En 1877 neix Pere Manén Artés, fill d'Antoni Manén Avellán i de Dolors Artés Prats, tenia diversos germans,  Teresa, i  Antonio i algun més, va treballar a diversos llocs fins arribar a ser propietari de la fàbrica Textil Vila-Manén, situada al poblet de Carme.

El 1909 es casà amb Manuela Marqués Ferrer,  amb la que va tenir cinc fills.

El 1914 la fàbrica  que elaborava teixit de fil, es traslladà al poble de Moia. El 1916 la fàbrica va canviar de nom i pasà a dir-se Vila Manén i Prat fins que finalment, el sr. Vila deixà el negoci i tornà a canviar el nom per Manén i Prat, va ser una de les primeres que va fer anar els telers amb energia elèctrica,

Es troba la notícia documentada en el Butlletí de la Lliga de l’Arbre Fruiter Núm. 66, setembre de 1914, que diu així:

Telers mecànics, -“Amb molta activitat es va procedint a la central elèctrica, a la instal·lació dels telers mecànics, per la companyia Vilà Manén. Treballen fil, cotó i mescla. Déu doni bona sort, que beneficiarà molt la nostra vila”

Per la seva professió es va interessar per millor els coneixements dels treballadors des del Foment del Treball, del qual n'era vicepresident.

En efecte, el 17 de gener de 1929 es publica en l’indicat diari la notícia següent:

«En el Colegio de Agentes Comerciales inauguróse la nueva etapa del InstitutoTecnológico del Vendedor, acordando convocar un curso general, por asistentes a las aulas o por correspondencia, de enseñanzas prácticas" complementarias de las escuelas de comercio, tal como se vienen propugnando, bajo ]a .dirección de don J. Grant y Sala.Se constituyó el Patronato de dicho Instituto, formado por los siguientes señores:

Presidencia: Ion Gustavo Gilí, de la Cámara de Comercio y Navegación. Vicepresidencia Don Pedro Manén y Artés, del Fomento del Trabajo….”

D'altra banda, també sabem que a nivells polític va ser una persona de certa rellevància. Pere Manén Artés fou un convençut catalanista des de bon principi i va ser sempre membre d’Unió Catalanista fins que en 1936, el grup polític va desaparèixer del panorama polític.

L'ensenya fou dissenyada pel gran artista dels modernisme    Alexandre  de Riquer-  La imatge de Sant Jordi, inspirada en el  medalló de la façana gòtica de l'ajuntament de Barcelona .

En efecte, la Unió Catalanista fou un grup polític format a Barcelona en 1891 per la unió de sindicats i associacions catalanistes que es van posar en contacte arran de la resistència contra l'article 15 del Codi Civil Español que atemptava contra el Dret Civil Català. Pretenia ésser un grup de pressió que aplegués tots els catalanistes independentment de la seva ideologia.

El 22 de febrer de 1891 se celebrà la sessió constitutiva. Hi assistiren Joan Josep Permanyer i Ayats per la (Lliga de Catalunya), Enric Prat de la Riba pel (Centre Escolar Catalanista), Joaquim Vayreda i Vila (Centre Catalanista d'Olot) i d’altres representants de partits i/o agrupacionscatalanistes. S'hi nomenarà la primera junta permanent:

• President: Lluís Domènech i Muntaner

• Tresorer: Pau Font de Rubinat

• Secretari: Enric Prat de la Riba

• Vocals: Joaquim Vayreda i Pau Colomer

Els seus primers delegats es trobaren el 15 de març de 1891, convocant una segona assemblea, celebrada a Manresa l’any següent, on s’aprovaren les “Bases per a la Constitució Regional Catalana”, més conegudes com a “Bases de Manresa”.

En aquests anys van sorgir entitats com la Joventut Catalanista Els Néts dels Almogàvers, la Joventut Nacionalista La Falç, la Joventut Nacionalista Renaixença i la Joventut Nacionalista Obrera Pàtria Nova, entre altres.

Unió Catalanista entre 1903-06 fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un caràcter més obert a posicions d’esquerra i l’integrà en el moviment dela solidaritat catalana. En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914-16), que acabà abandonant-la després d’haver-ne proposat la dissolució.

Entre una llarga llista de persones que per aquells anys van formar part de quadres dirigents de les entitats del nacionalisme intransigent entre la dècada dels déu als vint del segle vint poder trobar el nom de Pere Manén i Artés formant part del grup polític Unió Catalanista, de la que en 1916 n’era Vicepresident, però mai intentà arriba a llocs més prominents, no era pas una persona ambiciosa preferia el treball anònim dins del partit ajudant ala causa en la que creia.

Seguint la petxa del nostre protagonista Pere Manén, col.laborà en revistes com: La Tralla setmanari de caràcter catalanista radical que aparegué a Barcelona el 31 d’octubre de 1903sota la direcció de Domènec Fornés, i comptà com a redactors amb Marcel Riu, Josep Maria Folch i Torres (2) i Pelegrí Llangort i Majoral.

Va aparèixer de nou amb el nom Metralla del 16 de febrer de 1907 a juliol del 1909. Novament clausurat, va tornar a sortir entre el 13 de maig de 1922 i l’11 de setembrede 1923, quan fou novament clausurada per ordre de Miguel Primo de Rivera.

La Tralla era un setmanari de lluita, dedicat a la defensa i propaganda dels ideals catalanistes, i les campanyes que va dur a terme li valgueren gran nombre de denúncies.

Amb motiu d’aquestes denúncies, foren empresonats els seus redactors Marcel Riu, Josep M. Folch i Torres,amic personal de Pere Manéni Pelagrí Llangort,i aquests dos darrers sofriran, encara, un llarg exili en terres de França, en Folch i Torres no tornà fins 1908. Entre els molts redactors i col·laboradors de La Tralla trobem aPere Manén i Artés.

L’11 de setembre de 1923 el seu nom apareix de nou en el diaris de l’època relacionat amb el primer pacte GALEUSKA ( format per les primeres lletres de les nacionalitat històriques Galicia Euskadi Catalunya) i es signa en la seu del CADCI (1)

El primer pacte Galeuska (també anomenat Triple Aliaça) fou signat a la seu del CADCIseu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI el 11 de setembre de 1923, per representants de diverses associacions i partits:

Per Catalunya d’estat Català Francesc Macià, d’Unió Catalanista Josep Riera i puntí i Pere Manén i Artés, d’Acció Catalana Jaume Bofill i Mates i Antoni Rovira i Virgili(3). ,

Per Galícia, d'Irmandades da Fala (Alfredo Somoza i Federico Zamora) i Irmandade Nazonalista Galega (Vicente Risco)

Pel País Basc, Elías Gallastegi Gudari, Jose Domingo Arana, Manuel Egileor i Telesforo Uribe-Etxebarría, del Partit Nacionalista Basc (sector Aberri). Més tard s'hi uniren Julien Arrien i Jesús María de Leizaola de Comunión Nacionalista Vasca.

En el document es reclama plena sobirania política per a les tres nacions i proposen la creació d'un consell conjunt per a unir forces. Tanmateix, la dictadura de Primo de Rivera, les diferències ideològiques entre Estat Català i el PNB i la poca força política dels nacionalistes gallecs van deixar el projecte en via morta.

Fins el 1933 no es tornà a proposar la reanimació del pacte, quan el PNB s'alià amb Francesc Cambó, Acció Catalana i Palestra.

Però el 1934, en sorgir un conflicte entre el govern de la Segona República Espanyola i el País Basc, amb motiu d'unes eleccions municipals, una delegació de parlamentaris catalans presidida pel diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya Josep Tomàs i Piera anà a Guernica, on fou ratificat el pacte.

Durant  aquella delicada conjuntura política, el grup polític Unió Catalanista dugué una existència apagada. L’any 1932 assolí un escó a les eleccions per al Parlament de Catalunya associada amb Esquerra Republicana per desaparèixer del panorama polític en 1936.

Malgrat la recerca realitzadala veritat és que en sabem bastant poc de la vida personal de Pere Manén Artés(1877 -1957),  que el 1909 es va casarManuela Marqués Ferrer(1886-1951). El que si coneixem és que en 1923, es van fer construir una casa al barri de can Quintana a Horta, a la falda del Turó de la Peira. El matrimoni s’hi va traslladar ambels seus cinc fills, Esperança 13, Antoni 12 anys, Montserrat 12,Jordi 6 i Núria 5.

Façana de la casa Manén . Foto  envellida deCarme Martín

La casa Manen contemplada per la part del darrera  sobre el torrent de can Mariner , detall d'una postal d'època.

De la trajectòria d’algun dels fills podem indicar el següent:

• Esperança Manén Marquésnascuda en 1911, es casà amb Joan Busquets Guindulain, (mort en juny de 1989 a l’edad de 86 anys) . En 1947 van tenir una filla de nom Isabel Busquets Manén batejada aquest any, segons notícia que es publicava en la revista de la parròquia IDEAL de gener-febrer de 1947, sabem que es va quedar a viure a Horta, al carrer de Campoamor. A part de la Isabel el matrimoni va tenir 8 fills més. Esperança a morir als 84 anys l’abril de 1995.

• Antoni Manén Marqués, nascut més o menys el 1912, només sabem que en 1929 estudiava a les Escoles Pies de Sarrià. segons La Vanguàrdia de 18.6.1929, que en un acte de l’escola que especifica el nom dels assistents.

• Montserrat Manén Marquésneix el 1913, es va casar amb Juan Oliver Soler en 1948 i van tenir sis fills, Isabel, Eulàlia, Rosa, Jacinto, Ignácio i Juan. Juan Oliver era fill de Vilapicina on el seu pare tenia la casa pairal i la fàbrica de midó de Joan Oliver a tocar de la Riera d'Horta, però anava a escola a la Salle Horta . Montserrat Manén vamorir en el 2008 als 96 anys.

• Núria Manén Marqués nascuda sobre 1918, tenia 5 anys quan va arribar a Horta, va estar casada amb Joan Serrahima Bofill (1905-1959)que va morir molt jove als 54 anys , el que no li va impedir formar una gran família donat que tingueren 10 fills, gran atleta i advocat i germà de Maurici Serrahima polític i l’escriptor en llengua catalana.

Joan Serrahima Bofill, casat amb Núria Manén Marqués, fou un gran especialista de velocitat, nascut a Barcelona el juny de 1905. Olímpic a Amsterdam en 1928, en 100 i 200 metres i en relleus de 4x100, fou campió d’Espanya en 100 l’any 1929. Integrant del quartet català en relleu curt varen quedar camions d’Espanya els anys 1928-1929 amb marques respectives de 44.8 i 44, ambdós anys rècord d’Espanya. Posteriorment fou entrenador i directiu i va exercir la carrera d’advocat. Va morir molt jove als 54 anys, va deixar deu fills. Les pistes de l’Estadi Municipal d’atletisme de Montjuïc foren construïdes en 1968, inaugurant-se el 1969 sota el nom de Estadi Joan Serrahima.

Foto de la Real Federació Española de Atletismo

Fotografia de la inauguració de l'estadi Joan Serrahima. amb la presència de dos germans: Alfons i Pep Serrahima Bofill, i dos fills: Eloi i Lluís Serrahima Manén

Pere Serrahima Manén, un del fills de Núria Manén, segons explica el seu oncle Maurici Serrahima en les seves memòries «Del passat quan era present 1969-1971», era un xicot silenciós, tímid i sensible que escrivia versos que demostraven que el noi tenia una forta vida interior i un do de crear imatges planeres o iròniques amb abast poètic profund, durant un temps va fervida de hippy i va viatjar a París i per Itàlia.

Núria Serrahima Manén, una altra de les filles (Barcelona 1937–2014), va ser una novel·lista catalana que va publicar narracions com «L’olor del nostres cossos (1982, i «ocellot negre (1989, i les novel·les «Mala guilla» (1973) i «Diari sense dates» (1990), també va escriure un guió per a la televisió anomenat «Agressió» (1977). Va morir als 77 anys.

La casa dels Manén era un edifici aïllat de dimensions considerables atribuïble al mestre d’obres Josep Masdeu construït entre 1922-1923, de planta i façana amb eixos de simetria centrals. Dos cossos lateralsde planta baixa i pis i coberta plana es superposen al central, major i amb pis addicional cobert a dues aigües. Tan a la façana principal que dona al carrer Mestre Dalmau com la que dona a la part dels darrera llueix la reproducció d’un Sant Jordi matant al drac, un del símbols principals que apareixen en la bandera i segells publicats per la Unió Catalanista, com es pot comprovar en la reproducció adjunta.

Rajola de la façana reproduïnt un Sant Jordi matant al drac , Una altra réplica també   estava en la part posterior de l'edifici. Foto de David Sobirà

Un del segells de la Unió Catalanista, amb el símbol  de Sant Jordi que apareix tanmateix en la bandera del partit.  de la qual Pere Manén formava part.

La casa a més disposavad’un gran jardí  amb un sortidor amb peixos de colors a la part del darrera que finalitzadavant d’una paret bastant alta que feia de contrafort a la fi que no s’esllavissessin les terres del jardí finsels torrent de can Mariner. Aquesta gran paret segurament la degué construir l’Ajuntament en algun moment que desconeixem però era bastant impressionant, de fet encara existeix darrera de les casses que omplen l’antiga llera del torrent de can Mariner.

Fotografia realitzada des de la terrassa del darrera de la casa Manén des on es divisen els Tres Turons i Horta.   Foto del Fons Felip Capdevila. Restaurada per Carme Martín

Segons expliquen, en èpoques convulses del país i durant dues vegades en la torre del senyor Manén va viure amagat  Francesc Macià  amic del del propietari de la casa.

Desconeixem com es va desenvolupar la vida del sr. Manén durant la Guerra Civil i la postguerra. Finalment una de les netes Tina Serrahima Manén, filla de Núria Manén, ha informat que la seva mare va deixar escrit que quan va acabar la guerra Pere Manén es va exiliar a França durant uns mesos i com no era pas responsable de cap delicte de sang, finalment va decidir tornar i el van tenir tancar a la presó uns mesos,

Desprès va venir el silenci general que va amarar als vençuts durant anys, el sus llibres catalans i catalanistes, entre els que es trobaven les històries d'en Patufet entre d'altres,  van dormir durant dècades dins d'un armari tancat amb pany i forrellat, fins que un dia els va fer enquadernar i els va repartir entre els seus nets.

Anecdòticament comentarem que el 14 de març de 1941 sabem que va comprar una pintura a l'oli delseu antic amic i col·laborador Josep Maria Folch i Torres, amic que aleshores no podia publicar en català donades les circumstàncies.

Pintura de Josep M. Folch i Torres que  va adquirir Pere Manén en 1941

Amb l'esfondrament que va patir el país amb la guerra moltes persones relacionades amb la cultura catalana o bé es van haver d’exil·liar o canviar d’ofici. La repressió del català fou aclaparadora i Josep Maria Folch i Torres va quedar fora de qualsevol possibilitat de continuar la seva tasca. Va fer alguns intents d'escriure en castellà i participà en algun programa cultural radiofònic. Tanmateix, aviat deixà aquesta activitat. A partir de 1940 i durant tres anys, pintà natures mortes i vengué els seus quadres a un marxant per mantenir a la seva família.

L'u de març de 1951 va morir Manuela Marqués muller d'en Pere Manén, ell ja tenia 74 i va considerar que ja hora de jubilar-se de la vida laboral, disolgué la societat que mantenia amb el senyor Prat a Moia.  Prat es quedà el local i tots els treballadors, i la meitat de la maquinària. Amb aquesta, i amb la compra de maquinària nova, inicià l’empresa Tomàs Prat i Fill R.S.C.

En Pere Manén va viure en la seva casa d'Horta fins que va morir en 1957. Els seus fills estaven tots casats i feien la seva vida, la casa es va mantenir buida durant uns anys i sembla que un veí tenia la clau i hi guardava material de la seva fusteria a la planta baixa a la vegada que vigilava la casa, finalment va ser venuda per un dels fills i en la part del pati es van fer construir pisos,  La casa actualment és una residència geriàtrica. 

Pere Manén fou un dels patriotes romàntics i de cor,  que van florir  a finals del segle  XIX i principis del X,  home semzill al que li agradava poc sortir en els mitjans de comunicació, la seva casa no era gens ostentosa i mantenia la forma de les masies catalanes, en la façana la reproducción d'un bell sant Jordi, en el seu jardí els seus nets recoden que hi havia un banc que lluïa les quatre bares bastit amb rajoles i tots els documents del seu negoci reproduïen la imatge d' aquest mateix sant Jordi, poc s'imaginen aquells que passen per davant de la seva casa la importància del símbol per l'antic propietari de l'edifici.

Sonet de Xavier Serrahima

Fonts d’informació:

Butlletí de la Lliga de l’Arbre Fruiter Núm. 66, del poble de Moià

https://www.memorianacional.cat/pagina/la-unio-catalanista. El nacionalisme radical català 1913-1923

https://www.cadci.net/historia.php?any=1923

https://www.republica.com/2010/11/15/galeusca/

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Tralla

Tina Serrahima Manén  i Xavier Serrahim pel sonet. Molt agraída per la informació rebuda.

(1) El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) erauna associació política i social, que fou fundada el 1903 a Barcelona per un grup de dependents de comerç i d'oficines (anomenats despectivament saltataulells) de tendència política catalanista. Fou inscrita com a "obrera" per tal d'evitar impostos.

(2) Josep Maria Valls i Vicens ,vivia amb la família en un pis de la plaça Urquinaona i tenia una torre d’estiueig al Guinardó fins 1914 que el seu fill la va vendre. Fou, banquer, escriptor i personade fortes conviccions catalanistes. En un moment determinat es va queixar que no el deixessin redactar el seu testament en català i va voler que la bandera catalana es poses sobre el seu fèretre el dia dels seu enterrament. Ala Torre del Pardals, nom de la seva finca al Guinardó, va onejar sempre la bandera catalana durant totes les commemoracions d’indole nacional.

(3) Josep Maria Folch i Torres. Josep Maria Folch i Torres (Barcelona 29.2.80 – 15 de desembre de 1950), fou un novel·lista, narrador i autor teatral en llengua catalana. Estàconsiderat el creador del teatre català per a infants La seva extensíssima producció, dedicada sobretot als infants i adolescents li donà una extraordinària popularitat, mai abans no aconseguida per un escriptor en català. Autor dels famosos Pastorets i obres de teatre com Maria Rosa.

(4)Antoni Rovira i Virgili, Tarragona 26.11.1882 – Perpinyà 5.12.49) , s'instal·là a Barcelona el 1900 per a estudiar-hi Dret, carrera que només acabaria quinze anys més tard. Es casà després amb Maria Comas, amb qui marxà a viure al barri de la Font de Fargues (Horta) el 1916.Va tenir tres fills, un d’ell va morir, fou un periodista, linguïsta i polític català. El1915 el partit de Rovira s'integrà a Unió Catalanista (UC), aleshores immersa en un procés de gir polític cap a l'esquerra. S'incorporà a la direcció del partit i col·laborà en el setmanari La Nació, adherit a UC, que treia el seu primer número el juliol de 1915 i que agafava el nom del fundat per Rovira l'any anterior.Col·laborà amb Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya i funda en 1922 Acció Catalana, partit del qual es separà per diferències doctrinals . L’any 1930 fundà Acció Republicana de Catalunya i finalment el 1932 ingressa enEsquerra republicana de Catalunya.

Casa Mata i Ramis 1920 i 1981 - segona foto fons F. Capdevila

Aquell carrer pel que ara hi passo algunes vegades, quasi no té res a veure amb aquell pel qual vaig passar tantes vegades quan era petita, adolescent i jove, ara hi ha botigues i cases de pisos.

Jo recordo que en entrar al carrer Feliu i Codina, a la dreta, quan havies caminat uns metres hi havia una pared molt alta que rodejava un jardí i que tenia una gran reixa verda, alta i ample: hi vivien els Boter. Més en davant seguien unes cases o terretes.

La que teníem pared per pared al costat de casa nostra a l’esquerra era igual, com si fossin bessones, encara hi són: durant uns anys a la que jo vaig néixer hi va haver una farmàcia, ara està buida i a més les finestres les portes tapiades, em fa molta pena aquesta casa plena de records encara que llunyans.

Passades les dues cases es troba el pont que tantes i tantes vegades havia travessat jo sola o acompanyada per algun amic o amigues, tornant del col·legi, quan em parava a mirar aquell cel estrellat, d’aquelles estrelles tan brillants, encara que fes fred, calor o vent. Jo em sentia plena de vida.

El vaig començar a passar molt sovint perquè aleshores ja vivia al carrer Mestre Dalmau. Aquest pont avia canviat, mirant de sota quasi està ple de cases de pisos i el paisatge ara és diferent, ja no hi veus aquell espai que et deixava veure fins bastant enllà, el turó de la Peira i riera avall.

Des d’allà estant veia la casa on vivíem, el seu jardí amb les seves flors, els seus arbres, el seu bosc. Un jardí que havia vist com passejaven junts o separats la meva mare, el meu pare, l’àvia, la tieta.

Aquella immensa casa tota blanca de persianes verdes, de galeries amb molts vidres, amb terrasses i terrats. Aquest pont meravellós que tota la família estimem tant i que ara en dona una mica de tristesa. De tota manera un cop l’hem passat veiem unes petites cases, que encara son allà i això eixampla l’esperit.

També queda algun arbre i això fa que a l’anar caminant tornis als anys passats, arribes a la primera cantonada i travesses el carrer mestre Dalmau.

Ací està una mica canviat però si vas seguint fins al final encara queda una torre gran més o menys vella.

Ara travessem per la vorera esquerra del carrer Feliu i Codina, abans a la cantonada hi havia una cansaladeria que feia cantonada amb el carrer Chapí «can Quiquet». Ací havia passat moltes hores esperant que vingués algú a recollir-me al sortir del col·legi, fins que vaig ser gran per tornar sola a casa. Vaig arribar a veure tres generacions. Ara hi ha una botiga de vestits, seguida d’una pared igual que abans, desprès el teatre que nosaltres, vull dir els de la meva generació, en dèiem «Els Lluïsos». Ara hi fan comèdia nois i noies però aleshores la feien només homes sols. Podria parlar molt d’aquest local , però no puc anar-me entretenint descrivint cada casa o centre on jo havia estat per dins perquè seria llarg d’explicar i vull parlar més del poble en conjunt.

Passat els Lluïsos, hi ha un jardí i al fons una casa d’aquestes que es trobaven a tantes barriades, allí hi havia la bugadera, de motiu li deien «la caparrada», aquesta dona venia a buscar la roba bruta nostre per rentar-la a casa d’ella. Ara no sé qui hi viu però la casa existeix. Em fa il·lusió mirar-la quan hi passo per davant, aquesta casa fa cantonada al carrer Salses, travessat aquest carrer i fent cantonada hi ha una torre amb un jardí molt gran que era molt bonica, els amos eren els Lletjós. Hi havia entrat molt poques vegades, però si que em feia molta il·lusió entrar allà dins (ara l’ocupen les monges del Convet de l’Adoració Perpètua).

Seguim caminant i trobem una casa petita, amb un jardí petit, allà hi havia estat força vegades. Hi havia un home que tenia un taxi (canLlobet) i a casa nostra aquest taxi l’havíem fet servir bastants cops, fins havíem fet excursions de més d’un dia. Ara al costat hi ha un bar, més endavant passem el pont i tot seguit veiem una pared que rodeja el cap d’esports. A continuació hi ha una torre on visqueren molts anys els nostres amics «Serra», al costat d’aquesta hi ha la mateixa que hi havia abans. Ara arribem al camp de futbol de l’horta, no sé com està per dins, però jo hi anava i no es pot dir que fos molt confortable.

Ara parlaré del carrer Mestre Dalmau, aquest és pot ser dels carrers, dels anys que jo hi vivia allà que més es conserven. Tot el carrer continua amb les seves cases quasi totes iguals, quasi totes les de la vorera dreta estan a peu pla, les de l’esquerra, quasi totes per entrar a la casa has de pujar uns graons. Encara hi ha veïns de quan jo hi vivia en aquella casa que hi ha al final de la vorera dreta, sempre entrant pel Feliu i Codina. Una de les persones que encara hi viu és la meva cosina. També hi ha arbres a les dues bandes però el que no hi ha és aquella pared del final del carrer separant-lo del Turó de la Peira. Aquesta pared tenia una porta de fusta i els veïns tenien una clau per poder passar a l’altra banda. Aquesta porta havia estat sempre tancada sobretot per la nit. Ara està tot obert i el carrer es comunica amb el Passeig de Fabra i Puig, al final del carrer en la seva part esquerra hi ha cases de pisos que es començaren a fer en vida dels meus pares.

Ara entrarem a Horta pel Passeig de Maragall: Arribes a la plaça Eivissa, aquesta si que està canviada; abans al mig de la plaça hi havia el mercat amb les tendes que venien carn, aviram, verdures, etc, com a tots els mercats de quasi totes les barriades. Al costat dret, és a dir a l’altra vorera havia la peixateria.

A la plaça també tenia començament i el final el tramvia 46. Ara al bell mig de hi ha bancs i una estàtua que representa una eivissenca, una mica de jardí amb taules i cadires per poder prendre el «vermut» o berenar. Passem la plaça i pugem carrer Horta amunt; bé abans de seguir el carrer tenim com una petita placeta o un carrer on hi ha en un costat el bar Quimet, Jo l’he vist allà tota la vida, hi havíem estat asseguts alguna vegada, normalment hi fèiem parada quan anàvem a l’embalat per la Festa Major amb els meus pares i amics.

A l’altra costat així que entres sota les columnes, com si fessin arcades, hi veuràs que hi ha botigues. Tenen un cert encant aquests arcs no per la seva categoria arquitectònica sinó pel fet d’estar allà. Abans de passar pels arcs hi ha el cine Unió, era vell i atrotinat però tenia caliu familiar, on sempre et trobaves algun conegut o altre, ara ja no funciona.

Ara si, pujant pel carrer, hi ha algunes variacions, no hi ha les mateixes botigues que hi havia en la meva infantesa, sobre tot hi trobo a faltar una que es deia «El barato», era d’en Pepet Fumadó, un gran amic del pare i de la família era un home d’una amabilitat extraordinària amb tothom. El Barato era una merceria, però en aquell lloc sempre es podia trobar gent fent tertúlia.

Tenda El Barato en una foto de primer del segle XX.

A l’esquerra trobaves la confiteria Mayol, on encara es poden veure cares conegudes, enfront hi ha una casa pairal Can Mariner molt bonica, seguint carrer amunt en arribar a la primera cantonada veus els balcons de la perruqueria Javaloy, que té l’entrada per la baixada de la combinació.

Desprès de Can Mayol, una mica més amunt el forn de can Ginesta o Forn del Campanar, es diu així perquè té una torre amb un rellotge. Aquesta torre es va fer gràcies a una deixa o testament que va fer un home que vivia a Horta per a totes les noies de la barriada (*) . Quan arribes a la plaça ja el veus de lluny. Mentre vas pujant amunt, juntament amb tu van passant molts records.

Ara entrarem a Horta per carrer de Campoamor, per la part de la carretera de dalt. Camps a la dreta, una fàbrica a l’esquerra, trencant l’encís de l’entrada d’aquest passeig tan bonic; sort que tot seguit ve el Tennis Horta, aquest camp de tennis que fa tants anys està allà, on tantes estones divertides hi vaig passar, seguim caminant la rambla és bastant ample, voreres amples als costats. Les Dominiques, un gran convent, on per cer jo vaig anar-hi a escola molts anys. Ara m’imagino que surto del col·legi, que tot el terra és ple de fulles seques i que nosaltres les «nenes» les anem arrossegant amb els peus Rambla avall.

Era força divertit saber quina de les companyes en arribar abaix de tot havia arrossegat més fulles, fet el pilot més gros. ¡bell record!. Vaig seguint i no hi són pas totes les torres però almenys les cases que han fet noves no són desproporcionades i conserven els jardins. A mitja rambla hi ha una font, ara ja no hi raja aigua, abans si, quasi al final a l’esquerra hi ha la parròquia, aquí vaig ser batejada pel mossèn, més ben dit, el doctor Manuel Trens; no és que sigui una església molt bonica, però per dintre està força plena de gent que encara reconec ara; plena de familiars vius i morts, plena d’alegries i tristeses, però allà està i això és molt important. Enfront les torres continuen igual que quan vivien els meus pares.

A continuació de la rambla el carrer Chapí, porques variacions, a la vorera de la dreta tot un seguit de casetes fins arribar a la torre gran de les Dominiques (es coneixia com les dominiques pobres), bé ja ho era quan era soltera, segueixen les cases petites, en arribar al carrer Feliu i Codina hi falta una cansaladeria que es deia «Casa l’Angel», enfront d’aquesta hi havia una font que ara ja no existeix.

Per la vorera dreta porques variacions , en la primera cantonada encara hi ha els «Hermanos de la Doctrina Cristiana» (la Salle Horta). Creues el carrer hi aquí hi ha una casa de pisos on abans hi havia una torre «La torre dels negres». La següent casa és la casa dels Mercader, casa on he anat moltes vegades perquè les noies d’aquella família havien anat al col·legi amb mi. Venen petites cases fins que arriben a la cantonada on hi ha «Can Quiquet». A partir d’aquí fins al final que ja no recordo exactament si el carrer hi ha massa variacions fins arribar al carrer del Vent.

Com és natural Horta té altres carrers que feien i fan el poble més gran, més ample, més llarg i que tenien i tenen un encant, però no puc explicar-vos-els tots, jo reflecteixo els carrers pels quals hi passava més.

Acabo d’explicar una mica el meu poble com era abans i com és ara (parla de 1981), jo vaig viure aquí durant 19 anys, fins que em vaig casar. Ara visc a Sarrià que ja és un altra barriada o poble però, EL MEU POBLE ÉS HORTA.

16.2.1981 Núria Manén Marqués)

Petita nota biogràfica de Núria Manén: Neix a Horta en 1917, primer la família viu en una de les cases Matas i Ramis, set anys desprès passen a viure al carrer Mestre Dalmau a la casa que ha fet construir el seu pare . Es casa als 19 anys amb Joan Serrahima i se'n va a viure a Sarrià.  Es queda vídua molt jove amb deu fills, En 1981 va escriure la història que es publica a la fi que els seus fills coneixessin una mica la seva vida a Horta

(*) Torre de les noies (es va construir amb els diners que quedaven d’una deixa que algú havia donat al Consistori per atorgar una dot a totes les noies d’Horta que es casaven. Quan van quedar pocs diners l’Ajuntament va decidir que amb els que quedaven es construiria la torre dels rellotges, a la que els hortenc van anomenar torre de les noies. Les futures casadores no hi van estat massa d’acord, tot s’ha de dir).

(**) Fotos de la família Manén : Eulàlia Corberó i Tina Serrahima. Escrit  de  records de Núria Manén cedit per Tina Serrahima i Eulàlia Corberó. Informació familiar: Tina Serrahima, Eulàlia Corberó i Roser Busquets, Amb el meu total agraïment per la seva gentilesa.

Fotos del fons Felip Capdevila, Carme Martín i postals de l'època.

Fotos de l'Arxiu Nacional de Catalunya de diversos fotògrafs

Els antecedents republicans

          El Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos, -dedicat al politic vinculat a la Institución Libre de Enseñanzaque va fer una gran tasca al capdavant de la Comissió de Cultura de l´Ajuntament de Barcelona per la dignificació de l´escola pública- és un dels quatre edificis construïts durant la dictadura de Primo de Rivera a les cases barates de Barcelona -en aquest cas a les d’Horta, entre el Turó de la Peira i Can Peguera- pel “Fomento de la Vivienda Popular”. Tenia capacitat per 800 alumnes, distribuïts en 14 aules de primària, 4 aules de pàrvuls i una sala-guarderia. Al inaugurar-se a la República va passar a formar part del Patronat Escolar, juntament amb els grups escolars modernistes monumentals dissenyats per l´arquitecte Goday (1).

           El Patronat Escolar neix d´una entesa entre l´Ajuntament i l´Estat espanyol per adequar l´escola pública a la realitat nacional catalana, i representa l´assaig més avançat d´autonomia municipal que s´ha donat a Catalunya per gestionar les escoles de primer ensenyament. També es converteix en un referent per diversos països europeus. Els seus principis coincideixen plenament amb els de la reforma republicana i la política cultural de la Generalitat. Heus aquí alguns dels seus trets més destacables: respecte al pluralisme ideològic, laïcisme -la religió queda fora del currículum però es respecte la llibertat de consciència i s´ensenya cultura religiosa-, bilingüisme , alternant les classes en català i castellà, catalanització de l´escola pel que fa als continguts, textos escolars i lectures, i participació democràtica dels alumne i les famílies en la vida dels centres. Els mestres no hi accedeixen per oposicions sinó a partir de la valoració de la seva pràctica professional i, a més del sou de l´Estat, reben un complement retributiu de l´Ajuntament. El nombre màxim d´alumnes per aula es fixa en 40, i sovint no supera els 35.

         Les orientacions d´aquestes escoles segueixen els postulats de l’Escola Nova i de la pedagogia activa, on l´escola obre les portes a l´entorn i, alhora, surt a observar-lo per descobrir-hi l’art, la ciència, la natura i la cultura. S´estimula l´autonomia de l´infant, la cooperació i el treball en equip, a través d’una relació de proximitat mestre-alumne. Es dona molta importància a la conversa, al treball d’experimentació i a la formació musical i artística. Els llibres són substituïts per la consulta a la biblioteca i l´examen tradicional per l´avaluació contínua. Aquest model d´escola pública, a diferència de la vella i encotillada escola estatal, aconsegueix que la ciutadania l´estimi i se´n senti orgullosa (2).

Aquesta escola catalana, que es situa a l´avantguarda de l´educació europea, el franquisme l’estronca d’arrel, suprimint el Patronat Escolar i altres institucions, prohibint tota mena d’idees i propostes renovadores i depurant severament el magisteri públic, apartant de la professió a bona part dels mestres que no simpatitzen amb les idees del nou règim franquista. El canvi és espectacular. Marta Mata, fundadora de “Rosa Sensat”, ho expressa d´una manera molt gràfica: “Mai l´escola pública barcelonina havia progressat tant com durant la República, i tampoc mai havia retrocedit tant com durant el franquisme”. El director Tomàs Delclós i i molts mestres de Primària del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos no poden seguir donant-hi classes. De la depuració d´aquest centre se´n salven algunes mestres parvulistes molt renovadores, com és el cas, entre d´altres, de Maria Martorell -filla del gran educador i gestor Artur Martorell-, i de Teresa Masgrau, exalumna de l´Escola Normal de la Generalitat. Potser perquè l´Estat franquista pensava que això de l´educació de la primera infància no tenia cap mena d´importància.

Foto d'un publicació de l'època amb els nens del parvulari, al fons de la foto l'Hospital Mental de la Santa Creu

La nova-vella escola franquista

          “Prieten las filas”. Aquesta és la primera ordre que ens donaven a l´entrar a l’escola, on nois i noies estàvem en edificis totalment separats. Cada classe s´havia d'alinear en una llarga fila on havíem de mantenir la distància d´un braç estirat amb el company del davant. Som a l´any 1960, a la “Escuela Nacional Ramiro de Maeztu” de les Cases Barates d´Horta, entre el Turó de la Peira i el barri de Can Peguera (Barcelona), rebaixada així als inicis del franquisme.Sense deixar la formació, entràvem al vestíbul i, sota la mirada atenta d´un director ensotanat i temible, situat al capdamunt de l'escala, entonàvem el “Cara el sol”, l’himne patriòtic franquista. Sempre hi havia algun alumne que es movia una mica o que es despistava i, a l´acabar, era cridat per pujar a la direcció i rebre la corresponent reprimenda. A vegades, en funció de la malifeta, se´l castigava directament, fent-lo agenollar al mig del passadís, amb les mans esteses i obertes tot suportant el pes d’un parell d’enciclopèdies Álvarez. A la nostra classe s’utilitzava la del Tercer Grau, destinada als alumnes de 12 a 15 anys, el manual que ens va il·lustrar a unes quantes generacions.

En aquest llibre voluminós s´ordenaven les matèries i coneixements del Pla d’Estudis de l´Ensenyament Primari, farcit dels mites i llegendes que conformaven la “Nueva España”, les gestes del Mio Cid, Don Pelayo i la Reconquista o el descubrimiento de América -això de la conquesta no ho entendríem fins més endavant-, sempre amb el crucifix a la mà i en nom de la Santa Església. Com deia Galeano “La espada y la cruz marchaban juntas en la conquista y el despojo colonial”. Una informació contaminada per l´ideologia dels vencedors: “Lo bueno es lo católico y español, lo malo lo masónico y liberal”, mostrant la Guerra Civil com una creuada contra els rojos i els comunistes.

           Franco hi estava omnipresent. “Fue el Generalísimo Franco, al frente del Ejército y de muchos buenos patriotas, quien llevó a término una nueva Reconquista(…) Puede decirse que es el Salvador de España”. Els elogis a la seva figura es remunten a la seva infància, tal com es descriu en una altra enciclopèdia: “Franco es el primero en bravura, patriotismo y amor a la Patria. Franco ha sido valiente desde niño. Un día, admirado de la facilidad con que los marineros se movían en lo alto de los mástiles de los buques amarrados en el puerto de El Ferrol y trepaban por las escaleras de cuerda, intentó hacer lo mismo subiéndose a un farol. Pero perdió el equilibrio y se partió la cabeza contra el suelo. Sin llorar, aguantó la cura de la herida aunque le dolía” (3). D’aquestes enciclopèdies, convertides en manual únic, se´n van vendre uns 22 milions d’exemplars. Els llibres de text per cada assignatura no arribarien fins l´any 1970, amb la Nueva Ley de Educación de Villar Palasí.

Entre dues fotos i una creu. Autor desconegut.

          L´aula disposava de taula i tarima pel mestre, situada a l´altre costat de la porta, d´una gran pissarra d’un negre intens, amb els pertinents guixos blancs i un esborrador amb mànec de fusta, d´un parell de fotografies de mig cos del general Franco amb uniforme militar i de José Antonio, el fundador de la Falange en mig dels dos una creu, i d’una quarantena de pupitres de dues places amb seients abatibles i respatller comú, calaix inclinat i reposapeus compartit, amb un espai per col·locar-hi el tinter de ceràmica blanca i per als llapis. Els pupitres, col·locats en rengles horitzontals, es van convertir en petits ecosistemes on tots els alumnes, any rere any, hi deixaven la seva petjada: noms, gargots gravats amb la punta d´una navalla, taques i empastifades de tinta, xiclets enganxats i més d´un insult i dedicatòria no gaire amable. L´aula era fosca, amb finestres enreixades on només s’hi filtrava la llum algunes hores al dia.

Aules massificades, càstigs i ensenyances

       Érem 85 alumnes quan no hi faltava ningú. A les baixes per malaltia, calia afegir-hi els que marxaven amb els seus pares a fer la verema al Sud de França i s’incorporaven a finals d’octubre o els que, en algun moment del curs, també s’absentaven perquè havent d’ajudar a la família. La majoria teníem 13 anys -era la classe dels grans de l´escola- i el treball infantil estava a l´ordre del dia. En els pupitres del davant hi sèiem els que estudiàvem el batxillerat elemental -uns pocs privilegiats-, i, als del darrera, els que seguien cursos de mecanografia i no paraven de teclejar en les màquines Underwood de l´època. El gruix de la classe rebia la cultura general pròpia de l´últim curs de Primària. Els batxillers fèiem una mica la nostra i molts dies entràvem a les vuit per rebre una atenció més específica. El mestre havia de gestionar la feina d´aquesta àmplia diversitat d´alumnes.

En alguns moments, però, les explicacions eren generals i tothom aturava el que estava fent. Això succeïa, per exemple, amb les matemàtiques. Repassàvem amb una sorollosa cantarella les taules de multiplicar, fèiem càlculs i resolíem problemes, primer cadascú pel seu compte i després els corregíem a la pissarra. En aquest moment, el pànic s´apoderava de l´aula, doncs qui li tocava sortir a la pissarra s’exposava a emportar-se algun clatellot si no l´encertava gaire en les operacions. Es respirava un silenci tens i sepulcral. Els càstigs, personalitzats o de tota la classe, eren molt diversos: cops de regla a les mans o a les puntes dels dits ben ajuntats, posar-nos drets una bona estona o de cara a paret, mantenint el cos rígid, quedar-nos algunes vegades sense pati -poques- o copiar cent vegades “No hablaré en classe”. Un càstig que es va generalitzar a les escoles de l´època i que, quinze anys després, es prendria com a títol del primer muntatge teatral de Dagoll Dagom, paròdia sobre l´escola franquista.

Una altra activitat compartida era el dictat, on a banda de les faltes d’ortografia, es tenia molta cura de la cal·ligrafia, de la bona lletra. També llegíem silenciosament o en veu alta, memoritzàvem i a voltes recitàvem alguna poesia com la tan renombrada de Juan Ramón Jiménez: “Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos”. o algun fragment del Quixot, que llavors no vaig entendre ni gota i vaig avorrir soberanament. No va ser fins els quaranta anys que el vaig redescobrir, llegint-lo detingudament amb gran delit. Això m´ha passat, també, amb més obres d´una gran qualitat literària. La geografia l’estudiàvem en uns mapes que es penjaven al damunt de la pissarra: el físic, amb el relleu, el polític, amb les províncies i alguna vegada també havia aparegut el mapa de la “España Mariana”, on es representava la Península Ibèrica amb les principals ciutats i la seva verge corresponent. Altres vegades el mestre ens feia algunes reflexions morals, tenyides d´un moderat nacionalcatolicisme -la doctrina oficial del nou règim-, sobre el bé i el mal, l´esperit de servei, l´esforç, l´honestedat, la sinceritat i altres tòpics i valors de la condició humana.

Don Pablo

Potser ja és hora que parlem del mestre. Es deia Pablo Bueno Caro. Desconec l’edat però, es clar, nosaltres el vèiem molt gran. Ves a saber! Potser no arribaria ni als cinquanta. Era baixet, amb no gaire cabell i una mirada penetrant. A l´entrar a classe sempre es posava la bata, de colors ocre i marronós. El tractàvem de vostè i es feia respectar. El recordo com una bona persona, malgrat el que ens feia patir i fins i tot atemorir en alguns moments, amb els càstigs corresponents. Mai no podré saber si ho feia degut a una profunda convicció personal o influït pel corrent dominant del moment: el model pedagògic tradicional i autoritari que s´havia instal·lat; a fi de comptes, perquè ho feia tothom. Tenia tres fills, dos dels quals estudiaven Medecina amb una beca a la universitat navarresa de l´Opus Dei. La dita “passes més gana que un mestre d´escola” era ben real a jutjar per la pluriocupació de Don Pablo. Arribava a les vuit del matí per ocupar-se especialment dels batxillers. Mai vaig saber si aquelles hores extres les cobrava. A les dotze en punt sortia cuita corrents per anar a treballar en una editorial i tornava just abans de les tres, on prenia el dinar de la seva carmanyola. A la tarda treballava dues hores més a l´editorial i els caps de setmana, per arrodonir el sou, escrivia cròniques futbolístiques i taurines.

Les hores transcurrien lentament i de manera feixuga. Em venen al cap els versos de Machado sobre els seus records infantils:

“Una tarde parda y fría

De invierno. Los colegiales

Estudian. Monotonía

De lluvia tras los cristales”.

L´hora del pati

Esperàvem amb delit l´hora del pati o de la sortida, mirant el rellotge contínuament. En el “recreo” hi havia dues menes d’activitats: les mogudes i les tranquil·les. Entre les primeres, sense cap mena de dubte, sempre s´imposava el futbol. Ocupava bona part de l´espai i podíem arribar a jugar-hi vint contra vint, o encara més, doncs ens hi anàvem afegint a cada equip, seguint un criteri més o menys proporcional. La porteria la marcàvem amb un parell de rocs, la qual cosa feia que sempre hi haguessin contínues disputes sobre si la pilota havia entrat o no, si el gol es donava com a vàlid. La pilota, de cuir o de goma, sovint l´havíem d´anar a recollir al carrer. També era molt popular el “Churro, mediamanga, mangotero, adivina qué es lo primero”, on uns saltàvem, de manera alternativa segons l´encert, tan lluny com podíen sobre una fila horizontal de cossos ajupits, amb els genolls flexionats i enganxats amb els del davant. Els jocs més reposats depenien de les modes que s’imposaven a cada temporada de l´any: les bales, les baldufes, les xapes, el tres en ratlla….

En grups reduïts també ens explicàvem històries, anècdotes i un munt d´acudits -els més verds i picants eren, naturalment, els que tenien més èxit-, o es comentaven algunes pelis que s´havien vist el cap de setmana o els partits del Barça que es transmetien per la ràdio. Així mateix, era l´ocasió per intercanviar cromos, sobretot dels jugadors dels equips de futbol de primera divisió, dels que ens sabíem de memòria algunes alineacions, i còmics: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, el TBO, el Guerrero del Antifaz el Jabato o el Capitán Trueno, probablement el més popular. Més endavant, em va fer molta il·lusió conèixer el seu guionista: Víctor Mora, un comunista català que es va haver d´exiliar i va escriure unes quantes novel-les sobre la Barcelona de la postguerra. Hi havia temps per tot, també per badar, per espiar, darrera d’una reixa, els jocs de les nenes, que estaven a l´edifici continu, o per observar a la llunyania el horts que conreaven els “bojos” del “manicomi” de Sant Andreu -el Mental, que li diríem després-, avui reconvertit en la seu del districte de Nou Barris.

         Un bon grapat d’alumnes pujàvem a dinar al menjador de la zona del parvulari, a tocar de la pineda. Moltes tardes, a l´hora de l´esbarjo, fèiem llargues cues per prendre un got de llet en pols que preparaven en unes immenses olles que feien molts grumolls, així com un tros de formatge insípid de color carbassa. Era un obsequi dels Estats Units d´Amèrica, amb qui s´havien refet els acords polítics i comercials l´any 1953. Aquella llet ens semblava aleshores infecte i avui, probablement, encara m´ho semblaria més. Des de llavors sempre vaig prescindir de la llet, perquè, a més, l’associava al fet d’haver d’anar a l´escola, una obligació que mai em va resultar plaent.

Els rituals religiosos obligatoris

Església de Sant Francesc Xavier

Els dissabtes al matí es dedicava a la religió i, més concretament, a pintar a la pissarra, amb guixos de tots colors, un passatge o paràbola de la Bíblia que el mestre comentava, traient-li una mica de punta. Així mateix, repassàvem el “Catecismo de la Doctrina Cristiana”, que havíem de memoritzar. D´altra banda, recordo haver vist unes litografies, amb reforç metàl·lic a cada extrem i cinta per penjar, d’escenes de l´Antic i el Nou Testament. La religió sempre hi era present. Les tardes de maig, el mes de Maria, plegàvem una mica abans i, en el vestíbul, cantàvem amb una passió desbordant unes quantes avemaries i alguna cosa més a la verge, ben guarnida de flors sobre l´altar. Les úniques sortides de l´escola tenien a veure amb la religió. A la tardor, coincidint amb el dia del Domund, ens deixaven sortir un parell de tardes per anar a recollir diners per les “Misiones” evangelitzadores de l´esglesia arreu del món. Ens deixaven unes guardioles que feien molt de goig, amb el bust i la cara d´infants de diferents races. Després de trucar a algunes cases i pisos dels voltants -no gaires- ens escaquejàvem i anàvem a jugar al futbolí, reunint les escasses monedes de que disposàvem.

L´altra sortida era per anar-nos a confessar un dijous al mes, doncs l´endemà hi havia missa obligatòria on calia combregar en estat de gràcia. Ens perdíem una estona per la pineda del Turó de la Peira, que hi havia al damunt de l´escola, i pel camí ens preguntàvem de quins pecats ens confessaríem. Calia trobar la mida justa: alguna malifeta havíem de reconèixer, o expressar alguns sentiments impurs, perquè el capellà no ens apretés i ens donés aviat l´absolució, però tampoc calia exagerar els nostres pecats -reals o ficticis- perquè no t´acabés sermonejant de manera un pèl agressiva i et clavés, com a penitència, un munt de parenostres i avemaries. Vaja, que havíem de trampejar la situació, admetent més els pecats venials que els mortals, malgrat el catecisme ens alertés de que “El que calla a sabiendas algún pecado mortal comete un grave sacrilegio, y no se le perdonan los pecados confesados”. Un dels olors més característics de la meva infància és el del confessionari, sobretot quan el capellà acostava la seva cara amb la teva -perquè deia que calia parlar baixet i l´havies d´entendre bé- i senties l´intensitat desagradable del seu alè.

Final de trimestre

Al l´acabar el primer trimestre, coincidint amb les vacances de Nadal, algunes mares s’acostaven al centre per obsequiar a Don Pablo amb productes típics d’aquestes festes, altres menges, colònies o objectes decoratius. I a finals de curs, recordo que venien alguns directius i formadors de la SEAT, la primera empresa espanyola de fabricació de cotxes, que s´havia instal·lat a la Zona Franca a partir del 1953, a fer una breu xerrada per a tal de captar alumnes que acabaven l´escolaritat per a la seva escola d´aprenents o per tal d´incorporar-los directament a la cadena de producció.

Sort en tenia que, a l´apuntar-me a l´escoltisme, vaig tenir l´oportunitat de passejar per la ciutat i d’explorar i caminar per la natura. En aquesta escola m´hi vaig estar tres cursos, sempre amb el mateix mestre i a la classe dels grans. El Ramiro de Maeztu va deixar de funcionar com escola i, després de restar tancat uns anys, es va reobrir l´any 2000 com a centre de salut mental. Avui és una residència.

Notes:

(1). CAÑELLAS, C; TORAN, R (1982). Política escolar de l´Ajuntament de Barcelona. Barcelona: Barcanova.

(2). AUTORIA COMPARTIDA (2003). Un segle d´escola a Barcelona. Acció municipal i popular. 1900-2003. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Octaedro.

(3). FERNÁNDEZ, A. (1954). Enciclopedia Práctica del Párvulo. Barcelona: Miguel Salvatella.  

Montgat, 13 de novembre de 2021

Una de les persones del barri que formava part del Sometent.  sobre el anys 20-30 del  segle passat. Foto Fons Caldentey

El sometent fou una milicià armada purament catalana amb uns origens que es remunten als segles XVI-XVII i la seva denominació es relaciona amb el toc de campana que indicava perill i cridava als elements encarregats de defensar l’odre enfront de lladres i bandolers.

Va tenir una gran presència al barri del Guinardó. Es va crear a mitjans de 1924, seguin m’impuls que donà aquest organisme del Dictador Primo de Rivera – la seva dictadura va influir molt en el barri del Guinardó – El cap era Ramon Castelló i els sots cap el sr. Manzanares i en Pere Renom.

El Guinardó un barri nou sense totes les estructures que requeria qualsevol altre barri de tota la vida, el seus carres disposaven d'escàs enllumenat públic i el seu caràcter essencialment rural en l’època, on els seus habitants conreaven horts i jardins i tenien bestiar com gallines i conills per us propi, donava lloc perquè lladres de tota mena hi anessin a robar per les nits.

Per aquesta raó, dos homes del Somatent (generalment gent del propi barri que s’oferia voluntària, per vigilar-lo), feien guàrdia cada nit tot recorrent aquells punts àlgids susceptibles de ser atacats per malfactors per defensar-se carregaven a l’esquena uns fusell Remington un pel tronat, eren tot el que tenien i normalment eren armes destinades a la caça, molts d’ells eren caçadors que els dies festius recorrien les muntanyes del Collserola intentant caçar algun conill o un porc senglar.

De tant en tant feien una desfilada pel barri avinguda de la Mare de Déu de Montserrat amunt i avall, carregats amb el seu fusell i la seva bandera de seda, on apareixia brodada amb fils d’or la consigna «PAU, PAU I SEMPRE PAU».

Concurs de tir de Somatents al Guinardó

D’altres barriades del voltant com Horta i San Andreu també disposaven del seu propi Somatent.

Durant la dictadura d’en Primo de Rivera el dictadorintentà estendre la figura del sometent a la resta de l'Estat però va fracassar..

El 1931 és dissolt per la segona República Española, però es restablí el 1936 en esclatar la guerra. Acabada la guerra, es dissol novament el sometent.

La dissolució del sometent no fou per gaire temps, car l'any 1945 el generalFrancoel reorganitza, sota el nom de Somaten armado amb la principal finalitat de combatre els maquis. Tot i elseu caràcter conservador, no féu que el dictador el reimplantés del tot: bàsicament es repartí per 297 pobles de menys de 10,000 habitants, aplegant un total de 4.344 individus que l'any 1978, van ser acomiadats. Finalment, és dissolt definitivament pel Senar espanyol el 1978.

Fotos de Juanjo Fernández i Teresa Rodríguez

Aquestes oliveres estaven plantades en el mateix lloc on ara hi ha la benzinera del passeig de Maragall cantonada amb el carrer Sant Antoni Maria Claret i havien crescut en terrenys de l’antic Mas Viladomat.

Il·lustrava el seu article amb unes fotografies de les oliveres guinardorenques, que per coses de la vida, s’havien de tornar a arrencar atès que ja no els resultaven rendibles als seus actuals propietaris.

Com bon historiador de Barcelona, va intuir que aquesta  podia ser interessant i cloure d’una manera més engrescadora que no comportés la mort dels arbres, així que, va parlar del tema amb Carme Martín del grup EL POU de recerca històrica del Districte d’Horta-Guinardó, per mirar que mediessin davant el Districte a la fi de tornar aquestes oliveres al seu lloc d’origen.

Carme Martín va traslladar al seu grup la història de les oliveres i concretament a en Juanjo Fernández, un dels seus membres, li va interessar el repte d’aconseguir-ho. Es va traslladar al poble de Banyeres del Penedès tractant de localitzar el pagès que havia tingut cura dels arbres tots aquells anys però,  feia poc que s’havia jubilat i ara se n’encarregava una altra persona en Jordi Inglada.

Desprès de diversos intents, finalment va poder establir comunicació amb el senyor Inglada,  persona que treballava el camp on estaven les oliveres i en Magí Badia el propietari dels terrenys. Els posà al corrent de les intencions que guiaven al seu grup de recerca històrica EL POU, que no era altre que aconseguir que els arbres tornessin al seu lloc de procedència i de la possibilitat d’aconseguir que la Regidoria del Districte d’Horta-Guinardó de Barcelona, els pogués adquirir, sempre que el preu fos raonable.

Davant d'això i donat que també a ells els sabia greu que els arbres es malmetessin, tant un com l'altre,  van decidir que si el Districte d’Horta-Guinardó es feia càrrec de les despeses de transport, ells s‘encarregarien d’arrencar i preparar les oliveres.

Juanjo Fernández, d’acord amb EL POU, es va dirigir a la Regidoria del Districte en la persona del seu Gerent  Eduard Vicente, amb la finalitat de posar-los al corrent de la situació d'aquests arbres i de la possibilitat de poder-los salvar, ressaltant les bones condicions que els oferien per poder-ho dur a terme.

Finalment els polítics responsables del Districte que saben copsar l’oportunitat d’una bona història, d’aquelles que agraden al ciutadà, va donar seu el vist i plau al projecte.

Per concloure, cal assenyalar que dimecres passat a Banyeres del Penedès es van, arrencar i preparar les oliveres per al seu trasllat parcial  aquella mateixa tarda. Primer es van traslladar sis i al mati següent la resta.

Mentrestant en el Guinardó, Parcs i Jardins va començar la tasca de crear les condicions adients per replantar les oliveres en terrenys del parc de la Ronda del mig, darrera de l’Hospital de Sant Pau i el proppassat dijous, es van començar a plantar les oliveres a escassos sis-cents metres del lloc on les van arrencar fa prop de setanta anys.

Cal agrair la bona disposició del Districte en relació al tema tractat i molt especialment als senyors Jordi Inglada, Magi Badia, per la seva total col·laboració,  així com a en Juanjo Fernández i el grup d'El Pou la seva bona disposició i bona feina, que han permès que aquesta història tingues el final que es mereixia.

Regidora del Districte i el seu equip, membres del grup El Pou,  AAVV Joan Maragall

Fotos d'E. Vicente.

En qualsevol fotografia panoràmica de finals del segle XIX i principis del X, destaca la gran baluerna coronada per la gran miranda de la casa Sala. Torre de gran volum dedos pisos i una torrassa,de volumètrica general cúbica, la torre, el pòrtic d’entrada i la forma de la coberta copiat d’algun model europeu de l’època envoltada d’un gran jardí,demostraven el gran poder econòmic del seu propietari.

La casa Sala destaca en mig de la foto. Foto de finals del segle XIX dels fons AHDHG

En 1876, pocs anys abans de la seva mort, el sr. Sala va demanar a l’Ajuntament, del aleshores poble d’Horta, permís per construir una entrada per a cotxes en la façana de la seva torre, firmat pel mateix mestre d’obres que va construir la casa.

En 1883 Mor Ramon Sala Brugués, un diari de l’època relatava d’aquesta manera el seu enterrament:

-Llamó ayer tarde la atención del público que en la Rambla del Centro estaba reunido un entierro concurridísimo que saliendo de la calle de Escudillers entró por la de Fernando para llegar hasta la iglesia de San Jaime. Era el de don Ramón Sala y Brugués, conocido fabricante de pintados en San Martín de Provensals, fallecido en edad algo avanzada- La Vanguardia 11 d’agost de 1883.

Fotos de principi del selge XX on destaca la miranda de la casa Sala. La primera és una postal de la època. Autors de les fotos desconeguts. .

A partir d’aquest moment, la propietat de la casa Sala queda en mans del seu fill Ramón Sala Perera, casat amb Aymèe Bordes, no consta que tinguessin pas fills, qui en l’any 1900 va fer construir la meravellosa tanca de ferro que dona al carrer, que avui dia encara podem contemplar .

Fotos carme Martín . 2021

Detall dels esgrafiats de la part posterior de la casa. Fotos Carme Martín

Ramon Sala Perera, era Enginyer Industrial, també fou membre del consell d’administració de la societat Línia de Vapores Tintoré, S.A., propietari d’un fàbrica de pintures de Sant Martí de Provençals i *accionista del Banc de Barcelona que va fer fallida en 1920, Morí a Barcelona el 4 de juny de 1953, a la seva casa del carrer Ausias March, 48, ja feia temps que s’havia venut la torre d’Horta.

*Ramon Sala Perera fill de Ramon Sala Brugés, fou accionista de Banc de Barcelona que va fer fallida en 1920, Llibre BANC DE BARCELONA (Decadència i Fallida) de Yolanda Blasco Marell .

** Flor de sis pètals, significat: Abans que els nous corrents místics inspirats en religions orientals s’apropiessin del que anomenen la ‘flor de la vida’, els nostres avantpassats les esculpien a les llindes de portes i finestres per protegir les llars dels mals esperits.

Els fets revolucionaris de l’any 1936 no es poden analitzar adequadament sense saber una mica  la història anterior al dia en que es van produir, els esdeveniments són fruït d’una cadena de d’esdeveniments  que en un moment donat esclaten i la majoria de vegades de manera violenta.

Durant el moment de l’eclosió industrial a Barcelona, cal remarcar la situació indecent amb que treballaven els obrers, tant els adults com les criatures, amb horaris aberrants i deshumanitzants, el pistolerisme organitzat per la patronal contra sindicalistes que defensaven els drets dels obrers explotats, una església catòlica totalment ancorada cap a la part més reaccionaria del poder, la guerra de Cuba, la pèrdua de pràcticament totes les colònies espanyoles, la guerra del Marroc on només anaven a parar els fills dels obrers atès que la gent amb diners pagava per aconseguir que els seus fills no hi anessin, i que va desembocar en la Setmana tràgica***.

Vista general de barcelona durant la Setmana Tràgica - foto de la Vanguárdia

Seguiren la Dictadura del General Primo de Rivera en el 13 de setembre de 1923 , la primera mesura que prengué el nou govern dictatorial fou :

«La destitución de las autoridades provinciales y locales (gobernadores civiles, alcaldes, presidentes de las diputaciones) que fueron sustituidas por militares, cuya primera misión fue el restablecimiento del orden público por el método expeditivo de declarar el estado de guerra lo que suponía la suspensión de las garantías constitucionales (como la inviolabilidad del domicilio, la libertad de reunión y asociación, etc.) y la atribución a la jurisdicción militar de los "delitos políticos" (incluidos el de ostentar banderas no nacionales o utilizar en actos oficiales lenguas no castellanas) y buena parte de los delitos comunes.» Wikipedia (Dictadura del Gral. Primo de Rivera), amb el beneplàcit del rei Alfons XIII.

Lògicament amb totes les llibertat coartades i declarar l’estat de guerra, van desaparèixer el pistolerisme dirigit per la patronal i els atemptats de les persones contràries al règim.

La decadència de la Dictadura va començar a mitjans de 1928, influïda per diversos factors : la malaltia que patia en Primo de Rivera (diabetis) que poc desprès de deixar el poder el conduí a la mort, el fracàs de la Dictadura per instaurar un règim nou, el paper creixent de l’oposició, a la que es va sumar l’exèrcit que va organitzar diferents conspiracions armades contra el règim.

El General Primo de Rivera i el rei Alfonso XIII, Foto del diario Público.

Proclamació de la II República a la plaça de Sant Jaume - Foto Wikipedia

19 de juliol de 1936 , esclat revolucionari en contra del cop d'estat. Foto d'El Periódico.

A Barcelona el cop d’Estat desprès d’alguns enfrontaments i morts, es va poder aturar, i Catalunya va continuar essent republicana junt amb d’altres ciutats que tampoc van ser sotmeses, i començà aleshores una guerra civil que va durar tres anys.

Entre els anys 1936-1939, va ser una època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar.

Els primer dies de la guerra la CNT era la força hegemònica, això no vol dir que no intervinguessin membres d’altres partits polítics com AC, PSUC, ERC, POUM o UGT, i sobre la que va recaure el control de l'ordre públic.

Les patrulles de control estaven formades per 45 homes. Desprès es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes CCMA) que controlava les milícies, la ràdio, patrulles de control en cada barriada que tenien el poder absolut dins del territori i feien i desfeien a caprici dels que formaven aquests grups. El CCMA fou dissolt el 27 de desembre de 1936, un dia desprès de l'entrada dels anarquistes al Consell de la Generalitat.

Malgrat que totes les forces polítiques formaven part de les patrulles de control representades amb unes determinades proporcions, la línia d’actuació la marcaren, segons manté Joan Vilarroya i Font **** les forces anarquistes i el POUM.

Patrulla de control de la CNT - Foto Somatemps

Carlo Bossi cónsul italià a Barcelona

Vaixells fora del port esperant l'embarcament d'exiliats

El rector el primer que va pensar va ser en salvar les els estris de culte i d’altres coses de l’església. Durant la nit dins de la foscúria més absoluta, va anar a visitar les cases d’alguns dels seus feligresos més lleials, a la fi que amaguessin les robes sagrades, ornaments, llibres parroquials, etc..

L’ultima missa a l’església es va celebrar molt d’hora a primera hora del mati i amb la porta tancada amb uns pocs feligresos. Poc desprès els de la CNT van entrar i cremar el la rectoria i el temple.

Diumenge 19 a primera hora del matí, quatre ulls darrera de la cortina d’un casa del davant de la parròquia, contemplaven com uns homes que varen baixar d’un camió i incendiar la casa rectoral que es va derruir en poc temps per la força del foc.

Quan el camió se’n va anar emocionat el rector exclamà «només han cremat la casa rectoral i el foc no arribarà a l’església perquè totes les portes de comunicació estan tancades i disposen de plaques de ferro, gràcies a Déu hem salvat l’església» (Revista Ideal nº 37 de gener de 1948)

Parròquia de Sant Joan cremada.  Foto Revista Ideal dels Lluïsos d'Horta.

Però no va ser pas així, perquè o bé el foc va passar de la rectoria a l’església o bé perquè una mica més tard en adonant-se que l’església no cremava aquells homes van tornar i finalment incendiaren el temple.

Pocs dies desprès dels fets relatats, el senyor rector Miquel Pujol i Forn junt amb el vicari Joan Bonet Baltà, instal·lats dins d’un cotxe que portavapintat a les portes les sigles de la FAI, un dels dies en que el Tevere fondejà a Barcelona els dies 28 de juliol, 3 i 27 de juliol al matí, creuaren Barcelona i embarcaren en el vaixell-hospital «Tévere» que els dugué fins a Itàlia on s’instal·laren a la ciutat de Roma, de la que no van poder tornar fins que no acabà la guerra, no sense que abans no els deturessinles patrulles de control a l'alçada del monument a Colom comprovessin la documentació de les persones del vehicle i finalment els deixessin entrar en el port. (Joan Bonet vicari, Ideal nº 37 del gener de 1948).

Era un vaixell destinat a evacuat la colònia italiana de Barcelona, hi va haver persones que camuflades sota identitats falses (facilitades per persones dels consolats corresponents), van poder sortir en el mateix vaixell, la majoria clergues, monjos, monges o polítics i familiars de polítics involucrats en el cop d’estat contra el Govern de la república, que temien per la seva vida

Recreació de la sortida del senyor rector en un cotxe des del carrer Rectoria/Campoamor. C, Martín

Per poder arribar fins al port el sr. Rector és de preveure que demanés l’assistència d’algú que en aquell moment disposava d’uns dels pocs cotxes que hi havia a la barriada d’Horta, suposadament els del sr. Llobet, i aquest fet té una incidència terrible en el seu tràgic final.

L’Antoni Llobet Nicolau, en principi se’l donà per desaparegut i presumiblement mort, un mal dia van trucar a casa i el van detenir. el cadàver no el van trobat fins unes setmanes més tard a Montjuïc, segons declaració d’un familiar però existeix també una altra versió i és que el van trobar al cementiri de Montcada, hem d'aclarir aquest punt.

La família Llobet no eren pas feixistes només catòlics practicants com molta gent de l’època. Segons paraules d’un familiar, a casa seva es van sentir dues versions sobre la desaparició de l’avi, una que l’acusaven d’haver portat al mossèn fins a la frontera (en realitat segurament fins el port de Barcelona) amb el seu taxi a la fi que fugís de les matances dels radicals i una altra poc creïble, que fou degut a les enveges que provocava en algunes persones el fet de tenir alguns taxis en propietat.

A casa dels Llobet no es parlava massa del tema perquè, com és ben natural, els resultava molt dolorós recordar i tampoc convenia a la família que se’n parlés massa a la barriada.

L’avia Teresa Baladàs Ribó, es va passar diesesperant que els seu marit tornés, que s’hagués pogut fer escàpol quan el van venir a buscar a casa. Teresa anava per la muntanya de la part de dalt d’Horta per mirar si trobava el seu cos.

El seu fill deia que ell sabia que l’havien matat perquè un dia de cop i volta els rellotges es van posar fora d’hora i un fort vent va fer bategar els finestrals. La família Llobet vivia aleshores al carrer Feliu i Codina, núm 17, a prop de l església de Sant Joan, les monges i els Lluïsos.

El més segur és que a família denunciés la seva desaparició a les autoritats competents i en conseqüència, els truquessin o es personessinfins a casa seva a la fi de comunicar-lis que passessin per l’Hospital Clínic a reconèixer un cadàver que s'havia trobat segons una versió a Montjuïc, segons el seu net al cementiri de Montcada; la seva dona i el seu fill el van anar a reconèixer plens d’incertesai d'angoixa, finalment van admetre que aquell home era el seu pare desaparegut.

Segons ens informa el seu net, primer el van detenir i el van portar fins a Can Querol retingut, allà va patir un atac de feridura i el van tornar a casa per finalment tornar-lo a detenir i ja no  en van saber més. Sembla que  can Querol hi havia alguns individus que es van dedicar a maltractar i fins i tot matar alguns dels  que tenien retinguts.

Malgrat tot la família va restar en silenci,en general a Horta no es sabia el final real de la història o si es sabia no se’n parlava pas, segurament perquè tenien por que els desgraciatsque el van matar, no tornessin a passar per casai fessin mala algú més de l família.

També hem estat informats per una net de Salvador Cols, que la majordoma del senyor rector  temia que li pugués passar alguna cosa només pel fet d'estar al servei de la parròquia, li va demanar que l'ajudes a sortir d'Horta per anar a fins a Gràcia on tenia la família i així ho va fer d'magat en mig d'una negra nit.

Lligant caps amb tota la informació recavada,hem deduït que el sr. rector va demanar al pare Llobet que disposava d'un cotxe per traslladar-los fins al port on havien de pujar a un vaixell que els duria fins a Roma, segurament amb papers falsos preparats per alguna conselleria de la Generalitat i el propi Consolatitalià, volien fugir de les matances inútils d'uns eixelebratsen mig de la revolta revolucionaria dels anarquistes, tot plegat sense calibrar quines conseqüència podria tenir aquest fet pel conductor i/o propietari del vehicle.

Miquel Pujol,   Rector de la parròquia

A la fi d’assegurar-se que no els detinguessin,algú els va mal aconsellar pintar en la porta del vehicle les sigles de la FAI. Tot va anar bé fins que arribaren a Colom, on els va aturar i demanar els documents que acreditessin qui eren les persones que viatjaven en el cotxe i també la documentació del seu propietari. Les patrulles de control de la CNTprengueren nota de tot plegat, circumstància que hauria de ser determinant alhora del que va succeir posteriorment.

Desconeixem si el sr. Llobet conduïa el cotxe o si o va fer algú que treballava per a ell, la família tampoc en té constància, però el responsable i propietari del vehicle fou sobre el que cal suposar que va recaure la venjança dels que van considerar una ofensa que s’utilitzés fraudulentament unes sigles a la fi que dos religiosos de l’església catòlica pogueren fugir.

Finament, els van deixar passar i els viatgers amb passaports falsos van poder abandonar el país, sense saber el que comportariala seva fugidapel conductor del cotxe i/o propietari del cotxe.

Miquel Pujol amb altres religiosos i exiliat a Roma. Foto Revista ideal núm 37 dels Lluïsos d'Horta.

Quan les patrulles de control que els van aturar, van confirmar que el cotxe no era pas cap dels que controlavala FAIi aclarit quines eren les persones que havia en el cotxe, la sentència ja estava cuinada. 

Quan acabà la guerra tant el rector com el vicari van tornar a la parròquia de Sant Joan d'Horta, el pobre senyor Llobet desgraciadament no ho va poder fer i a la família no tenen constància que anés a visitar la família de la persona que el va ajudar a fugir per donar-los ni que fos el condol.

De tota manera ens agradaria poder averiguar si les deduccions a les que he arribat, desprès de muntar el puzle de diferènts notícies de l'època, són reals o no, si algú disposa de més informació li agrairem que ens les faci arribar, en el blog hi ha un correu des d'on ho podeu fer.

Cal afegir a més a més com a colofó que en la retirada al final de la guerra unes determinades persones van trucar insistenment a la porta dels Llobet.  Venien en un cotxe i ningú els va obrir la porta, els veïns els hi van comentar desprès que sort que no van sortir o sinó els haguessin matat els individus que havien trucar a la porta.

Hem volgut fer una mica d’història per intentar que s’entengués el moment històric en que es van produir algun dels fets luctuosos d’Horta deguts a la la ràbia i frustració de les forces revolucionàries, que no pas per disculpar de cap manera als responsables de la mort de cap persona, siguin quin sigui el color de les seves idees.

FONTS INFORMATIVES:

* LA TASCA DE SALVAMENT DE VIDES DEL CONSOLAT ITALIÀ DE BARCELONA (JULIOL-NOVEMBRE 1936). EVACUACIONS D’ITALIANS, CATALANS I MILERS D’ESTRANGERS1- Arnau González i Vilalta (article penjat al RACO)

**6. Carlo Bossi (Roma, 1892-1972). Enginyer i diplomàtic de carrera. Casat i sense fills.

Militant del Partito nazionale fascista des del 1925. En servei a l’oficina d’Economia i Caixa del ministeri d’Afers Exteriors el 1911. cònsol general a Barcelona entre el 18 febrer 1936 i novembre d’aquell any

*** Es coneix com a Setmana Tràgicales revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el dia 9 de juliol havia començat la Guerra de Melilla.

**** Joan Vilaroya i Font, un dels més reconeguts especialistes en temes sobre la Guerra Civil espanyola.

(1) Informació general de l’època extreta de Sapiens i wikipedia.

 Segons la resposta al qüestionari de F. de Zamora, a Horta el 1789 treballaven a l’adoberia 26 persones, és a dir, que l’activitat de bugaderes i pellaires va ser la predominant fins a l’inici del segle XX, i de la pell en van derivar sabaters, guarnicioners, guanters i relligadors. Malgrat aquest fet , Horta no va ser mai un poble industrial.

Dibuix plànol de la finca Fontaner sobre el segle XVIII. Fons C. Giménez.

La fàbrica de pells més antiga d’Horta (i la més important) va ser la de can Fontaner, situada en l’antiga finca d’esbarjo d’Ignasi Fontaner (construïda a partir del 1700), en un perímetre aproximat dels actuals carrers Horta, Jerez i Fontanet (que realment hauria de ser Fontaner). En un plànol de 1782quan encara hi havia la torre amb la capella, horts i jardins, hi ha un recinte que hi diu “adovaria ab sas oficines” junt amb algunes cases ja construïdes segurament a causa de l’existència de l’adoberia.

Francisco de Zamora en fa una referència detallada en el seu Cuestionario, de 1789: “La otra casa se llama Torre Fontaner, cuyo vecindario se compone de 18 casas, entre las de dos pisos y las de solos los entresuelos, sin la casa principal y fábrica.... La fábrica es de curtidos, y en ella se trabajan al año tres mil pedaços de suela, seiscientas dozenas cordobanes, dos mil cueros de ante para las tropas españolas, seiscientas de machos cabríos, quatrocientas dozenas de becerros teñados y doscientas de los anteados, y de aforros sinco mil dozenas. Para este Trabajo son veinte y sinco los hombres empleados,y un mayordomo para la dirección. ....» (1 . Atles de l’aigua d’Horta Guinardó.publicació de l’entitat El Pou)

Aquesta adoberia durant el anys que va estar en actiu va passar per diferents mans, a mitjans del segue XIX es va construir la fàbrica que molts coneixem i que apareix en moltes fotografies antigues d’Horta, i va perviure fins els anys cinquanta del segle XX.

La fàbrica es va denominar segons els anys, Adoberia de Barcelona. La Teneria Barcelonesa de l’empresa Deu i Companyia, els últims propietaris coneguts van ser a principis del segle XX Esteban Pont i sobre1910Francisco Zaragoza Pagés, que a Horta tenia la seva llar en en carrer Sant Tomàs, la casa d’estiu modernista encara existeix.

Enterro a Horta de l'empresari propietari de la fàbrica de can Fontaner Francesc Zaragosa pagés

La Teneria Barcelonesa

Dibuix de la fàbrica bastida a mitjans del segle XIX

El 8 de juny de 1853, el Ministeri de Foment espanyol autoritzava la constitució de La Teneria Barcelonesa, SA., d’aquesta manera l’empresa d’Antoni Deu i el seu fill es convertia així en anònima, amb l’entrada de capital i d’accionistes, com Director fou nomenat Jeroni Déu, que com era tradicional en l’època, vivia en la mateixa fàbrica.

Can Fontaner a dat de la foto a la dreta, en una foto de principis sel segle XX.  Desconec l'autor

La fàbrica era la que els Deu ja tenien a Horta, amb una màquina de vapor de 40 cavalls de potència que es convertirà en única del poble atès que no hi havia altres establiments industrials en el que aleshores era un municipi independent de Barcelona.

Part de la fàbrica de can Fontaner  a principis del  segle sobre els anys 50 segle XX

La Teneria Barcelonesa, serà la primera que produirà corretges per a us industrial, que eren fonamentals en totes les fàbriques com elements de transmissió de la força, s’hi afegiren desprès altres productes: cuir adobats destinats a soles de sabates o pells adobades per a marroquineria.

Van estar presents a l’Exposición Industrial de 1860 a Barcelona i a l’Exposició de París eñ 1867. El cronista informa al respecte «es quizá el establecimiento más importante de España en este ramo». El despatx de la fàbrica ja havia passat aleshores al carrer Pincesa, núm. 14.

La fàbrica es va aturar alguns anys i finalment entre 1884 i 1885 s’obre de nou amb el mateix nom però ja com nom comercial, però amb diferents propietaris, pels habitants d’Horta continuà essent l’empresa de Deu i Companyia.

Es va presentar sota aquest nom a l’Exposició Universal de Barcelona on va guanyar una medalla de plata per les seves corretges.

En 1904 el fet de la presencia a Horta de la fàbrica La Teneria Barcelonesa durant l’any en que Horta deixà de ser un poble per convertir-se en una barriada més de Barcelona, va facilitar la creació d’altres petites empreses adoberes al mateix terme.

Així doncs , seguint una acurada tradició que va començar durant els anys 30 del segle XIX per mitjà de Francesc Valls bona part de les empreses es situen a Horta , en concret al carrer Sta. Amàlia i voltants.

Ja en 1906 ja hi havia 19 firmes del sector del cuir a Barcelona i 14 estaven en aquesta zona. Aquesta especialització geogràfica no va ser pas casual i evidentment tenia relació amb el fet de la presència d’importants cursos d’aigües en la contrada, torrents i principalment la Riera d’Horta, que era un element bàsic en el procès d’adobar la pell.

Al llarg de la dècada dels vint, el sector adober d'Horta s'estendrà al llarg pel passeig del Maragall que havia estat obert el 1901. Molt probablement sota la influència de la firma Juan Serrarosa y Cia. que el 1921 es presenta com el major contribuent de la zona. Aquesta empresa tenia una plantilla de 30 operaris.

Així, trobem gairebé a tocar la firma Viuda de Jaime Puigdemunt, resultar de la separació de Valls y Puigdemunt, amb 10 operaris de plantilla i les firmes de Francisco Condal i Emilio Hierro, ambdues al carrer Francisco Tarrega a la barriada de Can Berdura. Ja el 1934, trobem a Francisco Tomas al carrer Garcilaso. (2).

Respecte al tipus de pell, les més grans podien diversificar la matèria primera encara que majoritàriament utilitzaven pells de vedell. Seràn les més petites les que treballaren en pells de menys textura i qualitat.

La manca de tecnificació en el sector a Barcelona però, va provocar cap 1911 la pèrdua del mercat en front els adobers d’Igualada més tecnificats, ja que de seguida van incorporar el motor elèctric a la producció.

La majoria de les firmes instal·lades a Barcelona eren empreses petites de caràcter familiar amb una mitjana de deu operaris del tot necessaris atès que el procès de producció era encara molt manual. Finalment per la seva evident falta de competitividad i per altres raons relacionades amb aspectes d'insalubritat, olors molt desagradables  i aigues contaminades, van anar desapareixent.

Fonts d’informació.

(1) Atles de l’aigua d’Horta Guinardó. Publicació de l’entitat El Pou)

(2) Informació sobre les adoberies a Horta sobre un text de Francesc Cabana i Vancells

LA PLATAFORMA OBRIM TORRE GARCINI i altres entitats del Guinardó volem que s'escolti als veïns i veïnes del barri a l'hora d'elaborar el projecte d'obres de Torre Garcini.

Mapa del llibre Atles de l'Aigua - obra d'EL POU

Jo vaig néixer i viure allà on s’juntaven els dos torrents, el del Carmel que baixava per el carrer Llobregós, i el de can Carbassa, que venia des de més el passatge de les gavarres .. seguint per sota al pont de Marquès de Foronda i seguint el mateix traçat que existeix avui en dia, quan arribava al Torrent del Carmel, avui dia Llobregos, s’ajuntaven per continuar, avall per la zona més plana fins a Cartellà/Petrarca.

Per confirmar els noms de per a on passava el torrent del Carmel, que baixava per Llobregós des de el carrer Ciències, fins a passatge Marí, he vist en el planell que els noms no coincideixen amb el que jo us dic. No entenc el perquè els han canviat.

Quan arribaves a Llobregos/passatge Marí, el carrer ampla s'acabava i continuava a vall un carreró sense asfaltar que a ma esquerra quedaven les cases i horts conegudes com de Calantxo (no se com s'escriu) i a ma dreta quedava la part de darrera del col·legi Torres que hi havia a Marquès de Foronda, després sense deixa la ma dreta hi havia la part de darrera de sis casetes adossades, que ja no existeixen. Aquestes casetes, son les que feien xamfrà amb els 2 torrents: Torrent d’en Carbassa i Torrent del Carmel.

Una petita part del grn mapa de Barcelona realitzat per  Martorell el 1930

Aquestes casetes tenien dues entrades, una just al costat del pont del carrer Marquès de Foronda i l'altre per el Torrent de Can Carbassa. Hi tenien un carreró que les unia que es deia carrer de Sant Jaume.

Jo vaig néixer en el Num 5 d'aquelles casetes que per cert només tenien números senassos 1,3,5,7,9,11

El Torrent de Can Carabassa, rebia aquest nom, per que portava l'aigua sobrant de la mina de Can Carabassa. Suposo que també d'altres. Però des de la Mina de Can Carabassa portaven l'aigua a la casa. Avui dia és la anomenada torre neoclàssica de can Carabassa (1), que es manté a dins el col·legi Safa.

Pati de les casetes 1954. Foto Antonia Valls

Aquestes casetes tenien els corresponents safareigs, cada casa en tenia dos. Un servia per rentar i l'altre per esbandir la roba. L'aigua s'ha agafava dels tres pous que hi havien, un per cada dos cases. Fins i tot, hi havia un petit refugi, però deien que era molt perillós entrar-hi i estava tancat i mai ens hi van deixar entrar.

Com ja he intentat explicar els horts, safareigs, pous,... estava davant de les cases i traspassant-los pujava un petit terraplè per on s’arribava a Marquès de Foronda.

Entre els anys 1962 i 1967, com eren cases de lloguer, ens van prendre els horts i safareigs i van fer la casa de pisos que encara existeix i que té entrada tant per M. Foronda com per el torrent., just davant del Poliesportiu.

A l'esquerre del Torrent de Carmel, avui dia Llobregós, en front de la part de darrera de les casetes, estaven els safareigs i els estenedors de les bugaderes. Actualment plaça de les Bugaderes, i tots els horts de les cases del carrer Aiguafreda i Cal Andal però aquest tros era intransitable fins a la baixada de Can Mateu.

Foto familiar de Antonia Valls

Al davant de tot hi han els 5 horts, el sisè va desaparèixer quan es va construir el pont de Marquès de Foronda I es va fer la sortida que us he dit abans. A la esquerra al costat dels horts hi havia el refugi, que suposo es va fer mal bé quan van construir la torre a continuació dels horts I a sobre el refugi.

A l'esquerra si amplieu la foto, veureu els safareigs i pous. El fons les casetes, amb el seu jardí i el carrer que tenia la sortida al Torrent de Can Carabassa. De cases, a la foto se’n veuen 5 perquè la sisena quedava més tapada per la torre dels srs Bayona.

A la dreta tenim el torrent de Can Carabassa que passa entre la paret nostre i la paret més gran, més a la dreta, de Can Carabassa, veureu que es distingeix l'aigua que baixava per el Torrent.

La paret de Can Carabassa mirada des de aquí,sembla que s'acabi en els arbres que veiem, però no s'acabava. En aquells arbres hi havia la font que he explicat, i els camps que es veuen es avui dia, tot col·legi SaFa.

Darrera dels camps, a la dreta hi ha Cal Andal, i les cases del fons, son les del carrer Aiguafreda.

Just a la part de darrera de les casetes, hi havien als safareigs i terrenys que hi han actualment la plaça de les Bugaderes.

El Torrent de can Carabassa el van cobrir enre els anys 1967-1968

Aquel és un món que mica a mica fan desaparèixer les gran constructores en el seu afany d’esborrar tot el nostre passat rural.

Text i Fotografies d'Antonia Valls a qui li dono les gràcies pel seu valuós testimoni.

Casa Giol 371 Pg. de Maragall

L’arquitecte Guillem Busquets era el mateix que va parcel·lar i dissenyar la urbanització de les terres de la senyora Montserrat de Casanovas, qui personalment revisava els plànols de les primeres cases que s’hi van construir la fi d’assegurar-se que s’ajustaven al que ella havia disposat pel nou barri.

En una part d’aquestes terres, es van bastir posteriorment, les cases de la Cooperativa de Periodistes, alguna de les quals han estat declarades patrimoni protegit . També es demana la mateixa protecció per a la resta  d’edificis de la Cooperativa, que malgrat tots els entrebancs soferts  al llarg dels anys,  per sort han sobreviscut.

Joan Giol en un retrat del pintor Josep Nogue.  Fons familiar.

Joan Giol Huguet també va comprar la parcel·la que correspon al número373 del mateix passeig de Maragall, on es va construir una torre aïllada amb un gran jardí, construïda en 1918 per l’arquitecte Bienvenido Caballol Moran, que durant alguns anys va ser residencia de familiars del propietari i després llogada a d’altres persones.

Edifici del Pg. de Maragall 373

Quan el 1914 va entrar en funcionament el Grup Benèfic de la Junta de Protecció a la Infància, Lluís Maria Folch i Torres va ser nomenat director. Aquesta entitat disposava de diferents residències on duia a terme una gran diversitat de serveis per afavorir una millor vida a a nens procedent de famílies modestes o simplement que no tenien família., entre elle algunes situades a la barriada d'Horta, como podrem omprovar .

La seu principal va ser dissenyada per Enric Sagnier  (guardonat amb el premi del 1917 al millor edifici urbà de la ciutat) i construït (1913–1916) en uns terrenys cedits per l’Ajuntament, al carrer de Wad Ras, va acabar omplint tota l’illa. Al Grup Benèfic hi vivien els nens del carrer, que demanaven caritat, la majoria calçaven espardenyes velles o foradades i anaven mal vestits. Els anomenats “trinxeraires” El 28 de desembre de 1915 es va inaugurar oficialment;.

En Bonaventura Gassol *, sobre els anys 20 es va establir a Barcelona i va ingressar a la Protecció de Menors, on va cooperar activament en la tasca iniciada  per  Lluis Mª Folch i Torres que va estar al capdavant de la Junta de Protecció de la Infància (o de Menors, segons altres).

Casa Giol Pg. Maragall, 371, per la part del darrera on tenia entrada també al edifici del nº 373.  Fons Carme Martín. Autor desconegut.

Les dues cases en una mateixo foto vistes des del Pg. de Maragall.  Autor desconegut, postal d'època.

En la dècada dels vint aquesta Institució va ocupar els edificis dels Passeig de Maragall números371-373, en fotografies de 1927 i 1929, tant aquest edifici com el de la casa del núm. 371 del Passeig de Maragall (pròpiament casa Giol), van ser la seu dels serveis de tutelatge de menorsdirigida per Lluís Maria Folch i Torres a Horta.

Noies en un taller de costura  de l'edifici del núms. 373. Fons Carme Martín, autor desconegut.

Lluís María Folch i Torres (de avis i besavis hortencs), fou periodista, crític d’art, professor i pedagogi destacà en la seva tasca d’orientació i rehabilitació de menors delinqüents en el context de la Junta de protecció de la Infància.

Branca de la família Brossa d'Horta, avantpassats de Lluís Maria Folch i Torres. Part del seu arbre familiar.

Lluís Maria Folch i Torres. Foto de la Fundació Folch i Torres

Casa del Bon Repós i el seu servei de dides per a nens necessitats.

Acabada la Guerra Civil les cases 371-373, van tornar a llogar-se com habitatges.

A finals dels seixanta l’edifici del núm. 373 també va ser seu de l’escola Heura i posteriorment de l’escola Arrel.

En quan a la casa núm 371 del mateix Passeig de Maragall, va transformar-se en la seu de la revista

Finalment es convertí en llar d’avis i actualment està en projecte la seva rehabilitació de tot l’edifici.

* Bonaventura Gassol Rovira. més conegut com a Ventura Gassol, la néixer en La Selva del Camp, en 1893 i morí en 1980. fou un destacat poeta i polític català.

Fonts informatives : Santi Giol, Fundació Folch i Torres https://fundaciofolchitorres.org/; Wiquipedia.

*Bonaventura Gassol Rovira. Bonaventura Gassol i Rovira, més conegut com a Ventura Gassol, va néixer en la Selva del Camp el 1893 i morí a Tarragona el 1980,  fou un destacat poeta i polític català.

El Casino Familiar Hortenc estava situat al carrer Santes Creus, al costat de l’edifici de l’Ajuntament d’Horta, possiblement molts de vosaltres haureu vist la foto  de l'avui plaça de les Santes Creus, aleshores de la «Constitució» ja que així es va anomenar durant uns anys, plena de gent sobretot homes amb barret, la foto és de 1923 i es va fer durant la Festa de la Bandera.

Plaça de la Constitució 1923, Homenatge a la Bandera, Foto Brangulí

Com podeu observar al costat del que era l’Ajuntament es veu un edifici de dues plantes amb una bandera que cobreix els balcons del primer pis i a dalt al terrat l’asta amb la senyera voleiant al vent, aquest era la seu del Casino Familiar d'Horta,  un tros d’història que ja ha desaparegut.

Peròs seguim amb la història del Casino Familiar Hortenc, que es va néixer l’últim terç del segle XIX  concretament en 1887 es va instal.lar en aquest edifici fins a primers del segle XX,  ja que poc desprès l'edifici es convertí  fins l’any 1936  en la seu del  «CENTRE CATALÀ» i fou el local de la «Lliga Regionalista» partit polític que havia estat dirigit entre d’altres per l’Enric Prat de la Riba (1) que fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (2), des de 1914 fins la seva mort en 1917. Desprès el cap visible d’aquest partir fou Francesc Cambó, mort a l’Argentina en 1947. (3).

El Local ja era molt obsolet els últims anys de la seva existència, la qual cosa obligava a aixecar un envelat perquè els seus socis i simpatitzants celebressin la Festa Major.

S'ha de reconèixer però que l’edifici i els seus locals havien fet un bon servei a Horta. Estava situat dins al rovell de l’ou, ben bé al costat paret per paret amb la plaça del Comú o de la Constitució, com encara consta en una placa, que hi ha a la façana de l’antic Ajuntament, miraculosament salvada, no sabem si per ignorància dels que van guanyar la Guerra Civil, però allà hi continua.

En la foto de Brangulí prestigiós fotoperiodista de l’època, es pot comprovar el poder de convocatòria que tenia aquell partit aleshores al barri d’Horta, motiu que el va portar a guanyar les eleccions municipals de 1934 a Horta per aquest motiu i perquè alguns partits d’esquerra van demanar que els seus partidaris s’abstinguessin d’anar a votar.

Les dues fotos que segueixen mostra l’enderrocament del local, que disposava d’una petita sala d’espectacles, amb un petit primer pis que, no sabem el motiu però, l’anomenaven la camaril·la», i que és molt similar en quan a dimension al que té l’Ateneu en el seu local del carrer Pere Pau.

Tornarem a principis del segle XX,  quan uns quants socis afiliats a la lliga Regionalista varen pressionar per tal que el Casino es convertís en un Centre de la Lliga, amb l’oposició de la majoria que no volien que la seva associació fos la seu d’un partit polític, Desprès de considerables enrenous entre els socis amb opinions i posicions obertament diferenciades , finalment l’edifici del carrer Santes Creus, que estava al nom de la Lliga va guanyar i quedà com a seu de la Lliga, com ja hem indicat més amunt.

D’allà l’Entitat passarà sota el nom de Casino la Verbena a can Forga de la plaça Eivissa, i desprès es traslladà al Cine Unión sota el nom de Casino Unión.

Finalment alguns seguidors de la Lliga continuadors de l’esperit del Centre Catalanista, varen fundar 11 de juny de 1917 una nova entitat sota el nom Foment Hortenc , van comprar la finca de carrer Alt de Mariner 15 per tal d’aixecar la seu de la nova entitat, però aquesta ja és una altra història.

(1) Enric Prat de la Riba i Sarrà, advocat i periodista, fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle xix. Va participar en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa. Viquipèdia

(2) La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes catalanes de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.(Viquipèdia)

(3) Francesc Cambó i Batlle, Francesc Cambó i Batlle fou un empresari i polític català conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, ferm defensor que el catalanisme intervingués en la política espanyola, fou ministre en diversos governs espanyols.Viquipèdia.