantes, angoixes, incerteses, dolor, amaga aquesta paraula en la vida d'una família, d'una mare.



Família Montserrat - Creus el petit és Pere Montserrat.


Algu que va marxarobligat al fronta una guerra injusta, per mirar  detenir l'avançada d'un exèrcitmolt més poderós, carn de canó.


Nois sense mitjans, sensecap preparació davant un exercit organitzat i ben donat pels alemany per matar. Mentre que  els capsdel bàndol perdedor fugien a l'estranger. La majoria eren nens, la quinta del biberò, els nomenaven, 17,18 anys, ningú no en tornà a saber-ne  res.

Silenci, el buit, no hi ha cap làpida on anar a plorar, o pot ser no cal ni plorar, algun dia tornaran a casa, deuen estar en alguna presó, quan les coses es calmin, segur que tornen, tard o d'hora donaran senyals de vida. Però,, passen els dies i els anys i no en reben pas cap notícia, ningú no els dóna raó d'en Pere.


Però no ha estat tan sol en Perequi ha desaparegut es calcula que en tot Catalunya encara existeixen 3.300 despareguts durant la Guerra Civil, van morir al front o en hospitals de campanya o de comarca mal preparats, ningü va avisar a la família, van ser enterrats en foses comunes, amuntegats l'unsobre l'altre, hi havia tants que no es van aturar en fer cap llista amb els noms, són morts anònims.



A CATALUNYA ENCARA HI HA 3.300 DESAPAREGUTS DURANT LA GUERRA CIVIL.


Els desapareguts no són només un fenòmen de l’atroç dictadura argentina o del terror de Pinochet. Els desapareguts també són cosa nostra. Sí, aquí, a Catalunya. Tres mil tres-centes famílies encara no han trobat el cos dels seus éssers estimats –ara ja avis o besavis- assassinats durant l’agressió feixista contra la Segona República. No són al nostre costat, però sí són vius en la memòria. Recordar, que vé del llatí re-cordis, significa tornar a passar pel cor (Galeano). No se sap on paren. No són morts, però tampoc són vius. Algú, al Parlament de Catalunya o al Congrés dels Diputats, podria reclamar per ells? Són tres mil tres-cents. SERGI PICAZO.


Pere Montserrat i la seva germana. Fotos de la família



Les famílies esperen que apareguin algun dia, ningú no els ha comunicat pas la seva mort, queda l'esperança del miracle, però el miracle no arriba.

Es deia Pere Montserrat Creus i vivia al carrer Sales i Ferrer del Guinardó, orfe de pare, era el petit dels germans, era una persona amb una vida, amb una família, mare i germans, tenia esperances de futur, el futur mai no va arribar, diuen que es va perdre en algun punt de Gavà.


Pere Montserrat el seu germà a la casa familiar.

Han passat molts anys i les circumstàncies són unes altres. Aquest tipus de desgràcies mai no mora en les família mentre hagi persones amb memòria ningú no mor.




Recentment, un nebot que mai no el va arribar a conèixer però que va viure uns anys amb l'avia que havia perdut el fill, pregunta a les autoritats competents, s'interessa pel soldat desaparegut entre finals de 1938 i 1939.

Molts mesos més tard, arriba un sobre oficial amb totes la recerca que s'ha realitzat al respecte, ningú no en sap donar cap notícia, totes les fonts consultades han negat tenir dades sobre un soldat mort amb el nom de Pere Montserrat Creus.

Una nota al final d'un dels organismes consultats assenyala que al final de la guerra hi va haver un gran nombre de morts, molts d'aquests soldats van ser enterrats corre-cuita en fosses comunes i resulta quasi impossible poder donar cap notícia al respecte. Fi de la investigació.






Están en algún sitio / concertados
desconcertados / sordos,
buscándose / buscándonos
bloqueados por los signos y las dudas
contemplando las verjas de las plazas
los timbres de las puertas / las viejas azoteas
ordenando sus sueños, sus olvidos
quizá convalecientes de su muerte privada



Fons documentals; Fotos i documents de la família.


EL CONFLICTE ARMAT TAL COM EL VA VIURE UN JOVE DE LA LLEVA DEL BIBERÓ.

$
0
0
Quan moren els pares, en buidar la casa familiar els fills solen trobar-se amb sorpreses que no esperaven . 

Entre les moltes amb les que en Pep fill va topar en destriar aquelles coses que pagava la pena guardar de la crema, hi havia un quadern o diari de guerra que narrava les peripècies del seu pare, el seu entorn i per suposat la ciutat de Barcelona, en aquells anys tumultuosos de la guerra civil, tot narrat des de la perspectiva d’un noi de divuit anys, amb bastant perícia i lògicament en castellà atès que durant l’època poca gent sabia escriure en català.

La meva intervenció es limita en traduir el text al català i eliminar aquells paràgrafs que no són de l’interès general. Només he narrat la seva experiència durant els primers tres mesos de 1938 per no allargar massa el text i el suficient per donar una idea de com es va viure entre la població civil el conflicte armat. Les seves paraules s’escriuen en cursiva, els números que comencen algun paràgrafs es corresponen als dies del mes..

Els habitants de Barcelona procuraven dins el que era possible fer una vida «normal» en mig de bombardejos i la manca de productes de primera necessitat.

En Pep d’entrada fa un resum dels successos dels mesos anteriors, des de l’esclat de la revolució el 19 de juliol fins el dia que comença a escriure el diari, a la fi de situar al lector.

El nostre protagonista va néixer en 1919 i va viure sempre al carrer Art del Guinardó.


Carrer Art, autor desconegut.


Narra en  Pep:


Des de la Revolució del 19 de juliol de 1936 fins desembre de 1937. Resum.

Abans del 19 de juliol de 1936 , s’escoltava el rumor que els moros de la guarnició de Melilla s’havien sublevat. També es parlava de Sevilla, Burgos i desprès Madrid i Barcelona.

A Barcelona la sublevació va anar de la manera següent: Els soldats van sortir de la caserna de Pedralbes cap a la Plaça Catalunya (també van haver casernes com les de la de Girona del Guinardó que també s’hi van sublevar), però en arribar a l’alçada de Consell de Cent es van trobar amb una forta resistència, per part del Sindicat de la CNT i membres de la FAI. Els soldats van lluitar però no en tanta proporció. La lluita més forta es va dur a terme davant de la Telefònica de la Plaça Catalunya om els Guàrdies d’Assalt es van defensar de les tropes sublevades. En l’hotel Colom, també es va establir una forta confrontació. Al final de la Rambla de Catalunya prop la cerveseria El oro del Rhïn , els partidaris de l’Estat Català van lluitar desesperadament, es van utilitzar barricades construïdes amb llambordes del carrer front del local en qüestió.
Sublevació del 19 Juliol de 1936,  Plaça Catalunya

La sublevació fou dominada en les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao, València i Málaga, en la resta del país va guanyar la part sublevada.

Els guerrillers van sortir en camions cap un front quan en realitat encara no existia com a tal i van arribar fins les mateixes portes de Saragossa però no van arribar a entrar pas a la ciutat.

L’entusiasme va ser enorme i totes les posicions es varen desbordar .

Com sigui que des d’alguna església es va disparar, el poble es va enardir i els més decidits van començar a cremar-les i no en van deixar cap en tota Barcelona. A Barcelona, Madrid, València i Màlaga els capellans van ser afusellats i per les carreteres es van trobar infinitat de cadàvers de dones (monges).

Es van establir patrulles que netejaren en pocs dies la reraguarda, però poc desprès van ser dissoltes.

En maig de 1937 hi va haver una convulsió intestina que dessagnar la CNT de tal manera que el govern es va ser substituït per un de molt més moderat d’esquerres presidit per en Companys. Aquesta segona lluita a Barcelona va tenir molta repercussió a l’estranger. Des d’aleshores se n’ha parlat molt sobre la unitat.

Desprès d’aquests fets, pocs en el front al·legaven pertànyer a la CNT, els de la UGT van veure la necessitat de crear un exèrcit regular i es creà mitjançant les quintes obligatòries.

L’exèrcit va aconseguir contenir als rebels però, entre febrer i maig una forta ofensiva ha fet trencar la resistència de l’exèrcit Popular regular que duia algunes campanyes victorioses.

Però aviat es va refer va continuar com sempre, bombardeigs , petits avançaments , combats oberts i guerres de trinxeres.



 
Llibre d’apunts


A la fi de guardar un record del que va ser la guerra que estem vivint he tingut la idea de fer el llibre d’apunts en el que aniré anotant tot el que em succeeixi a mi i més intensament a d’altres persones del meu voltant, sinó surto amb vida d’aquesta aventura, qui trobi aquest llibre pot afegir-ne un dies més i així no quedarà incomplert ja que al contrari faltarà l’ultim capítol sense cap dubte el més interessant de tots. 


Desembre de 1937

12. M’inscric en el camp d’instrucció premilitar.
13. Tot just començo a fer la instrucció en un camp que havia estat un Canòdrom (1)
23. Surt l’ordre que ens hem de comprar els nostres equips per anar a un camp d’instrucció fora de la ciutat.
25. No podem celebrar el Nadal donada l’escassetat d’aliments.
27. Terol ha caigut l’entusiasme és general.
31. Començo a estudiar per fer de xofer.


Canòdrom els any 30, foto Fons Marimon


Gener de 1938

Retall de la Vanguàrdia
1.Tot està nevat fa molt de fred. Barcelona està essent bombardejada, correus n’ha sortit afectat.

8 . Barcelona és bombardejada a les 6 de la tarda, a la part alta del Guinardó (2) han morts dos nens de 5 i 6 anys que eren germans.

9 . Bombardeig a les 6 de la tarda, ningú no en parla ja ens anem acostumant.

11 . Bombardeig a les 7 de la tarda, estic dins del cinema, he de tornar a casa al carrer Art a peu, els cotxes corren tocant els clàxons i els focus busquen en l’aire, la gent corre desesperada i plena de por, tot està fosc.
Els canons de la Rovira tronen i les granades esclaten en l’aire. Crec que l’afer ha estat força important. He sentit roncar diversos avions, corren rumors que ha estat prop dels canons i en la Caserna de la Guàrdia Civil (2).
Ens han donat una setmana de festa en el camp d’instrucció, el dia quinze ens tornem a incorporar.

Canons del Turó de la Rovira. Foto Branguli
15. Avui al matí s’han produït dues alarmes en l’interval de 45 minuts, estava a la Plaça Urquinaona durant la primera i en el carrer Marina durant la segona Sobre el pont de Marina no fa gaire ja va caure una bomba durant un bombardeig. Els canons antiaeris han donat una resposta contundent. Ja és de nit i desconec el perjudicis que han provocat. Es parla de tres aparells Savoia provinents de Palma de Mallorca.

16. Diumenge al matí, hi ha hagut dues alarmes

19. Un tremend bombardeig ha destruït els dipòsits del moll que s’han incendiat. En els tallers Elizalde també ha caigut una bomba de cinc-cents quilos, les han llençat al menys 12 dels avions. Es calcula que hi ha hagut cent cinquanta morts i dos-cents cinquanta ferits, jo em trobava prop del port i en quan ha sonat l’alarma he anat a veure que havia passat. Els bombers s’han fet un fart de treballar a la fi d’apagar l’incendi donat que el que cremava era en la seva majoria productes alimentaris procedents de trenta vaixells que els descarregaven al moll per desprès tornar a València.






Bombardeig nocturn al port. Foto de Brangulí feta des de casa seva

En el carrer es podien veure cavalls morts en mig d’un bassal de sang. Tot estava ple de pedres i arbres serrats per les metralles i una gran columna de fum s’elevava cap el cel . Les ambulàncies es feien sentir per tot arreu contínuament per tota la ciutat. Avui el dia ha estat horrorós, tot ha començat a les dotze del mig dia.


Foto Agustí Centelles

21. Avui el bombardeig ha començat a les 5 del matí, ja ni m’he mogut del llit, diuen que ha estat en l’Hospitalet. He sortit de casa a buscar llenya per cuinar al bosc de la font del Cuento.

22. Avui de nou bombardeig a les 5 del matí i al mig dia , les bateries del turo han repel·lit l’agressió.

23. Tornen a bombardejar a les cinc del matí, la gent està molt cansada i molts ja ni ens belluguen del llit de casa nostra. Els nostres avions han sortit al darrera i els agressors han fugit.
Diumenge vaig sortir a filmar una pel·lícula i em vaig assabentar que està prohibit filmar pels carrers

25. Avui he anar a instrucció pre-militar i ens han tornat a donar una setmana més de festa. A poc d’arribar a casa els canons han tronat sense donar cap avís les sirenes, segons sembla hi ha hagut víctimes atès que les sirenes de les ambulàncies no han deixat de sonar.

29. El Gobierno ha fet una proposició a Franco a la fi que no bombardegi les poblacions civils , que ells tampoc ho faran.

31 Diumenge Aquest matí dos bombardejos més, els antiaeris han disparat més de 500 vegades, el cel restava ple de petits núvol de les granades. Els quatre canons de la muntanya de davant de casa no han parat de disparar.

Febrer de 1938

1-.Els diaris es mostrem molt indignats per la resposta de Franco a la nota del Gobierno demanat que no es bombardegés a la població civil, es calcula que hi ha hagut 153 morts a la ciutat i 102 ferits més.

24. Ha sortit una ordres d’incorporació a files relacionada amb les lleves dels anys 1929 i 1940, jo sóc d’aquests últims i he de sortir cap el front.

26. Corren rumors que el dia 12 de maig sortirem cap el front.

Març de 1938

1. Avui he après una frase que no he d’oblidar «El covard mort mil vegades el valent només una». Els preparatius augmenten i estem segurs que partirem en pocs dies.
Des del tramvia he vist plorar un home, és de la quinta del 29 , deia que preferia suïcidar-se que anar-se’n al front.

4. Avui he vist a molts homes que anaven equipats, amb maletes, cascs d’acer i mantes, son els de la quinta del 29 que surten avui a la fi d’incorporar-se a la seva companyia.

5 . M’he anat a informar sobre el que he de fer per ingressar en l’aviació. Penso tirar una instància seguint el consell d’un amic «Tot menys anar a infanteria», ha dit, i jo me’l crec. Veurem que em crida primer el tren de l’exèrcit o l’aviació.
Semblava que avui no hi hauria bombardejos però a les 7 de la tarda sense avís previ de les sirenes, he sentit una detonació al lluny, desprès una altra, l’esparregueig d’una metralladora antiaèria i totes les llums s’han apagat. Aleshores es donava la circumstància que passava per davant d’un Ministeri, els que estaven de guàrdia ens han fet entrar a tots els qui estàvem al carrer, al menys 30 o 35 focus van creuar tot el cel, de tant el tan els detonant d’una metralladora o el retruny dels canons van arribar fins on estàvem nosaltres. Al cap de mitja hora de romandre dins el Ministeri, van acabar els bombardeigs i hem sortit amb les lampadetes que estaven disposades per casos com aquest, he sortit al carrer amb l’ànim d’anar a peu fins a casa, atès que els tramvies no circulaven.


Avions Savoia italians, amb base  a Mallorca

El Passeig de Gràcia, malgrat ser dels carrers més concorreguts estava vuit , ni un cotxe, ningú, només l’obscuritat més absoluta atès que els focus ja s’havien apagat, no sé quan temps portava caminant quan el merder ha començat de nou. Com que quan disparen els antiaeris és perillós anar pel carrer a causa de la metralla (al carrer Villar hi va caure metralla sobre una casa i va foradar de dalt abaix), he entrar en un bar en mig d’un soroll infernal de detonacions.

8. Ha sortit l’ordre d’incorporació a files de la quinta del 40, la meva. El districte IX que és al que pertanyo li toca el dia dotze.

9. Estic malalt crec que he enxampat la grip.

11 Segueixo al llit i sé que m’he de presentar demà en la Caserna del Passeig de Colom per al reclutament a les 8. No tinc por però tampoc estic content, això d’anar al front no em fa massa gràcia, no sóc pas gens aventurer.

12. No estic del tot bé però em llevo a les sis del matí a la fi de presentar-me a les 8 a la caserna. Pel camí he pogut saber, en ajuntar-me amb un grup de nois que també hi anava, que no hem de sortir cap el front de seguida i que hem d’anar de campament a Sant Cugat , «a engreixar-nos», ha dit un, atès que estaven força febles.

Tan aviat hem arribat , hi havia una cua llarga de nois de la nostra mateixa edat i ens hi hem afegit. A la fi hem entrat nosaltres, en el pati hi havia quatre taules en les que es feia l’allistament, mitjançant els fitxers dels camp d’instrucció, desprès de colar-me a la fi de guanyar temps , m’ha tocat a mi, m’han preguntat si tenia alguna cosa que al·legar i com un amic m’havia dit que digués que si, els he dit que tenia problemes amb la vista, des de petit que duc ulleres , m’han omplert un full de presumpte inútil i m’han enviat a una altra cua, desprès d’esperar un parell d’hores ens han dit que tornéssim a les quatre de la tarda i els que no eren inútils a les tres.

Quan he tornat a les quatre desprès de fer de nou una cua amb més de 60 persones al davant, m’han fet entrar en un despatx i assenyalant-me la pared , un cartell amb lletres de major a menor i les he anat anomenat fins on jo les veia. M’han tornat a donar un paper a la fi que anés als soterranis i allà m’han canviat el paper que duia per un altre que m’admetia com presumpte inútil, demà he d’anar a l’Hospital

14. he anat a l’Hospital m’han fet diverses proves i m’han demanat que torni dijous a la fi de recollir-ne el resultat.

15. En un diari que no és d’avui he llegit «Hace unos dias el buque enemigo Baleares ha sido hundido por una flotilla de destructores que le han lanzado un par de torpedos, entre la tripulación se cree que han habido unos 600 muertos, los supervivientes fueron recogidos por un buque inglés».

Foto realitzada pels pilots de l'aviació italiana

16 .- La població està molt desmoralitzada i tenen poca fe en el triomf. Els últims cops rebuts han dolgut molt, aquesta tarda he vist unes dones amb una pancarta que resava «VENCEREM» , l’han passejat pels carrer a la fi d’inculcar moral, una d’elles pujava a un lloc elevat i donava discursos, aquest espectacle ja l’he vist en diferents llocs. I també n¡he vist d’homes que demanaven que ens manifestèssim en favor dels Gobierno com a mostra de la nostra fe en el triomf, he pogur veure entre la gent que els escoltava algun somriure cínic, la majoria els escoltava escèpticament, tanmateix un transeünt s’ha permès dir-los feixistes i emboscats, que el que tenien que fer és anar al front i no col·laborar en desmoralitzar a la població civil.

17. Dijous, avui m’he presentat a la fi de saber el resultat de les proves, m’han destinat a serveis auxiliars avui a les 3 m’he d’incorporar.
En sortir de la Caserna quan estava prop de la Plaça Urquinaona he vist una gran fumerada prop de Montjuïc i de seguida el soroll d’explosions és ja el tercer bombardeig d’avui, el primer ha estat per la nit, el segons a tres quarts de vuit i ara aquest, són les deu i escaig. He anat cap el metro i he pogut veure una noia que tenia un atac de nervis, sembla que en pujar a casa seva se l’ha trobat destrossada. Un metge i dues persones més tractaven de calmar-las. Ara estic escrivint aprofitant l’alarma, són les dues i mitja i a les tres hauria d’estar a la meva destinació, doncs hauran d’esperar-me. Veurem com acabo el dia....

18. Alarma en el campament. Ara recordo que tot venint he vist els desperfectes últims en el Passeig de Gràcia, en l’Hotel Colom en la Plaça Catalunya, en el carrer de l’Hospital i del Carme, en el carrer de Provença i en la plaça de la Universitat.
Desprès de l’esmorzar hem anat a aprendre el maneig dels fusell i altre cop un bombardeig. Quan anava a dinar una altra alarma, he pogut veure els avions i el caces que han sortir en la seva persecució, pr fi ens han pogut donar el menjar, arròs, cigrons i carn tot barrejat,. A les tres hi ha hagut una alarma més. Tot plegat ha estat molt molest i angoixant. La ràdio del campament parla d’un nombrós número de víctimes més de mil, durant els últims bombardeigs....



El quadern acaba a mitjans de Juliol de 1938, en Pep escrivia aquestes notes quan tenia tot just 18 anys, en acabar la guerra encara va haver de fer la mili, 









1) Canòdrom del Guinardó.
2) La de Navas de Tolosa, o la del Pag. Maragall fidel a la República?.


DESAPAREGUT - Memòria dels veïns

$
0
0
Pere Montserrat Creus,  situació: Desaparegut.

Quantes, angoixes, incerteses, dolor, amaga aquesta paraula en la vida d'una família, d'una mare.



Família Montserrat - Creus el petit és Pere Montserrat.


Algu que va marxarobligat al fronta una guerra injusta, per mirar  detenir l'avançada d'un exèrcitmolt més poderós, carn de canó.


Nois sense mitjans, sensecap preparació davant un exercit organitzat i ben donat pels alemany per matar. Mentre que  els capsdel bàndol perdedor fugien a l'estranger. La majoria eren nens, la quinta del biberò, els nomenaven, 17,18 anys, ningú no en tornà a saber-ne  res.

Silenci, el buit, no hi ha cap làpida on anar a plorar, o pot ser no cal ni plorar, algun dia tornaran a casa, deuen estar en alguna presó, quan les coses es calmin, segur que tornen, tard o d'hora donaran senyals de vida. Però,, passen els dies i els anys i no en reben pas cap notícia, ningú no els dóna raó d'en Pere.


Però no ha estat tan sol en Perequi ha desaparegut es calcula que en tot Catalunya encara existeixen 3.300 despareguts durant la Guerra Civil, van morir al front o en hospitals de campanya o de comarca mal preparats, ningü va avisar a la família, van ser enterrats en foses comunes, amuntegats l'unsobre l'altre, hi havia tants que no es van aturar en fer cap llista amb els noms, són morts anònims.



A CATALUNYA ENCARA HI HA 3.300 DESAPAREGUTS DURANT LA GUERRA CIVIL.


Els desapareguts no són només un fenòmen de l’atroç dictadura argentina o del terror de Pinochet. Els desapareguts també són cosa nostra. Sí, aquí, a Catalunya. Tres mil tres-centes famílies encara no han trobat el cos dels seus éssers estimats –ara ja avis o besavis- assassinats durant l’agressió feixista contra la Segona República. No són al nostre costat, però sí són vius en la memòria. Recordar, que vé del llatí re-cordis, significa tornar a passar pel cor (Galeano). No se sap on paren. No són morts, però tampoc són vius. Algú, al Parlament de Catalunya o al Congrés dels Diputats, podria reclamar per ells? Són tres mil tres-cents. SERGI PICAZO.


Pere Montserrat i la seva germana. Fotos de la família



Les famílies esperen que apareguin algun dia, ningú no els ha comunicat pas la seva mort, queda l'esperança del miracle, però el miracle no arriba.

Es deia Pere Montserrat Creus i vivia al carrer Sales i Ferrer del Guinardó, orfe de pare, era el petit dels germans, era una persona amb una vida, amb una família, mare i germans, tenia esperances de futur, el futur mai no va arribar, diuen que es va perdre en algun punt de Gavà.


Pere Montserrat el seu germà a la casa familiar.

Han passat molts anys i les circumstàncies són unes altres. Aquest tipus de desgràcies mai no mora en les família mentre hagi persones amb memòria ningú no mor.




Recentment, un nebot que mai no el va arribar a conèixer però que va viure uns anys amb l'avia que havia perdut el fill, pregunta a les autoritats competents, s'interessa pel soldat desaparegut entre finals de 1938 i 1939.

Molts mesos més tard, arriba un sobre oficial amb totes la recerca que s'ha realitzat al respecte, ningú no en sap donar cap notícia, totes les fonts consultades han negat tenir dades sobre un soldat mort amb el nom de Pere Montserrat Creus.

Una nota al final d'un dels organismes consultats assenyala que al final de la guerra hi va haver un gran nombre de morts, molts d'aquests soldats van ser enterrats corre-cuita en fosses comunes i resulta quasi impossible poder donar cap notícia al respecte. Fi de la investigació.






Están en algún sitio / concertados
desconcertados / sordos,
buscándose / buscándonos
bloqueados por los signos y las dudas
contemplando las verjas de las plazas
los timbres de las puertas / las viejas azoteas
ordenando sus sueños, sus olvidos
quizá convalecientes de su muerte privada



Fons documentals; Fotos i documents de la família.


L'EXILI de la familia PIQUER-ALSINA. (tercera part)

$
0
0


Refugiats espanyols arribats en tren a França. Arxiu Tarradellas

Arribats a França,  els homes menys vells primer són enviats al camp d' Argelès *, desprès van ser distribuïts  en camps de concentració repartits per tot França. 


El refugiats vàrem arribar a França a peu, en camió, ens tren civils,  els soldats en retirada, evidentment armats que només creuar la frontera van lliurar les seves  armes als soldats de la República francesa.  


Els camps de concentració es van improvisar en les platges Argelès, Ceret, Port Barcarès, eren espais circundats per filferros i vigilats per soldats senegalesos.  Hi van encabir dones, criatures, nadons, soldats, sense cap edifici ni que fos de fusta on aixoplugar-se del fred i de la pluja, sense ni aigua ni menjar. Moltes persones van morir sobre tot les criatures.


Vista aèria de la platja d'Argelés 1939

 Mesos més tard van construir-hi els barracons en el que van mal viure mesos i mesos.


Camp d'Argelés fotos de 1939.  Fotos todoslosrostros.blogspot.com.es


Platja d'Argelés, els refugiats rentant-se amb l'aigua freda del mar  a les primeries de 1939, fotograma del programa de TV3 Trinxeres.

Segons relata, Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942  "Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent".


En esclatar la Guerra mundial el setembre de 1939, França forma companyies de treballadors  semi militzaritzats amb els refugiats del camps, moltes dones com la mare, aconsegueixen un contracte de treball per a una fàbrica de material de guerra i sortim del camp d'internament, nosaltres anem a Fumel (Tarn et Garonne) que és a on varen anar a parar els avis.

Hi ha recança entre els que els refugiats abandonin els camps de concentració perquè el govern d'Espanya l'exili de Mèxic, paga un tant per espanyol refugiat i els gerents del camp es fan d'or.

Gràcies a que la mare sap francès i serveix d'intèrpret  entre les autoritats i els refugiats i a que la dona d'un milionari Mr. Availlar,  s'encapritxa de mi i voldrien adoptar-me, tenim permisos de sortida diaris.
Raquel Alsina i la seva filla Raquel  en la presó de Pontivi . Fons Raquel Piquer

Abril de 1939 Mr. Frotte l'alcalde de  Pontivy demostra la seva amistat fen un "laissé-passé" per viatjar a través de França a la fi de poder-nos reunir amb els avis però la prefectura no dona el permís. Assistim a la boda de la Jeannette la filla de l'alcalde pel civil. Agafó el sarampió igual que la Pilarica de la mateixa edat  que jo però, ella es mor i és enterrada en el cementiri del poble.

Setembre de 1939 , invasió de Polònia, França i Anglaterra declaren la guerra a Alemania. Els refugiats de la presó de Pontivi som traslladats. A la mare i a mi ens toca "Belle Ille", adéu als amics. Ens col·loquen  en una vella escola, goteres, fam, això si no hi ha gendarmes i una sola limitació de sortida,  prohibit anar al poble excepte per a la mare, sempre fent mediadora amb les autoritats, a la resta del'ílla,  la que està deshabitada hi podem accedir sense restriccions .

Desprès d'un curt període a Fumel amb els avis i els tiets, la fàbrica de guerra trasllada a la mare a "Poudrerie" de Toulouse, que és el que volia, donat que allà ens reunim amb el tiet Ricardo de qui s'ha enamorat cartejant-se.

Juny 1940. L'Armistici entre França i Alemania, acabades les fàbriques de guerra i les companyies de treballadors, desbandada general, intents de la gent de sortir cap a Mèxic , país que posa tota la seva flota a la fi d'aconseguir-ho però, Serrano Suñer  aconsegueix  detenir èxode, no he entès mai el motiu.

Raquel Alsina i Ricardo Piquer 1940

15 de gener de 1941 neix la meva germana Carme, que segons un dolç record dels implicats, va ser engendrada en la comuna d'una amiga madrilenya anarquista que vivia a França amb la família des dels anys vint.


14 de juliol 1941 Dia de la República, els alemany prohibeixen celebrar la festa nacional. Els gerdarmes estan molt nerviosos per les ordres rebudes des de la "komandetur". Es munta una razzia contra el "caffé Paul", lloc de trobada dels espanyols, la cosa acaba amb la detenció de tots els atrapats inclòs la Raquel Alsina la seva filla Raquel i la petita Carmen, encara que els gendarmes fan la vista grossa i aconseguim escapolir-nos, els homes a la comissaria, on reben cadascú d'ells una bona pallissa.


Els alemanys prohibeixen els articles nord-americans, incloent-hi el cinema així que ens quedem sense diversió..


1942 Ricardo Piquer "fa" mobles antics, desprès aconsegueix un lloc de treball a "Bèrtrêre et Frères" els més importants fusters del sud.  


Mentrestant Raquel  fa servir els seus sabers de secretaria ajudant a  un grup de jueus que prepara documents per a poder fugir.

Raquel Piquer i Carmen

Raquel filla mentrestant fa de cangur de la seva germana Carmen i vigila si veu uniformes, si és així ha de donar la veu d'alarma.


Allà també es descobreix la seva habilitat per aplicar tampons de goma sobre uns altres sense que es noti la duplicitat però, no hi ha menjar a Toulousse


Com obrer qualificat que és en Ricardo pot  ser deportat a Alemania així que es bategen les nenes i es casen per la església per si han de fugir a Espanya.



Per Pasqua de 1942 es va al "caserio" de "Chuneaut a veure a la Mercè i el José. Ells han trobat una casa al poble de Lacourt, Ricardo pot fer de peó caminer per a la construcció d'una passarel.la i poden llogar una casa de Chuneaut. Tot està decidit.


Raquel Alsina abans de parir l'última filla
En març de 1943 i a casa del Sala-Corma, en el poblet de Lacourt fa dies que la discusió és ¿a on ha d'anar a parir la mare?, a St. Girons no hi ha maternitat, la més propera és Pamiers però a la mare se li ha posat al cap que li ha de passar alguna cosa i voldria anar a Tolouse a on hi tenen amics, a Pamiers no coneixem a ningú, Però Tolouse està massa lluny i finalment es deicideix que serà a Pamiers.


Ja tenim un nou membre a la família és una nena,  ha nascut a Pamiers i es dirà Esmeralda per voluntat de la mare. Raquel passa una llarga convalecència pel part i per una operació d'ovaris alhora a casa de la Mercè i en José.

Pocs dies desprès del bateig de la nena, un espanyols de cognom Peinado, delata en José per pertànyer a una cadena d'ajuda als fugitius. Ve la Gestapo i rodegen la casa, els SS s'amaguen tot esperant que els homes arribin. Però algú ha pogut avisar a en Ricardo que alhora avisa a en José que no baixi fins casa seva i en José fuig cap a Espanya per les muntanyes mitjançant la seva mateixa cadena.


Passat els dies d'alerta la Mercè du els seus fills a Tarbes a casa de la seva germana Rosa i torna per viure amb nosaltres a Chuneaut.

Ricardo Piquer

Curs 1943-44 el que serà últim curs a França. Tot es precipita, en juny els aliats desembarquen a Normandia, la BBC incrementa la seva pressió, arengant des de la ràdio "Espanyols, tenim el nom de tots o us afegiu a la resistència o al final de la guerra sereu represaliats, en canvi desprès us ajudarem a vèncer a Franco" (sic).


En Ricardo Piquer s'uneix als maquis dels boscos de Rivèrenet, a l'agost ens comuniquen que hi ha una delació en contra de nosaltres. Sols amb la roba posada fem veure que anem a "passar el dia de fira a Saint Girons", la Mercè agafa el tren cap a Tarbes on viu la seva germana i fills, nosaltres cap a la porta d'Espanya, sinó queda més remei, anem cap a: Perpignan.


La ciutat està de festa, és la Alliberació però nosaltres no tenim diners, ens ho hem venut tot, incloent-hi les meves sabates bones, la petita Esmeralda està malalta, els ponts estan tallats, no passen els trens no hi ha connexió telefònica o telegràfica de cap classe, sols queda un camí, creuar la frontera vers Espanya. Finalment ens pugen a un tren que ens deixa a la frontera de Portbou.


La fugida va ser una odissea conjunta de 100.0000 persones, entre soldats, civils i govern, fugint en un curt espai de temps. La tornada, en canvi, és un degoteig molt variat. Les diferències venen del moment i les circumstàncies d'aquell moment.




CONTINUARÀ.....


Foto de l'Estació de França . Autor desconegut




  • Records de Raquel Piquer transferits en relat per Carme Martín.
  • *Felip Solé i GrégoryTuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942 que hem editat aquest mes de gener i que és producte del documental Argelers que va produir TV3 dirigit per Felip Solé.
  • A Argelers hi va haver violacions, morts per falta de condicions humanes per sobreviure-hi i per altres causes. Argelers va ser un infern humà, un drama que hem de recordar que es va iniciar en la retirada cap a un país amb un sistema democràtic, cap a un Estat, el francès, que es presumia que devia almenys garantir els mínims drets humans de les persones.
  • Argelers va ser un camp de concentració vergonyant. Els autors expliquen en l'obra l'inici del camp i la seva evolució i com va ser utilitzat pel govern de Vichy per controlar-hi a més de republicans catalans i espanyols, europeus ideològicament contraris al nazisme, gitanos o jueus. D'aquests n'hi van haver que després d'Argelers va fer cap als camps d'extermini nazis.
  • En les darreres frases del llibre, els autors en sintetitzen el significat d'aquest camp:
  • Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent.
  • Fotos del Camp d'Argelès del blog:  http://todoslosrostros.blogspot.com.es


PLANAS ARMET, familia relacionada amb l'arribada del ferrocarril i amb els barris del Guinardó i d'Horta

$
0
0
La saga Planàs més coneguda, comença amb Francesc Planàs i Molist casat amb Eulàlia Armet. Aquest matrimoni va tenir sis fills, tres nois i tres noies, un d‘ells va ser en Claudi Planàs i Armet el protagonista principal que no únic de la nostra història.

Tot comença amb en Francesc Planàs i Molist,  l‘impulsor de la companyia ferroviària que, quan va el van fer director, passava per moments de gran dificultat econòmica.

Sobre la importància de la seva personase‘n parla en el WEB de l‘Ajuntament de Port Bou : -En Francesc Planàs i Molist-, impulsor de la Cia. dels Ferrocarrils de Tarragona a Martorell i Barcelona. Aviat es va configurar com el nou home fort d’aquella Cia. que, nascuda modestament, lluitava amb força per a connectar la populosa i industrial Barcelona amb l’interior peninsular. La seva intel·ligència, la seva entrega i la seva capacitat li van permetre vèncer els reiterats obstacles amb els quals hauria de trobar-se. Les conseqüències de la fallida del constructor de la línia, de la crisi financera de 1866 o de la tercera guerra carlina, van ser superades sota la direcció d’un home incansable acostumat a la lluita que, malgrat tanta adversitat, va aconseguir convertir la Cia. en un referent per a la resta de les de Catalunya.

La família Planàs – Armet, com ja hem apuntat, va tenir quatre fills, el nom d'algun dels quals també formen part de la història de la nostra ciutat: Claudi Planàs i Armet, nascut en 1828, advocat director gerent de la companyia del ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França, amb propietats al Guinardó on va arribar a posseir dues grans mansions, la masia de Can Mèlic i la casa modernista de Can Mascaró, on va morir en 1914. Estanislau Planas i Armet, conegut agent de duanes i accionista ferroviari que tenia el seu palauet davant de l’Hotel Ritz , Antoni Planàs i Armet que va ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona, pel Districte I, Dolors Planàs i Armet que nasqué el 1833 i morí en 1902, Anna Planàs Armet que morí el 1923 i Concepció Planàs i Armet, que va morir el 1924.

Dolors Planàs i Armet casada amb en Frederic Marcet i Vidal (nasqué en 1828 i mori aBarcelona, 26 de gener de 1898 als 69 anys), soci del seu germà Claudi, directiu de l'empresa de ferrocarril Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres, que la presidirà de 1875 a 1886, gran empresari del sector tèxtil i Diputat del Congrés del Diputats a Madrid en dues ocasions,home apreciat i conegut a Horta on disposava d’una gran mansió d'estiueig «Villa Dolores», més coneguda per can Marcetiquequan morí va ser enterrat en el seu cementiri municipal. Les altres dues germanes no es van casar mai i van ser les hereves d‘en Marcet i la seva dona, que van morir sense descendència.

Caricatura d'en Claudi Planàs i Armet
Claudi Planàs i Armet, venia doncs d‘una família ben aposentada, era advocat i va continuar amb notable èxit la tasca que va iniciar el seu pare relacionada amb el món dels transports ferroviaris. Era un més del burgesos que havien situat a la nostra ciutat en el mapa del progrés. Home poc donat a mostrar-se en públic i del que existeixen escassos documents gràfics, per no dir pas cap, molt religiós i amant de la família, es va casar passats els quaranta amb una cambrera que va entrar al servei de la seva família, una noia molt jove, dolça, intel·ligent dins de la seva humilitat i que va saber fer-lo feliç i que malgrat posseir d’una salut delicada va dur al món quatre fills dos nois i dues noies. Maria Sarrato i Salas, que així es es deia la dona d’en Claudi Planàs, va morir jove amb cinquanta anys i escaig, dos anys més tard que el seu home.


Així doncs, va ser en «Claudi Planàs el personatge cridat a succeir la generació de pioners ferroviaris que havien posat en marxa diversos ferrocarrils del Principat i a consolidar sota una única direcció el fruit de tants esforços, amb la qual cosa va aconseguir la constitució d’una gran i fonamental xarxa ferroviària que arribaria a comptar-se entre les primeres d’Espanya. I tot això -a diferència de la resta de grans companyies del moment- amb capitals i esforços autòctons». WEB Ajuntament de Port Bou.


Edifici del C. Ali Bei. Foto costumitzada  C. Martín
La residència familiar de la família família Planàs – Sarrato, estava situada en el número 5 del carrer Ali Bei, a la ciutat de Barcelona i la seva residència d’estiueig a la finca de Can Mèlic al Guinardó.



Palau Planàs - Marcet. Foto autor desconegut
.








La família Dolors Planàs- Frederic Marcet vivia en el palauet de la confluència de la Gran Via i passeig de Gràcia, edifici en el que ara està situat el cinema Comèdia. Al menys hi van viure fins que Frederic Marcet va morir en 1898 i que per herència va passar a mans del seu nebot Francesc Planàs i Amell, que el va llogar per convertir-lo en el Teatre de la Comèdia fins 1969 que es convertí en el cinema «COMÈDIA» que tots nosaltres coneixem.

Palau Estanislau Planàs i Armet. Foto autor desconegut

Estanislau Planàs i Armet i la seva família, van viure en un palauet, posteriorment remodelat i ampliat pels seus descendents, davant mateix de l’Hotel Ritz, fent cantonada amb Roger de Llúria. Casat amb Mercedes Amell i Bofill, varen tenir sis fills, Estanislao, Francisco, Eulàlia, José Montserrat i Florencia.



Claudi Planàs i Armet i Maria Sarrato i Salas, van tenir quatre fills. Dues noies Maria i Anna, que van morir a causa de la epidèmia de tifus de 1914,  l’Ana només amb quinze anys el  13 de novembre i Maria Eulàlia de 24 el 22 del mateix mes, una gran desgràcia familiar difícil de soportar per qualsevol persona, donat que el pare havia mort només dos mesos abans

Josep Maria el més petit, es dedicava a fer carreres de cotxes, i va formar part de la junta del Moto Club Cataluña i Claudi l’hereu, advocat, no sabem si en va exercir mai, donat  que es dedicà a la "dolce far niente", tan popular entre alguns fills de casa bona.


El 20 de gener de 1878, es va inaugurar l‘enllaç ferroviari internacional pels Pirineus Orientals. Un tren va dur de Barcelona fins a Portbou, on va tenir lloc la celebració d'un banquet amb les autoritats de l'època en l‘interior de l‘estació.


Banquet d'inauguració - dibuixos de l'època
Arribada del tren a Portbou - dibuix de l'època
















Maria Sarrato i Salas, nascuda l'ultim terç del segle XIX a Barbastro, va emmalaltir greument entre 1877 i 1878, salvant-se finalment  d'una mort quasi bé segura. En agraïment a Déu, Claudi Planàs Armet que era molt religiós, va sufragar i fer construir l‘església de Santa Maria de Portbou, avui dia desgraciadament molt abandonada, que va idear l‘arquitecte Joan Martorell i Montells en estil neogòtic, que es va començar a construir en 1878.

Claudi Planas i Armet, va comprar o rebre en herència, encara no està molt clar, la masia de Can Mèlic a finals del segle XIX, que des d’aleshores es va conèixer com Can Planàs (avui Centre Cívic del Guinardó), i tots el terrenys que l’envoltaven però a principis de segle XX, es va donar la circumstància que es va començar a construir l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, just davant de la seva finca i per aquesta raó el 1910 va decidir traslladar el domicili estiuenc  més amunt en el turó de Mèlic (les seves propietats arribaven fins a dalt del turó de la Rovira).
Composició en base de tres fotografies del Guinardó finals del segle XIX, en mig de la foto Can Mèlic i les seves terres. Fotos de l'Arxiu Històric de Sant Pau.


Can Mèlic anys 60 del segle XX. Foto fons Joan Corbera

S
egons el cercador arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona, es tracte d’un casalot de planta rectangular situat en una gran parcel·la de frondosa vegetació. Té planta baixa i dues plantes pis amb coberta a quatre aigües de teula ceràmica, no visible des de la façana principal ja que està transformada per un coronament ondulant que situa un ornamentat relleu escultòric amb la data de la reforma a manera de capcer. Bàsicament arran de la intervenció de l'any 1910, es modificà la façana principal i la impecable tanca d'accés. Pel que fa a la façana principal cal destacar els elements escultòrics realitzats en pedra artificial, que incorporen de forma decisiva el llenguatge modernista. Molt ben executada, la tanca està feta a base de paredat irregular perfilat, aixecat sobre sòcol de pedra -ara pintat-, i emmarcat per maó vist; la carena és un delicat joc de materials: ceràmica policroma i obra vista. La porta d'accés està flanquejada per dos pilars de secció quadrada i coronats per florons,(Catalogada con bé cultural d’interès local). Es desconeix del cert l’autor de la remodelació malgrat en algun lloc es parla d’un tal Maties Mascaró.

Can Mascaró, composició de C. Martín fotos de la Web de l'Institut del dr. Còrdoba

Malgrat que la família Planàs només estiuejava al Guinardó, e
n 1912 Claudi Planàs i Armet, «il·lustre veí del Guinardó», va ser nomenat soci honorari de l’Associacióde Propietaris del Guinardó, segons queva publicar en el butlletíque editava aquesta associació, coses de la notorietat.
Claudi Planàs Armet va morir a Can Mascaró en setembre 1914 mentre hi passava els mesos d’estiu, i la seva dona Maria Sarrato en 27.12.1916 en la seva residència del carrer Ali Bei, només teniacinquanta i escaig anys.
Les filles de la família Planàs-Sarrato, van morir del tifus en 1914, como ja hem indicat més amunt, Maria estava casada amb Antonio Marimon i Papasey, que morí al poble de Marata el 9.1.1931, havia sigut entre d’altres coses, Diputat Provincial per Barcelona, van tenir dos fills Antonio i Jesús.

Claudio Planàs i Sarrato

Claudio Planàs i Sarrato, hereu del sr. Armet, era el que vulgarment es coneixia com a un fill de casa bona que no s’havia hagut de preocupar de res que no fos mantenir el seus capricis, que eren molts. Persona de caràcter seductor, malbaratava els diners amb facilitat, així que, i segons fonts familiars, es va fondre gran part de la fortuna familiar.
Conscient de la seva manera de ser i de fer, en Claudi Planàs i Armet va testar en favor del seus futurs nets recalcant que aquests fossin «legítims», atès que el seu fill era solter quan el va redactar, deixant com usufructuari al seu fill, de tal manera que en teoria, no podia ni vendre, ni llogar res del patrimoni familiar sense el consentiment de la resta de la família.
ClaudioPlanàs iSarrato, es va casar  amb Maria Fernández i Matheu, nascuda a la Habana, amb la que va tenir quatre fills, al més gran, per no faltar a la tradició familiar, el van batejar amb el nom de Claudio, desprès hi havia en Francisco, Rosarito y Josè Marìa. La seva dona, cansada de la seva conducta llicenciosa se’nva separar i anà a viure Madrid a casa de la seva família juntament amb els seus fills.
El nom Claudi, és tota una institució en la família Planàs, segons explica Marga Planàs besneta del sr. Claudi Planàs i Armet.
L’advocat de la família (Sr. Tomàs Espuny), a la fi de poder entendre el guirigall judicial en el que estava immers i del que n’era culpable Claudio Planàs i Sarrato a causa de la venda i lloguer fraudulent d’alguns bens de l’herència familiar, els va classificar d’aquesta manera:

ClaudioPlanàs Armet .... Claudio I
Claudio Planàs Serrato ….. Claudio II
Claudio Planàs Fernàndez…. Claudio III
Claudio Planàs Semprùn……. Claudio IV
Claudio Planàs Gonzalez de Riancho….. Claudio V
Claudio Planàs Martìn-Saiz……….. Claudio VI

Com conseqüència de la especial manera en la que Claudi I va redactar el seu testament, Claudio II que constantment necessitava diners per a les seves despeses, va vendre irregularment unes propietats de les que no podia disposar lliurament, tot i tenir ple coneixement del contingut del testament del pare, i es va desprendre dela casa familiar Can Mascaró, que va ser comprada pel Doctor Córdoba pare en la dècada dels vint, mitjançant escriptura privada, atès que no es va poder fer pública per mor del testament esmentat

En aquest edifici, el dr. Córdoba va muntar una clínica per a disminuïts sensorialsque encara funciona.

També va llogar la Masia de can Planàs, abans can Mèlic (avui diaCentre Cívic del Guinardói el camp del Martinenc) a l'empresa Parques i Canòdromos, que va contruir el nomenat  Canódromo Club de Cataluña en l’any 1930, els quals van construir-hi una piscina, un canòdrom i d’altres serveis lúdics com els de un casinoal’interior de la masia que esvan inaugurar en 1931. Quan va arribar la guerra tot va ser requisat pels anarquistes iquan el conflicte bèl·lic va acabar, va ser la Falange qui va requisar la finca, més tard en Claudi II els hi va firmarun contracte de lloguer per vint anys a raó del pagament de 10.000 pessetes cada mes.


Foto de 1931 de Daniel Cabrero. 


Foto del Canòdrom de 1934 de Brangulí.

A l'esquerra en el turó Can Mascaró, en mig Can Planàs i el Canòdrom. Fons J. Corbera, foto anys 40
Claudio II va morir l’estiu de 1966 d’un atac de cor a la casa del seu fill Claudio a Madrid, aleshores va ser quan els seus germans i els seusfills s’adonaren del que havia passat amb el testament de l’avi.

Totseguint els consells del seu advocat Sr. Espuny, no van acceptar el testament de Claudi IIi van presentar un plet d’al·legacions impugnant les vendes havia dut a terme sense el vistiplau de la família, a la fi de declarar la nul·la la venda de la casa coneguda com Can Mascaró idel lloguer delsterrenys imasia de can Planàs.

Can Mascaró va ser recuperada desprès d’un plet que va durar dos anys. Claudi III, fill del “venedor”i la resta de la família van tornar a vendre la finca icasa de Can Mascaróa la família del dr.Córdoba que vanhaver de pagar per ella dos cops.

En quant a Can Planàs iels terrenys esportius que ocupa el Martinenc, esva presentar un plet contra l’Estat donat quela beneficiaria era la Delegación Nacional de Juventudes.El plet va durar prop de dotze anys itot just quan els tribunals dictaven sentència en favor de la família Planàs, l’Ajuntament de Barcelona va iniciar els tràmits per aconseguir l’expropiació dels terrenys, per un valor catastral de 160 milions de les antigues pessetes.

L’expropiació es va a dur a terme de manera amistosa i els germansi nets del sr. Claudi Planàs i Armet, van poder viure còmodament recordantamb gran afecte al seu avi ibesavi.


Can Planàs avui dia Centre Cívic del Guinardó
Claudi Planàs i Armet va morir en la seva casa del Guinardó en 1914, coneguda com Can Mascaró a l’edat de 86 anys i les seves restes descansen en el cementiri de Monjuïc.






  • Fotos informatives: Marga Planàs besneta de Claudi Planàs i Armet, dades i fotos segons documents facilitats per la indicada senyora.
  • Foto Palau Estanislau Planàs i Armet del bloc "La Barcelona de Antes"
  • Informació de l'arriba del tren a Port Bou del Web del propi Ajuntament de la ciutat.
  • Informació sobre el judici sobre l'herència familiar de La Vanguardia del 15 de gener de 1985.




50 ANYS DE L'ARRIBAVA DEL METRO A LA PLAÇA D'EIVISSA

$
0
0


El Metro arriba a la plaça d'Eivissa

Encara recordo l’arribada del metro a la plaça d’Eivissa. Desprès d'anys d'espera finalment tots els que vivíem al final del carrer Feliu i Codina i voltants, no ens caldria vorejar el Turó de la Peira fins arriba a l’estació de Vilapiscina per pujar al metro, estació solitària en l’època , on el passeig de Fabra i Puig s’estava tot just a les beceroles, poca llum i molt de fang al carrer quan plovia.

Les persones que vivíem en la frontera d’Horta-Guinaueta, estavem allunyats de tot transport públic ja fos tramvia i/o autobús a la plaça Eivissa i metro a Vilapicina. Si havies de matinar per anar a la feina, a quarts de set o de vuit del matí, era una excursió a vegades perillosa i tot, per aquelles noies que caminàvem soles per anar a treballar.

La situació ha canviat una mica, no pas gaire, des d’aleshores. El passeig de Fabra i Puig ja està acabat, el barranc que separava Horta de la Guinaueta s’ha convertit en un parc. Pel passeig indicat passa algun autobús fins ara el núm 74, fa poc han canviat però les numeracions, les noves les desconec, que comunica el centre de la ciutat amb la Guinaueta i el metro que s’ha allargat i arriba a la Vall d’Hebron. També han allargat el recorregut de la Línia 3 que arriba a Canyelles i acaba a Trinitat Nova. Poc més, aquella franja d’Horta continua una mica abandonada en quan a transport. No compto pas el Bus barri atès que es concentra en el propi barri i la Vall d’Hebron.


Encerclat en blau la zona deixada de la ma dels déus

Però tornen a l’arribada del metro a la Plaça Eivissa, tal com diu el nostre mestre en història d’Horta Desideri Díez en el seu llibre ELS TRANSPORTS A HORTA, el creixement dels barris perifèrics i l’augment dels seus habitants va obrir una crisi de comunicacions entre les zones perifèriques i el centre de Barcelona.

Es necessita un transport ràpid, amb capacitat i econòmic per a l’usuari , amb capacitat per traslladar el personal d’una banda a l’altra de la ciutat de Barcelona i d'aquesta manera va néixer el Transport Metropolità de Barcelona, conegut popularment com METRO.

Tot va començar en 1924, amb el primer transport subterrani de la ciutat, que unia la plaça de Catalunya amb la plaça de Lesseps. 

En 1926 es posava en servei el metro Transversal, actual línea 1, entre plaça d'Espanya i la plaça de Catalunya.

Però la gran expansió del metro no es va produir fins la dècada dels seixanta-setanta, que va ser el període de major trascendencia en el  transport col·lectiu barceloní.

En las primavera de 1954, es comencen les obres per enllaçar el barri d’Horta, un dels més poblats i més deficients en quan a transporte urbà, amb l’estació de La Sagrera. Les seves estacions van ser La Sagrera, Congrès, Maragall; Virrei Amat i Vilapicina.


Inauguració de l'estació de Vilapicina, foto autor desconegut

Inauguració de l'estació de Vilapicina, foto autor desconegut

Estem ja a 1959, la línia arriba fins a l’estació de Vilapiscina el 21 de juliol, i no és fins l’any 1967 no va arribar fins la plaça d’Eivissa.

Hi va haver alguns accidents lamentables entre les estacions de Virrey Amat i Horta, el 30 d’octubre de 1975 van xocar dos trens a l’estació de Virrey Amat amb un balanç de 50 ferits i dos morts, el maquinista, que va morir a l’acte i Ángel Huigueras Carrions de 67 anys i veí d’Horta que morí uns dies desprès.

Les associacions de veïns de les zones afectades s’uniren, en van publicar notes de premsa queixant-se del mal funcionament de la línia d’Horta pels diferents accidents que s’hi van produir.

I aquesta és una petita part de la història de l’arribada del Metro a la plaça d’Eivissa.



Fonts d'informació. "ELS TRANSPORTS A HORTA" de Desideri Díez.





EDIFICIS HISTÒRICS DEL DISTRICTE HORTA-GUINARDÓ QUE NECESSITEN REHABILITACIÓ AMB UNA CERTA URGÈNCIA

$
0
0

Fem un repàs dels nostres elements històrics que estan en perill:

LA TORRE DEL MORO : s’ha proposat un munt de vegades a l’Ajuntament que es rehabiliti i que sigui la de seu d' Interpretació dels elements de l’aigua al Districte.

LA CASA DEL FOTÒGRAF : pel que ens han dit, els propietaris es proposen rehabilitar-la i donar una part a l’Ajuntament en lloguer, no sabem que pensa  fer l’Ajuntament amb aquest espai. El temps dirà si l’edifici es rehabilita o no, de moment han fet fora els ocupes i han netejat l’espai.

LA FONT DEL CUENTO: Com moltes de les fonts antigues, no ragen aigua que és la finalitat primera de tota font.  No demanem pas, si es rehabilita, que ragi aigua de mina  però, com mínim aigua corrent. A més s’hauria de rehabilitar tot l’espai i fer una neteja a fons, no pintar a sobre les pintades i anar sumant capes de pintura,  sinó una veritable rehabilitació. Sembla que el Consistori té pensat començar-hi a treballar en un termini no massa llunyà, exactament que hi pensen fer ho desconeixem..

LA FONT DEL CARRER CAMPOAMOR: L’Ajuntament indica que com és privada no poden fer pas res. Pensem que haurien de parlar amb els propietaris i buscar una solució.

FINCA CAN RAVETLLAT-PLA: Sembla que han començat a fer algun treball de neteja dels jardins però encara va per llarg, la reixa està molt deteriorada i s’hauria de pintar abans no s’acabi de fer malbé. Suposem que la reixa entra dins les competències de l’Ajuntament no pas del Consorci que administra el museu.

FINCA DE CAN GARCINI: Pendent de les eternes negociacions entre l’empresa Núñez i Navarro i l’Ajuntament per adquirir-la. Sinó s’arriba a un acord en breu un jutge decidira el «just preu» que el Consistori haurà de pagar per la finca.

FONT D’EN FARGUES I VOLTANTS : Un altra tema que no acaba mai. Desprès que els propietaris del restaurant que hi havia van tancar el negoci, va entrar en un període de lent deteriorament, amb la complicitat dels consistoris que al llarg dels anys no han pogut o no han sabut resoldre el tema. Durant més d’un anys els terrenys van ser ocupats per famílies nòmades de raça gitana. Quan van ser desallotjats, l’Ajuntament va netejar l’espai però es continua fent malbé dia a dia, un espai amb més de 100 anys d’història, concretament 117.

PALAU LLUPIÀ: Altament deteriorat, gran part de l’edifici ja sense sostre. Segons sembla, l’Ajuntament recentment s’ha compromès a invertir 1,8 milions per assegurar l'edifici del Palau del Laberint i tenir-ho llest en un termini màxim de 15 mesos. Molts pocs diners ens assemblen per dur a terme una rehabilitació amb cap i peus, poca cosa més que procurar que no es caigui apuntalant parets i fent sostres nous. 




Viewing all 231 articles
Browse latest View live