Quantcast
Channel: Memòria dels barris
Viewing all 231 articles
Browse latest View live
↧

CAN GRESA - LA TORRE GROGA

August 28, 2013, 1:28 pm
$
0
0
La superfície en groc indica la situació de la masia

Per molta imaginació que hi posem costa intuir com era fa dos cents anys el territori que ocupava l'antic poblet de Sant Genís del Agudells, solitari en mig d'un paisatge de muntanya, ple de prats, vinyes i bosc, amb la seva església i cementiri i una dotzena de masies disseminades al seu voltant.

Vista del territori des de darrera Sant Genís del Agudells

Can Gresa sota  Sant Genis dels Agudells al centre de la foto

El nucli va créixer, com la majoria de vegades, al voltant d'aquesta església de nom Sant Genís del Agudells datada en el segle X, i estava format per masies i camps de cultiu,entre las que estaven Can Safont, Can Barret, Can Besora, Can Borni, Can Gomis, Can Gresa, Can Janer, Can Piteu y Can Figuerola.

Per acostar-nos una mica a com era l'entorn, haurem de llegir la descripció que hi feia el Baró de Malda, en el seu Calaix de Sastre, on recull l’excursió als Jeronis del 17 d’octubre del 1801, en el que ens descriu part de la seva orografia: Sortien d’Horta, enllaçant amb el camí que estem tractant a Sant Genís dels Agudells. Jo muntava sobre del matxo d’un tal Ros, sense sàrria; i per fi, que a la vora de les parets del monestir de Sant Jeroni. Deixada la riera i les  casetes d’Horta,hem passat per la vora de la torre de Rossell, i allà informant-nos per un home quin camí teníem que prendre, guiant-nos ell a Sant Genís i  allà cerca, pujant per caminets a les vores de muntanyes, amb l’hermosura de tanta frondositat de boscos i demés arbustos, tanta caçaria que es veia en muntanyes i planures, amb lo mar i descobriment de Montjuïc; lo blau celeste sense un petit núvol, i el sol, que ens torrava un poc al ser a lavora del poble de Sant Genís.Nos ha eixit per aquelles brenyes lo Felip, tieso en sa haca fent-la trotar, i unint-se a   tota  aquella burriqueria i separant-se  un poc d’està, per allargar per millor camí que el nostre, prou empinat son passeig. I Nos hem trobat ja junts, apeats i dels ases i burres dintre del recinto i de Sant Jeroni de Vall d’Hebron a un quart de deu tocat”.

En aquest entorn ens ocuparem d'una de les masies Can Gresa, ubicada prop de l'església de Sant Genís dels Agudells, també coneguda com la torre groga pel color de la pintura de les seves parets exteriors i per parlar de masíeshem de tornar una vegada més al llibre de Desideri Díez LES MASIES D'HORTA.

Can Gresa era una de les tantes masies de la Vall d'Horta que es bastiren a causa d'una de les epidèmies que va afligir Barcelona - ens indica en Desideri - en concret la de la febre groga. Quan aquesta epidèmia va arribar al seu punt més alt, es va fer un altar en l'esplanada que s'estenia davant la façana oriental de la masia on s'hi celebraven misses els dies festius per tal que els veïns poguessin seguir-la des de la masia respectiva sense haver d'anar a l'església on, l'aglomeració de persones, podia ser causa de contagi.

Can Gresa

Can Gresa era una masia d'aspecte sever i senyorial, amb una galeria porticada i una torre mirador que daten de l'any 1830, que fou renovada i ampliada, coneguda fins aquells moment com Can Termes i documentada des del segle XVIII.

Un altre personatge habitual de finals del segle XVIII i principis del XIX, que apareix molt sovint descrivint el territori català i per sobre de tot del de Barcelona i els seus voltants, és en Francisco de Zamora que era, d'altra banda, el més proper que en l'època podia ser un espia del govern central.

Aquest personatge ens dóna la següent pinzellada de l'indret i la masia:

“Al lado del camino y bajo la Casa de Falcó, a poca distància se halla una casa de labradores, aunque con poca tierra, de cuyas mujeres, madre e hija, és la indústria de llevar agua de la fuente, que el vulgo llama Groga a la ciudad de Barcelona. Los hombres son padre y dos hijos, se emplean en labranza, pues como es corto el patrimonio, van de jornaleros a donde les llaman. Llàmase la casa de Mestres, por otro lado de Marieta Andalà”

El nom de Can Gresa prové dels qui foren els seus propietaris a partir de 1930. La darrera propietària fou Rosa Gresa, vídua de Picó. En Morir aquesta sense descendència, els hereus de la masia en van fer donació a l'Hospital de Sant Pau.

En A. Duran i Sanpere, a “Divulgación Històrica” de 1945, recull l'existència d'aquesta masia quan descriu el seu passeig per Sant Genis dels Agudells, que comença el seu trajecte des del camí de Natzaret a tocar del passeig de la Vall d'Hebron:


Can Gresa al centre la casa que destaca en blanc
"A los pocos minutos de ascensión por la cuesta con que aquel camino de Sant Genís se inicia, descubrimos en su orilla izquierda, escondidas casi entre la maleza, las ruinas de una pequeña capilla, Sant Crist del Camí del 1782, de la casa llamada Can Besora, situada al otro lado del camino, en los terrenos que ahora ocupa el Orfanato Ribas… a pocos pasos hallamos, ganada ya la cuesta, a nuestra derecha, un portalón de hierro que cierra la entrada a un corto sendero que conduce a una de las casas mas antiguas de esta parroquia, la denominada Can Figuerola…. Vueltos de nuevo al camino, este (dibuja un acusado recodo desde el cual se divisa ya el panorama de Sant Genís….De aquí seguimos unos cuantos metros en línea recta y damos de cara con la finca denominada Can Piteu…Saliendo de Can Piteu, el camino desciende en rápida y breve pendiente hasta alcanzar el vado del torrente que lo atraviesa, en cuyo lugar rara vez deja de oirse el canto de algún ruiseñor. Iniciase aquí una pequeña cuesta a cuya mitad se encuentra, con entrada por la ladera derecha del camino, otra antigua casa, llamada de can Termes,..conocida también por Can Gresa…"  

La masia va ser expropiada i enderrocada per l'Ajuntament de Barcelona i el seu espai ha estat destinat a resoldre algunes de les necessitats del barri de Sant Genís dels Agudells.

Avui dia s'ha construït un edifici que és el centre Cívic de Sant Genís dels Agudells.

Centre Cívil de l'Ajuntament en el  lloc que ocupava Can Gresa





↧
Search

Cinemes UNIÓN i HORTA, els primers del barri

September 29, 2013, 3:48 pm
$
0
0
Quan jo era una nena, només hi havia dos cinemes a Horta, el de dalt, cinema Unión i el de baix, el cinema Horta.

El local del cinema Unió ha sofert diferents modificacions al llarg dels anys, des de que es va construir en 1917, ens referim al local que la majoria de nosaltres coneixem que estava situat a la plaça Eivissa.

L'origen del Cinema Unió però , es remunta a 1910, llavor li deien el cinema Vell (això de vell i nou ha anat canviant al llarg dels anys , ja que la gent s´hi referia d'aquesta manera d'acord amb les novetats que es produïen), i tenia la seva entrada per la plaça Santes Creus, i una altra al final de les escales del carrer Fulton..


L'edifi que el veu a la dreta darrera el pont, és el primer cinema Unión al que s'accedia des del
 pont  de la riera i des de la Plaça Santes Creus. Foto del llibre d'en Mingo Borràs


S'hi projectaven pel·lícules en episodis pels menuts, per posar un exemple “La Moneda Rota”, i també una vintena d'episodis per a la gent gran com fou la història “Llibertat”, que era el nom d'una noia molt maca, que en tenia 24, els últims del quals ja es van projectar en el cinema dit aleshores Nou, de la Plaça Eivissa, això succeí en 1917 donat que el de la plaça Santes Creus va tancar.

Façana del Cinema Unió poc desprès de ser inaugurat a la Plaça Eivissa

Els propietaris del cinema eren aleshores dels Srs. Lletjós i Garreta, desprès fou adquirit pels ascendents del que en seria finalment el propietari quan va tancar el Sr. Josep Ribó Corretja.

La pel·lícula la sonoritzaven només les notes musicals d'un piano que un del propietaris tocava a peu de pantalla. L'etapa de entre 1915 i 1930 fou la gran època del cine mut. Si bé la primera pel·lícula sonora es filmà en 1927, crec recordar que es deia “El trompetista”, no va afermar-se decididament fins 1930.

Eren pel·lícules en les que es van donar a conèixer artistes com Charles Chaplin, Buster Keaton, Harold Lloyd, i d'altres.

El cine Unión fou molt popular, i tal com s'ha dit més amunt, va obrir les seves portes projectant els últims episodis de Llibertat.
Façana del cinema unión en els anys 30

Pati interior on es penjaven les escenes de la pel·lícula

La porta i el local del cinema Unión contemplats des d'una casa de la plaça Eivissa

Tenia la taquilla a la façana del carrer, al costar hi havia una porta amb reixat de ferro flanquejada per dues parets amb esgrafiats modernistes i coronades per un final en forma d'arc, igual que la llinda de la porta de ferro, en mig de les quals destacaven un globus de llum. Aquesta porta, donava entrada a un patí on es penjaven escenes de les pel·lícules a projectar protegides. Això si, per fil·lats a la fi que la canalla no se'ls endugués Al fons del patí a l'esquerra, una porta amb espitllera de vidre vermell permetia l'entrada al cinema. Allí en Joan Ribó, en “Miquelet”, collia les entrades i les dipositava en una petita bústia que tenia al seu costat. Finalment acompanyava al públic a la seva butaca.

El pati de butaques era molt reduït i molts cops hi havia espectadors dempeus que treien visió al que estaven asseguts. Els dies d'estrena es feien unes llargues cues que arribaven fins tombar el carrer Major (c. Horta), també hi havia llestos que intentaven comprar l'entrada a les persones que estaven ja a prop de la taquilla, i a córrer per agafar cadira.

Aquest cine tenia personalitat pròpia donada per la seva situació, el patí d'entrada, les seves columnes al vell mig del patí de butaques i pel rengle de dobles butaques reservades per a l'ús exclusiu del Dr. Yglésias i família, tota una eminència a la barriada.

Situat a la dreta de la pantalla un càntir de llauna romania sobre el terra fermat amb una cadena i il·luminat per una petita llum vermella. El canti es veu que era la joguina de la canalla que xarrupava directament del broc.

Del llibre d'en Mingo Borràs
A la porta del cinema es disposava el quiosc de la dona que venia cacauets, que malgrat les seves reduïdes dimensions s'hi venien també, tramussos, caramels , xufles, pegadolça regalèssia sobres sorpresa i d'altres galindaines d'aquelles que agradaven tant a la canalla, en novembres per Tots Sants també es venien castanyes. La família que el regentava va estar en la plaça Eivissa des de 1903 fins a 1980, passant la propietat de pares a fills.

En acabar la guerra civil, el règim va obligar a que tots els cinemes del país a que passessin el noticiari Nodo que dispensava a tots els habitants del país la dosi de propaganda que entenien els era necessari, així a partir de 1942 totes les sales estaven obligades a acatar aquesta “norrna de obligado cumplimiento”, . Començava la Sessió amb una foto d'en Franco i els espectadors estaven obligats a posar-se de peu i cantar l'Himne Nacional amb el braç alçat, qui no tenia ganes de cantar rebia les oportunes represàlies per suposada “inafección al régimen establecido”.

A la fi d'exaltar les “nobles maneras i costumbres del pueblo español” , també s'establia l'obligació que una de cada sis pel·lícules que s'exhibien fos espanyola.

Com el propietari del cinema Unión ho era també del cine Carmelo, les bobines de les pel·lícules es transportaven d'un a l'altre local en bicicleta i algunes vegades el públic s'havia d'esperar donat que el rotllo no havia arribat.

Totes les cintes passaven per la “censura” i sofrien talls importants, sobretot aquelles de moral sospitosa, que eren precisament les més interessants pels espectadors en l'època, i algun cop fins i tot arribaven a canviar el grau de parentius dels protagonistes per evitar relacions adulteres, com en cas de la pel:lícula Mogambo del Clark Gable i Ava Gagner. Així en el guió Grace Kelli, passava d'estar casada amb l'home que l'acompanyava a ser la seva germana, tot intentant amagar el gran pecat de la dona, així doncs, els ex-esposos es convertien en dos germans molt carinyosos, coses de la censura.

Durant un temps es van fer espectacles dits de “variétés” que eren molt populars, els cantants que hi actuaven tenien noms ostentosos i altisonants. Totes les cantants que hi actuaven eren “una gran estrella de la canción española” i no faltava mai alguna “canzonetista” que actuava de forma insinuant i que ensenyava una part petita del seu cos, circumstància molt celebrada entre la concurrència masculina.

L'aspecte del cinema Union, va anar canviat al llarg dels anys, així en la dècada dels cinquanta , concretament el 11 de junio de 1951, el propietari del cinema aleshores Josep Ribó Corretja, va decidir construir un cine nou sobre el mateix edifici antic, el projecte de la construcció va ser dirigit per l'arquitecte Adolf Florensa, autor també de l'església de Sant Antoni de Pàdua del barri de Can Fargues i també del centre social de la mateixa barriada, recentment renovat, ell mateix disposava d'una torre en aquell barri.
A la dreta el cinema Unión en obres en la dècada dels 50
En 1952 es va demanar el permís d'obres i així es va vestir l'edifici que la majoria de nosaltres vàrem conèixer, que disposava d'una façana de 35 metros lineals. Tenia cinc portes i un vestíbul d'entrada amb unes escales que pujaven a la part superior, sota de les quals estava la taquilla. Al costat de les escales la porta d'accés a la Sala amb un rètol de llum amb la paraula Èxit, que aleshores tant petita com era, no sabia en absolut que significava. Al voltant del vestíbul es representaven escenes de les pel-licules que es projectaven o que s'havien de projectar en el futur.

A la dreta l'edifici del cinema Unión en construcció en la dècada dels 50. Foto Glòria Mayol

Platea estava a la part de baix amb un aforament de 700 local·litats i l'anfiteatre 336 a la part de dalt. A la canalla, sobretot als nens, els encantava d'allò més anar a seure a dalt, des d'on tiraven tota mena de coses als espectadors de sota.




El cinema en ple funcionament. . Del Llibre Cines de barrio.


Aquest local va sobreviure fins 1975, en el seu xamfrà s'ha construït un edifici d'habitatges i en la seva planta baixa s'ha instal·lat una agència de viatges.

La façana del cinema quan ja estava tanca als anys 80

El cine del carrer Horta 31-33, el de baix, va prendre el mateix nom del carrer on s'ubicava. estava ja molt i molt atrotinat quan jo era petita. Es pujava a la porta d'entrada per unes escales, la taquilla s'obria al carrer i a sobre s'hi penjaven els cartells de les pel·lícules del dia. La platea s'organitzava en tres passadissos, un de central i dos de laterals, i una pluralitat de columnes que sostenien el sostre. El terra era ple de pipes i paperets de caramels. Funciona solament els dijous, dissabtes i diumenges. Era conegut popularment com el cine de les rates
Porta d'entrada al cine Horta.
Es va inaugurar en 1925 i tenia una capacitat per a 1000 persones, els film inaugural fou “El Gran desfile”, d'en Jhon Gilbert.

En febrer de 1934, va ser robada la recaptació del cinema a punta de pistola quan era traslladada en taxi pels senyors Luís Rey Pedrosa i Juan Nacer Ramos, quan eren al Pg. Maragall a l'alçada del C. Dante, el conductor es va adonar que els seguien . El cotxe va rebre quatre impactes de bala i es va veure obligat a parar. Els lladres van robar 700 pessetes de les que 400 eren fruït de la venda d'entrades, mai no els van trobar.

En 1954 era el seu propietari Joan Blanch Sanmartí que ho era també del cine El Dorado del Guinardó. Va fer posar mosaic al terra de tot el cine i va fer realitzar diferents petites obres, com canviar una porta de fusta per una altra de metàl·lica i fer construir les escales de l'entrada.























El local pel seu aforament es va utilitzar també per a la celebració de mítings polítics i d'altres actes com :

  • 13 novembre de 1932 míting del Partido Republicano Radical 6 de juny de 1933 ,
  • 22.9.1935, es va oferir un concert per l'Institut Orquestal de l'Associació Obrera de Concerts.
  • 9. juliol de 1976, per celebrar el 40 è. Aniversari de la fundació del PSUC, el primer míting polític que es va celebrar a Barcelona des de l'any 1939

El cinema Horta va tancar les seves portes l'any 1969 en morir el seu propietari, la seva vídua va vendre el local a Josep Ribó Corretja propietari també aleshores dels cinemes Unión, Dante i Carmelo. El Sr.. Ribó i d'altres socis el van convertir en una sala de bingo i un gran parking.


El local del que era el cine Horta, avui Parking. Fotos Joan Marca Pérez de Tudela


Per totes aquelles i aquells que us agrada la història dels cinemes de barriada us recomano el llibres CINES DE BARRIO, de Roberto Lahuerta Melero, qui fa un repàs de tots el cinemes de barriada de la ciutat de Barcelona.


  • Fonts d'informació : Llibre Històries d'Horta d'en Mingó Borràs i Cines de Barrio de Roberto Lahuerta Melero.
↧
↧

HISTÒRIA DE LA RAMBLA VOLART

October 14, 2013, 11:09 am
$
0
0
A finals del XIX els habitants del poble de Sant Martí de Provençals accedien al seu barri de muntanya tot pujant per l'antic camí del Guinardó que es situava més o menys on ara hi ha la Rambla Volart, en arribar al carrer Flors de Maig girava a la dreta i dibuixava en el seu darrer tram una giragonsa amb pendent que encara ens conserva en els carrers Feliu i Antic del Guinardó..

Mapa de la contrada de 1890, no massa precís en quan a situació

El camí del Guinardó era la senda per la que molts diumenges els martinencs pujaven fins a la Font de Cuento i també els dimecres de Cendre a enterrar la sardina, estava molt de moda fer fontades, balls i berenars, tant a la Font de Cuento com a la Font d'en Fargues,

A mitjans del segle XIX a les masies que hi havia de segles a la contrada es van anar afegint petites torretes d'estiueig i grans mansions de gent amb possibles que van decidir fugir de la Barcelona insana i així van anar poblant les muntanyes del voltant.

Les terres del Guinardó restaven en mans de uns pocs terratinents: els Mascaro, Finestrat, Casanovas, Vintró, Peguera, Borràs, Castellvell, Milans Sampere, Vélez, Lemos, Tord, entre d'altres, però qui realment va ser decisiu per a la futura urbanització del nou barri fou Salvador Riera i Giralt.

El 18 de juny de 1894 Salvador Riera comprava el Mas Guinardó i les seves terres, aleshores propietat de Catalina Oms i Garriga i del seu fill Josep Sagués Oms. (clicar sobre el link de sota per saber-ne més).

Mas Guinardó


L'escriptura es firmà davant del notari de Sant Martí de Provençals Sr. Joaquim Volart i Pou, l'home que el va assessorar en totes les operacions que van dur a terme en el barri i que posteriorment fou recompensat tot posant el seu nom al que aleshores era el carrer més important de la urbanització.



Fotos de Miquel Pera

Tanmateix però, la urbanització de la contrada ocasionà alguns problemes degut a les conduccions d'aigües residuals de la urbanització al propietari del Mas Viladomat, amb el propòsit de donar-los fi  Salvador Riera va comprar finalment també el Mas Viladomat als hereus de confiança del Reverend Josep Oriol Parés i Comaduran, antic propietari del mas.

L'única foto que es coneix del Mas Viladomat, vista del canto que donava a la Rambla Volart

En el llibre d'actes de Sant Martí es recullen els moviments, segons els acords del dia 17-2-1897 diu així “ De conformidad con lo informado por el mencionado arquitecto municipal y Comisión Segunda, aprobose el proyecto de modificación de la urbanización del manso Guinardó, ya aprovado, solicitada por Salvador Riera con instancia de catorce de abril del año último, y aprobose también la urbanización del manso Viladomat solicitado en dicha instancia, aceptándose la denominación de las calles de dicha modificación y urbanización que se consignan en los respectivos planos....”.

A tot aquest seguit de dates tan ben encadenades, cal afegir una altra de ben significativa, el 20 d'abril de 1897, és a dir, dos mesos desprès de la legalitzar la urbanització, l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals és agregat al de Barcelona. Tot fa pensar que es tractava d'una maniobra prou estudiada per aconseguir la seva legalització abans que les competències municipals passessin a l'Ajuntament de Barcelona. (segons explica Josep M.. Huertas Claveria).

En 1897, quan Sant Martí va ser agregat a Barcelona, hi havia al Guinardó 60 edificis.

Comprat el Mas Viladomat, el Sr. Riera i família es van traslladar a viure-hi, essent coneguda la casa des de llavors com Ca la Sileta, que és com s'anomenava a la dona de Salvador Riera, el nom complert de la qual era Cecília Estapé Giralt, una dona amb molt de caràcter, Can Viladomat estava situada a la cantonada de Pare Claret amb Rambla Volart, disposava d'un gran jardí i capella pròpia, de fet va ser el primer lloc on es va celebrar missa en el Guinardó.

Salvador Riera i família. Foto de la propia família Riera.

A partir d'aquell moment l'antic Camí del Guinardó passà a dir-se Rambla Volart. En un plànol de 1914, es troben ja citats la majoria dels vells carrers de la urbanització.


Mapa de 1914. Institut Cartogràfic de Catalunya. 

D'aquells primers anys tan sols es conserven els noms de la Plaça Salvador Riera, antic del Guinardó,  que envolten el mas Guinardó. També es mantenen els carrers de Grècia, Feliu, Villar, Rambla Volart, La Vinya i Xiprer.

Ja en 1900 hi havia alguna edificació d'escàs valor una de les quals estava ocupada per un bar de menjars conegut com Can Tiberi, destinat a berenador, que era parada obligada entre Sant Martí i Guinardó, situat a la Rambla Volart cantonada Flors de Maig. Desprès es va convertir en forn de pa i finalment va tornar a ser taverna.  Aleshores la regentada el sr. Cristóbal Pagés, anomenat per tots “el Ros”, que al mateix temps era contratista d'obres, raó per la qual moltes de les cases de la barriada foren fetes per ell.

Can Tiberi. Fotos Miquel Pera

Encara als anys 80 per podien llegir en la parets les antigues pintures mitjançans les quals es donava a conèixer Can Tiberi. Can Tiberi, se sirve agua fresca i a l'altra cantó de la porta hi destacava la paraula VINOS.

L'any 1928, ja existia la bodega La Bohèmia al núm. 39 de la Rambla Volart, sembla ser que el seu propietari era famíliar del propietari de la fàbrica de cerveses LA BOHEMIA, que desprès es va convertir en la DAMM.

A la porta de la dreta estava la Bodega La Bohemia. Fotos família Pallí




Aquest senyor a més tenia arrendada a la barraqueta que hi havia a prop de la Font del Cuento, hi tenia una gramola i la gent ballava els dijous i dissabtes i alguns diumenges, prop de la barraqueta es situaven uns lavabos tant per a homes com per a dones que sempre estaven molt nets.

En el carrer també hi havia una lleteria, les vaques de la qual estaven instal·lades en un estable a la pujada del Mas Guinardó, allà on anys desprès s'hi jugava a la petanca.

A dalt de tot de la Rambla Volart es va plantar l'últim embalat per una festa major del barri, entre els carrers Juliol i Bisbal..

La majoria de cases que es van construir eren estretes i fondes, a l'abast de petits rendistes, botiguers i menestrals que sortien d'una ciutat insana com Barcelona i es van bastir  prop del Mas Viladomat els primer anys del segle XX.

Entre 1906 i 1917 tot l'indret va patir un canvi important  es van començar a bastir cases i a obrir carrers, la primera plaça del barri va ser la dedicada a Salvador Riera en 1896. També hi havia d'altres dedicades a persones  que van contribuir a la creació del barri o relacionats amb la família Riera eren els carrers, Villar, que era el cognom  de l'arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals que va donar el permís per urbanitzar el Guinardó, Feliu que era el cognom del gendre de Salvador Riera, Estaé que era el cognom de la seva muller.

A primer de segle  en el barri no hi vivia encara molta gent , el metge que els atenia quan estaven malalts era el dr. Ribera que es traslladava en tartana des de la seva casa del Pg.. Maragall prop de Font d'en Fargues.

  • A primers de 1900 es construeix un edifici on s'instal·la la primera clínica del dr. Còrdoba sota el nom de INSTITUTO MÉDICO PEDAGÓGICO, que entre 1915/16 es va traslladar a Can Mascaró. Aquest edifici desprès es va transformar en una escola el Liceo Manjon que més tard es denominà Castro de la Peña.


  • 1902 es construeix la casa Aloy a la Rambla Volart 64, del mestre d'obres Pere Bosch i Cadellach, avui dia desapareguda malgrat alguns dels seus ornaments apareguin en l'edifici de pisos que s'hi ha construït.


    Casa Aloy. Del bloc MODERNISME

    Edifici construït on estava la casa Aloy. Van conservar la porta i la data de la constucció de la casa


  • 1903 es construeix la casa modernista de Rambla Volart 58, l'arquitecte és Joan Maymó i Cabanellas. Aquesta sortosament encara dempeus.




  • El 18.7.1906 es crea la primera comunitat de propietaris del Guinardó, en formaven part 49 veïns.
  • 1907 es crea al damunt de tot del carrer la primera escola. Els senyors Josep Parramon i Francisca Tubau encarregaren als constructors José Aragall e Hijos la construcció d'una escola per un import de vint mil pessetes amb el nom de “Colegios Municipales del Guinardó”, segons consta en un document dels constructors del 18 d'abril de 1908. Tot i que es va acabar de construir, l'Ajuntament no va concedir el permís d'obra fins a l'1 de febrer de 1909.
  • 1908, s'instal·la la il·luminació al carrer.
  • 1916, mor Salvador Riera el 9 de juliol.
  • 1916, es construeix l'empedrat del carrer.
  • 1917, es demana una parada de tramvia prop del començament de la Rambla Volart.
  • 1917 es crea l'escola municipal Sardà i Salvany, en e mateix lloc on havien estat els Colegios Municipales del Guinardó, abans indicats. Actualment el nom de l'escola és Tresfonts.

Ara  s'anomena Escola Tresfonts. Composició Miquel Pera


Història de l'escola Sardà i Salvany
  • 1917, es col·loquen 10 bancs de pedra en la Rambla Volart, dels que actualment només en queden dos.

Un dels dos bancs que queden dels deu de l'època
  • 1926, es reclama una xarxa de clavegueram
  • 1930, es planta l'arbrat que feia ja temps que es demanava.
  • 1930, 29 de gener mor Cecília Estapé Giralt

Com no hi havia pràcticament cotxes pels carrers, les famílies sortien a la porta de casa a l'estiu a prendre la fresca amb les seves cadires i comentaven les novetats del barri i es feia tertúlia, de vegades se'ls hi unia el vigilant del barri mentre la canalla jugava en mig del carrer.

En les cruïlles dels carrers amb Rambla Volart, es plantaven les fogueres per Sant Joan que es muntaven amb tots els mobles vells dels veïns, la canalla s'ho passava d'allò més  bé, es treien taules i cadires i el veïnat es menjava la coca i es bevia “xampany”, que no era una altra cosa que vi gasificat




1949-50, es va bastir un dels primers blocs de construcció massiva de habitatges al barri, quan en morir Cecíla Estapé les seves filles van vendre la casa i Can Viladomat va ser enderrocada , en el seu lloc es van construir els habitatges de la Caixa D'estalvis que es va inaugurar pel novembre de 1949, en aquests habitatges es van instal·lar unes mil persones i  va començar una nova època, pel carrer i per la barriada.



  • Fonts informatives: "Parlem de Guinardó" d'Enric Marimon, "Tots els barris de Barcelona" de Josep Maria Huertas Claveria i Els Barris de Barcelona, editat per l'Ajuntament de la Ciutat. Algunes fotos i històries del carrer de Miquel Pera veí de la Rambla Volart.



↧

ELS LLUÏSOS D'HORTA

October 26, 2013, 11:52 am
$
0
0
El primer record que em ve al cap en relació a els Lluïsos d'Horta prové de 1957, quan essent una nena i en un final de curs, l'escola-parvulari a la que els meus pares em van dur, va muntar una petita funció sobre el conte de  "Les set cabretes" i a mi em van fe fer de cabreta.



Recordo el fet més per les fotos que conservo que no pas per una altra cosa, donat que jo tenia aleshores 7 anys i no havia trepitjar mai un escenari, ni que dir té que no n'he trepitjat mai més cap.

Cadires de fusta de la sala
Desprès, una mica més gran, quan el meu pare es va fer càrrec circumstancialment del projector de pel·lícules de la sala dels Lluïsos, un artefacte gran que funcionava amb carbons,  recordo les sessions de cinema, les pipes que formaven una catifa sobre el terra, els seients de fusta tan incòmodes que t'obligaven contínuament a canviar de postura i que en conseqüència produïen un soroll constant, la calor o el fred de la sala d'actes que com és natural no estava condicionada, etc..







Can Boter en plena decadença
Recordo també que des del balcó del pis de dalt, contemplava la torre que estava situada davant per davant de l'edifici del Centre Can Boter, que tenia en mig del jardí un petit estany ovalat ple de plantes aquàtiques o quan per Setmana Santa, anavem en fila india des de l'escola de La Cooperativa al carrer de La Plana fins Els Lluïsos al carrer  Feliu Codina a visionar pel·lícules religioses plenes de moralina.

Quadre escènic en 1951
Ja de més gran, cap a mitjans del seixanta, vaig assistir a alguna de les funcions que muntava el quadre escènic dels Lluïsos, que van donar a l'escena catalana tants bons actors  com en Lluís Homar,  Joan Miralles, Jordi Martínez,  d'altres. També hi havien treballat actors que no eren pas d'Horta però que hi col·laboraven,  com la Rosa Maria Sardà o l'Àngels Moll.

Finalment, recordo les sessions de Cineforum, dels anys setanta, on es passaven obres del Ingmar Bergman o d'en Richard Lester, i on desprès de visionar la pel·lícula, es feia un col·loqui per parlar d'un tema determinat relacionat amb el seu argument.


L'escena del cineforums era similar a aquesta

Aquests són els meus records personals, segurament cadascun de nosaltres en podria parlar de semblants, tots un moment i altre vam passar de petits o de joves per les seves estances.

Però, records a part, com i quan va néixer el centre moral Els Lluïsos en la nostra barriada, aleshores poble?.

Barcelona a segons terç del segle XIX era ja una ciutat comercial i industrial, on tot es movia i es palpaven les ganes de fer coses noves. Davant d'això l'església va estimar que calia crear entitats catòliques que assolissin d'altres aspectes de la vida que no fossin els estrictament religiosos i que abarquessin els camps social, moral, artístic o esportiu, on aglutinar un jovent inquiet sota les normes morals cristianes.

Així que a Horta no va trigar a néixer una iniciativa a redós de la parròquia de Sant Joan.


Horta en 1890
Can Sitjà Xic
Segons expliquen, un dilluns de Pasqua desprès d'haver menjat be en Can Sitjà Xic, un grup de joves cantaires (tot homes, s'ha de dir,  i no precisament els més pobres), entre els que es trobaven en Josep Pedrís de Ca La Peira, Tomàs Bonet, de la Marió i Josep Grau, van tenir l'acudit de reunir-se un dia determinat a la setmana per jugar a la manilla, aleshores un joc de cartes molt popular, i van decidir que fos els dies de festa per la tarda, desprès de cantar el “Trisagi” (1), i així fou que es reuniren en una propietat de l'avi d'en Grau, situada a prop de Can Trits.

Com es pot apreciar molts d'ells eren fills de les forces vives del poble, res a veure amb treballadors del camp ni assalariats que prou cansats anaven d'una setmana dura de treball per dedicar-se els dies de festa organitzar res.

C. Baix de Mariner
En 1865 Mn Lluís Cantarell, rector de la Parròquia, veien la inclinació dels joves, els va proposar crear una associació recreativa on poder esbargir-se sanament. El Centre parroquial es va fundar doncs en 1866 a can Xicus al carrer baix de Mariner, 15 tot i que no existeix referència documental fins 1875 en que van procedir al tràmit de legalització de l'entitat. Els Estatuts del Centro Moral e Instructivo”, es van aprovar el 28.4.1875.

Tretze persones en van ser els socis fundadors i Josep Pedrís de Ca La Peira fou nomenat president, entre els quals hi havia persones amb cognoms molt significatius, alguns dels quals encara sonen entre els habitants d'Horta com els de: Tomàs Bonet, Josep Payerol, Lluís Comerma, Francesc Petit, Pau Enric, Josep Masclans, Josep Pastó, Josep Artés, Josep Grau com a Secretari, Pau Pugés, que dirigia el quadre escènic, Josep Urdeix i Teodor González, les finalitats principals eren el quadre escènic, el cor de cantaires i els jocs de taula.

En les festes, el quadre escènic, solia representar una obreta teatral i desprès el Sr. Rector els feia una conferència sobre moral.

En 1885 mor Mn Lluís Cantarell, el nou mossèn no va disposar de massa temps per deixar-hi petjada donat que també va morir al cap de tres anys i finalment fou nomenat Mn. Tomàs Casas,  qui va esdevenir un entusiasta del centre.

En 1885 es fa una reforma substancial dels Estatuts del Centre, possiblement necessàries per assentar definitivament l'Associació. En 1888 l'Associació estava constituïda per una seixantena de membres i els diaris de l'època es feien ressò de les seves activitats.

Can Caparrada
En 1883, els germans Tomàs i Jaume Casas, ambdós capellans, amb l'ajuda econòmica de la família Pastó, van comprar una masia que hi havia al carrer del Príncep (avui Feliu i Codina), al costat de Can Caparrada ( masia que avui dia encara existeix), i van construir una sala d'espectacles, un petit cafè i arreglaren el pati per tal que la quitxalla hi pogués jugar a bitlles i d'altres jocs i es posà sota l'advocació de Sant Lluís.

La masia constava a més de la casa dels masovers, que llavors era Josep Urdeix, soci i part de la junta directiva, un pou , un safareig gran per regar, un cobert on es guardava la llenya i l'era. No hem trobat cap fotografia de l'època, suposem que quan van cremar el Centre quan la guerra civil , també es va cremar tot l'arxiu de fotografies.

D'acord amb el donatiu dels germans Casas però, el centre esdevingué en “Academia de San Luis Gonzaga”. El reglament de l'acadèmia fou aprovat el 16 de novembre de 1889 pel Governador Sr. D. Luis Antúnez. L'escola va funcionar fins l'any 1911 quan venen a Horta els Germans de la Doctrina Cristiana, i el rector de la parròquia els cedeix una casa que els havia estat donada per crear l'escola parroquial, la que anys desprès seria la Salle Horta al carrer Chapí.

Edifici de la Salle Horta

Els petits jugaven en el patí del Casal i esperaven l'edat per a ésser aspirants. Així quan feien la comunió eren admesos a l'escola i als quinze anys eren admesos al Centre.

El bar era regentat llavors per Jaume Homar (segurament era parent  dels propietaris de l'acadèmia Homar tant popular en els anys 70-80), era una mena de quiosc en el que servien cafè i d'altres begudes.

Pels seus costums i el seu tracte franc i senzill els  membres del Centre eren coneguts con “Els pacífics”, i amb aquest mateix nom, més endavant,  el centre formà un equip de futbol.

En 1895 s'efectuen unes obres importants, es construí el cafè definitiu i el pis que fou destinat a secretaria.

Aprofitant que el joc de moda era el frontó, es va construir una pista de reglament al pati. Els diumenges hi concorrien un gran nombre de jugadors que venien de Barcelona i fins i tot de la Barceloneta i s'hi celebraven campionats.

L'activitat cultural i en concret el teatre aniran cada vegada en augment. Els Pastorets que es representava llavors rebien el nom de “La venjança de Jesús”, tots els nens del poble hi volien participar i com no cabien en l'escenari tots amagaven els vestits i privaven als altres que hi poguessin participar.

Els periòdics de 1909 parlen dels desastres d'Àfrica, la crida a lleves, l'agitació creixent, la crema de les esglésies i convents durant la Setmana Tràgica. A Horta van cremar l'església vella i el Convent de les Dominiques.

Edifici de l'església vella cremat
L'escola de Les Dominiques cremada

En cremar-se l'església i mentre no es construïa l'altre temple, el neogòtic del carrer Campoamor, el Centre dels Lluïsos va fer funcions de parròquia.

En 1911 es celebra la primera Missa a la nova església, de la qual es va inaugurar la primera part del temple

En 16 de setembre de 1916 es van celebrar les noces d'or de l'entitat dels Lluïsos.

1920, dirigit per Mn.Antoni Pastó es crea l'Orfeo Montserratí.


Foto d'ator desconegut. Fons Montserrat Pastó. 

Els anys entre 1927 a 1936 van ser de gran esplendor en el camp de la cultura i l'esport i no solament pel Centre sinó també per a tota la ciutat de Barcelona. En el Centre es va inaugurar la nova sala de teatre.


Socis dels Lluïsos en una foto de 1926
Sala d'actes del anys 20. Fons  Jaume Caminal


1930 representació de la Ventafocs

En 1929 es constitueix la penya d'Escacs de Sant Lluís.

Sobre 1930 comença l'edició de la revista La Vall d'Horta, de caràcter mensual que es va publicar durant dos anys i mig, gràcies a la qual es poden conèixer avui dia moltes de les activitats i notícies del barri de l'època. També es funda l'equip de futbol Penya Pacífics que juguen al Camp Municipal del carrer Feliu i Codina inaugurat en 1923.

1932 s'inaugura la biblioteca del Centre amb 1400 llibres i era molt concorreguda per ser l'única de la contrada. El frontó es reforma i converteix en un dels millors de Barcelona.

Arriba el juliol de 1936 i en la matinada del 21 fou incendiat el Centre. El mateix dia Frederic Torné hi va entrar per una finestra del pati, pujà al primer pis on estava situada la secretaria i va salvar el llibre d'actes. Totes les altres coses la biblioteca, l'arxiu teatral, la màquina de cinema... tots foren cremats.

Durant la guerra la col·lectivitat de fusters van fer un cobert  a l'edifici cremat a la fi d'instal·la-hi un taller confederat que va durar fins el final del conflicte armat.

Quan van entrar les tropes franquistes, durant uns mesos el Centre fou utilitzat com caserna i poc desprès torna altre cop a mans de la parròquia i començà una altre etapa ni millor ni pitxor  que l'anterior,  sinó simplement  diferent, les cirumstàncies havien canviat molt i es vivia una època de misèria i fam que va costar molt de superar.


Els Lluïsos 1982. Fons Bodega Massana

Els Lluïsos 2002


(1) El Trisagio Angélico se reza durante tres días, empezando el viernes antes de esta fiesta. Es una oración de adoración y alabanza a la Trinidad Beatísima

  • Fonts informatives: El llibre de Desideri Díez, El què a estat i és Horta" i de la Dora Serra "Vall d'Horta, passat, prsent i una mica de fantasia". L'Abans de Carlota Giménez. Fotos de procedències diverses.

↧

CINEMA MUT A HORTA - Estudis a Martí Codolar i al carrer Amilcar

October 30, 2013, 1:16 pm
$
0
0
A rel d'una pel·licula que em va passar  Maria José González, una amiga amant del cinema de Facebook,  titulada L'HEREU DE CAN PRUNA, rodada a Horta, vaig descobrir tot un món desconegut per mi. 

 La pel·lícula en qüestió em va obrir un munt d'interrogants?, com, que va dur en 1904 a la incipient indústria cinematogràfica d'aquest país a arribar-se fins Horta per rodar una pel·lícula, quan tot just arrencava la dèria pel cinematògraf a Catalunya, i d'altra banda, on estava rodada?.

 


Sens dubte, aquests film es va rodar en les afores d'Horta i per les traces, en alguna finca gran de la contrada. Vaig visionar-la un munt de vegades i vaig creure  reconèixer un tram de l'antiga carretera d'Horta i pot ser part dels jardins de Martí Codolar. 

Coincidències que a vegades es donen en la vida, van propiciar no fa masses dies  que un llegidor d'aquest bloc, l'amic Angel, es posés en contacte amb mi per donar algunes respostes a les preguntes que m'estava fent.

Sembla ser que en la finca de Martí Codolar a principis del segle passat, es va bastir un dels primers, sinó el primer, plató cinematogràfic de Barcelona i de la resta de l'Éstat. 

Seguint aquest fil i tot buscant per internet,  vaig poder localitzar un escrit firmat per X. Ripoll en un WEB de la Generalitat,  on es  feia una mica d'història sobre el desenvolupament de la indústria cinematogràfica a Catalunya que,  va posar de manifest una realitat que jo i segurament molts de vosaltres desconeixeu,  en la coneguda finca es van rodar varies pel·licules mudes i els decorats són l'edifici principal, alguns dels seus interior i jardins de la finca.






Seguidament passo a reproduir part de l'escrit de X. Ripoll pel WEB de la Generalitat, només el que es refereix a Horta i del Guinardó, on i també en el carrer Amilcar d'aquest últim barri, es va muntar un altre d'aquest platós i laboratoris de la industria cinematogràfica a Barcelona. 



ELS ESTUDIS DE RODATGE CINEMATOGRÀFICS A CATALUNYA
L'ÈPOCA MUDA:



Foto del Bloc de Barcelofilia
 Els primers estudis de cinema del Principat i de l'Estat van ser fets construir, el 1908, pel pare de la cinematografia catalana i espanyola, Fructuós Gelabert. Aquest pioner, després d'haver treballat per lliure o ocasionalment per altres en aquest nou art, a inicis de segle va acceptar la direcció tècnica de l'Empresa Diorama, a la barcelonina plaça del Bonsuccés, que va ampliar el local, destinat habitualment a projeccions i altres espectacles, per a ubicar-hi un taller i laboratori cinematogràfics, muntats sota la direcció de Gelabert. 

 El 1906 i arran de la bona marxa de l'empresa, aquesta esdevingué productora cinematogràfica sota el nom de Films Barcelona. Dos anys més tard, Gelabert pogué convèncer al gerent Narcís Bordàs que aixequés una galeria coberta amb vidre, com les que ja es feien en altres indrets (com la de la casa gala Pathé a Montreuil-sous-Bois) i que Méliès havia encetat a Europa per a usos cinematogràfics.

 Inspirat i ajudat per mossèn Gumersind Puig, rector de la Casa de la Caritat de Barcelona, de la qual n'era president en Lluís Martí i Codolar, home de negocis culte i antic batlle de la ciutat, Gelabert va dissenyar i fer construir una galeria de 6 X 9 m. en un jardí que l'esmentat president tenia a Horta, conegut amb el nom de La Granja Vella. (el ressaltat és meu)


L'hivernacle quan es va construir i en l'actualitat



La galeria potser es tractava d'un antic hivernacle modificat, ja que en realitat consistia en una sola planta envidrada amb cortines blanques i grises, penjades per tal d'aconseguir els diferents tons de llum. La seva modesta cubicació no permetia més que disposar d'un petit decorat. Amor que mata fou el primer film rodat allí el 1908, on també s'hi filmà Guzmán el Bueno (1909). Aquesta empresa actuà com a productora fins al 1913. Hivernacle de la finca Martí-Codolar

 La finca de Martí Codolar per la seva extensió i bellesa era un perfecte plató natural per filmar tota mena de pel·lículetes, el meu amic Àngel de Vitòria, m'ha facil·litat alguna d'aquestes joies cinematogràfiques de l'època com la denominada AMOR QUE MATA de Fructuós Gelabert, de 1908, on es veu perfectament l'edifici principal i alguns dels seus interiors,  l'hivernacle de la finca vist des de fora i d'altres llocs del seu jardí.








També s'hi va rodar La Dolores..





 Contemporània de l'anterior casa, la Hispano Films va ser fundada per Albert Marro junt amb altres associats. A l'estiu de 1906 van confiar-ne la direcció tècnica i la filmació a Ricard de Baños, a la vegada que feien edificar uns laboratoris en una torre del carrer de Craywinckel, a St.Gervasi. Ricard aconseguí que el seu germà Ramon entrés a treballar-hi. A la tardor de 1909, l'empresa aixecà una galeria al mateix indret. Ricard de Baños passà a ser soci de la productora. El 1918, la productora més veterana de Catalunya desapareixia sota un incendi fortuït. 

El 1910, el prestigiós tècnic, operador i especialista en trucatges, l'aragonés Segundo de Chomón, que havia treballat a les empreses Macaya y Marro -més tard, Hispano Films- i Pathé de París, torna a Barcelona on s'associa amb l'empresari i comerciant de cinema Joan Fuster amb qui fa construir una galeria de filmació important a la Gran Via, sota el nom de "Chomón y Fuster, contratistas de Pathé Frères", d'on sortiran una veintena de films, al llarg de 1910-1911 i distribuïts per Pathé, de gèneres diferents com ara la comèdia, el drama, el fantàstic o fins i tot la sarsuela. 

Aquesta galeria fou adquirida el 1912 per la casa Iris Films, fundada el 1910 per Andreu Cabot i Joan Verdaguer que, a la vegada, comptaren amb el fotògaf Narcís Cuyàs com a realitzador; posteriorment Gelabert també hi treballà. Però els dubtosos resultats feren que en Cabot es quedés ell sol amb l'empresa sota el nom de Cabot i Puig. El 1913, construí uns moderns laboratoris i una galeria o "gran teatre de posa i plataformes", els millors estudis del moment, al carrer d'Amílcar, al Guinardó, sota el nom de Societat Galeries Cinematogràfiques: de grans proporcions, una planta d'obra per a magatzem i laboratori, i una gran galeria encristallada d'una dotzena de metres d'alçada pel centre de la teulada de vidre i d'una llargada d'uns trenta metres, permetent-hi ubicar fins a tres decorats. 


Foto cedida per Miquel Pera

I el 1915 obrí una altra al carrer d'Aragó i va contractar com a director artístic a l'italià Godofredo Mateldi. Però Cabot Films no hi produí ni gaires ni assenyalades cintes, totes melodrames. El 1911, a Barcelona fou fundada la casa Film del Arte Español, filial de la Cines de Roma, entre els projectes de la qual hi havia la construcció d'una galeria i laboratoris a Gràcia, a prop de la Plaça de Lesseps, als antics solars del Prado Catalán coneguts com a "Els Josepets". L'objectiu d'aquesta casa era imitar a la Pathé i Gaumont franceses: introduir-se en cada país.

Però, on estaven situats els Estudis Cabot, en el carrer Amilcar?, novament el meu bon amic Àngel ha tingut la gentilessa d'ajudar-me:


Los Estudios-laboratorios Cabot, estuvieron en activo de 1915 a 1923, posteriormente fue Cine-club (Escuela de cinematografía), estaban localizados en la Carrer Nacional (actual Almicar, 1).


Mapa cedit per l'Angel

En ellos se rodaron películas (parte superior acristalada) y en sus laboratorios, situados en la parte inferior del edificio que aparece en la foto, se realizaban los siguientes trabajos, impresión de negativos, tirajes de títulos (ya que las películas eran mudas), subtítulos, rótulos y anuncios. Una película que se rodó en parte en estos estudios, fue "El nocturno de Chopin", película de gran éxito, que se exportó a otros paises y película que se ha encontrado recientemente y que se puede buscar en Internet. 





Fotos de Margarita Xirgu en la pel·lícula El Nocturno de Chopin- Fotos de l'Institut del Teatre

Tornant al tex d'en Ripoll:

 Les persones que foren enviades des d'Itàlia per fer funcionar l'empresa foren Bernardo Munzi, com a director de la mateixa, Giovanni Doria, operador, i Godofredo Mateldi, actor. Fins a la desaparició de la casa a finals de 1913, es feren deu llargmetratges, pertanyents al melodrama, aventura i drama típicamente español. Gelabert torna en acció com a autònom el 1912 quan abandona a en Cabot i s'estableix pel seu compte a la Carretera de Sants on trasllada el seu taller i laboratoris: Manufactura Cinematogràfica-Tricolor. D'allí surt el melodrama Mala raza, del mateix any. A mitjan de 1912 funda Alhambra Films, amb domicili a la Rambla de Catalunya, amb la qual produeix el film Ana Cadova (1914), alguns interiors del qual són rodats a la galeria dels terrenys de Martí i Codolar que passa a ser propietat de Gelabert. A mitjan de 1914, Gelabert, juntament amb Francesc Bech, fa construir una altra galeria i laboratoris força ben equipats també a la Carretera de Sants, coneguts com a Boreal Films. Això fou perquè l'estudi d'Horta se li havia fet petit i perquè Gelabert cercava aixecar una indústria cinematogràfica barcelonina important, amb una infraestructura al seu nivell. ..

I aquesta és l'aventura del cinema a les contrades d'Horta, Guinardó i Gràcia, sempre és bo conèixer coses noves dels nostres barris.



↧
↧

L'ESGLÉSIA DEL MENTAL

November 11, 2013, 2:13 am
$
0
0
HISTÒRIA DE L'ESGLÉSIA DEL MENTAL. Visionar el vídeo de sota.





L'església del Mental  l'Any 1970. Autor desconegut

Foto dècada dels 60. Fons Gemma Sagrera . Arxiu Nou Barris

Sóc una persona agnòstica però cada vegada que veig aquest edifici abandonat i tapiat em fa molta pena. Ara que tenim tantes visions diferents del  cristianisme a casa nostra, ja que viuen entre nosaltres moltes persones que han vingut de l'est d'Europa, perquè no se'ls facilita que accedeixin a l'edifici i el converteixin en un temple de culte en comptes que erigeixin esglésies noves de dubtós gust?

En l'actualitat - Foto Montserrat Bueno
Al Camp de l'Arpa n'estan construïnt una en el lloc on hi havia unes de les casetes més antigues del barri, davant del Casal de la Gent Gran de Navas, quina pena, allà l'edifici que estan bastint canta una barbaritat amb l'entorn.

I mentrestant, edificis con l'església del Mental de la Santa Creu, dita de Sant Rafael,  es malmet dia a dia. 

És un edifici de finals del segle XIX d'estil neoclàssic que es va construir juntament amb l'institut mental de la Santa Creu i es va posar en marxa en 1889, podeu accedir-ne a la història del Mental  visionant el fantàstic  vídeo de sota:



Durant la Guerra Civil uns milicians  van entrar al Mental buscant uns capellans que s'havien amagat entre els malalts,  per respecte a ells no van entrar en les seves cel·les ni cremar l'edifici però si que van saquejar església i es van endur tot el que de valor contenia.




La Institució estava pensada perquè els malalts fessin vida sense sortir, aleshores l'edifici estava entre mig dels camp i el lloc era solitari.  La  gent rica fins i tot tenien estances privades i criada. Els pobres, com sempre, dormien en grans sales i els malalts es dividien segons el seu l'estat,  els considerats perillosos estaven situats a part.






Els que estaven en millor condicions, treballaven en la granja de la Institució o en les terres del seu voltant.


Foto d'autor desconegut

Els metges eren ajudats per monges que feien la feina d'infermeres, i duien la intendència de l'Institut que era considerar punter en la seva especialitat a tot Europa.

Ideat pel Dr. Pi i Molist, va ser dissenyat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet en 1859 i les seves obres van ser dirigides pels arquitectes Josep Artigues i Elies Rogent, i acabades en 1889.

El Mental va tancar en 1986 i des de llavors s'ha anat degradant mica a mica-


Menjador del Mental




↧

HEM SALVAT TORRE GARCINI

November 15, 2013, 3:46 am
$
0
0

El març passat, un grup de joves ocupes van entrar a  la masia i van penjar dels balcons llençols mitjançant els quals informaven que ocupaven l'espai.

Fotos de Carme Elias





Els veïns van informar a la policia que es va personar i van desallotjar als joves sense cap incidència .

Nuñez i Navarro aleshores  propietària de la finca, va ordenar tapiar portes i finestres a la fi que no tornés a entrar ningú més a la masia.



Fotos de Carme Martín

Els veïns preocupats per l'estat de degradació dels jardins i la masia van fer una manifestació reclamant tot aquell espai pel barri, que va ser gravada per BTV:




Aquell va ser, sense cap dubte, el punt d'inflexió que va ocasionar que veïns i entitats prenguessin consciència que sinó actuaven de pressa es perdria un dels pocs vestigis del passat que encara quedaven , doncs si la constructora seguia amb els seus plans, acabaria convertint-se en un bloc d'habitatges més dels molts que ja existeixen, així que es van posar en marxa  a la fi d'aconseguir salvar la masia per usdefruit del Guinardó.

A la fi de salvar la masia i els jardins per usdefruit del barri es va muntar  una Plataforma d'entitas i de veïns del Guinardó a la fi d'unir totes les forces possibles.


ACCIONS QUE S'HAN DUT A TERME:

  1. S'han fet un munt de reunions per determinar quines accions s'havien de dur a terme,  amb la participació de les següents entitats: AAVV Passatge Garcini. AAVV Joan Maragall , El Pou, Coordinadora d’Entitats del Guinardó i de tots el veïns que van voler col.laborar a títol individual.
  2. Es van fer fulls informatius de la situació i es van repartir entre els veïns del voltant.
  3. Es van fer pintades amb el lema SALVEM TORRE GARCINI.
  4. Es va assistir al plenari a la seu del Districte i es va reivindicar la nostra resolució de salvar tant la masia com els jardins pel barri.
  5. Es van fer reunions tant amb la Regidora del Districte com amb partits de l'oposició.
  6. Es va fer una festa reivindicativa al Passatge Garcini i una pintada comunitària en la paret de la torre on quedava plasmat el desig de la majoria de veïns i entitats del barri.




Video de Leopold Magriñà
  • S'han demanat signatures als veïns tant personalment com per internet mitjançant el programa Change, tal com ho podeu apreciar si cliqueu sobre el link de sota.


  • Es van lliurar aquestes signatures a la Regidora del Districte, en un altre plenari del Districte.

Finalment hem estat informats que l'Ajuntament de Barcelona està negociant amb Núñez i Navarro, adquirir la finca Torre Garcini i una altra del barri de Sarrià, a canvi de poder construir en una determinada part de Barcelona prop del Parc de la Oreneta, tal com informa el diari LA VANGUARDIA del propassat 5 de novembre:

Barcelona. (Redacción).- El Ayuntamiento de Barcelona trabaja en un convenio urbanístico con la promotora Núñez y Navarro para adquirir dos fincas actualmente de titularidad privada y destinarlas a equipamientos públicos municipales, según ha anunciado el consistorio este martes en un comunicado. Se trata de la masia señorial de Torre Garcini y el jardín que la rodea -en la calle Xiprer 40-46, en Horta-Guinardó- y de la antigua clínica Can Ripoll -en los números 49-51 de la calle Alfons XII, en Sarrià-Sant Gervasi-.

El convenio prevé transferir la edificabilidad prevista en la masía, de 24 viviendas, a otra finca situada en la calle Montevideo 33-55, en Sarrià-Sant Gervasi, en la que el planeamiento vigente ya prevé la construcción de seis viviendas. El pacto permitiría, pues, que en ella puedan construirse hasta 5.505 m² de techo y 30 viviendas. Este tipo de canjes son un recurso habitual en el Ayuntamiento de Barcelona, también en los anteriores mandatos con alcaldía socialista, puesto que permiten hacerse con los inmuebles sin realizar ningún desembolso económico.

El convenio, que aún no ha sido firmado, debe ser sometido a una larga tramitación administrativa por parte del Ayuntamiento y requiere también una modificación puntual del Plan general metropolitano de ámbito discontinuo para promover estos cambios. Dada la complejidad administrativa, el gobierno municipal -en minoría- necesitará el apoyo de los grupos de la oposición para aprobar los trámites necesarios.

Si voleu llegir el contingut de tot l'article cliqueu sobre el link.


Aquest procés serà llarg però, aquesta resolució permet als veïns obrir una nova etapa d'estudi sobre els possibles usos que es poden donar tant a la masia com i als jardins, d'acord amb les necessitats principals del barri.

Volem organitzar una jornada de portes obertes perquè els veïns simbòlicament prenguin possessió de l'espai, ja en sereu degudament informats de quan es podrà fer.

ESTAT DELS JARDINS ARA MATEIX:


Fotos Carme Elias


↧

TORRE JUSSANA

November 18, 2013, 2:50 am
$
0
0
En terrenys del que era la Granja Vella  hi havia una vella torre de defensa d'origen medieval, anomenada Torre Jussana de la que no queda cap vestigi, 

Aquesta torre de defensa, no guarda més relació  amb l'edifici de finals del XIX  conegut en l'actualitat com Torre Jussana,  que el fet d'haver-se construït en les seves terres.

La primitiva Torre Jussana feia funcions de vigilància i defensa, al costat de la Torre d'Horta (Can Cortada) i la Torre Sobirana del Laberint.

Les rodones assenyalen el lloc on es trobaven les torres. Els rectangles on s'ubicaven la Granja Nova i la Granja Vella 

En 1603 va arribar en mans  d'Onofre d'Alentorn i d'Oms, procedent de la noblesa rural, Arcediano de Benasque i Canònic de Lleida, d'aquí que aparegui freqüentment en documents antics denominada com "Casa o Torre del Ardiaca". Per manca de solvència econòmica d'un dels seus hereus, va passar en Mans dela Generalitat de Catalunya , qui la va treure en pública subhasta en 1644 i així és com va arribar en mans dels monjos jerònims que són els que van pagar un millor preu per la finca.

Era molt extensa i estava dotada de vinyes, horts i terres per llaurar i boscos en la zona de Sant Cebrià i en d'altres llocs. Els frares estaven contents donat que aquella era la torre del seu monestir.

Bernat Bransí, propietari de gran extensió de terra i del mas conegut com Can Bransí, designat pel propi Ajuntament per respondre al Cuestionario Zamora, per ser una gran coneixedor de la contrada, en 1879 a donava notícia de la torre de defensa, coneguda com torre Jussana, que formava part d'una propietat veïna, l'anteriorment nomenada Granja Vella, que aleshores pertanyia al Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron.

Bernat Bransí, propietari de gran extensió de terra i del mas conegut com Can Bransí, designat pel propi Ajuntament per respondre al Cuestionario Zamora, per ser una gran coneixedor de la contrada, a principis de segle XIX donava notícia de la torre de defensa i d'una masia deshabitada molt antiga, coneguda com torre Jussana, que formava part d'una propietat veïna, l'anteriorment nomenada Granja Vella , que aleshores pertanyia al Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron.

En 1767, i segons el seguiment que es pot fer de la seva història segons els documents existents, els Jerònims es cedeix  a Josep Simó i a Gaspar Gausachs l'arrendament d'aquestes terres en forma d'enfiteusis, el Monestir conservava el domini de les terres i lliure el domini útil a un enfideute, el qual es comprometia a acomplir les clàusules  del contracte i a pagar, ja d'entrada, una quantitat de diners i desprès, el cens anual pactat , les dones indefectiblement es dedicaven  a rentar la roba de la gent de Barcelona.

Territori dels monjos jerònims, torre Jussana queda darrera de la Granja Vella

Els enfideutes de Sant Jerònim i les seves famílies habitaven  en petites masies i cadascun d'ells tenia  un petit hort que regava amb aigües extretes dels seus pous .

El cert però és que el sistema tampoc va funcionar massa ja que els portava moltes preocupacions i poc rendiment als monjos  i van optar  per fer de  les terres de la Granja Vella i les de Torre Jussana farien  un conjunt que es vendrien  íntegrament i així és com  Torre Jusana va arribar a mans de famílies burgeses, el seu comprador fou Josep Milà de la Roca.

L'edifici que coneixem ara és d'estil neoclàssic i construït sobre una construcció anterior. Fou expropiada per les lleis de Mendizábal de 1836-1837,  així que tal com hem dit més amunt el Monestir ven la finca a  Joaquim Milà de la Roca i Serra, comerciant de Vilanova i la Geltrú qui la va fer arreglar. Els seu fill Josep Joaquim de la Roca y Maynars  hi va fer construir unes basses, plantà vinya i posà en marxa els cups. Més tard hagué de vendre la finca  a   Isidre Anglada i Marquès  fill d'un altre comerciant de Vilanova i la Geltrú, gent amb moltes possessions a Cuba.

L'antiga Torre Jussana  de 1970




La Torre Jussana vista des dels horts del Camí Antic de Sant Genís. Foto fons Felip Capdevila

Ja en el segle XX,  es té constància de l'us de la torre Jussana amb la funció de masia fins que l'any 1979 s'hi instal.la l'escola Nostra Temps per impartir classes de parvulari i d'EGB, l'escola va tancar tota activitat en 1988 i en 1992 se la va quedar l'Ajuntament de Barcelona i va instal.lar les oficines de l'Olimpiada Cultural.

En 1995 l'edifici esdevé l'Agencia de Serveis a les Associacions, fins que pel seu mal estat l'Ajuntament la va rehabilitar. En 2009, un cop rehabilitat l'edifici, torna a les seves funcions Agència de Serveis a les Associacions.

Foto d'Andres Paredes


foto del web de l'Ajuntament de Barcelona

  • Fonts d'informació : Llibre "Martí-Codolar una obra social de la burgesia", de Ramón Albertí i Rafael Casasnovas i El que ha estat i és Horta", de Desideri Díez.




↧
Search

GRACIES A TOTHOM QUE HI HA COL.LABORAT

November 20, 2013, 2:59 pm
↧
↧

LA GRANJA NOVA

November 26, 2013, 1:46 pm
$
0
0
La coneguda con la Granja Nova, va ser anomenada com Can Morros, Can Meca, Casa Vidal i a la fi Can Casalins i ocupava els terrenys on avui dia ubiquem la Ciutat Sanitària de la Vall d'Hebron.

Els Meca havien tingut rang nobiliari (eren marquesos de Ciutadilla); el Casalins, en canvi, eren pagesos.

Durant el siti de 1714 a la ciutat de Barcelona, els soldats que hi van intervenir ho van destruir tot al llarg dels voltants de la ciutat i la Vall d'Hebron no va ser pas una excepció.


Situació de la Granja Nova en el territori

Van arrencar els  ceps de les vinyes, destruir horts i saquejar les cases dels camperols de la contrada els quals ho van passar molt malament.

Félix Casalins i Clara Janer en 1730, no sabien que fer per aconseguir els mitjans per poder rehabilitar el seu habitatge que es trobava en estat ruïnós, donat que la seva finca resultava poc rendible. Desprès de pensar-s'ho molt i no havent trobat cap solució, van posar la seva finca en pública subhasta .

La Granja Nova - fotos de J. Audet de 1926, fons del CEC

Aquest fet va aconseguir l'atenció i l'interès dels monjos jerònims perquè, entre d'altres raons, la finca es trobava prop del seu Monestir i aquest fet els va fer pensar que els seria més fàcil vigilar la propietat i els mossos que hi treballaven.

Van oferir més que qualsevol altre pretendent 1600 lliures barcelonines i es van quedar amb tota la propietat.

La masia tenia havia 5 hectàrees de terra, 3 de terra per treballar, una de terra erma i una de vinyes. A més d'altres parcel.les més allunyades, algunes estaven prop de l'ermita de Sant Cebrià i deu hectàrees de bosc.

Les escriptures de compra venda es van firmar l'onze de gener de 1732, en poder del notari Severo Pujol. Els frares van rehabilitar l'habitatge i el sistema de rec , amb la qual cosa la terra es va refer i va començar adonar fruïts.

Des de 1733 se la va conèixer pel nom de Granja Nova dels Jerònims a fi de diferenciar-la de la Granja Vella

La Granja Nova - fotos de J. Audet de 1926, fons del CEC

En 1767, i segons el seguiment que es pot fer de la seva història segons els documents existents, els Jerònims cedeixen  a Josep Simó i a Gaspar Gausachs l'arrendament d'aquestes terres en forma d'enfideusis, amb aquesta manera de fer el Monestir conservava el domini de les terres i lliura el domini útil a un enfideute, el qual es compromet a acomplir les clàusules  del contracte i a pagar, ja d'entrada, una quantitat de diners i desprès, el cens anual pactat .

Mentre que els homes treballaven les terres, les dones indefectiblement es dedicaven  ja rentar la roba de la gent de Barcelona.

Els enfideutes de Sant Jerònim i les seves famílies habitaven  en petites masies i cadascun d'ells tenia  un petit hort que regava amb aigües extretes dels seus pous .

Fotos de la granja Nova de J. Audet de 1926, fons del CEC 




El cert però és que el sistema tampoc va funcionar massa ja que portava moltes preocupacions i poc rendiment als monjos els quals van optar  per fer de  les terres de la Granja Vella i les de la Torre Jussana,  un conjunt que vendrien  íntegrament i així és com Torre Jussana va arribar a mans de famílies burgeses, el seu comprador fou Josep Milà de la Roca.

En la dècada dels cinquanta les terres de les que havia estat la Granja Vella eren propietat de l'Estat Espanyol qui les va destinar a construir la primera Ciutat Sanitària de Catalunya, Residència  del Generalísimo Franco, avui dia conegut com l'Hospital de la Vall d'Hebron.




La popularment coneguda com La Residència va ser inaugurada en 1955. Fou ampliada en 1965 amb la construcció de la Maternitat (l'edifici rodó) i en 1966, amb la secció de Traumatologia.




Tot aquest conjunt de grans edificis, va ser el primer gran canvi que va patir la Vall de d'Hebron, canvi que en gran part va desvirtuar i desfigurar totalment el paisatge de la contrada.


La veda s'havia obert i a partir de llavors van ser d'altres els edificis de tota mena que van anar omplint la superfície de la vall, els moviments de terres dels quals es van endur per davant masies i torres centenàries plenes d'història i d'encant, com Can Frares, Can Rossell, Can Can Brasó, Can Barret, Can Conill, el cop definitiu la van donar les construccions i vies que es van bastir pels Jocs Olímpics de 1992 per les que es van derruir les masies de Ca'l Notari, Ca la Sínia i Can Glòria i tota la teranyina de camins que mil.lenàriament havien cobert el territori.


  • Fonts d'informació: Llibre "Martí -Codolar una obra social de la burgesia" de Ramon Alberdí i Rafael Csasnovas. Llibre "El que ha estat i és Horta" de Desideri Díez i Quijano. Fotos de diverses procedències . Fons el Cec sobre l'estudi sobre la masia catalana.







↧

UNA BODA EN CAN SITJAR, costums de l'època

December 4, 2013, 4:27 pm
$
0
0
Hom camina pel que ara és la Plaça Virrei Amat i li costa molt imaginar-se l'indret bucòlic de fa més de tres cents anys, quan era un pla que encabia unes poques masies, unes grans les dels terratinents nobles com el marquès de Castellbell i petits masos agrícoles comunicats entre sí per una teranyina de camins rurals alguns dels quals anaven fins a les poblacions veïnes, Horta, Sant Andreu, Sant Martí de Provençals, totes elles viles petites al voltant d'una o varies esglésies.


Síntesi de les masies de l'època en el territori proper a can Sitjar i traçat del Camí d'Horta

El Marquès de Castellbell i els seus familiar eren els propietaris de moltes de les grans masies de la contrada com Ca La Lapeira, Can Peguera (al que ara és el Turó de la Peira), Can Sitjar a la que ara és la Plaça que du el nom del seu antic propietari més il·lustre i Can Don Joan (Casa Cruïles) a Horta.

Can Sitjar era un gran edifici que donava l'esquena al que ara és la plaça Virrei Amat, on ara es troba l'edifici de pisos de La Caixa, la regentava la família Sitjar masovers de la finca, que també havien fet de masovers en altres dues  masies d'Horta, que també van rebre el seu nom Can Sitjar Gran, edifici que encara resisteix dividit en diversos habitatges i Can Sitjar Petit derruït a principis del segle XX en els terrenys que avui ocupa l'escola Mare Nostrum. En realitat però, el propietari era en l'època de la que parlarem Anton Amat i de Cortada, Marquès de Castellbell, fill del Virrei del Perú.


Façana de Can Sitjar a principis del segle XX

Part del darrera de Can Sitjar

Can Sitjar en els seus darrers anys

Per recrear al vida dels nobles que sovintejaven l'edifici de Can Sitjar, lògicament haurem d'atendre l'insustituible dietari que va escriure el Baró de Maldà, nebot del Marquès de Castellbell, “El Col.legi de la Bona Vida”, on va incloure descripcions del paisatge  relatius als pobles d'Horta, de Sant Andreu, Camp de l'Arpa, Can Quintana i de la Vall d'Hebron, costums, descripcions dels àpats diaris, del tarannà dels hostes del Col·legi de la Bona Vida, etc.

La noblesa no s'ha destacat mai pel seu amor a qualsevol mena de feina física,  per això ja tenien els criats, mossos, cotxers, la seva vida a Can Sitjar es limitava a descansar, dormir, resar, assistir a missa, menjar a cor que vols, anar de passeig de casa en casa, visitant als parents i coneguts i fer el tafaner. A tot arreu on anaven eren seguits per una corrua de monjos, capellans, bisbes, que vivien molt bé a les esquenes d'aquests nobles tot assegurant-los una vida eterna tanmateix millor encara que la que tenien, que ja és dir.

Tot noble que es fes valer, si era primogènit, havia de fer-se càrrec i administrar els bens familiars i tenia l'obligació de casar-se, si podia ser amb alguna dona de bona família i a poder ser cosina de la seva mateixa sang, a la fi de no dispersar els bens familiars; també calia que tingués molts fills per assegurar la pervivència del seu llinatge, si eren dones se les procurava un bon matrimoni amb persones de la mateixa classe social o superior i si no es donava el cas, vivien en la mateixa casa del cap de família o bé ingressaven en un convent, que ja procurava el clero que no en faltessin i que les postulants lliuressin el seu dot a la comunitat religiosa on quedaven recloses

El nostre protagonista, el Baró de Maldà, pertanyia a la petita noblesa rendista, a Barcelona habitava en el Palau Maldà, el que ara són les galeries Maldà, li agradava llegir, escriure, tocava més d'un instrument de música i viatjar per tot el territori, a més de parlar, francés, castellà, català i llatí i sembla que també li agradaven els noiets joves, malgrat que aquesta inclinació, no va ser impediment perquè es casés i tingués una colla de fills, una de les quals es va arribar a casar amb un dels fills del Marquès de Castellell.

El seu oncle el Marquès era propietari també de les masies de Can Peguera , al barri de Can Quintana, Ca Lapeira, prop del barri d'Horta. El seu germà era també propietari de Can Don Joan al barri de la Clota, és dir que la meitat de les terres dels voltants eren de la mateixa família.

Aquesta vegada però, ens centrarem en Can Sitjar, concretament el dia que es casa la neboda de la masovera anomenada pel baró com la Tuietes, a la fi de distingir-la de la seva tia la Tuies Sitjana, masovera de Can Sitjar , acte que es va celebrar en l'església antiga de Sta. Eulàlia.


Façana principal de Can Sitjar, dibuix de Lola Anglada


Corria el diumenge 15 d'octubre de 1797, el Baró explica que ha despertat el dia amb cel serè amb un sol clar que bromejava errant fins la tarda.

Els nuvis són Gertrudis Parellada, neboda de la Tuies Sitjana, i Pere Pujades conegut pagès de Sant Andreu.

Parla el Baró, que comença el seu viatge a Barcelona “Hem eixit a 9 hores tocades en dos cotxes compostos, a saber, en lo cupé del senyor don Anton Amat, lo senyor don Francisco Despujol, perseguidor de bruixes i bruixots, si és que n'hi hagi de presents, ni que de gavatxos, heretges i llibertins, per ser agutzil del Sant Tribunal de l''Inquisició que influeix gran respecte i jo en el cotxe de casa, lo reverend don Anton Bardolet, mon estimat Rafeló i Antònia majordoma del canonge Ponsich, est endavant amb l'Andreu, cotxero interino sols est dia i Francesc sentat en lo pescante vestit de roba de vellut mostrejat i aló, dret a la torre del Marquès de Castellbell, eixint per lo Portal Nou....cap del Pont de Vigas.



Gravats de l'època
Hem arribat a la torre /Can Sitjar) eo el Col.legi de la Bona Vida, passant a ser més que bona vida en est dia, . Ja hi havia alguna gent en expectació, en los dos sexos parentiu dels Parellada (família de la núvia), de que arribassen los músics i los nuvis, majorment la núvia amb tot los perifolls, robes i joies, per anar-se'n a casar en la capella de Santa Eulàlia, per est Sant Sacrament destinada. Tothom alegre, puix que les bodes sempre causen alegria, esperava no lo sant esdeveniment si que l'assistència a les lindes bodes, llesta la núvia de compondre's amb tota la gala i també lo nuvi a lo pagès.

Dibuix de finals del XVIII de la capella de Santa Eulàlia

Birloche
Luego de pujar al birloche Gertrudis i Peret, ha seguit salva d'alguns trons que fins a dos-cents féu dur dos dies antes (salutació amb armes de foc) de Barcelona lo pare Jaume de l'Hospital, que allí se devien tirar en la professó de Corpus i no se permeté, en virtut del pregó del senyor governador, dispars alguns tant de trons com de piules escopetades i molt menos mascles (trons disparats per uns morterets) havent-los reservat per consegüent per la celebració d'est bodori de Tuietes.

Lo gust ha estat veure passar a tant lluït acompanyament, amb los músics al davant, seguint lo birloche amb los nuvis, encaminant-se tots i totes a la capella de Santa Eulàlia.




Arribats los nuvis amb el parentiu, seguidors i seguidores, mesclats porció d'aferum i de quitxalla en los dos sexos en la capella de Sta Eulàlia verge i martir, patrona nostra de Barcelona (aleshores ho era, desprès la van canviar per la mare de Déu de la Mercè, per la qual cosa la dita popular assegura que com Sta. Eulàlia es va empipar tant pel fet, que cada any per la Mercé, fa ploure), trobant-s'hi lo senyor rector de Sant Andreu del Palomar i lo senyor Canonge Ponsich amb lloba per traure-se-la i vestir-se sos pulcros habits capitulars, amb son bonetó (barret) negre gens usat, vestit a lo canonge, quedant los futurs nuvis agenollats en la tarima de l'altar de Santa Eulàlia, los casats drets, ante fasiem Ecclesiae et coram testibus (el llatí , que significa “davant de l'església i en presècia dels testimonis”), qual han sigut testimonis los senyors Don Anton Amat i de Rocaberti i don Josep Vega, dient-los ben clar ego vos conjunto (llati - jo us uneixo), desprès d'així baixet dels dos contraients, passant luego después a la benedicció de l'anell annexa a dit sagrament, tocant luego la música i enhorabones als nuvis i parentius d'estos Parellades i de la part del marit.

Conjunt de cases de la Vilapicina antiga, C. 'Artès a l'esquerra, l'església de Sta. Eulàlia al centre i a la dreta Can Nadal (Can Bastè)

Entrats a la Sacristia, s'ha posat mantellada negra la núvia, de puntes o escumilles i demés corresponent per oir missa de benedicció, que arrodillada amb un ciri encès i l'altre el nuvi, lo senyor rector la pròpia missa de Santa Teresa amb les oracions i benediccions corresponents de la de Sponso et Sponsa, quan ha estat resada amb la benedicció del pa, per repartir a tots els fidels en la missa de comunió del sacerdot, i lo bes de la pau a tothom, tocant durant la missa algun minuet suau los músics.

Concluïda la funció a les 12 hores havent-se començada a un quart de dotze tocat, ha eixit tothom de l'església i la núvia en lo sacrosant acte de la missa duia en lo gipó totes les presentalles d'estes, tres culleres i forquilles de plata.

En tal ínter han passat triomfants los nuvis amb to l'acompanyament detràs i los músics tocant endavant i al girar a la torre, ha seguit com semifuses en música un bon raig de trons amb gran fumera que tot causava alegria i no tristor per no ser de tempestat, si de manifestació de goig i contento tot que augment de broma.

Que dia tan plausible est ha estat per lo serè, amb lo sol que ho il.luminava tot donant tot lo realç a les pintures de les galeries interiors dels aposentos-. I lo màs lindo objecte era la gran taula parada des de l'un a l'altre part de la galeria nova de vidrieres a la part de llevant.......

Estances interior de Can Sitjar

.... a baix lo bodori de la Tuietes amb Peret. No sé si passar de setanta los convidats de los dos sexos. I bulla de borratxos fou la de tirar-se amb tota la força uns als altres ametlles, cobertes a la cara, confits u àdhuc alguna poma barrejada, que no deixaren de trencar algun got, bulla d'allò ben pesada en semblants bodes....

....la multitud anava ocupant ja lloc per la sortija davant de la torre a l'últim de nostre sumptuós banquete. Luego quedaren ocupats los balcons de senyores i senyors amb los demés individus del nostre dinar...

Pujaren ja vàrios i vàries en la classe de pagesos i mossos de la torre, omplint-se ja, los aposentos, balcons i galeries.....

Pujà la parentela dels nuvis en les classes de pagesos i menestrals, que era diversió tanta broma com hi havia dintre la torre i majorment a baix que luego de guanyada la sortija se començà lo sarau...

Per major adorno de la festa de bodes se feu lluminària transparent amb fanalets de colors en tots los balcons, galeries i finestres del segon pis del frente de la torre, havent-se guarnida una vistosa perpectiva..

Lo sarau comença a les 9 hores i ja ho fou sarau per diferent terme amb tanta música de plats, culleres i forquilles lo sopar de tanta gent baix en l'habitació dels nuvis, amb tantes taules de pagesos, mossos i menestrals que semblava una fonda...

Arribats amb tots los senyors a la torre se li ha fet veure i seguir l'habitació dels nuvis, fent visita a en Peret en lo llit, amb molt bon agrado propi de sa senyoria, així també a Tuietes qual li ha ensenyat ses joies i fet admiració per lo precioses. Despuès, tota la comitiva ha pujat a la sala i seguit los aposentos, galeries i menjador, que amb los retretes en quiscun aposento, amb tan curiosa i bvaria pintua, tot l'ha satisfet amb los aposentos del segon pis, terrat i tan exel.lent vista de terreno d'Horta, amb aquelles muntanyes i planures amb algunes torres o cases de camp, com d'altres vàries cerca de les poblacions de Santa Coloma de Gramenet i Sant Martí de Provençals, amb aquell tros de mar que es descobre.

Algunes de les Sales dormitoris de Can Sitjar




Gracies a les paraules del baró de Maldà, sabem com eren els voltants de Can Sitjar, on estaven els seus horts, com eren les seves cambres, com es vivia a l'interior de la torre, quines persones la sovintejaven, que feien durant el dia, què menjaven, on anaven de passeig i quin temps feia en aquell octubre de 1797.

És un document privilegiat, mitjançant el qual sabem també, quins camins s'utilitzaven per anar a Horta, a Sant Andreu, a la Clota, a la Vall d'Hebron, a Can Quintana i a molts d'altres llocs de la contrada.

Un tram de la Riera d'Horta de Jaume Anglada
Per posar un exemple, el baró i les seves amistats seguien tota la riera d'Horta, fins arribar a Can Don Joan, a Can Tarrida, al Palau del Marquès d'Alfarràs (Laberint) o a Can Garrigó (Can Travi Vell), per les seves passejades sabem també com era el paisatge d'Horta i les finques que visitava, així com de quina manera es distreien en les seves tertúlies .

El Marqués d'Alfarràs en canvi per anar a Can Sitjar, prenia el Camí de dalt (actualment av. De la Vall d'Hebron, fins arribar amb el seu encreuament amb el Camí de Sant Iscle, el qual seguien tot vorejant Can Quintana i Can Peguera, fin arribar al que ara és la Plaça Virrei Amat, on en temps es trobava Can Sitjar.

La torre era estava voltada de jardins, safareigs i jocs d'aigua, era coneguda segons costums de la terra pel nom dels seus masovers Can Sitjar. En temps del baró aquell indret era paradisíac, zona sembrada de cases i torres disperses, sense cap carrer enlloc.

El Camí de Sant Iscle passant per davant de Can Quintana
Una carretera poc o gens confortable unia a Horta amb Barcelona, les altres vies de comunicació eren: la riera, que sempre duia algun regueró d'aigua i passava prop de Can Sitjar, viaranys que serpentejaven entre els horts cap a la muntanya, com el Camí de Sant Iscle, i alguna drecera mig perduda al fons dels torrents i entre vinyes.
Usos i costum de l'època







El Baró era per sobre de tot un hedonista i un “bon vivant”, al que li agrada especialment l'art del menjar i les bones maneres a la taula, la tertúlia amb gent intel·ligent, no li plaia parlar de problemes, ni de política malgrat ser un borbònic convençut i visceralment antífrancès a partir de la Revolució Francesa, es deia a si mateix que no calia pensar en el que anava malament ni en problemes, àdhuc no estava en les seves mans canviar res, per tant, la santa providència decidiria sobre el futur de tothom.



Així mateix era un fervorós catòlic, de misses i rosari diari, un personatge que a no ser pel seu gust pet l'escriptura, hagués passat, el més segur,desapercebut en la història del nostre país.


  • Fonts d'informació: El llibre El Col·legi de la Bona Vida, del Baró de Maldà. La majoria de fotos de Can Sitjar de la col·lecció de l'Estudi sobre la Masia Catalana, del CEC. Dibuixos de Lola Anglada.




↧

ES PRESENTA EL NÚM. TRES DE LA REVISTA D'HISTÒRIA EL POU

December 12, 2013, 10:57 am
↧

ULTIMES NOTÍCIES SOBRE TORRE GARCINI

December 13, 2013, 5:26 am
↧
↧

LES CASES MÉS ANTIGUES DE LA PLAÇA EIVISSA

December 16, 2013, 8:00 am
$
0
0

Aquestes cases que es poden veure a la foto, són las més antigues de la Plaça Eivissa, sobretot la de la dreta que és de mitjans del segle XVIII , al seu davant es va bastir la plaça que es va batejar sota el nom de Plaça del Progrés (avi dia plaça d'Eivissa).
Així se la va conèixer fins que a la plaça es va bastir l'antic el mercat d'Horta i la gent la va començar a anomenar com la Plaça del Mercat i així li va quedar fins que finalment que quan en 1907, la van batejar amb el nom actual. Encara avui dia podem endevinar aquest nom sota una de les plaques actuals tot escrit en castellà , tal com es pot observar en la foto de sota, sembla que primer hi posa Distrito, no es pot llegir la continuació però desprès Plaza del Mercado.


Foto de German B. González



Foto C. Martín
En el núm. 9 actual de la plaça, hi tenia el seu establiment l'Onofre Torelló Mariner (on ara es troba el Bar Prats), besavi de Teresa Farrés, actual propietària de la papereria-llibreria de la plaça, que va comprar aquesta finca en l'any 1873.

Plaça Eivissa a finals del segle XIX


Fotos de Teresa farrés

El Sr. Torelló en aquest establiment va obrir una fleca (forn de pa). Corria 1911 quan el Sr. Onofre cedeix la finca als seus tres fills, dos d'ells hi renuncien i l'Esteve el tercer va comprar-lis les seves parts. A indicació de la seva dona la Teresa Molins, van deixar la fleca i van muntar una taverna, donat que a la senyora Teresa s'hi movia millor en aquest negoci.

El Cafetí va ser el nom que li van donar a l'establiment i era la típica taverna del got de vi, de la barreja i de l'aniset. Per la seva situació privilegiada era molt concorregut.

Les famílies foresteres pujaven fins a Horta amb el tramvia i baixaven al final del trajecte, que era ja davant mateix de la taverna, venien amb cistells prens de viandes, entraven a la taverna i omplien la bota de vi per passar el dia a la muntanya que no era pas gaire lluny d'allà.


Molt abans que no existís el bar Quimet, a la plaça tal com hem dit més amunt, s'havia establert el mercat del poble; els cavallers que assistien a la Processó de Corpus es detenien al Cafetí , conegut també com Ca la Fleca, que estava con està ara el bar Prats, i al bar Bartomeus. també entraven a Can Pallí on ara es troba la botida dels Corretja (informació citada en el Butlletí dels Lluïsos, núm 68, de juliol de 2001).

En aquella època hi havia davant la taverna i en mig de la voravia una ufanosa acàcia que distingia clarament aquell lloc. Diuen que antigament hi havia hagut dues, a saber qui fou qui les plantaria i arrancaria desprès.


Foto de Teresa Farrés


Recorda la Teresa Farrés que els seus avis, a més, tenien un servei de transport amb carros i cavalls que, entre les comandes, traginaven els fardells de roba de les bugaderes d'Horta per les famílies benestant de Barcelona .

En 1932, el negoci va ser traspassat i arrendat a la Mercedes i la Carme Bodro Bistuer, dues germanes solteres del barri de Gràcia que ban continuar mantenint l'antic tarannà del local.




Foto de 1940

El creixement de l'establiment evolucionà a l'entorn d'aquella taverna - ens explica Teresa Farrés – la meva mare en va explicar que hi havia unes taules de mabre amb peus de ferro pintats de color negre, un taulell amb una aixeta i una aigüera per poder rentar els gots i les botelles, una rengla de botes de vi de totes mides i ampolles de diversos licors a les prestatgeries.

L'any 1948 les germanes Bodro pleguen i ocupa el local el Bar Prats que el va arrendar a la propietària de la finca, Teresa Molins, en 1962 passà a nom de Maria Torelló i en 1986 passà a nom Teresa Farrés, la propietària actual.

Actualment Teresa Farrés Torelló, hereva de les fiques 7 i 9 de la plaça Eivissa, casada amb Joan esquirol, viu plenament dedicada la seva botiga d'objectes d'escriptori i llibreria de la plaça Eivissa d'Horta que antigament havia estat un estanc, el qual a més de vendre tabac feia servei de centraleta de telèfons, en una època moltes cases particulars no en tenien.

La centraleta anava a càrrec de Maria Suñé, esposa de Sebastià Ribó que cada cop que demanava línia solia identificar-se amb un “Aquí el siete cuatro dos nueve i deseo línea para el número.

Avui dia no hi ha ningú al barri d'Horta que no conegui el Bar Prats o la llibreria Eivissa, qui més qui menys ha entrat a la llibreria a comprar ni que sigui un bolígraf però, el que el més segur és que no coneguin la història d'aquelles finques.






  • Fonts d'informació: "Cròniques d'Horta" de Mingo Borràs



↧

ELS TRESORS HISTÒRIC AMAGATS DEL GUINARDÓ

December 27, 2013, 2:56 pm
$
0
0
Del Llibre de Adela Alòs-Moner sobre la seva família

  • Anunci d'un diari de 1882, de quan els Alòs van ocupar la masia.

En abril de 1882 Lluís d'Alos, marquès de Dou, compra la casa i el camp de la Trinxera (reminiscències de la guerra de 1714?) i en morir aquesta propietat es dividí entre els seus tres fills. Les terres es van urbanitzar al voltant del Passatge Garcini  però la casa i el jardí es mantingeren fins avui dia, superant diverses circumstàncies.

Un cop situats en matèria anirem directament al motiu d'aquesta entrada.

Els diaris de Barcelona donaven , no fa pas gaire,  la notícia que l'Ajuntament de Barcelona havia comprat tres quadres del segle XVIII per a l'exposició permanent sobre la guerra de successió i la derrota catalana de 1714 enfront les tropes borbòniques de Felip V amb la que s'estrenava el nou Born Centre de Cultura de la Ciutata Vella.



Els olis són de l'emperador Carles VI (arxiduc Carles d'Àustria, 1685-1740), la seva dona Isabel Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel (1691-1750) .
Les dues obres són d'autor anònim, de l'escola centreeuropea, i es van pintar entre el 1725 i el 1735. El seu relleu artístic és limitat, però els dóna valor l'existència de molt poques imatges conservades fins avui d'una parella que va ser decisiva durant diverses dècades de la història continental, període que va incloure el regnat a Catalunya.

Fins aquí res nou però, el que més segur no sabeu és que aquestes pintures han estat durant anys penjades de les parets de la Torre Garcini al Guinardó i que eren propietat de la família Alòs-Moner que, lògicament, se les va endur quan van vendre la masia en 2005.
Fotos de l'interior de la Torre Garcini quan estava habitada per la família Alòs-Moner


Resulta interessant constatar però, que gran part de la família Alòs era partidària dels Borbons, no va ser fins més tard que un dels seus descendents, i ara ens traslladem ja a finals del segle XIX, quan en Ramon Alòs de Moner, considerat l'ovella negra de la noble família per les seves idees catalanistes, va trencar amb aquesta tradició  familiar.
En els anys posteriors a la desfeta austriacista de 1714, algunes grans famílies nobles borbòniques es van unir per llaços matrimonials amb d'altres austriacistes, donat que, per sobre de tot, el que prevalia entre els nobles aristòcrates era sumar títols i propietats i això feia tancar els ulls al color polític dels contraients. 
Així doncs, el més segur és que aquesta fos la raó per la qual alguna branca familiar de la família Alòs entronqués en temps amb una d'austriacista que va aportar aquestes pintures a la nova llar familiar; desprès  van anar passar els anys fins que van caure en mans les d'aquesta família guinardorenca que les va conservar  fins els nostres dies. 
Tot això són suposicions, és clar, però igual que nosaltres no tindríem en les parets de casa penjat el retrat de segons qui contrari a les nostres idees polítiques, el mateix devia passa en l'època.

Foto del eweb de l'Ajuntament
I així és com han arribat aquests quadres al Nou Born Centre de Cultura. Si aneu  a fer-hi una visita cultural   els trobareu allà exposats al públic, saludeu-los i els dieu que sou del Guinardó, segur que els agrada ja que deuen trobar a faltar la seva masia guinardorenca. 

↧
Search

LA TORRE FONTANER

December 31, 2013, 3:59 pm
$
0
0
On estava Can Fontaner? - entre els actuals carrer de Coimbra, Fàtima i Fontaner -

Can Fontaner és un petit enigma per nosaltres, es considera la primera casa senyorial que hi va haver a Horta, i diem que és un enigma perquè de la casa, malgrat la importància que va tenir durant el segle XVII, no es coneixen ni gravats ni cap dibuix que ens pugui donar una idea de com era, de la finca tan sols queda una torre coneguda com la del Moro o Ca L'Enrich, que suposadament pertanyia als Fontaner.


Recreació de com  podia havet estat Can Fontaner
Terrenys Can Fontaner anys 70. Autor desconegut AHFH

Per aconseguir més informació sobre el Mas Enrich o Torre del Moro, heu de clicar sobre el link de sota



La casa abans de conèixer-se amb el nom de Can Fontaner se l'anomenava Mas Solans, primitivament propietat del mercader Ermenegildo Grases, el mas disposava d'una capella dedicada a Santa Maria Magdalena, que apareix en la llicència de benedicció i de celebració del 5 d'abril de 1677.

Posteriorment va ser destruïda i juntament amb la casa va ser comprada per Ignasi Fontaner Martell en 1700.

Ignasi Fontaner Martell era un burgés il·lustrat, la família del qual era de Perpinyà. Era un comerciant ric que no se sap amb seguretat si va néixer a Tarragona, com algunes fonts asseguren, o bé si hi visqué durant anys, per finalment traslladar-se a Barcelona quan ja tenia una certa edat. El 1679 és candidat a l'ofici de tauler del General en aquesta ciutat (DGC, VIII, 1311-1312)

També sabem que era un poeta que escrivia en castellà, i per un pergamí dipositat en la Biblioteca de Catalunya que va publicar un llibre amb un recull de poètics castellans del segle XVII, escrit en 1689 i publicat a Barcelona, fou trobat segons consta en aquesta entitat, per un tal Llobera, registrant papers en el despatx Olzina, a expenses de Foxà, segurament havia pertangut a Josep M. Grau. El donatiu el fa el Doctor D. Puig en 1923.

Segons anotacions d'aquesta entitat, “Es retroben alguns poemes amb el mateix incipit en reculls poètics castellans del s. XVII (Catálogo de manuscritos con poesía 1998: V, "índices"). D'altres són impresos en cançoners de l'època: [20], [72], [95], [108], [212] a Romances varios de diferentes autores (2a ed. de 1688; Rodríguez Moñino 1973-1978: III, 255); [75], [127] a Romancero general. Segunda parte, a cura de Miguel de Madrigal (1605; íd.: III, 27); [168] a Primavera y flor de los mejores romances, compilat per Pedro Arias Pérez (1a ed. de Madrid, 1621, amb ed. a Barcelona, Lisboa, Saragossa, Sevilla i València; íd.: III, 147-165); [208]: veg. BC, ms. 1495”.
Torres Amat identifica el compilador amb Fontano, sobrenom poètic de Fontanella, i li atribueix la Tragicomèdia pastoral d'Amor, firmesa i porfia i versos en català, primerament perquè "en el mismo paraje donde se encontraron estos versos, que junto con la pieza dramática componen un tomo en folio de 220 páginas ms., se halló otro tomo en 4o de versos castellanos, cuyo carácter de letra parece igual a la del que se deja mencionado, leyéndose en la primera llana o frontis: "Libro de diversas letras del comensal José Fontaner y Martell, de Tarragona, hecho en Barcelona a primero de enero de 1689"; y segunda, porque en todas sus poesías usa del nombre de Fontano". Diu que ha vist els versos de Fontaner a la biblioteca de Josep M. Grau, i que a Tarragona no consta cap comensal amb aquest nom, però dóna notícia d'un homònim que en el seu testament, datat a Barcelona davant del notari Bartomeu Cerveró el 24 de setembre de 1708, va fundar unes misses per a un altar de la seu tarragonina, on tenia un nebot anomenat Joan Fontaner. Mestres creu que Fontano, Josep Fontanella i Fontaner són la mateixa persona.

Dels Fontaner sabem, així mateix, que lluitaren a principis del segle XVII a favor de l'Arxiduc Carles en la guerra de Successió.

l'Emperatriu Elisabeth
Arxiduc Carles
L'Arxiduc Carles, que va ser proclamat comte de Barcelona, “permaneció en el término de Horta con su esposa la emperatriz alemana Isabel de Brunswich, des de el 11 de abril hasta el 28 de mayo de 1709, se aposentaron en la grandiosa casa de su entusiasta partidario don Ignacio Fontaner, que conserva como trasunto de aquella época, algunos cuadros que debieron adornar los salones de la real estancia y una luz de candil, en la qual se ven combinados los símbolos alados del imperio austrïaco....”

Ambdós monarques solien passar les seves vacances en la finca dels Fontaner a Horta, on arribaven pel juny.

“La vida de esta princesa alemana tiene todos los ingredientes de una superproducción en la que cabría la sofisticada vida palaciega de las grandes cortes europeas del siglo XVIII, el conflicto religioso (nació protestante, pero se convirtió al catolicismo al casarse con el archiduque Carlos en 1708) y, sobre todo, la agitada vida política de una época en la que ella estuvo en el centro del huracán de la Guerra de Sucesión de la corona española, en la que se implicó toda Europa y que tuvo como una de sus grandes víctimas a Cataluña”.
En 1714 La Diputació del General convoca la Junta de Braços (1)de manera extraordinària. L'Ignasi Fontaner en formava part, com tots aquells representants a les Corts catalanes que en aquell moment es trobessin a la capital de Barcelona.





L'Ignasi Fontaner un cop acabada la guerra es va haver de refugiar a França durant  un temps per haver pres part activa en el conflicte que van agitar el país en aquella època.

Els anys posterior a la desfeta sempre són temps de passar comptes per part dels vencedors , els catalans que com Ignasi Fontaner van recolçar la candidatura de l'Arxiduc Carles d'Austria , en front del candidat francès Felip d'Anjou, la dinastia borbònica els francesos, varen sofrir represàlies, a la casa Fontaner es procedí a la destrucció i crema de documents sobre privilegis i títols atorgat per l'Arxiduc Carles durant el temps del seu Govern a la ciutat i al Principat, i entre ells els de “Noble” a favor d'Ignasi Fontaner Marti.

En un altre ordre de coses, i tornant a la poca informació de que es disposa sobre la descripció de la finca, el cens del Qüestionario de Francisco Zamora (personatge que es pot considerar un dels primers espies que va enviar el Gobierno de Madrid a Catalunya), facilitada per en Bernad Bransí, propietari de Can Bransí, una masia situada a la Riera d'Horta el 11 de juliol de 1789:

(...la Torre dels Fontaner, cuyo vecindario se compone de 18 casas, entre las de dos pisos a las de solos de entresuelos, sin la casa principal y fàbrica, era casa de bastante patrimonio en otro tiempo pero en el dia son mucho sus poseedores. Tiene un hermoso jardín con algunos juegos de agua, que es abundante. En medio hay un estanque rodeado de barandilla de madera, cuya circunferencia es de 42 canas catalanas o 84 varas.

Su huerta es de tres mojadas de tenencia con algunos àrboles frutales y un tantito de viña para regalo de su hortelano dueño útil de aquella, que es otro de los avecindados en esta torre, que la tiene a censo....)

A la porta de Can Fontaner hi havia una capella de molta cabuda, en Fontaner la va fer reedificar i feu nova la capella del Mas Solans, amb tres naus i la dedicà a la Mare de Déu, sota l'advocació de la Immaculada Concepció. Aquesta església fou reconstruïda a principis del segle XVIII, amb un magnific panteó familiar on foren enterrats Ignasi Fontaner i Martell, la seva germana Isabel, Josep Fontaner i de Bru, primogènit de Joan Fontaner. En 1728 hi va posar un campanar .

El Bisbe en visitar-la manà que no es toqués en dies de festa per no perjudicar les parròquies veïnes, sota pena de suspendre la celebració. Com no es va fer cas al manament del bisbe li suspengueren la llicència de celebració el 22 d'octubre i 9 de desembre de 1928. El propietari, aleshores Joan Antoni Fontaner, acudí a la Sagrada Congregació del Concili però, ratificaren el que el bisbe havia decidit sobre el toc de campana els dies festius, segons documents del 28 de juliol de 1830.

Com no existeixen massa documents sobre la finca, hem de seguir de nou la història de les campanes de la capella i així sabem que el 10 de maig de 1850 es demana una llicència a la capella de Sant Genís de Provençals per beneir una campana de la capella de Can Fontaner i una altra al capellà Josep Terris per beneir la campana de la mateixa casa, propietat en el moment de Mariana de Fontaner i de Bru.

La notícia de la mort de Joan Fontaner ens la dóna Rafael Amat i de Cortada Baró de Maldà, que tenia gran relació amb les cases principals d'Horta. Diu així “el 8 de gener de 1798 ha mort en l'hospital lo miserable don Joan Fontaner y enterrat, segons he ohit en sa església, qual vivia de limosna, havent son pare i ell fetsu tot malbé i venut sa famosa Torre Fontaner al sr. Antúnez. REQUIESCANT IN PACE . Amén”.

Aquí veiem doncs, com el Baró de Maldà que era borbònic convençut,com la majoria dels nobles, tracte de miserable a l'últim Fontaner que va habitar la torre, no sabem si perquè era un conegut austriacista o perquè va tenir la mala fortuna de morir pobre.

A finals del segle XVII doncs, es construeix i arrenca la fàbrica de curtits, no tenim coneixement si l'edifici de la torre va ser aprofitat o no ni que va passar amb la capella i els Fontaner que allà hi havia enterrats.

En Bernat Bransi descriu la fàbrica d'aquesta manera: “La fàbrica és de curtidos y en ella trabajan al año 3000 pedazos de suela, 600 docenas de becerros teñados y 200 anteados y de forros 5000 docenas. Para este trabajo son 25 los hombres empleados y un mayordomo para la dirección.


LA SILUETA DE LA FÀBRICA DE CURTITS ERA VISIBLE DES D'ARREU





El 20 d'abril de 1912 el propietari de la fàbrica era en Gonçal Jaumar de la Carrera: S'hi admiren vessants de ben conreada vinya, plantacions d'arbres en variada multitud i tots els conreus propis de l'hort.

Pel tipus d'edificis que es van construir,  podem deduir que la fàbrica es va enderrocat a principis de la dècada dels cinquanta.

Avui tot són pisos per gent treballadora, de l'antiga esplendor només queda com testimoni La Torre del Moro i un petit carrer que guarda el nom de la finca Fontaner.


Fotos dels canvis del barri de Can Fontaner

  1. Durant l'edat moderna catalana la Junta de Braços era una institució que convocava la Diputació del General de manera extraordinària en casos d'emergència o urgència. En formaven part tots aquells representants a les Corts catalanes que en aquell moment es trobessin a la capital de Barcelona
  • Fonts informatives: El Qüestionario de  Francisco Zamora, el Dietari del Baró de Maldà, BiBlioteca de Catalunya, Wikipedia en català, el llibre El que és i a estat Horta de Desideri Díaz.
↧

EL FOMENT HORTENC

January 19, 2014, 5:58 pm
$
0
0
Per conèixer la història del Foment ens hem de traslladar a 1887 i parlar d'una entitat que rebia el nom de Sociedad Casino Familiar, que tingué la seva seu a la Plaça Major (Santes creus) durant l'ultim terç del segle XIX.

D'aquí va passar a instal.lar-se convertit en Casino de la Berbena a Can Forga a la plaça d'Eivissa i més tard es trasllada a l'edifici del Cine Unión amb el nom de Casino Unión.

A principis del segle XX alguns socis afiliats a la Lliga Regionalista varen pressionar a la fi que el Casino es convertís en un centre de la Lliga, amb gran oposició de la majoria que no volia de cap de les maneres que la Societat fos la seu d'un partit concret.

Foto de 1912 . Fons de l'Entitat
La lluita entre ambdues faccions va ésser forta, certs membres de l'Entitat van recórrer a tota mena d'estratagemes per guanyar les votacions, com alterar l'hora del rellotge per aconseguir que alguns membres no hi poguessin votar, etc, finalment però com el titular del local era la Lliga, varen aconseguir el que volien.

Durant un temps, com hem pogut comprovar, varen anar de rodes a pilats sense trobar un lloc per aposentar-se, fins que en 1917 van poder adquirir un solar al carrer Alt de Mariner, núm 15, on van fer construir l'edifici social que va rebre el nom de Foment Hortenc, que fou bastit d'acord amb el projecte d'en Pere Serra Pau i gràcies a l'esforç de tots plegats.

Construcció del Foment al carrer Alt de Mariner. Fons de l'Entitat

El Foment Hortenc va ser fundat l'11 de juny de 1917 per un grup de membres del Casino d'Horta que volien una nova societat instructiva i recreativa. El primer president va ser Pere Serra i Pau i la primera acció de la Junta, la compra de la casa d'Andreu Sabadell, al carrer d'Alt de Mariner 15, que encara és la nostra seu. L'edifici va ser destruït pel foc el Nadal del 1946 i reconstruït el 1948 amb l'esforç de tots els socis de l'entitat, comptava amb quinze socis i avui dia en té més de cin-cents i una escola de teatre per a nens de 9 a 17 anys, que assegura el futur del teatre amateur de la seva entitat, una de les tres que existeixen al barri d'Horta. (fonts del propi Foment)

En una primera etapa es va fer de tot, des de sarsueles fins a òpera, obres teatrals amb el propi quadre d'actors o amb companyies professionals de fora, balls tradicionals, les festes del Maig Florit, fins i tot l'actuació d'una orquestra de senyoretes.

El Maig Florit era una festa molt popular en l'Horta de l'època, la sala de ball es convertia en un jardí, les noies joves esperaven amb il·lusió el ball i durant tot l'any es confeccionaven o feien confeccionar el seu vestit llarg de  gal·la, guardant-se en secret de com era i de quin teixit estava confeccionat, fins el mateix dia del ball.  

fons fotogràfic del Foment Hortenc

En dues ocasions es va organitzar també el Ball de la Selva, amb la sala plena de pins i ocells.


Tot plegat va transcórrer amb alts i baixos, enmig de problemes econòmics i sobre tot d'una forta rivalitat amb el Centre Català – entitat catalanista del barri – Hom feia pintades en els cartells dels altres i es despenjaven pissarres informatives, fins i tot es celebrava amb xampany la dissort dels altres.

En acabar la guerra gairebé es va haver de començar de nou, es varen resistir alguns intents de confiscació per part del nou règim i la majoria de socis del Centre Català van passar al Foment,

En 1946 el foc destruí el foment; uns i altres treballaren junts per a la seva reconstrucció i en aquell punt acabaren les diferències.

La reconstrucció es feu d'acord amb el projecte del consoci Andreu Serra i Heredero i fou gràcies al treball de tots els socis i de la Caixa de Pensions. La inauguració va tenir lloc el 19 de març de 1948. Foment sempre es va distingir pels seus balls familiars i per estar molt d'acord amb el tarannà del poble.

Envelat del Foment 1934


Van reprendre les activitats amb tant d'èxit que l'espai se'ls quedava petit però quan van aparèixer la televisió i el 600, l'entitat va tenir una etapa de enlentiment i poca activitat. Tot i així actualment gaudeix d'una bona etapa de participació.
Foto dels anys 70 del segle XX. Autor desconegut

Foment Hortenc també ha impulsat altres tipus d'activitats, com concerts, esbart, exposicions, balls, fotografia...
SECCIÓ FOTOGRÀFICA DEL FOMENT
l'Arxiu Històric Fotogràfic d'Horta, en 1951 organitzà el primer Concurs fotogràfic al als local de la Caixa , aleshores situada al Carrer Castelló de la Plana, on són exposades excel.lents fotografies de gran nivells artístic.
D'aquí sortirà la iniciativa de crear la “Sección Fotogràfica del Foment”, impulsat per Emili Reguart i Munté Àngel Pérez i Pérez i el President del Foment Hortenc.
L'any 1953 en el mes d'agost la secció fotogràfica del Foment , organitzà el primer concurs Social i el primer Nacional: s'exposen 78 treballs a la Sala de Cultura de la Caixa, El primer premis són concedits e Emili Reguart, Emili Ducet i Jaume Mut i a Angel Pérez, el primer premi Social.
El 9 d'octubre de 1953 naixia en el Foment Hortenc L'Arxiu Històric Fotogràfic d'Horta, “amb voluntat d'inculcar a tots els cors quelcom del nostre romanticisme i sentimentalisme per tal que algun dia tinguem un ajut efectiu i amb estimació es pugui prosseguir l'obra fins sense fi que amb tanta il·lusió hem iniciat.”
En aquesta obra de recerca i recopilació història cal destacar el nom de l'Emili Reguart i munté , nascut al carrer Sant Alexandre el 27 de gener de 1908, un home dedicat a la fotografia i a través d'ella recordar la història d'Horta, i part d'aquells treballs documentals com la història de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron o del Palau de Valldaura que va recollir.
Des de 1936 visqué al carrer Mariner on va morir el 2 d'abril de 1960 am només 52 anys, és a dir que calia esperar-ne molt en pro de la història del nostre barri que, sortosament, d'altres com en Jaume Caminal han continuat.
Aquest Arxiu Fotogràfic neix al Foment però amb el suport de totes les entitats del barri que signen un document en aquest sentit el mes d'abril de 1954. La seva finalitat és “proporcionar al nostre barri quantes dades històriques siguin possible reunir i a la vegada mantenir el record d'aquelles coses que van desapareixent”.
EL TEATRE
Destacarem també la importància de la cultura teatral de l'Entitat, tant important pel nostre país, gresol de grans artistes que han començar en el teatre amateur.
Representació Marieta Cistellera. WEb de l'Entitat.

Una representació teatral de 1982

"Amb el teatre els joves es diverteixen en un entorn familiar, es desenvolupen culturalment, combaten la timidesa i s'integren socialment", explica el president de Foment Hortenc, Raimon Gandia. Durant l'any fan una dotzena d'obres, algunes creades pels membres que formen l'entitat i d'altres basades en autors teatrals, i una cinquantena de representacions. La temporada té dues cites ineludibles: els Pastorets, de Josep Maria Folch i Torres, que es fa per Nadal, i l'espectacle musical Tomàquet , que es fa en diferents sessions al maig. "Ens hem convertit en una de les tres fonts de cultura teatral que hi ha al barri", explica el màxim representant de l'entitat.
A més, ha desenvolupat un vessant social. Dos cops a l'any les tres associacions teatrals del barri fan una obra i en destinen la recaptació a una entitat social del barri. Foment Hortenc mira al futur amb optimisme i amb tres objectius clars: adequar l'entitat al segle XXI, augmentar el nivell de participació i fomentar l'escola de teatre. (del WEB de l'entitat).
El Foment Hortenc en l'actualitat



  • Fonts informatives: Llibre  "El que ha estat i és Horta" de Desideri Díez, "Recull d'un temps d'Horta" de Mingo Borras i Web del Foment Hortenc.


↧
↧

El Guinardó recupera dues cases històriques molt reivindicades

January 22, 2014, 4:20 am
$
0
0


  • TORRE GARCINI serà un equipament públic, la casa RAVETLLAT-PLA, un museu de moble antic i els seus jardins públics.


FINCA RAVETLLAT PLA

Can Garcini i Mas Ravetllat, dos edificis històrics del Guinardó, són els últims tresors arquitectònics recuperats pel Districte d'Horta-Guinardó, que des de la seva web ja fa temps que organitza visites guiades i suggereix una desena de recorreguts històrics. Un districte que, conegut pels seus espectaculars miradors i la seva àmplia oferta d'instal·lacions esportives del 92, vetlla pel seu patrimoni.



 


MOBLES DEL XIV / La recuperació de dos espais tan emblemàtics com Can Garcini (masia del segle XVIII, al passatge Garcini 15) i Mas Ravetllat (finca d'estil neoclàssic del principis del XX, a Mare de Déu de Montserrat, 114) respon a la voluntat del consistori de blindar i compartir amb tota la ciutadania el patrimoni d'Horta-Guinardó.
Foto del WEB de la Fundació Ramón Pla

«Es tracta de la culminació d'uns processos complicats, amb llargs litigis i reivindicacions veïnals històriques», subratlla el gerent del districte, Carles Mas, que calcula que durant aquest primer semestre ja es podrà obrir una de les sales de Mas Ravetllat.
Núria Pla. cedida per Pilar Alós
«L'última propietària de la finca, Núria Pla Montseny, era una gran col·leccionista de mobles exclusius, amb peces del segle XIV», explica Mas. La gestió d'aquesta finca museïtzada anirà a càrrec de la Fundació Privada Ramon Pla Armengol, amb la qual el consistori ha arribat a un acord perquè també es faci càrrec de la vigilància, el manteniment, la conservació i restauració de l'edifici principal. Amb l'adquisició dels 33.000 metres quadrats del solar de Mas Ravetllat el barri del Guinardó guanyarà a més un gran parc urbà.



CAN GARCINI
Foto cedida per l'Associació de Veïns del Passatge Garcini
ESPAI VEÏNAL / «Malgrat que arquitectònicament no tingui un excessiu valor, la torre Garcini és una de les poques masies que queden a la zona i està en molt bon estat gràcies a les reformes realitzades pels últims propietaris», explica Juanjo Ramírez, veí del passatge i membre de la tenaç plataforma responsable de la gesta.
«Els veïns estàvem lluitant des del 2005, quan vam descobrir que la família Alós havia venut la masia a una constructora», afegeix Ramírez. Ara que finalment ja ha estat salvada, continua el veí, «toca pensar què volem i què necessitem tenir al barri». Uns horts urbans, una guarderia pública i una sala polivalent són algunes de les opcions amb més possibilitats.
Els veïns esperen celebrar aquesta victòria amb una jornada de portes obertes al maig, durant la pròxima festa major del Guinardó.

  • Fonts informatives : El Periódico, artícle de Lluís Benavides, de data 22 de gener de 2014.
↧

THE PEM BOYS

January 27, 2014, 4:51 am
$
0
0

Fotos cedides per Joan Caldentey

Un dia de l'any 1.958, al teatre de la parròquia entre altres actuacions, varen actuar un noi d'uns 25 anys, amb dos xavalets de 13 i 14 anys, cantant la cançó del Renato Carossone “Ricordate a Marcelino”, a tots els assistents ens va fer molta gràcia i els meus amics i jo ens vàrem posar en marxa  per crear un grup que rebia el nom de THE PEM BOYS, que quedava d'allò més modern per l'època.

L'actuació es feia amb música enllaunada, o sigui que només imitàvem o feien veure que cantàvem.


Fotos cedides per Joan Caldentey

Primer de tot es necessitava un tocadiscos i després un aparell de cinta magnetofònica, com els que en Narcís Renom i el seu germà Pere tenien a la torre.

A la fi de fer una prova, vàrem gravar el famós “Camarero” !! dels Xey, no sabeu la xerinola i la gresca que hi havia en els assaigs, quin tip de riure.
S

Abans però, vàrem escollir les persones que formarien el grup: el Claudi Ferré, en Llibert Vinaixa, el Pere Renom, en Joan Sàrrias i i jo mateix, Joan Caldentey. Sempre érem la colla que anàvem junts.

Va haver una mica de discussió per triar els instruments que cada un de nosaltres havia de fer veure que tocava, així el piano li va tocar a en Llibert, donat que en sabia i li era més fàcil d'imitar. Posàvem una fusta al piano perquè no sonés.

A en Pere li va tocar la bateria, era molt complicat, perquè tocar sense que soni és dificilíssim, en Claudi feia anar el contrabaix i en Joan Sarrias i jo les guitarres, això pel que fa als instruments, de cantants en fèiem tots plegats.




En Narcís Remon, en la part tècnica posavaen marxa la cinta pre-gravada amb les cançons i ¡apa!, a repetir  una i un altre vegada les cançons fins saber-les ben bé.
Així vàrem arribar a aconseguir un repertori , que recordi el “Jo Pepita” dels Xey, l'esmentat “Camarero”, també dels Xey, “Nostàlgia en Alta mar” (en alemany, ni us podeu imaginar la dificultat),  “Around the clock”,   del Billy Haley, en anglès, així crec que es deia, aquesta ens sortia molt bé i altres que no me'n recordo.

Vàrem actuar per les parròquies i centres portant el nostre espectacle, si el públic estava una mica lluny, donàvem el pego, si en canvi, si el públic estava massa a prop, es notava molt la trampeta.

Vàrem, fins i tot, fer  de "teloners" al cine Montserrat on si que cantaven en Ramon Calduch i el Josep Guardiola, un èxit,  brutal, vàrem firmar autògrafs i tot.




Penseu que cada espectacle, havíem de llogar vestits i instruments, era una gran feinada.

On teníem més èxit era a la Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, era el nostre domicili social, i ja tenim a en Narcís posant la cinta, crec que la gravadora era una Ingra i nosaltres a sincronitzar les nostres veus i els instruments al que sonava.

Al cap d'uns anys, per tele es va donar un programa que duia el nom de “Escala en HI Fi”, que era un programa que es donava per pel primer canal i que va durar molt anys i que consistia exactament en la mateixa tècnica que la nostra però amb més mitjans, és clar. Podem dir, doncs, que nosaltres vàrem ser els pioners en aquest tipus d'espectacles. Ens va veure algú i s'ho va copiar?, a saber.



Programa escala en HIFi de TVE


Ho vàrem seguir fent durant bastants anys, al menys 5 o 6, després tot va canviar, ens anàvem fent grans i van sorgir altres obligacions, novies, feina, casaments, etc i aquí es va acabar l'historia del The Pem Boys, sorgits també del grup d'amics i jugadors del club de basquet el Pem.


Vet aquí un gat vet aquí un gos aquest conte ja s'ha fos
 
Joan Caldentey
↧

CAN MASSANA - Bodega Josep Massana

February 1, 2014, 2:21 pm
$
0
0
Em sedueixen els llocs impregnats d'antigues presències ho confesso, tinc l'ànima amarada de nostàlgia, deu ser cosa dels anys, del anys que ja fa que he nascut, es clar. 


Carrer Horta en 1903. La Riera d'Horta


Quan passejo per Horta un del carrers que més m'agrada seguir tot admirant les seves casetes baixes, aquells detalls que em traslladen en el temps i passo llista a aquelles que han desaparegut, com el pou que hi havia en mig del carrer, ¿qui va decidir que ja molestava més que no pas feia servei?, es va equivocar, el trobem a faltar. El més segur és que dormi sota els nostres peus delerós d'albirar la llum del sol.

Aquella és si no la més antiga, una de les parts amb més antigor de l'antic poble d'Horta, i malgrat s'hi hagin bastit ja un parell d'edificis de pisos, que hauria d'haver una llei prohibint construir-los, encara avui conserva aquell aire de poble, allunyat del soroll de la ciutat que tot s'ho menja.

Un altra dels meus rituals consisteix en accedir a la nostra taverna de tota la vida, i demanar un vermut amb sifó com els d'abans, ara es torna a posar de moda fer-ho, acompanyat d'una tapeta, i des del mostrador contemplo aquelles botés, brunyides pel temps i la pols.




M'encanta el seu aire de taverna vuitcentista, el color de les seves parets de color indefinit, dens i alhora diluït pel fum dels cigars i cigarretes consumides al llarg dels anys de tants i tants veïns compartint els seus moments d'oci i esbarjo.

Com tot a la vida l'establiment té una història escrita a foc en la memòria col·lectiva dels hortencs, de totes les vides que hi han deixat la seva petjada, d'altres propietaris, altres vivències i això és el que ara mateix tractaré de resumir en les ratlles que segueixen.

Segur que si parlo de Can Ripollet la majoria de la gent més jove que em llegeix no sabrà de que dimonis parlo, però si en comptes de dir Can Ripollet dic  Can Massana, la situació canvia, i és que ambdós noms els uneix un lloc comú, una vella taverna del barri d'Horta, situada al carrer principal d'aquesta barriada.

Tot comença quan en Pere Martí i la seva muller Maria Xarau van arribar al aleshores poble d' Horta a finals del segle XIX . En Pere es va dedicar a fer de llenyataire i carboner als boscos de Collserola ajudat per dos dels seus fills i una colla de jornalers.

També es dedicava a repartir la llenya i el carbó per forns i d'altres establiments de la contrada que ho necessitaven per dur a terme les seves activitats, ajudat per dos matxos i un carro que guardava a Ca Lapeira.

En arribar a una edat determinada, com la feina era dura, va pensar que ja fora hora d'anar pensant en dedicar-se a una altre activitat i va deixar el negoci en mans de dos dels seus fills.

Així fou que en 1930 el matrimoni format per Maria Xarau i Pere Martí, va obrir una taverna al número 1 del carrer Horta, ells hi vivien en el núm. 3, al costat mateix del que anys desprès muntarien el seu negoci.


Foto del carrer Horta de la dècada dels 40
Altre temps, arreu de la Mediterrània dalt de les portes de les tavernes s'hi acostumava a penjar una branca d'olivera com senyal que en l'establiment s'hi venia vi, seria maco que aquest costum continués, no us sembla?

La taverna però,  no estava ben vista entre la “gent de bé”, les persones que les sovintejaven no gaudien de bona reputació, es considerava que eren llocs poc recomanables on els homes gandulejaven, mal parlaven i perdien els “quartos” (diners) jugant a cartes i que la gent beguda era font de problemes, és a dir, que segons la veu popular eren caus plens de vicis on s'hi originaven escàndols, aquest temps però , queden ja molt lluny.

El carrer Horta els anys trenta era un lloc molt transitat per carros carruatges i persones que anaven amunt i avall. Així doncs molts hi paraven a la taverna beure un got de vi o a fer un esmorzar de forquilla i per les tardes s'hi quedaven una bona estona a jugar a cartes o al dominó tot prenent una barreja o un cafè.

En les tavernes on es donava de menjar, es servien viandes calentes a base d'escabetxos, sofregits, empanades i bunyols de bacallà i arengades eren menjar eminentment populars.

Quan hom parla d'ambients tavernaris o de llenguatge tavernari, es refereix a determinats establiments, no pas a tots, és clar.

A més del tràfec normal de tota taverna hi venien vi a granel que també es repartia per les cases en garrafes i garrafons, així com feixos de llenya que collien els seus fills per Collserola.

Davant de la denominació Can Ripollet, la pregunta és obvia, perquè Can Ripollet i no Can Martí o Can Xarau que eren els cognoms dels propietaris?, simplement perquè Maria Xarau era filla de Ripollet i popularment així se li va quedar.

Semanalment s'omplien les bótes de vi que portaven de Masquefa o de Vilafranca del Penedès amb bots de pell de cabra adobada, els quals descarregaven del carro i el buidaven a les bótes convenientment preparades. Traslladar aquests bots carregats a l'esquena era de mal de fer donat que el seu contingut es mou degut a la flexibilitat de la pell.




En Pere a més tenia una petita vinya prop de Can Masdeu, i al celler de casa seva, que tenia i té, sortida per la Riera d'Horta, hi tenien un cup on trepitjaven el raïm, - recorda una de les seves netes – cada any per la verema es netejava i fins l'any vinent.
La part de Can Massana que dona a la Riera d'Horta

Per motius de salut en Francisco, el fill que amb el temps va dirigir la taverna , va decidir retirar-se donat que l'ambient tavernari, es dir, el fum dels que fumaven i els gasos del vi, li perjudicaven i així és com va traspassar el negoci als Massana.

La família Massana procedeix de Sant Pau de l'Ordal, Alt Penedès, poble que viu principalment de les granges apícoles i de la vinya.

En Josep Massana es fa càrrec de l'antiga taverna de Can Ripollet de la qual el seu pare havia arrendat els drets a la propietària Maria Martí Bartomeu i amb la col·laboració de la seva germana Maria i del seu cunyat Isidre, va seguir el mateix sistema de taverna-bodega dels antic propietaris.

En 1985 mor Josep Massana i es fa càrrec de l'establiment la seva vídua  Carme Piqué Reverter, amb l'ajuda dels seus cunyats Maria i Isidre. Poc temps després la Carme decideix retirar-se i traspassa el negoci en 1992 al seu nebot Jordi Massana i Massana, casat amb Crescència Ruiz Ortega.

L'estabilitat però, no dura molt de temps donat que en 1999 mor en Jordi i el negoci passa en mans de la seva vídua, la qual, porta actualment el negoci juntament amb en Carles que des de 1996 ja treballava en el negoci.



Hem arribat doncs als nostres dies, la taverna continua sent un referent a Horta. Qui, entre els hortencs no ha passat estones en la seves estances?. En l'interior el temps sembla haver-se aturat, tot més o menys suporta impàvidament el pas dels anys, el seu taulell, les seves botes, les tauletes on la parròquia es seu per beure i menjar, les parets amarades de presències invisibles de tots aquells que un dia hi van passar tot gaudint d'un bon vas de vi.





  • Fonts d'informació: Llibre Cròniques d'Horta d'en Mingo Borràs, algunes fotos del propi llibre. Fotografies cedides el seu dia per en Carles Massana.





↧
Viewing all 231 articles
Browse latest View live
Search

Latest Images

[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

July 19, 2025, 3:00 am
[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

July 19, 2025, 3:00 am
[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

July 19, 2025, 3:00 am
[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

July 19, 2025, 3:00 am
[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

July 19, 2025, 3:00 am
[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

July 19, 2025, 3:00 am
[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

July 19, 2025, 3:00 am
[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

July 19, 2025, 3:00 am
[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

July 19, 2025, 3:00 am
[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...

July 19, 2025, 3:00 am